Un entrepà de fuet i el Mundo Deportivo

Good parents

2011-12-14T13:12:00.000+01:00

Si un dia veieu que el vostre avió vola per sobre del Llobregat.....es brooooma. Bon video!

Casserres 2011 (i 2)

2011-12-14T12:01:00.001+01:00

Primer de tot, i atenent una petició de la Sandra, us poso la foto:

El segon dia, diumenge, era el fort ja que venia la resta de família per dinar i fer un mica de xerinola. Els cosins tot i haver anat a dormir desprès del partit ens vem llevar ben aviat. Uns perquè l’Arlet va decidir que ja n’hi havia prou de dormir, d’altres perquè tenim el despertador biològic espatllat i les set en punt ja teníem els ulls com a plats, i la resta perquè volíem evitar despertar-se pel soroll d’unes olles en mans d’uns inconscients (tiet Lluís i tiet Ramon).

Així dons a les nou ja estaven qui més qui menys força espavilats i esperàvem l’arribada de la tieta Lourdes, el tiet Joaquim, la tieta Dolors, el tiet Lluís, la tieta Carme i el tiet Ramon. Aquesta es va produir cinc minuts més tard i com us podeu imaginar no van entrar a la casa silenciosament, sinó més aviat tot el contrari. Ja només faltaven per arribar la tieta Antònia, l’Aida i el Miquel.

A dos quarts de deu ja els teníem a tots els tiets asseguts a taula esmorzant com uns reis. Pa amb tomàquet, embotits i formatge, a més d’una coca molt bona, per menjar i per beure la cosa va començar forta per ells: cava a punta pala!. Durant el seu primer àpat, si nosaltres el dia anterior l’havíem aprofitat per posar-nos al dia, ells que es veuen més sovint i no els hi calia perquè ja estan al dia de tot, van aprofitar per escoltar “flamenco” (afortunadament amb uns auriculars) i poca cosa més.

Desprès de unes quatre, cinc o sis!!!! ampolletes de cava, va venir el cafetó i el whisky...i aquí es on el Sergi i el Lluís van veure l’oportunitat de, per un cop, intentar guanyar a la tradicional partida de dominó.

Es van muntar partides alternatives per la casa d’altres jocs, com la partida de cartes de personatges famosos de nens que s’estava jugant davant la llar de foc entre la Carla, la Txell, la Lourdes, el Javi i demés gent però tota l’atenció estava al menjador.

El primer joc cau del canto dels més joves que ja es creuen que de veritat poden guanyar. Però quan estaven fent una mica el fatxenda, una jugada magistral dels veterans els fa baixar de cop un altre cop a la terra i els complica molt la victòria. La partida segueix, i els joves es van recuperant. Finalment es hora d’anar a passejar, per tant la partida es dona per finalitzada i salta la sorpresa! El duo Sergi-Lluís s’enduen la victòria!!! Campiooons, campiooons oeoeoeeee! No cal que us expliqui la cara dels vençuts no? Un poema, no se si per la derrota o per les ampolles de cava d’abans, però tot i així , un poema. Sort en tenen que marxem de casa per passejar i no caldrà que durant una estona es trobin amb els seus enemics. Us poso la foto de germanor quan van finalitzar la partida (no es veu molt bé si el que te el tiet Ramon a la mà dreta es un ganivet...).

Som-hi! Anem a passejar, i l'objectiu del passeig: arribar a un arbre gegant que hi ha a les afores de Casserres i estirar les cames abans de dinar.

Quan ja érem de camí cap a l’arbre, rebem la trucada del Miquel dient que ja son allà. Els esperem que vinguin i així ja podrem anar tots plegats a passejar.

Així es, arriben petons i abraçades a tots i reiniciem la passejada tots junts...o no tant junts ja que es formen grupets de família que s’intenten seguir posant al dia. Els grups no son estàtics sinó que es passa d’un grup a l’altre amb facilitat ja que “hi ha tanta roba i tant poc sabó” (moltes coses per explicar i tant poc temps).

La passejada segueix el seu curs fins arribar a l’arbre, i com no podia ser d’una altre manera immortalitzem el moment amb una foto de grup (us l’adjunto):

Un cop fet la foto, toca tornar cap a casa ja que el petits han de començar a dinar i els grans hem de començar a organitzar les taules i demés.

La tornada, com a l’anada, tot i que les cames hi fan la seva, la “sin hueso” es la protagonista indiscutible. Es parla tant de records passats, com quan fèiem els sopars a casa l’avi Pep i l’àvia Tresina, com d’històries de més present, i també s’escolten rialles però ni un segon de silenci, que bé!

A l’una i poc ja som a casa, preparant les taules per encabir-nos a tots. No es fàcil però ho aconseguim. El dinar comença. Plats amunt i avall, família de peu, família asseguda, família parlant, família rient, família jugant amb els petits, però sobretot família junta.

Encara faltaria explicar més coses però prefereixo deixar-ho aquí. Ha estat un cap de setmana genial gràcies a totes i tots. No som una família que ens trobem cada setmana però cada cop que ens trobem sembla que el temps no hagi passat.

Ja estem esperant la propera per tornar-vos a veure (esperem que a casa nostre!!!!)

Petons a tots, FAMÍLIA!!!

PD: Algú em pot dir quant son 12 + 2?

Casserres 2011 (i 1)

2011-12-12T13:52:00.003+01:00

De les diferents teories que em circulen pel cap, n’hi ha una que diu que normalment quan es fa una cosa per primera vegada sempre tens aquella il•lusió d’allò desconegut i el dubte de com anirà tot plegat. De si t’agradarà o no t’agradarà, de si se’t farà llarg o curt, de que si tomba o gira. Però quan ho fas per segona vegada el dubte ja està majoritàriament esvaït i si ho fas, si pots, es perquè ens tens ganes (o moltes ganes) de fer-ho.

Doncs bé, aquest cap de setmana passat, amb el dubtes esvaïts de la primera trobada de l’any passat, la família Nache gairebé al complert ens vem tornar a reunir dins d’una casa, la “Casserres house”. He fet el petit apunt de gairebé al complert perquè aquest cop no vem poder contar amb la Clara, la Mònica i el Xavier per motius laborals però si que hi van ser aquest cop la tieta Antònia, el Miquel i l’Aïda que l’any passat no van poder-ne gaudir.

El gruix de la família vem arribar dissabte matí. Allà, instal•lats de feia uns dies, ja ens esperaven la tieta Anna, la Maria del Mar, el Sergi i sobretot l’Arlet, que amb el temps que no ens havíem vist s’ha convertit amb una nena preciosa amb una cara de “bitxu” que fa por. Us poso una foto perquè ho comproveu vosaltres mateixos.

Els primers en arribar van ser la Txell, el Lluís i la Marta. No hi era però m’imagino que petons i abraçades a dojo. Tot seguit i sense donar-los temps per deixar les bosses, la segona unitat ja érem allà, i clar, més petons i abraçades. La Lourdes, el Javi, la Laura, la Carla, el Marc i un servidor vem trigar ben poc a deixar les bosses i a començar a xerrar per saber com ens havien anat a tots les coses aquell any que no ens havíem vist.

Mentre ens anàvem posant al dia, i alguns de tant en tant visitaven la Biblioteca (usease l’indret per anar donar 4 caladetes al pitillo) el primer dinar ja estava en marxa. Els primers, com ha de ser, les tres joies de la corona: l’Arlet, la Carla i el Marc. I desprès, els grans amb un dels menús que més agrada a tothom: macarrons i carn arrebossada.

El dinar com us podeu imaginar es va allargar. Hi van haber anades i vingudes, com la del Sergi que ens va dir que havia anat a vigilar l’Arlet mentre dormia però que la cara que feia deia més aviat que en realitat havia estat l’Arlet qui l’havia vigilat a ell. En aquest dinar vem saber que el Lluïs serà un fantàstic enòleg o que la Maria del Mar ens convida a assistir a un curs de massatge “Californiano” que té pinta de ser HOT, HOT, HOT.

Un cop acabades les becaines del peques, o no tant peques, i desprès de fer la porra pel Madrid-Barça que veuríem desprès tots plegats, va arribar l’hora d’anar a donar un vol i comprar provisions pel partit.

Durant el passeig, amb un fred que deu ni do, van arribar la Sandra i el Carles. Abraçades i petons per tots i som-hi, anem cap a casa que encara hi ha feia a fer i els més culers a les deu en punt desapareixeran amb el seu carro de cavalls per endinsar-se en el partit.

Una de les feines era preparar les grades i moure la televisió. I quan érem dalt acabant d’enllestir-ho, moment divertit. En el “tocadiscos” que tenen, la Mar comença a posar alguns “temazos” d’una altre època. Que si la cançons de la Trinca, que si cançons dels dibuixos que van marcar la nostre infància...els “viejos lobos de mar” i els no tant “viejos” que ens agrupàvem allà vem començar a ballar una mica, sent sincer més malament que bé però “por ilusión, por ganas, por la sonrisa permanente” ens vem merèixer “seguir en la Academia”.

Desprès del desgast provocat per la moguda desmesurada del ”esqueleto” l’única opció era anar a recuperar forces baixant al pis de baix per sopar. I quin sopar! Pa amb tomàquet, embotit boníssim que van dur la Sandra i el Carles, un parell de truites de patata i una de verdures que va fer la tieta per llepar-se els dits i sobretot una companyia immillorable.

Collons que son les 22:00, tothom a dalt que comença el partit. Sense temps ni d’obrir la primera pipa i donar el primer glop a la cervesa 1-0...mal parits. Comencem perdent i el que es pitjor la meva porra a prendre pel sac, la meva i la de 3 o 4 més. Sort que desprès gràcies a 3 gols molt celebrats i que van pegar més d’un “susto” a algun petit es va acabar remuntant. Al final 3-1 (tens raó bonica, 1-3), la porra compartida per la Txell i la tieta Anna, i a dormit tothom que demà serà un altre dia.

Demà segueixo, ok? No m’abandoneu ehhh! Que demà arriba més gent i passen més coses!!!

Muak muak muak!!

Ho portem dins

2011-12-01T10:36:00.004+01:00

Les coses a Catalunya van com van. Son moments durs per moltes families. Els més fàcil es deixar-se vencer però nosaltres, HO PORTEM DINS!

Millor

2011-11-21T12:46:00.000+01:00

Ens esperen temps difícils. Amb la victòria d'ahir del PP, i per una majoria tant amplia, els catalans ho tindrem fotut. No hi ha molt més a dir.

Potser l’opció es prendre-s’ho amb una mica d’humor. Us passo unes piulades d’ahir nit al vespre mentre feien el recompte de vots i que van fer que gairebé em pixès de riure (literalment):

“Rajoy: Nadie tiene que sentir inquietud alguna... Se m'han eriçat els pèls del clatell”.

“Molt gran el DJ de Génova posant Queen. Tot de pperos corejant un homosexual”

"Hemos perdido claramente las elecciones" http://bit.ly/vuzK93 #20nlv” #nomedigas???”

“Se rumorea que el PSOE va a sacar a Karanka a dar la rueda de prensa..”

“Mariano, ya podemos empezar a fumar en el trabajo? O nos esperamos a mañana?”

“Francisco Franco, Manuel Fraga, Rouco Varela, Mariano Rajoy... De verdad, como gallego os pido disculpas al resto de España. Lo siento.”

“Estoy dándole a F5 ininterrumpidamente a las ofertas laborales de Infojobs, tienen que estar al caer. TIENEN QUE ESTAR AL CAER.”

“RT si quieres que Ramos aupe a Rajoy en el balcon de Génova”

“Mientras no seas gay, inmigrante, estés en paro, estudiando, enfermo o cobrando una pensión, no hay de qué preocuparse.”

"El convidat" passarà a ser "El invitado", presentat per Bertín Osborne"

.....................

El valor de les coses

2011-11-15T10:54:00.000+01:00

Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant.

La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor.

Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé tot, sempre i a tothora, i el que es encara pitjor, sense esforç.

Doncs bé sembla que aquesta situació de tenir-ho tot, té, si no canvien molt les coses, els dies comptats o sense comptats, ja no té dies. La crisi gairebé global del planeta, i més particularment d’Espanya i Catalunya, està provocant que la situació de benestar en la que vivíem s’estigui fonent i que ja fa un temps anem desfent el camí que semblava que fos infinit.

Les persones, producte d’aquesta crisi, estem perdent la feina i el pitjor de tot es que no se li veu final. Les empreses tanquen, les administracions s’aprimen i no ens en sortim. Potser estem buscant solucions a una cosa que no en té. Potser es el camí que hem d’agafar a partir d’ara. Potser hem de tornar als orígens. Potser ja ens anirà bé...ens obligarà a donar el valor a les coses com deia el meu pare i educar-nos a tornar a lluitar, i no rendir-nos mai.

La castanyada, un dia diferent

2011-10-28T13:25:00.000+02:00

Quan et lleves de bon matí, obres la persiana i veus que plou, encares el dia diferent. Ja se sap que si l’encares diferent segurament serà diferent. Molta gent diu que l’encares amb un cert pessimisme i tristesa, i potser tenen raó. Deu ser cosa de la foscor o potser la incomoditat de mullar-te (més que la sensació de mullar-te es saber que aniràs molta estona mullat).

Aquest matí la situació era aquesta, molta pluja i molta foscor. Sembla que tot el camí anés cap aquest pessimisme i tristesa però la veritat no ha estat així. Perquè? Perquè els nens, que encara no els han inflat el cap amb aquestes cabòries, encaren un dia plujòs com un altre dia qualsevol (o això crec). I clar quan estàs una hora amb ells te n’oblides que plou, o més que oblidar-te’n t’és igual perquè amb ells t’ho passes bé, o molt bé.

Aquest matí, com cada matí, he anat a casa els meus nebots a ajudar-los a que es vesteixin i esmorzin, i desprès de fer una mica de “cachondeito2 al cotxe els deixo a cadascun al seu “cole” amb les seves “profes” i amics.

Avui però, si que era un dia diferent. No, no era pel temps sinó perquè les escoles d’arreu celebren la “Castanyada”, una festivitat de tradició catalana que se segueix celebrant tot i que potser els últims anys va perdent força o perdent el significat (com la majoria de festes cristianes). Us deixo el link de la wikipedia sobre la festa http://ca.wikipedia.org/wiki/Castanyada.

A l’escola de LA “peque”, tot i que sembla que el virus “Halloween” hi va fent aparició, sembla que ho celebraran de debò i les nenes petites havien de dur un mocador i posar-se’l al cap com les castanyeres de debò. Ho he intentat fer de la millor manera, encara que no se si, tot i l’esforç, ho he aconseguit. Quan sortia per la porta amb EL “peque” a coll perquè no es mullés pensava que si més que una castanyera no semblava que la pobre tingués mal de queixal. Si, poca traça la del tiet.

A l’escola dEL “peque” a l’entrada hi havia una castanyera feta de cartró (crec) molt ben parida. La feina de fer aquesta castanyera segur que a les professores els hi ha dut molt de temps (Si us he de ser sincer, no es el primer cop que la veia ja que ahir vespre-nit, passejant cap al centre del poble amb la L. des de la vorera, havíem vist com li feien els últims retocs). A part de la castanyera també havien fet uns platets amb castanyes i d’altres coses.

En fi...m’agrada que les escoles, sempre que es pugui, segueixin celebrant aquestes coses i que intentin que els dies siguin diferents pels petits, i de retruc, per nosaltres, els grans.

2011-10-20T12:04:00.000+02:00

Ahir al migdia vaig poder veure un tros de la segona emissió d’una entrevista que li havien fet a la Sanchez Camacho al Canal Català. Ella defensa un partit polític que em repugna enormement i l’entrevista va anar sempre més o menys per on m’imaginava i va dir les coses que s’esperava que digués. Va entrar pels temes de la llengua, per l’actualitat en el corredor del mediterrani i demés.

Però en un moment donat, la entrevistada, va deixar anar la frase “els polítics som un mal necessari” i aquí si que he de reconèixer que em vaig quedar força estorat. Que vol dir que son un mal necessari? Que la gent de fora ho digui, encara, però que els propis polítics s’autoanomenin com un mal necessari ja em sembla del tot al•lucinant.

Entenc des de la meva modesta postura, que els polítics han de ser absolutament necessaris per fer que el país funcioni i vagi endavant. Que l’objectiu final no ha de ser governar sinó sumar perquè el país ens en sortim i que la gent que hi vivim també pugui donar passos endavant.

Si la senyora Camacho va dir allò potser el que passa es que ara tenen l’objectiu mal enfocat i el poder els encega.

Us recomano aquest article d’en Manel Cuyas al diari "El Punt/Avui":

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/464797-ens-en-felicitem.html

Barcelona 1959

2011-10-10T13:35:00.001+02:00

Només falta una minut perquè soni la sirena i avui no hem puc entretenir parlant amb en Joan. He d’enfilar ràpid cap a casa, que he encara he de fer el pastís que em va encarregar l’Adela i desprès vaig prometre a la Tresina que aniríem a donar un vol pel passeig Sant Joan. El millor camí crec que serà agafar Consell de Cent fins a Sicília, pujar fins a Industria i enfilar cap el casa (Passatge Alió).

Quin fred que fa pel carrer, el vent es gelat i ja fa estona que el sol ha marxat. En dues setmanes ja tornem a estar a Nadal i tot i que en tinc moltes ganes no se com ens ho farem aquest any. Espero que abans del cap de setmana ens paguin coma mínim una part de la paga i així ja podrem anar a comprar les llaunes i l’ampolla de cava que vaig veure a la bodega d’en Cal Pupes.

Ja veig el balcó de casa, aquell que treu el cap és el Miquel?

- Miquel, ves cap dins que aquí fora i fa un fred que pela.

- Papa! Ja estàs a casa? Que ràpid! Estic aquí a fora perquè amb la Lourdes i el Ramon estem construint una cabana molt guapa a la vostre habitació i ens faltava el pal del mig,

- Doncs som-hi, agafa el pal, entra cap dins i obrem la porta.

- D’acord papa, hi vaig volant.

Caram amb el Miquel, si que m’ha obert la porta però no s’ha esperat ni a fer-me un petó. Quina una en deuen estar fent aquests, una cabana a la nostre habitació? La Tresina ja deu estar a punt d’agafar-li un atac de nervis amb aquests tres.

Estic cansat i de bon grat em quedaria una estona assegut però m’he de posar a treballar ara mateix que sinó no tindré temps per tot. Primer de tot deixa’m veure quina una n’estan fent aquells tres.

- Papa! (muak)

- Hola Lourdes, i el Miquel i el Ramon?

- Estem aquí a dins. Ja tenim gairebé muntada la cabana!

- Molt bé Ramon! Us està quedant molt bé! Sabeu on es la mare?

- Si, ha anat a buscar fideus pel sopar.

- D’acord, vaig cap a la cuina que he de preparar un pastís i desprès sortirem amb la vostre mare a donar un vol pel passeig Sant Joan. Lourdes no feu molt escampall per l’habitació.

- Vale papa, nosaltres ens quedem aquí

La Tresina té el sopar a mig preparar, suposo que no trigarà gaire, millor que em posi ara mateix a fer el pastís, i així quan vingui ja gairebé podrem marxar.

Primer de tot em rento les mans i trec tots els ingredients. Em posaré a treballar al marbre de la dreta i així no li faré nosa. Ara hi poso la farina, l’oli....sento la porta, deu ser la Tresina que ja torna de comprar. De fons la sento que parla amb algú, la seva cosina?, segur que s’han trobat a l’escala.

- Hola Josep, ja ets a casa?

- Si, avui m’he afanyat per poder preparar el pastís de l’Adela.

- Ja el tens fet? anirem a donar una volta?

- Si, ja només em queda la mitja horeta de forn i ja tindré el pa pessic. La resta ho acabaré quan tornem al vespre.

- Perfecte, doncs et deixo treballar.

...........

Ho poso al forn i ja em podré anar a posar roba més còmode per anar a caminar.

- Tresinaaa, ja estic llest quan vulguis marxem! He deixa’t el pa de pessic refredant-se al marbre.

- Parlo amb el nens i els hi dic que marxem. Cap a dos quarts del nou serem a casa i els hi acabaré de fer el sopar.

- T’espero.

Avui la Tresina està més guapa que mai, tinc ganes d’anar a passejar amb ella pel Passeig de Sant Joan. Ara fa dies que entre una cosa i un altre no tenim temps per sortir a passejar, diria que des de Tots Sants que varem sortir amb la seva germana.

- Som-hi Josep?

- Som-hi! Ja vas prou abrigada?

- Crec que si, però potser si que millor que agafi un mocador pel coll.

- Millor. Agafa’t.

..........

La passejada crec que ens està anant molt bé. Hem parlat de la Lourdes que segueix tant responsable com sempre, del Miquel que es un trapella però molt espavilat i del Ramonet que li segueixen fent mal els genolls. També hem parlat del Nadal, que potser no podrà ser tant bo com el que l’any passat però l’important es que estiguem tots junts i ho celebrem. En fi, millor que tornem a casa que encara tenim feina a fer.

............

Obro la porta i no sento xivarri, a que deuen estar jugant?.

- Tresina mires tu com estan els nens? Jo m’he de posar a fer les quatre coses que em queden del pastís .

- No els sento, deuen ser encara jugant a la nostre habitació. Vaig cap allà.

Que estrany, li he dit a la Tresina que deixava el pastís aquí sobre i no hi es. Potser abans de marxar l’ha deixat a un altre lloc?

- Tresina, que n’has fet del pastis?

- Josep, serà millor que vinguis.

- Vaig!

Que fan els nens dormint? La Tresina m’ensenya el paper on hi havia el pastís i on ara ja només hi ha molles. Els nens se l’han menjat, la mare que els va....com m’ho faré ara? L’Adela ja m’ha pagat i no tenim diners per anar a comprar de nou els ingredients. La Tresina em parla però jo no l’escolto.

- Josep, no m’escoltes?

- No se com ens ho farem.....

. T’has fixat que bé que estan dormint, quina cara de felicitat que posen?

- Però Tresina, com vols que...

- Ja ho se Josep, demà en parlarem amb l’Adela però mira’ls!

Te raó, estan dormint com uns angelets. Ells també ho estan passant malament i cada dia sopen poc i el mateix. Passen gana i la sopa de fideus la tenen més que avorrida i no es queixen mai. Demà aniré a parlar amb l’Adela i li explicaré fil per randa el que ha passat, espero que no s’emprenyi gaire.

Sabeu quina va ser la resposta de l’Adela el dia següent? Si es per això Josep no pateixis, ara anem tu i jo a comprar de nou el que necessitis per fer-me’n un de nou.

Gràcies Adela, allà on siguis.

Estudiant anglès passant per l'Àfrica

2011-10-07T12:22:00.000+02:00

A finals del mes de juny una companya de feina em va comentar que donat que teníem un parell d'hores per dinar i es feien força llargues, un parell de migdies a la setmana podríem agafar una professora d'anglès. L’escollida era una senyora vinculada al despatx que no era específicament una professora però que ens podia ajudar.

Tot el mes de Juliol varem estar venint tots els dimarts i dijous i s’ha de dir que la cosa va anar prou bé, ja que només el fet de parlar durant una hora en anglès ens anava perfecte.

A l’Agost per les nostres vacances i el setembre per les de ella varem acordar retornar la primera setmana de octubre, es a dir, la setmana que avui tanquem.

El dimarts, com el primer dia a tot arreu, va ser per explicar-nos breument les nostres vacances. L’E. va explicar que havia anat cap el nord d’Espanya i jo els hi vaig fer cinc cèntims dels dies a Menorca amb L. i la resta de la family però el que de debò teníem d’escoltar es el viatge de la B. I el seu marit a l’Àfrica.

Ens va explicar amb molt detall tot el que van fer, van veure i van sentir en aquell continent on el que ens arriba a nosaltres son les imatges dels telenotícies que no cal dir que son descoratjadores. Ens va descriure el camió que els transportava, les tendes de campanya on dormien, els poblats que van visitar, el menjar i petites activitats que muntaven els organitzadors del viatge i demés.

La cosa que més em va impactar es quan va començar a parlar del que ella anomenava una pobresa feliç. Ens deia que la gent d’allà no te les comoditats que podem tenir aquí però que estaven contents. Frueixen amb el que tenen, tot i que segur que voldrien tenir més, però no els hi angoixa. La conversa va seguir una estoneta més, i desprès varem començar la classe.

Ahir quan vaig arribar a casa (no tenia entrenament) L’L i jo desprès d’anar a fer una mica de carrera continua, varem estar xerrant sobre el que la B ens havia estat explicant. L. i jo varem estant extrapolant la situació explicada a la nostre personal en referència al sempre voler tenir més, més i més. Penso que va ser una bona xerrada i que ens pot ajudar en el futur. La conclusió seria que està bé ser ambiciós i voler donar un pas endavant però que això no ens pot tapar les altres coses tant magnifiques que tenim i que potser a vegades ens costa valorar.

“No és més ric qui més té sinó qui menys necessita”

Penseu-hi!

Un patiment

2011-10-04T17:16:00.000+02:00

Amb aquesta paraula podriem definir la meva participació a la Mitja marató de Sant Cugat 2011.

Però com gairebé tot en aquest vida el motiu de tot plegat va ser una deficient preparació. Francament em pensava que tot i conèixer la duresa de la prova, ja que l'havia fet l'any passat, amb tres o quatre entrenaments els últims quinze dies la podria acabar sense problemes. Donava per descomptat que el meu temps seria força dolent però no m'imaginava que em costaria tant arribar a la Rambla del Celler i completar els 21 quilòmetres i 97 metres.

L'inici va anar força bé i tot que anava al grup del darrera les sensacions eren bones. El recorregut passava per la zona de Collfavà, les afores del CAR de Sant Cugat, Can Magi i tornada a Collfavà fins arribar de nou al punt d'inici i final (Rambla del Celler). Al quilòmetre 10 portava poc més d'una hora i creia que encara tenia forces per encarar amb tot optimisme la segona part de la prova. M'havia anat hidratant religiosament per intentar mantenir aquell ritme.

A la segona part de la prova la cosa es va anar complicant. La pujada per tot el Parc Central fins arribar a Can Matas se'm va fer força dura i les cames em van començar a donar els primers avisos però com tot just desprès va venir un descens força llarg no els hi vaig fer gaire cas. Va ser quan va finalitzar la baixada que càlculo que era el quilòmetre 13-14 qua va començar el patiment i ja no el vaig abandonar fins l'arribada.

Era potser la part més plana de tota la cursa però les cames em pesaven un colló i part de l'altre, les zones de sol semblaven el puto desert i el cap em va començar a donar males passades. Francament vaig pensar abandonar un parell de cops però gràcies a que no estava disposat a rendir-me i que al quilòmetre 19 hi havia la L. donant-me, com sempre, el seu suport, vaig decidir aguantar fins al final tot i les petites arcades i rampes que vaig tenir.

A l'arribada, tot i estar força fotut, estava molt orgullós de mi mateix. No em vaig donar per vençut i això per mi es important. Tant important com entendre que les coses si vols que surtin bé, en el meu cas, les he de preparar perquè si m'he de refiar del meu talent vaig bé per anar a Sants...

Fins la propera!!

El canvi està en nosaltres

2011-09-30T17:31:00.001+02:00

Un dels viatges que recordo amb més "carinyo" és el que vaig fer, fa tres o quatre anys, amb els meus amics a Berlín i el qual vaig explicar en aquest bloc. Crec que el títol era "Un Sant Joan a Berlín" i el vaig dividir en uns quants capítols.

Durant els dies que varem passar allà, van passar dues coses que aquests dies he recordat i que penso que son si més no sorprenents.

La primera va passar crec que el segon dia, on al matí, de camí cap al metro, varem veure una bicicleta en perfecte estat sense lligar i sinó recordo malament tirada a terra. Nosaltres en un acte de generositat la varem posar de peu, li varem posar el cavallet i varem seguir el nostre camí. Desprès de voltar tot el dia, quan varem tornar cap a l'hotel per dutxar-nos, i desfent el camí que havíem fet al matí. La bicicleta encara estava allà intacte, ningú l'havia tornat a tirar, ningú li havia pispat una roda o tret el manillar, ningú se l'havia endut cap a casa fent-se la seva.

La segona va passar al metro. Només entrar t'esperes trobar-te un espai similar al del metro de Barcelona, no? No penses que un metro d'una ciutat pugui ser gaire diferent al d'una altra. Doncs bé aquell metro si que era diferent, ja que per entrar-hi no havies de passar cap barrera, per accedir a l'andana aparentment no era d'obligat compliment passar per caixa, i dic aparentment perquè moralment si que ho era i la gent ho respectava.

Us imagineu aquests dos exemples a la ciutat de Barcelona? On i com estaria la bicicleta? Sense barreres, quanta gent pagaria al metro de Barcelona? Si, ja se el que es diu: "es que som cultures diferents", però potser per això mateix a nosaltres les coses ens van com ens van. Ens falten alguns valors que marquen la diferència avui en dia i hi hem de posar remeï. Pareu-vos a pensar que si potser no tenim uns millors transports, sanitat i demés no es per les retallades i si pel mal us que hi donem els altres.

Si, Sr. Mas, tenim feina.

Política a casa

2011-09-29T18:24:00.000+02:00

A l'espera de poder-vos explicar com va la mitja marató de Sant Cugat, tinc ganes de parlar-vos del que en podriem anomenar política. Dic podriem anomenar perquè no ho tinc gaire clar.

A casa de petit, tret de dies contats on no hi havia més remei que parlar-ne, no era un tema principal de les nostres converses. El motiu, en part, es que aquest sempre ha estat un tema recorrent de la majoria de les families a la sobretaula, i a la meva de sobretaula en fem ben poca. Ara bé, d'uns anys ençà, la cosa ha canviat força i, potser empesos, sobretot els meus pares, pel meu interès sobre la materia, les converses entre nosaltres han anat en augment. Anem un per un:

La mare, crec, es un clar reflex del que li ha passat a molts catalans. Un cop acabada la dictadura, va veure en l'honorable Jordi Pujol a la persona que volia que portès els destins del catalans i durant tots aquells anys de "pujolisme" es va lliurar sense condicions a aquell home menut i amb pinta de bona persona. Amb la caiguda dels convergents del poder, l'ascenció dels socialistes i la situació política a Espanya va anar deixant veure un sentiment d'independentisme que jo desconeixia. La situació ara mateix es que no en vol saber res d'Espanya ni dels espanyols i ho manifesta sempre que pot a les manifestacions, tant a les més tradicionals com a les més esporàdiques.

El pare és, o era, més moderat. Fill d'un home andalús que s'havia integrat a Catalunya i que parlava perfectament el català, la seva relació amb el pujolisme es semblant al de la mare. Desprès però no havia anat tant enllà, i ha estat ultimament on també sembla que el sentiment independentista ha anat creixent motivat per les injusticies que creu que Catalunya ha estat i està patint.

Pel que fa a la meva germana, la veritat es que no en tinc informació. N'hem parlat ven poc de tot plegat, potser perquè quan a casa n'hem parlat més, ella no hi era. Evidentment com a germà intueixo alguna cosa però del que no saps millor no parlar-ne.
I arriba el meu torn. Podriem dir que històricament he navegat força pel tema i no he tingut gaire clar cap a on tirar. La cosa va canviar fa un parell o tres d'anys quan vaig començar a llegir i a informar-me millor de les coses. Una mica d'història, les memòries d'algú i escoltar a la gent del meu voltant i de no tant el meu voltant. També llegir diaris, veure i torno a repetir, escoltar. Puc dir que ara ho tinc força clar: crec que pel bé de tots no podem continuar plegats perquè no ens entenem. Només cal fixar-si nua mica i sobretot, escoltar.

Us deixo un link força interessant:

http://vimeo.com/25245089 versió subtitulada en Català

http://vimeo.com/24052492 versió original

El com va començar tot plegat

2011-09-19T17:41:00.001+02:00

Els que em coneixeu en major mesura i els que aneu seguint aquest bloc en menor, sabreu que durant molts anys hi vaig dedicar molt de temps a jugar a bàsquet (un dia hi dedicaré una entrada al blog). Un cop vaig donar per finalitzada la meva poc exitosa carrera vaig decidir que no podia abandonar l'esport de cap de les maneres, primer per un tema físic i segon per un tema de cap.

El primer any, o millor dir temporada (setembre-juny), el gimnàs va er l'opció que vaig escollir. els dilluns, dimecres i divendres em llevaba a les 6:30 a.m. i a les 7:00 ja era sobre la bicicleta fent l'escalfament. Feia una horeta ben bona i cap a les 8:15 a.m. ja estava a punt per anar a la feina. No cal dir que pels meus amics era una bojeria estar per aquelles hores al carrer, però a mi era el més natural ja que a casa sempre hem estat d'estar ben dora en peu.

El segon any la meva vida va donar un bon tomb, a nivell esportiu i sobretot a nivell personal. Cap el mes de novembre vaig tenir una intervenció quirurjica que em va demanar repòs durant un trimestre i just desprès vaig conèixer a L. Les dues coses, però sobretot la segona, em van fer replantejar l'història del gimnàs. No tenia ganes de sortir tant dora de casa, així que vaig decidir donar-me de baixa i buscar una alternativa que em permetès fer tot el que tenia ganes de fer.

L'opció, desprès d'un temps d'inactivitat, va ser començar a correr amb una major regularitat. Fins aquell moment ja havia anat a correr força però ho limitava més a èpoques en concret i a moments on em venia de gust. El anar apuntant-me a curses esperava que em donès la motivació per posar-me les malles i les bambes i fer aquella horeta que tant bé per estar en pau amb mi mateix.

Així va ser com l'any passat em vaig apuntar per aquest ordre a la cursa de la Mercè, a la mitja marató de Sant Cugat, a la cursa dels Nassos, a la mitja marató de Barcelona i a la cursa del bombers. Apuntar-me a aquestes curses em va permetre sobretot, i com deia abans, fer sortides amb molta regularitat. Les curses per mi era com la pastanaga dels gossos que fan curses als canodroms.

Desde la cursa dels bombers, cap a l'abril-maig d'aquest any, i degut al trasllat de casa i a la nova feina basquebolística que tinc la cosa havia anat degenerant. Seguia sortint però no havia trobat la regularitat dels curs passat, i es per això que fa un parell de dies he decidit apuntar-me de nou a la mitja marató de Sant Cugat. Es el diumenge 2 d'octubre i la distància 21 kilómetres i 97 metres pel meu poble que l'any passat se'm van fer molt durs.

El repte, es cert que, amb la poca preparació que porto sembla una mica agosarat però com no se si qui va dir "a grandes males, grandes soluciones".

Tinc ganes d'explicar-vos com va tot plegat, no marxeu gaire lluny.

Futur president

2011-09-13T13:38:00.002+02:00

Desprès d'uns dies força atrafegats, ahir, finalment, vaig poder veure l'entrega de la medalla d'Or del Parlament de Catalunya a l'entrenador del Barça de futbol, Sr. Josep Guardiola.

No cal dir que l'entrega de la medalla em sembla del tot merescuda desprès de tots els títols que ha guanyat i de l'imatge que ha donat de Catalunya cap en dins i de Catalunya cap enfora ha estat inmilloralbe.

Primer vaig veure el discurs de la Mònica Terribes. La directora de Televisió de Catalunya em sembla, vist desde fora, una profesional exel·lent que està conduint una televisió de la qual me'n sento molt orgullòs com a català. El discurs es més de repàs de l'història del Pep en el món del futbol però amb un estil propi que em va agradar. Us l'adjunto:

Desprès vaig veure el del propi Pep. El discurs per mi va ser inspirador de principi a fi, quan diu coses com que s'estima i que sent passió per la seva feina o quan ens fa una "arenga" als catalans per tirar el pais endavant. Us l'adjunto també:

Que us ha semblat?

Diuen que molts volen que sigui el proper president de la Generalitat...jo amb el que hi ha ara hi confio.

I si hi torno?

2011-09-12T17:06:00.000+02:00

Això d’escriure es com anar amb bicicleta. Desprès d’un temps sense pujar-hi al principi costa mantenir l’equilibri, i quan fas les primeres pedalades costa anar recte cap a l'objecitu. Això si desprès d’uns minuts la cosa s’estabilitza, ja no penses en la "nata" que et pots pegar i frueixes del recorregut. Això es el que tinc ganes de fer ara, agafar la bici de nou i explicar-vos el nou recorregut.

La primera passejada desprès retorn comença ara...deixeu-me una mica d'espai no sigui que faci mal a algú...som-hi!

Fa dos mesos que vaig rebre, a mitja tarda, una trucada important. En el meu cas diria que potser va una mica més enllà que important i s’apropa més a importantíssima...espera un moment, potser la paraula no és important...si, prefereixo utilitzar il•lusionant.

A l’altre banda de l’aparell hi havia una persona important (ell si que és important) que m’ofereix participar en un projecte en el que ja feia temps que tenia ganes de ser-hi. Bàsicament consisteix a entrar en una de les entitats esportives més grans del món i ajudar a aconseguir un petit o gran objectiu, depen amb quins ulls es miri.

Quan t’arriba una cosa així no t’hi has de pensar gaire i has de donar el “si quiero”, no sigui cas que s’ho repensin i et deixin palplantat a l’altar.

Els dies següents van ser de nervis per veure com pots encabir-ho tot plegat dins la teva vida. Jo, jugo amb avantatge, ja què la dona que m’estimo fa les parets de la meva més grans i em dona (com sempre) tot el seu suport, no només moral sinó de tots els suport que es poden imaginar.

Ara fa un parell de setmanes que he començat i com m’imaginava han estat intenses de treball. I segur que encara ho seran més. De moment he anat recollint sensacions...de moment totes bones. I tinc ganes d'anar-vos-ho explicant de tant en tant, que us sembla?

Ufff es el primer dia de tornar a agafar la bici i amb 5 minuts ja estic cansat, merda de cames. Millor parar. Veurem si puc agafar la bicicleta més sovint que sinó el pensament se’m rovella i em costa més escriure.

Ho podem fer...segur!

2011-05-17T18:11:00.001+02:00

Diumenge passat l'equip on faig de segon entrenador va viure un dia especial. `Vàrem jugar l'anada d'unes fases d'ascens a lliga EBA, una categoria que de moment pensem que està fora de les nostres possibilitats, segur a nivell econòmic i molt possiblement també a d'altres nivells.

La premissa en aquest cas, era bàsica, fruïr al màxim del partit perquè no sabem que ens depararà el futur, i si tindrem la possibilitat de jugar-ne més. Esperem que si.

Un cop començat el partit les coses no van anar tant bé com ens haguès agradat, i sobretot a la segona part els rivals, un club històric de la ciutat de Badalona, van estar molt més encertats en el tir i en les decisions que van prendre.

Nosaltres, impotents, tot i que ho vem intentar no en vem saber prou, i el pitjor es que penso que no el vem disfrutar com es mereixia, un moment com aquest.

Diumenge en tenim un altre oportunitat de disfrutar-ho, i perquè no, de guanyar.

En fi, coses de l'esport.

Turris tremola!

2011-04-12T13:13:00.002+02:00

Noies / Nois, aquest divendres-dissabte desprès de molts anys de voler i no fer, finalment vaig fer. I que vaig fer? Pà! Un pà de debó, un pà cassolà...un pà tipus Turris.

Amb el que m'agrada a mi el pà i només n'havia fet una vegada en una activitat que em van demanar a l'escola quan tenia 7 o 8 anys. No recordo com va sortir però veient alguna altra manualitat que tinc per casa de quan tenia aquella edat....millor no enrecordar-se'n.

Us he de ser sincer, i dir-vos, que el què va sortir divendres-dissabte no va ser el millor pà, ja què em vaig equivocar en l'elecció del llevat. Però el d'ahir nanos ja va per nota!

Us adjunto una foto de l'entrepà que s'ha endut la L. aquest matí, i el dia que vingueu a casa us en deixaré provar una mica!! Que us sembla un pà amb tomàquet amb fuet de la plana de Vic?? Boca aigua, no?

Us hi espero!!

El que fa una taula de cuina

2011-04-07T12:10:00.002+02:00

Ara fa una setmana la L. i jo vem estrenar al nou pis una taula de cuina molt xula i, sobretot, força econòmica. Es d’aquestes que s’obren com un llibre perquè, d’aquesta manera, quan es tancada ocupa un espai relativament petit i quan l’obres hi pots fer un àpat amb tota comoditat. Com podeu veure a la foto l’hem comprat d’un color verd intens que creiem que encaixa perfectament amb la cuina i li dona un contrapunt força interessant.

Els anys que vaig ser al pis de la Baixada era difícil poder posar una taula encara que fos minúscula sobretot perquè la cuina no donava per més.

Doncs bé, el que pot semblar una compra relativament poc important penso que n’és una de les que més orgullós n’estic. Primer, per un tema de neteja de la casa, ja que esmorzant, dinant o sopant a la cuina es fa menys merder, o com a mínim m’ho sembla a mi. Com diu un proverbi de no se on “no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta”.

Però sobretot, el que més m’agrada, es que els 2-3 dies que l’hem fet servir amb la L. per sopar (per esmorzar la faig servir jo sol cada dia perquè la L. acostuma a esmorzar a la feina) ens ha servit per xerrar una bona estona. Com a la cuina no hi tenim televisor, el fer-la petar es l’única opció, m'ha sortit un rodolí, no?. En aquella mitja horeta llarga ens hem pogut explicar coses del dia a dia com les feines, els bàsquets,... però també per parlar d’alguna cosa que hem llegit al diari o ens han explicat i també, i el més important, per parlar de la nostra relació.

En fi família, ja sabeu, poseu una taula de cuina a la vostre vida....això si, sense televisor.

Darrera la muntanya

2011-03-31T12:54:00.002+02:00

Admeto que amb la poca regularitat amb la que escric es impossible tenir algun seguidor al meu bloc però la veritat es que se’m fa feixuc moltes vegades escriure-hi. La raó es que penso que tinc poques coses que explicar. Estaria bé prometre-us que a partir d’ara hi escriure més però no us ho creieu...potser ara que se que el D. té ordinador per fi a casa m'hi animo més sovint.

Durant aquest temps d’absència hi ha hagut alguns canvis al meu pas per aquest món, que ara mateix està farcit de guerres i desgracies com les del Japó, però una de les més rellevants ha estat que amb la L. hem deixat el pis de Baixada de la Glòria i hem marxat a l’altra banda de Collserola. Sant Cugat del Vallès.

La comparació d’aquest pis amb l’anterior no té color ja que el d’ara ens dona un confort i unes comoditats que l’altre, tot i tenir coses molt bones, no ens podia oferir. Temes com tenir calefacció son coses que s’havien convertit, potser perquè ens fem grans, en gairebé imprescindibles. També el no haver de pujar 4 pisos (5 si contem les escales del carrer) cada cop que sobretot pujaves carregat amb les bosses del mercat o qualsevol altre estri que més que pesant fos incomoda de dur.

A més, també ens dona més coses fora del pis ja que disposem de coses impensables dins de la ciutat com zones verdes o un carril bici que arriba a tots arreu.

Així puc dir que deixar el pis de la Baixada, tot i el component emotiu que té per molts motius, ha estat una bona passa endavant per la meva relació amb la L. i també per la relació amb mi mateix.

No ho oblideu, hi esteu convidats!

LA GBR

2010-11-23T11:26:00.000+01:00

Es diumenge pel matí però el despertador a dos quarts de vuit ja està sonant. La nit anterior no vem anar a dormir gaire tard, però tenim son i un altre diumenge el despertador o no hagués sonat o si ho hagués fet, l’haguéssim convidat a tirar-se ell mateix per la finestra. Aquest cop però, no podem ni volem quedar-nos al llit, les nenes de la Laura tenen partit al barri d’Horta.

Una hora abans recollim a la Laia, l’altre entrenadora, i a l’hora de la convocatòria ja som al camp. Les coaches saluden a les jugadores que ja hi son i es queden a l’entrada esperant a les que van un pel més justes.

Jo, que formo part de l’afició, vaig a ocupar el meu lloc a la grada. Es veritat que encara queda una bona estona però tinc el diari i l’Espanyol va guanyar ahir a la nit per tant, bon dia per llegir-lo. Durant aquesta mitja hora alguns dels pares van amunt i avall buscant on fer un cafè o d’altres es queden llegint o fent-la "petar" pel meu costat.

Quan falten cinc minuts per començar els pares van agafant posicions. Seuen a la meva dreta, a la meva esquerra i també just davant. Estic rodejat.

A dos quarts de deu en punt, l’àrbitre llença la pilota ben amunt i les nenes, les “nostres” i les contraries, comencen a jugar el partit pel que s’han estat entrenant tota la setmana. El inici de les “nostres” es força bo i amb el seu esforç agafen unes petites diferències al marcador. Els pares tot i aquest bon inici mostren el seu disgust picant amb els peus a terra o verbalitzant algun lament quan les “nostres” erren una cistella, una passada o quan l’àrbitre, cal recordar novell com les “nostres” en aquests móns basquetbolístics, erra alguna decisió. Fins i tot donen indicacions pensant-se que ajuden a l’equip quan en realitat el que fan es confondre a les “nostres” perquè aquesta feina correspon a les entrenadores, que son les que més en saben de l’equip, però clar, qui no li fa cas al “papa”.

El partit va seguint el seu curs i el joc, tot i l’esforç de les nostres, es ple d’imprecisions. El motiu? La meva opinió es que és una barreja de les bones defenses dels dos equips i del nerviosisme que es transmet, en part, des de la grada. Aquesta sèrie d’imprecisions sembla que ajuden més a les nostres rivals i ens recuperen en el marcador. Si en els bons moments l’ambient no era el mes positiu, ja us podeu imaginar que ara l’”ambientillo” no es el millor per tirar endavant “semejante empresa”. Les culpes? Des de l’àrbitre a l’entrenadora contraria, passant per la pilota de joc.

Penso, per l’experiència que tinc, en el que deu estar passant pel cap de les nostres i crec que vindria a ser alguna cosa així: “ens estan recuperant i estem bloquejades. Necessitem un cop de mà, però un cop de mà de veritat”.

I aquest cop de mà arriba i de quina manera. Ja feia gairebé cinc quarts que havia començat el partit i de sobte apareix per la meva dreta la mare d’una jugadora que no havia pogut venir abans i a la que anomenaré GBR (generadora de bon rotllo). La GBR el primer que fa es preguntar el resultat i penso que gairebé immediatament detecta que aquell “ambientillo” que abans he comentat no és bo per fer que les “nostres” surtin d’aquell petit sot on son. Agafa la veu cantant i els primers crits son una declaració d’intencions de bon rotllo “vinga noies va, ànims”, “som-hi”, “va noies que podeu”. Li es igual l’àrbitre, la pilota, i les contraries, ella de l’únic que es preocupa es d’animar les “nostres”, i es clar les “nostres” ho reben i comencen a jugar una miqueta millor.

Quan s’acaba el 5è quart anem avall però l’ambient es un altre. La GBR que abans actuava sola ara ha contagiat aquest bon rotllo als seus companys de grada. Se sent el primer crit conjunt dels pares LLUÏSOS!!! plas-plas-plas, LLUÏSOS!!! plas-plas-plas, LLUÏSOS!!! plas-plas-plas. Les “nostres” fan una altre cara. Ara somriuen i, tot i que encara van sota el marcador, s’ho estan passant molt i molt bé.

Comença l’últim quart i la GBR no abaixa el nivell sinó que encara el puja un punt més. Les “nostres” ja tenen una força darrera immensa. La força positiva dels pares, les mares i dels germans i les germanes.

Us imagineu quin ha estat el resultat? Si, victòria i el millor, les “nostres” s’ho han passar bomba i jo, també. Ha valgut la pena llevar-se tant d’hora, moltes gràcies GBR.

La meva primera mitja marató

2010-10-05T10:14:00.001+02:00

Bon dia a tots,

Ja fa anys que li vaig agafar el gust a anar a correr de tant en tant. El plantejament sempre ha estat el mateix, fer una mica d'esport per estar més saludable. La gent ho troba aburrit i de vegades o és, però a mi em serveix, a part del tema físic, per pensar amb les meves coses, ordenar-me i sobretot fer net.

Lligat a que corria més o menys (més menys que més) una horeta, en els últims anys m'havia apuntat a curses populars de 10 km. La Mercè, la cursa dels Bombers,..que si fa no fa eren correr aquesta horeta que ja entrenava.

Però tot just fa un any, lligat a que el meu ex-company de pis n'havia fet alguna, vaig pensar que algún dia estaria bé poder correr una mitja marató (21 km i 97 metres). El pensament no es va fer més intens fins aquest any on a principis de setembre vaig apuntar-me a la mitja marató de Sant Cugat.

L'experiència va ser molt positiva. Positiva per l'ambient que s'hi va respirar i molt positiva per l'èxit personal que va suposar. Estic molt content.

Us deixo el video de l'arribada (sóc el que arriba a 2:12:53):

Ara a per la propera....

Bon estiu

2010-08-05T10:40:00.000+02:00

Si en feia de temps que no entreva al bloc per escriure-hi alguna cosa. L'última entrada va ser per parlar de la neu que estava caient sobre Barcelona i ara podria esciure per dir la calor que hi fa.
Però durant tot aquest temps han passat coses molt més importants que no la pujada d'uns graus de temperatura. I la bessonada del F. i la M. o l'embaràs del D. i la M. son les noticies estrella d'aquests mesos i dels que vindran. Les noietes del F. i la M. son guapes guapes!.

Felicitats parelles!

Un dia de nieve al año, no hace daño!!

2010-03-09T18:17:00.002+01:00

Son les tres i pico de la tarda i la neu que ja fa estona que cau, ara si, comença a quallar. Al telenotícies diuen que la cosa pot anar a pitjor, per tant amb la Laura decidim deixar el cotxe aparcat on era i la moto al garatge. Millor anar caminant no sigui que els del temps per un cop tinguin raó.

M’acomiado de la Laura a Lesseps i enfilo General Mitre per anar cap a la feina. A l’alçada de Balmes la neu s’intensifica i l’estampa comença a molt xula. La gent porta barrets de llana, bufandes, guants...tota peça de roba es benvinguda perquè fa força fred..

A les quatre en punt entro a la feina i el primer que em diuen els meus companys es si he vingut amb moto. Els hi dic que noi, que a la televisió han dit que millor que no s’agafin ni cotxes ni motos i que ens preparem que la cosa empitjora. Quan pronuncio aquestes paraules el meu cap agafa les coses i fot el camp. Ens quedem 4 i el cabo i sense cap instrucció concreta de que hem de fer.

A les quatre i mitja el panorama ja no està per bromes i truco a tothom a qui he de trucar i aconsegueixo que ens deixin plegar a tots immediatament. A tres quarts de cinc ja sóc al carrer en direcció Lesseps per tornar a buscar la Laura i poder fruir d’aquest dia diferent.

La recullo a les dos quarts de sis i ens ho passem en gran. Guerra de boles de neu, baixada amb bosses de plàstic pel carrer Baixada de la Gloria, fotos amb un ninot de neu, passejada per la part alta del barri tota nevada...una passada.

La gent del barri participa d’aquest dia fent les mateixes coses que nosaltres i fins i tot algun valent s’atreveix a esquiar. Les cares d’entusiasme ho diuen tot.

Cada any hauríem de tenir un dia així. Es un caos? I que!!! M’ho vaig passar taaaaaant bé!!!

Aniversari feliç

2010-03-05T10:51:00.000+01:00

Avui el bloc compleix 2 anys de vida. Tot va començar un 5 de març de 2008 on desprès de llegir el d’altres amics em vaig decidir a fer-ne un.

La realitat es que en aquests 2 anys hi ha hagut moments per tot, temporades on la producció ha estat més aviat pobre i d’altres on he estat una mica més regular. El que si que es cert es que m’ho he passat en gran escrivint i més quan em deixeu comentaris de que us ha agradat (especialment Mar i Marta que sou les meves fans nº 1!!).

Petons i abraçades a tots

From Russia with love

2010-02-23T13:33:00.000+01:00

Desprès de les males sensacions de la setmana passada tots teníem al cap que al partit d’ahir el volíem gaudir (es veu que la paraula disfrutar en català no existeix). No era tant un tema tant de resultat, que també, sinó de jugar un bon bàsquet i deixar estar altres coses. A més l’altre equip a priori ens donava bones vibracions: molts ex-jugadors del SAFA Claror, relativament joves i de nivell tècnic i tàctic alt.

A l’hora de començar el partit ja hi érem tots menys la baixa confirmada del MVP Valero, que aquella hora estava gaudint d’un sopar “romanticon” amb la seva dona, la Inés, que feia anys (Valero vas sucar? Vas fer guarreridas españolas???).

Dons bé, ens disposàvem a començar quan “primera en la frente”. Si la setmana anterior havíem dit que no volíem tornar a veure l’àrbitre rus ni en pintura dons toma geroma pastilla de goma...com va dir el Ferran “no vols caldo, dos tasses” (=”no vols rus, toma rus”).

A les 22:30 en punt començava el partit i la veritat es que no va començar gaire bé. La seva defensa zonal (si, per variar, aquests també ens en van fer) ens feia mal i en defensa érem incapaços de tapar els seus llançaments exteriors. Al final del primer quart ja anàvem força avall en el marcador.

Al segon quart, tot i millorar el nostre joc, el resultat seguia sent força dolent. Vem millorar una mica en defensa i en atac vem estar un pèl més encertats, però ells s’aprofitaven sobretot de les nostres pèrdues de pilota per fer bàsquets massa fàcils. A la mitja part 10 avall.

El minut de descans de la mitja part el vem aprofitar per motivar-nos una mica i veure que els rivals no eren tant bons i que amb una mica més de defensa podíem donar la volta al marcador.

I així va ser. L’inici del 3er quart crec que va ser la millor estona de bàsquet que hem jugat durant aquests mesos. Es veritat que se li va sumar un encert molt alt i que potser lluïa més però la realitat es que no només varem eixugar els 10 punts de desavantatge sinó que ens varem posar per davant amb un bàsquet molt ràpid i vistós.

La cosa pintava bé per l’últim quart. Ens veiem capaços de guanyar i jugant bé. Però llavors es on no varem estar gaire encertats i els rivals ho van aprofitar molt bé per posar-se un altre cop davant. A partir d’aquí ells van jugar millor les cartes ajudats pel rus que ens xiulava el menor contacte i que els feia anar a la línia de tirs lliures cada viatge. Al final derrota però amb unes sensacions molt i molt bones.

Nois, felicitats a tots pel partit d’ahir!! La setmana vinent el bon joc segur que ve acompanyat de una victòria. Som-hi!!

Bar Llumí 2-4

ONE MOMENT IN TIME

2010-02-18T17:18:00.002+01:00

L'any 1988, entre el 17 de setembre i el 2 d'octubre, es van celebrar les XXIV olimpíades a Seul, Corea de Sud. I van haver moltes fets importants i molts records batuts durant aquelles olimpíade,s però potser el que tots més recordem es el positiu del Ben Johnson desprès de pulveritzar el record del món dels 100 metres, no?.

Dons bé per l'Album Olímpic d'aquell estiu l'Albert Hammond i el John Bettis van composar la cançó "One moment in time". L'escollida per cantar-la va ser la Whitney Houston, un troç de cantant que fa relativament poc va tenir problemes amb les drogues i que ara sembla que vol tornar a ser la que era: una cantant genial.

M'agrada perquè la canço parla de superació, d'il·lusió, d'ambició,...hem de seguir lluitant i intentar treure el millor de nosaltres perquè el nostre moment està per arribar, i arribarà.

Us poso la lletra:

Each day I live

I want to be
A day to give
The best of me
I'm only one
But not alone
My finest day
Is yet unknown

I broke my heart
Fought every gain
To taste the sweet
I face the pain
I rise and fall
Yet through it all
This much remains

I want one moment in time
When I'm more than I thought I could be
When all of my dreams are a heartbeat away
And the answers are all up to me
Give me one moment in time
When I'm racing with destiny
Then in that one moment of time
I will feel
I will feel eternity

I've lived to be
The very best
I want it all
No time for less
I've laid the plans
Now lay the chance
Here in my hands

Give me one moment in time
When I'm more than I thought I could be
When all of my dreams are a heartbeat away
And the answers are all up to me
Give me one moment in time
When I'm racing with destiny
Then in that one moment of time

I will feel
I will feel eternity

You're a winner for a lifetime
If you seize that one moment in time
Make it shine

Give me one moment in time
When I'm more than I thought I could be
When all of my dreams are a heartbeat away
And the answers are all up to me
Give me one moment in time
When I'm racing with destiny
Then in that one moment of time

I will be
I will be
I will be free
I will be
I will be free

I un video del YouTube:

Espero que us agradi....el nostre moment sempre està per arribar!!

Els Llumins a Vietnam

2010-02-16T10:21:00.000+01:00

Era dur. Havia estat un dia fosc i humit, d’aquells que quan estàvem a Barcelona et donaven ganes de no aixecar-te del llit. La pluja no havia parat de caure des del migdia i semblava que la nit, a la qual ja entràvem, no havia de ser millor.

A les 9:00 PM a la trinxera, esperant per fer l’atac, només érem sis. La resta els teníem tots controlats: el Javi feia uns dies que l’havíem perdut trepitjant una mina que li havia destrossat el peu, el Quique el teníem fent negociacions amb els francesos per saber si aquest cop si ens donarien un cop de mà, i el Xavi i el Bruno estaven fent una volta de reconeixement. Per tant, i de moment, tot estava en mans del Ferran, el Dani, el Sergi, el Joan, el Lluís i el que escriu.

La tensió a la trinxera deu minuts de l’inici de la batalla es palpava. El Dani s’intentava tranquilitzar fumant-se l’última cigarreta que li quedava mentre mirava una foto de la Mar del dia del seu casament, el Ferran escrivia les últimes línies d’una carta adreçada a la seva dona, la Marta, on li deia que l’estimava i que tornaria a casa fos com fos. El Joan i el Lluís, mentre jugaven a les cartes, parlaven de l’empresa que muntarien tots dos si sortien d’aquesta. I el Sergi i un servidor ofegàvem les nostres penes donant-li un traguet de whisky a la “petaqueta” forrada de pell que m’havia regalat la meva xicota abans de marxar.

A les 9:10 ens van arribar males noticies. El Bruno tornava de la seva sortida de reconeixement i ens deia que els soviètics (l’àrbitre) s’havien aliat als nostres rivals i que els hi subministraven armament i homes. No haviem començat encara i les coses començaven a pintar malament.

A les 9:15 PM, hora de l’inici de la batalla, la majoria d’ integrants d’aquell grup pensàvem que allò seria dur però que ho treuriem endavant. Mentre escalfavem i mirant amb els binocles havíem vist que ells eren pocs però força alts, per tant ho teníem clar, segurament aquella colla de fills de mala mare es defensarien en zona i nosaltres haviem d'intentar atacar ràpid.

Així va ser quan al cap de 5 minuts estàvem en plena lluita. Nosaltres ho intentavem i ells es defensaven en zona amb tota mena de cops de colze, empentes, trepitjades. I no només això, sinó que utilitzaven la paraula per escalfar-nos donant records per les nostres mares. I per aquí si que no passàvem.

Faltaven 3 minuts per finalitzar el segon quart, quan un dels del Viet Cong, va voler etzibar un cop de colze al nas al nostre MVP. Sort que, àgil com sempre, el va poder esquivar perquè sinó estaríem parlant de la nova Belen Esteban.

La resposta del Lluis, que ja en tenia els collons plens, no es va fer esperar i amb una tècnica absolutament innovadora que havia après a la seva estada al Japó i que consistia en posar-se uns “dodotis” i donar empentes a l’altre per treure’l del tatami (ara no recordo el nom jejeje), va tumbar al nº 12 contrari. No cal dir que als soviètics no els hi va agradar gens i amb una jugada sospitosa ens van deixar el nostre MVP fora de combat (descualificant). Per tant amb mitja part per jugar encara, perdíem a una peça important. Sort que va arribar el Xavi de la seva volta de reconeixement per les Rondes (que estaven colapsades) i es va incorporar. Per tant seguiríem sent 7 a la segona part per lluitar contra aquelles bèsties.

A la segona part, desprès d’un inici esperançador tot va seguir “por los mismos derroteros”. Nosaltres ho intentàvem tot utilitzant el millor que podíem les nostres armes i ells seguien donant-nos estopa, sobretot el Gerard Depardieu, amb el beneplàcit dels soviètics. Era descoratjador.

Passada menys d’una hora des de l’inici (té collons la cosa) ja havíem perdut la batalla i tornàvem cap a la trinxera capcots. El regust de boca era dolent perquè teníem la sensació de que ens havien pres el pèl de l’inici a la fi.

En fi, suposo que hem de pensar que es una cosa que no podem controlar i que a la segona volta quan juguem contra ells hem d’anar més ben preparats. Qui porta els cascs perquè no ens rebentin la totxa?

Us faig una proposta de nou equipatge:

Bar Llumí 2-3

Apa, bona setmana Llumins, seguidores i seguidors. El setmana vinent ens toca el preciòs horari de dilluns a les 22:30!!!

Els llumins tornen a il•luminar

2010-02-11T12:29:00.000+01:00

Se que esteu tots pensant: "nen deixa ja d'escriure de nadaletes, d'esquiadetes, firetes i altres colllonadetes, i centra't d'una p... vegada en escriure sobre els Llumins, que ens tens abandonats".

Es cert, des d'abans del Nadal molts de vosaltres no teniu cap noticia de l'equip. Potser alguns heu pogut anar seguint-nos per la pàgina de la competició http://totbasquet.playoffinformatica.com/ , però pels resultats que hem anat fent espero que no. Així que crec que el primer que he de fer es posar-vos en situació.

Us havia deixa't quan encara ens quedava un partit de la primera fase i ens jugàvem el liderat contra l'equip Mòbilgirgi, un equip que basa el seu joc en un tio que havia jugat fa alguns anys a l'ACB. El susodicho es diu Marvin Alexander (El Valero el va re-batejar com a Winston...Winston Bogarde???) i és una autèntica bèstia parda...més bèstia que el nostre Lluís i també més parda (es negre com el carbó).

El partit el van guanyar ells, i tot i que al final vem maquillar el resultat, la derrota va ser clara. En Marvin-Winston ens va donar pel cul a tots...i ja sabem tots del tamany que la tenen aquests negres. Es igual, no vem quedar primers però en el nostre any de debut una tercera posició no estava gens malament, i a més teníem sopar d’equip, per tant a la una de la matinada cap de nosaltres recordava com havíem quedat (crec que recordar que algú al Almo2bar va brindar per la victòria...jejeje l’alcohol).

El Nadal ens havia de servir per recuperar les forces perdudes en totes aquelles batalles. Però no ens podíem dormir perquè en quatre dies començava la segona fase, la Champions League del Tot Basquet.

Acabo de dir que no ens podiem dormir? Dons i tant si ens vem dormir. Jugadors bàsics en els nostres esquemes, com el nostre MVP, és van presentar desprès de festes amb algun quilet de més (1 segons ell, i 10 segons la resta) i els altres encara teníem al cap la última farra a l’Almo2bar. Així dons vem arribar al primer partit en un estat físic i mental deplorable, i d’això se’n van aprofitar els nostres rivals. Amb un joc pràctic i efectiu ens van treure de les nostres caselles. Per tant només començar “la primera en la frente”. El diari Sport titulava el dia següent: “Los llumins se quedan sin fósforo”. (Bar Llumí 0-1).

La següent setmana, tot i que pensàvem que pitjor no podíem jugar, ho vem aconseguir i la imatge va ser lamentable, horripilant, esperpentica...Un equip rival curt (no curts de gambals sinó amb pocs efectius) ens va donar una lliçó d’organització en el joc i de saber estar a la pista. Es veritat que l’hora del partit, un dimecres a 22:30, no ens ajudava gaire però no pot servir d’excusa. La derrota va ser molt dura i el diari Marca el dia següent va treure el següent titular “VERGUENZA!!!, Los galácticos son chorreados en el Bac de Roda”. Raó no els hi faltava. (Bar Llumí 0-2).

I així ens vem presentar al partit de la setmana passada...amb la nostre dignitat tacada per dues derrotes dures i amb una pressió mediatica gairebé insuportable. A l’escalfament els nervis estaven a flor de pell i la tensió es palpava a l’ambient.

Només dir-vos que el Bruno no volia saber res de nosaltres i la xerrada de just abans del partit la va fer amb l’equip contrari. Esquirol. Sort en vem tenir d’un bon inici que ens va donar confiança i ens va fer arribar a la mitja part amunt. El Bruno ja tornava a ser dels nostres. Som-hi!!

La segona part, tot i algun moment de crisi, la vem controlar bastant bé. Al final vem poder aconseguir la primera victòria i la vem celebrar al bar Manolo amb unes quantes cerveses (no tantes com la taula del costat, la d’en Marvin Alexander, on ja no n’hi cabien més). El mundo deportivo: “Una victoria de casta: parece que los llumins, a base de pit i collons, van recuperando la senda de la victoria”. (Bar Llumí 1-2)

Ahir vespre era la prova definitiva de la nostre aparent recuperació. Jugàvem contra un equip que havíem fet un amistós abans de Nadal i que ens havia costat molt guanyar. Tot i les baixes que presentava el team (MVP Valero i el Javi Navarro) el nostre inici va ser fulgurant. Una defensa pressionant ens feia recuperar moltes pilotes i poder sortir molt ràpid al contraatac. Al final del primer quart el nostre avantatge ja era de 10 punts aproximadament. El segon quart va seguir amb més o menys els mateixos guarismes fins els últims 2 minuts, on un petit parcial en contra ens va fer anar a la mitja part només 6 punts amunt i tot per decidir a la segona part.

I llavors va arribar la debacle. Un equip que fins aleshores havia estat una joguina a les nostres mans se’ns va pujar a les barbes. En defensa ens superaven fàcil i en atac, gràcies a la seva defensa molt tancada, no aconseguíem anotar. En definitiva a falta de 2 minuts i poc per finalitzar el partit anàvem 8 a sota. El minut que vem demanar es va fer etern i les propostes per millorar eren nombroses. La solució va ser: seguir fent el mateix, i amb aquesta formula no només vem eixugar els 8 punts sinó que ens va permetre anotar-ne 3 més i endur-nos una victòria èpica que ens ha de donar confiança pels següents partits. El titular de l’AS ho diu tot: “por un pelo de una rana calva, deben mejorar o las pasaran muy putas”. (Bar Llumí 2-2).

Familia, la setmana vinent juguem dilluns contra un equip molt bó que fa un joc espectacular. Ha de ser el nostre “ser o no ser”....i segur que “SEREM”!!!

Una abraçada llumins i fans!

Firant per Catalunya: La Candelera de Molins de Rei

2010-02-10T10:36:00.005+01:00

Si busques al diccionari la paraula fira trobaràs el següent: “reunió periòdica, generalment anual, de mercaders i negociants protegits pel poder públic per dur a terme llurs intercanvis”.

Dons bé, la setmana passada una d’aquestes “reunions periòdiques de mercaders i negociants” es va dur a terme a Molins de Rei sota el nom de “La Candelera”.

Si us he de ser sincers jo mai he estat una persona de fires, es més, a dia d’avui es podrien contar les vegades que he anat a una amb els dits d’una mà. La setmana passada però, la Laura que es de Molins de Rei, em va animar a acompanyar-la diumenge pel matí a "La Candelera".

Abans d’anar-hi vaig decidir llegir quatre coses per saber ben bé on anàvem. l la sorpresa va ser majúscula en veure que la fira, de la qual jo no tenia coneixement de la seva existència, era de les més importants de Catalunya i ha estat declarada des de l’any 2002 com a Festa Tradicional d’Interès Nacional. Us deixo la direcció de la web per si voleu tafanejar una mica: http://www.molinsderei.cat/lacandelera/index.php

Dons bé, el dia va arribar i diumenge la Laura i jo ens vem llevar relativament d’hora, ens vem “acicalar” i cap a les onze i poc ja érem sobre la moto en direcció Molins de Rei.

La primera sorpresa, tot i que la Laura ja m’ho havia avisat, va arribar quan encara no havíem ni entrat al poble. Una llarga caravana de cotxes esperava impacientment el seu torn per entrar i poder aparcar. Caram si que ha de ser important aquesta fira, si. Nosaltres, gràcies a haver-hi anat motoritzats, en 5 minuts ja érem dins i ben aparcats davant d’una Caixa (on comprem entrades per anar al vespre a veure “Avatar”).

No havien passat ni 3 minuts caminant i ja podíem veure els primers expositors. D’aquests primers la majoria eren de productes alimentaris i més concretament de formatges i embotits. Suposo que no cal que us digui la pinta que feia tot. Només us diré que tornant no ho vem poder resistir i vem comprar un parell de pastissos de formatge espectaculars (un de xocolata escandalós).

Us poso un plànol perque aneu seguint:

A la zona on hi ha havia tots aquests expositors de menjar també hi havia exposat dins d’un local "el Camell", que és una mena de cap gros en forma de camell que treuen a la Festa Major. Pel que em va explicar la Laura l’animal fa un parell de sortides durant la Festa i faria la funció com de correfoc.

Sin prisa però sin pausa vem seguir caminant direcció cap a la plaça de l’ajuntament. Allà els expositors eren més dedicats a l’artesania i unes amigues de la Laura hi tenien el seu espai. Elles hi venien petits platets per l’incens, penjolls i altres objectes força bonics.

Un cop fet la xerrada de retrobament pertinent ens vem endinsar per uns carrerons per arribar a la plaça de l’esglesia que es on hi havia els expositors més antics. Allà s’hi venien tot el que eren temes agrícoles. Des de maquinaria passant per les típiques plantetes, i arbres grossos tipus tarongers, castanyers i d’altres tipus.

Quan vem mirar el rellotge ja era la una. La Laura volia veure a la Ivette, una amiga seva que tenia un expositor de cavalls, per tant si la volíem enganxar abans de que anés a dinar no podíem perdre temps. Deu minuts més tard, i desprès de sortejar una gentada de por, ja hi érem. En aquella zona hi havia exposats cavalls, ponis, una burra, porcs, gallines....vaja, de tot. Allà, mentre la Ivette ens explicava que la majoria d’animals eren seus i que els hi havien demanat que els portessin, hi vaig conèixer la seva parella, en Carles.

Vem estar 10 minuts més admirant aquells impressionants animals fins que vem decidir que si volíem acabar de veure la fira i anar a dinar a casa abans d’anar al cine havíem d’espavilar.

Els següents expositors que vem trobar tornaven a ser de menjar i aquí es on ja no ho vem poder evitar i ,tot i que veníem conscienciats, ens vem deixar anar. Va despertar la bestia comilona que dúiem dins. Durant els següents tres quarts d’hora vem comprar coca de pinyols, llardons, butifarra per cuinar, pa francès, pastís de formatge, pastís de xocolata i formatge,...com us he dit abans, no ho vem poder evitar. La gula va ser més forta que nosaltres.

Entre la compra de menjar i menjar la Laura tenia una altra objectiu entre cella i cella, “firar-se alguna cosa”, que volia dir comprar-se alguna cosa de la fira. Segons em va explicar, hi ha la tradició (i gairebé obligació)entre la gent del poble d'adquirir algun producte dels allà exposats....unes arracades, un penjoll, un anell, una samarreta o un taronger. Ella, com a bona ciutadana, no va voler fallar als "seus" i va sortir d’allà amb una mena de solapa en forma de flor i un anell de color blau molt xulo.

Eren ja gairebé les 3 i desprès de dubtar si quedar-nos a dinar per allà, i també de dubtar si firar-se alguna cosa més (pa que veas et poso la direcció web dels bolsos: http://labichacreativa.blogspot.com/2008/04/bolsos-2008.html ), vem anar cap a casa a omplir l’estómac amb el pa, la butifarra i els pastissos que havíem comprat.

L’any vinent de ben segur que hi tornarem i ens firarem alguna cosa. Si ens hi voleu acompanyar ja sabeu...reserveu-vos aquestes dates!!!

Diumenge d'esqui

2010-02-02T11:11:00.001+01:00

Corria el mes de gener de l'any 2003 quan vaig rebre la trucada de l'EP per fer la primera entrevista per entrar a treballar a l'empresa on estic actualment. Desprès de la primera, una setmana més tard, hi va haver una segona i , suposo que fruit de la meva sinceritat en reconèixer que no tenia ni idea de res en concret i de tot en general, el 6 de febrer de l'any 2003 començava a guanyar-me les garrofes de manera més o menys seriosa.

Els primers dies van ser durs perque la meva nova situació implicava deixar de fer algunes coses que a mi m'agradaven. La més inmediata i dolorosa, fruit de l'horari que tenia (i que encara tinc), va ser haver de deixar d'entrenar equips de "peques". Fins aleshores havia treballat amb nanos desde 4-5 anys fins els 12-13 i la realitat es que m'ho passava en gran. A part de deixar de dur el preinfantil de Lluïsos (amb el meu estimat player Francesco Casagrande, ànims amb la lesió crack!!), també vaig haber de deixar l'Escola de Nacho Solozabal on entrenava dos grups. Aquell any crec recordar que a l'Escola del Nacho en duia un de nens i nenes de 5 anys (Alberto, Nil, Sergi, Júlia,...) que em deien el "monstruo de las cosquillas" i un altre de noies més grans de les que sincerament encara no entenc perquè s'havien apuntat a jugar quan no en tenien gens de ganes.

Hi van haver més coses que vaig haver de deixar. O més que vaig haver de deixar, que vaig deixar de fer amb l'excusa de la feina. Una d'aquestes coses, i de les que us parlaré avui, va ser l'esquí.

Amb els amics, durant alguns anys haviem muntat unes esquiades durant els dies Nadal. Normalment pujavem del periode entre Sant Esteve i Cap d'any. Agafavem un hotelet a Andorra i durant uns dies la nostre agenda es reduia a menjar, dormir i sobretot esquiar el màxim temps posible. Eren dies xulos i dels que de tant en quant encara en surten algunes anècdotes quan compartim taula en algun restaurant (us enrecordeu quan al Valero li anaven tant justos els pantalons que no es podia lligar les bambes??? jajajajaja imagineu-vos l'estampa).

Dons bé, aquest cap de setmana passat, amb la Laura, desprès de jugar els nostres respectius partits (2 de 2 victòries, vamos!!!) vem pujar a La Molina per gaudir, un altre cop d'un dia d'esqui. La Laura també feia molt temps que no esquiava, per tant els dos teniem les mateixes ganes bojes de posar-nos les botes i els esquis.

A dos quarts d'onze, desprès de arreglar tot els temes burocràtics (forfait, lloguer del material, etc) agafavem el primer dels molts telecadires als que vàrem pujar.

Al principi, i per recuperar sensacions, vem baixar per pistes blaves i verdes on vem fer una exhibició d'èstil. Desprès van venir les pistes vermelles, i amb elles les primeres caigudes. N'hi van haver de tots els colors. Alguna, i per trencar el gel, de provocada i d'altres producte del nostre poc cap alhora de ser realistes amb el nostre nivell.

Ens vàrem pegar un bon "tute" però la realitat es que ens ho vem passar genial!!!!! Vem esquiar molt però sobretot vem riure molt.

Fotos de la Blanca Fernandez Ochoa i de l'Alberto Tomba

Tenim moltes ganes de tornar-hi, així que ja estem buscant dates per pujar un altre dia, us apunteu???

Molto contento: gran final i inici 2010

2010-01-22T10:59:00.001+01:00

Osti, com passa el temps!! Sembla que va ser ahir quan vaig escriure el post de la "Family nache's day" però ja fa més d'un més i durant aquest temps ja ens hem cruspit la "nochevieja", el dia de Nadal, el dia de Sant Esteve, la nit de Cap d'any, els Reis, els llumins hem iniciat la segona fase amb una derrota dolorosa...i el que es pitjor la tornad a la feina.

Aquest mes i pico ha donat per molt: he retrobat gent que feia molt temps que no veia, i que tenia moltes ganes de veure, com el Marc (nano quin viatge t'has pegat!!!), l'Eloi (m'agrada que hagis tornat a escriure al bloc), la Mari (haviam quin altre dia ens trobem a l'Opencor i la fem petar) o la Laia (per tú no passa el temps). He seguit veient a gent que m'estimo un ou i amb la que aquest any hem compartit el Cap d'any o el dinar de l'equip del Llumins. Amics/amigues ja sabeu qui sou!!. I també m'ha servit per conèixer gent nova..una especialment especial.

Res familia, espero tornar-me a posar al dia amb el bloc i seguir tenint en contacte amb tots vosaltres!

Us deixo el video d'una canço que vaig escoltar ahir la nit al Bar Maria en una celebració d'un 28è aniversari i que em va agradar molt!

Poseu-la ben alt amics!!! Ja es divendres!!!!!!

Family Nache’s day

2009-12-21T12:51:00.007+01:00

Dissabte 19 d’octubre a les 13:00. La meva germana m’ha trucat fa mitja hora i em diu que abans d’anar a la “comilona” amb tota la família passaran pel Pilma (una botiga de decoració) a comprar un ule. Jo els hi dic que els acompanyo. Tinc ganes de veure’ls a ells però sobretot als dos peques. Agafo la moto i cap a la Diagonal.

Quan estic a punt d’entrar els veig a ells al final del carrer. La meva germana li diu alguna cosa a l’orella a la Carla i ella fa una carrera per donar-me una abraçada i un petó de campionat. Guapa!. El Marc, que va en braços del Javi, porta un barret de llana molt xulo. Ell no pot venir corrent perquè encara no sap caminar però em dedica un dels seus somriures estrella en els que m’ensenya les seves primeres quatre dents. Guapu!.

Entrem ràpid dins de la botiga perquè a fora fa un fred que pela. La Lourdes em pregunta si sé on està el Bar on hem quedat amb tots. Jo li responc que no ho se però que ara truco al papa i li pregunto. “On has dit?” Li pregunto per segona vegada. I ell em repeteix: “Consell de Cent-Diputació, al costat de la botiga del teu tiet Lluís”. “Ok Ramon (ma germana, i jo per copiar-la a ella, sempre que ens dirigim al meu pare li diem pel seu nom), ens veiem allà”.

Donem una volta per la botiga però hem d’anar ràpid perquè volem ser puntuals. La Carla durant aquells 20 minuts té temps de fer-ne alguna. El Javi l’intenta alliçonar (sempre ho fa amb un carinyo que m’encanta, es un “padrazo”).Com es riu la tia. Vinga va marxem que sinó no arribem.

És la 13:30 en punt i comença l’arribada. El meu pare i la meva mare han estat els primers en arribar, i just desprès el pack de cinc que veníem del Pilma. Quan no m’ho espero, la Marta, la meva cosina, m’ataca per la banda dreta. Em dona una abraçada tipus Carla. Carai quina força. Amb ella també ve el meu cosí, el Lluís, i amb ell una surprise, la seva xicota. Es diu Txell, se la veu una noia molt simpàtica. Lluís ho tenies ben amagat ehhh, ja veuràs quan la tieta Lourdes ho sàpiga. A la Txell no sap el que li espera!! En els pròxims 20-30 minuts coneixerà a tots els membres de la família. Algun/a més sonat que un altre.

Encara ens estàvem fent petons quan la tieta Dolors i el tiet Lluís (pares de la Marta i el Lluís) van arribar. El meu tiet duia un barret guapo. Que sàpigues que un dia te’l pisparé. Ja estem al complert dues de les cinc unitats. Petons i abraçades però ràpid cap a dins que fa fred.

Encara ens estem traient les jaquetes i arriba la tercera unitat en bloc. La tieta Lourdes (Lluís i Txell prepareu-vos), el tiet Joaquim, el meu cosí Carlos, el meu cosí Xavier, la seva dona Mònica i la seva filla la Clara que està moooolt gran i molt guapa. Amb aquesta tercera unitat vàrem viure uns moments molts xulos quan érem veïns a Pineda, ho recordeu?? Les baralles del Xavier i la Lourdes (crec que no sabien ni l’un ni l’altre perquè es barallaven. Recordeu el dia que vem anar al Minigolf (encara em pixo quan hi penso).

Tic-tac-tic-tac un quart més tard ja tenim allà a gairebé tothom. La tieta Anna, companya de fatigues del meu pare al camp de l’Espanyol (els “pericos” son tant dolents), la tieta Antònia que ja puja queixant-se de la dona del bar que li ha tocat el crostó, la meva cosina Aida que gairebé ho deixa de ser per no agregar-me al Facebook, la Maria del Mar que no ha portat “l’organillo” i ha perdut 20 euros (el proper any et donaré una segona oportunitat) i el Sergi, parella de la Maria del Mar i que s’ha integrat de conya amb tots nosaltres. Ja només falta el Miquel que ens diuen que no pot venir abans. Llàstima perquè n’hi ha més d’un que ja l’espera perquè expliqui els seus acudits. Es molt bo explicant-ne. De fet de petit, com va dir la seva germana (l’Aida) durant el dinar, es guanyava els calerons nadalencs, destinats a les poesies i els cants, deixant anar un bon seguit d’acudits dels que ja ell mateix ja es pixava.

Comencem?? Si, li apartem un plat al Miquel i els altres ja podem començar. La mestressa del Bar (Bar El Cisne, propaganda gratuïta) ens porta de tot i més. Embotit, tapes, pa amb tomàquet, calamars a la romana i una cosa que a la Maria del Mar li serveix per explicar una autèntica porcada que va fer un cop el seu pare amb el xicot de la Aida (no ho reprodueixo per si esteu menjant). No paren de sortir anècdotes de la nostre infantessa mentre el Javi acuna al Marc, que no té cap ganes de dormir i perdres res del que està passant allà, i les dues peques, la Clara i Carla, van passant d’unes mans a unes altres fent-nos riure a tots. La Carla pintant i ballant. La Clara fent alguna de les coses que segur que li ha ensenyat el seu pare: fent “banyetes” (el que nostres deiem fer “cuernus”) o repartint butifarres a tord i a dret. Xavier, ets un crack.

Durant el dinar arriba el Miquel i el rebem amb una petita ovació. Segur que algú ja té la llibreta apunt per si explica un acudit i el pot explicar el dia següent a la feina (Ramon, que te tengo calao).

Ara si, ja hi som tots i ens ho anem a passar de conya durant una bona estona!!

Familia potser no ens veiem tant com voldriem però l'important es que quan ens veiem ens ho passem tant bé com dissabte.

Un petó

PD: Perdoneu però no tinc cap foto, algú en té alguna??

Without Gas Natural

2009-12-18T10:52:00.002+01:00

Si la setmana passada l'escrit es deia "los martes al sol", avui en podria escriure un altre dient tot el contrari d'aquell. Està fent una setmana de fred increible. El contrast entre la temperatura de la setmana passada i aquesta es com el dia i la nit, i a casa ho hem notat. Viure en un quart d’allà dalt te coses molt bones com les vistes però hi fa un fred que pela i se’t queden els peus gelats (;

Amb el meu company de pis en fem força broma...ja sabeu, riure per no plorar. Us passo un petit vídeo que hem preparat aquest matí quan s'ha llevat.

Los martes al sol

2009-12-09T13:27:00.001+01:00

Dimarts 8 de desembre: festa. Quina festa? Dons ni flowers però festa al cap i la fi. Se que al pont se li diu el “Pont de la Constitució” però no se si el 6 o el 8, i això que jo soc un dels nens de la Constitució (1978).

A les vuit i mitja ja es veia a més que el dia havia de ser bo. Pocs núvols al cel i poc vent. Em poso un polar sobre el pijama (els pantalons son d’un xandall antic) i cap a comprar el pa.

Quan baixo de les escales de casa i del carrer m’agafen ganes de Mundo Deportivo, així que enfilo Verdi cap a baix i me’l compro a un estanc del carrer Valldoreix. Es un estanc curiós ja que fa l’horari que li dona la gana i a més fa un any el van tancar per reformes i segueix igual de vell i atrotinat.

De pujada em paro a comprar el pa al forn de sempre. Davant meu hi ha 2 homes que per la manera de parlar tenen pinta de ser cubans. També tenen pinta pel ritme al que demanen les coses. Per demanar 2 barres de pa, 5 minuts. Per decidir-se si “un sumo” o “un Cacao” (deu ser la versio Cubana d’un “Cacaolat”), 5 minuts més. Quan paguen (5 minuts més) i quan estan a punt de sortir em pregunten si el Caprabo del mercat es obert. Jo els hi dic que crec que si, que no els hi asseguro però que ho provin. Un d’ells es fot a riure i em diu que ni de conya si no estan segurs que es obert “no me bajo semejante cuesta, nene”. Jo també em ric i els hi dic un “lo entiendo”.

Quan m’acomiado d’ells amb un “que vaya bien” (traducció literal, no se si correcte, del “que vagi bé” en català) em centro en l’objectiu: comprar pa. El primer que em diu la dependenta és que no té ni pa gallec ni de quart curta (més ample). Penso en un “si no hay Casera nos vamos” però jo tampoc penso baixar un altre cop “semejante cuesta, nene”. M’ofereix una baguet però li dic que vull una barra més ample. No es pot fer un bon entrepà amb un cagarro de barreta. L’únic que té es un pa de Viena acceptable. “Dons apa, posa-me’n dues i un d’aquells fuets”. Total 5 euros i pico.

Pujo les escales (carrer i casa) i em començo a fer un entrepà de 5 estrelles. El pa ben sucat, un bon raig d’oli d’ampolla de vidre (Jordi, ja no me´n queda del que em vas dur del teu poble) i tallo uns bons talls de fuet.

Obro els porticons i entra un sol guapo, guapo!

Em poso al sofà amb el Mundo Deportivo, l’entrepà de fuet i per celebrar aquesta festivitat tant especial i de tant sentiment per mi m’obro una “Cocacola Light” que es troba en el punt just de fred.

Primera queixalada i ummmm....collons que bé, soc feliç!

Desprès d’esmorzar i de netejar del pis m’agafo la cadira plegable de l’estiu (or pur). Estic una horeta llegint un nou llibre (aquest sobre escriptura...ho notareu al bloc), prenent el sol i escoltant música....ufff, un altre cop feliç.

Tots els dimarts haurien de ser així, no creieu?

Creixell sona com entrenador dels Llumins

2009-12-03T17:17:00.003+01:00

Tot i la ratxa imparable de victories, els Llumins, fa temps que busquen mister. El primer que va sonar va ser el Lluís Valero però per ell era molt difícil fer compatibles la feina d'MVP i de mister, per tant primer fiasco. El segon vaig ser jo però, tal i com veu poder llegir a l'anterior post, el primer dia ja em van fer un motin (anomenat el "motin del Bac de Roda") i tot apuntava que si seguia em pendrien pel pito del sereno. Segon fiasco.

Aquesta setmana el nostre Txiqui personal ha estat treballant de valent i està a punt de tancar el que seria una "boooooooomba sensual....y las mujeres lo bailan asi". Es diu Jaume Creixell i, tot i que ve del furgol, tots estem convençuts que podria fer una bona feina en aquest equip. En declaracions a la nostra cadena ha dit que "si el Bar Llumí no queda campeón me la tallo i em faig monja. I ho diu el Jaume Creixell, fill de taxista".
Esperem confirmació oficial.

Us adjunto un video de presentació:

Un amic a l’elit

2009-12-01T18:51:00.000+01:00

Aquest migdia he aprofitat que el meu pare tornava a la feina per General Mitre, i li he demanat si me’n podia anar amb ell i deixar-me a General Mitre amb Sant Gervasi de Cassoles. Com sempre el meu pare, que és un sol, m’ha dit que cap problema.

L’únic problema i que desprès ho ha deixa't de ser, és que a tres quarts de tres ja estava pujant el carrer Sant Gervasi de Cassoles i fins les quatre no tenia que entrar a la feina. He pensat en asseure’m a llegir en un banc de la plaça Bonanova però el fred intens que fa avui, el vent huracanat i sobretot haver-me deixa’t el llibre que estic llegint ara (“Tres vidas de santos” del Eduadro Mendoza) m’han fet canviar d’opinió i pujar al despatx (queda molon, ehhh però no tinc despatx més aviat es una taula i una cadira en un forat comú) una hora i pico abans de l’hora.

El primer que he fet es treure’m el parell coses que m’havien quedat penjades abans del migdia. Desprès mentre mirava el correu personal he decidit obrir, desprès de força temps sense fer-ho, el messenger esperant que s’obrissin les finestretes pertinents per rebre una onada de salutacions de forma escrita. He posat les mans sobre el teclat preparat per contestar l’allau de salutacions. i he esperat. Tic-tac-tic-tac-tic-tac. Naa. Que raro. Esperarem una mica més. Tic-tac-tic-tac-tic-tac. Ni un “Hooooooombreeeeee Raaaaafa” o un “Eiiiiiiiiiiiiii crack” o un “Iuuuuujuuuuu” o un “Guaaaaapoooooooo”. Decepcionant.

Desprès de cinc minuts ja he vist he decidit agafar el toro pels cuerns i he pensat que “si Mahoma no va a la montaña, la montaña ira a Mahoma”. He obert la finestreta del Msn i he mira’t la llista del personal que vaguejava per allà. A dalt em posava que tenia 8 contactes (= amigos) conectats. No està gens malament. He començat a baixar i osti, sorpresa, l’ENDER està en línia.

L’Ender es el sobrenom que utilitza un amic en el msg. Per la feina que té i on la té ens veiem poquet. Es preparador físic i entrenador de bàsquet a Manresa, si si al Manresa ACB. La nostre relació durant l’any queda limitada a algun missatge d’ànim o felicitació (massa poc) i es potser cap a maig-juny-juliol on ens podem veure algun dia.

Quan l’hi he escrit no les tenia totes de que estigues a l’altra banda perquè suposava que potser estaria dinant. Però al cap de pocs segons ha contestat el meu “hola” amb un altre “hola”. M’ha fet molta il•lusió. Hem pogut intercanviar alguns missatges i quan portàvem deu minuts m’he volgut acomiadar per deixar-lo treballar. Segur que estava preparant alguna sessió per algun dels seus players o elaborant algun video de l’scouting del proper rival.. Es un currante i a més és bo, molt bo. Tothom ho diu. El Jaume ho diu o ho va dir en un clínic a l’estiu. La poqueta gent del mundillo que conec ho diu. I els resultats també ho diuen.

Encara recordo el dia que fent una cervesa em vas dir que el Manresa t’havia trucat per anar a fer una entrevista per portar la preparació física. Estaves que no passaves per la porta....i ara ja han passat 3 o quatre anys i ja estàs allà, consolidat. Ender, felicitats per la feina!!

I força TDK!! (Ho se ara sou Suzuki, però TDK mola més!)

Llumins: Que algú els hi agafi la matricula!!!

2009-11-26T11:04:00.006+01:00

Eren les 20:30 i anava carrer Escorial avall per agafar el metro que em portaria cap el partit dels Llumins. Encara no podia agafar la motorbike així que la única forma que tenia d’arribar-hi era pels soterranis de la ciutat.

No em podia vestir de curt però m’havien dit que podria fer de coach. Sabia que la meva presencia era important més que res per pegar 4 crits d’ànim i fer de bulto a la banqueta.

Feia molt temps que no agafava el metro i el primer que vaig notar en baixar les primeres escales cap a l’andana va ser calor, molta calor, massa calor. Em vaig treure la jaqueta, vaig posar la mirada fixa en la parella de teeneagers que s’estaven pegant el filet i ja em vaig començar a concentrar pel partit que havia de dirigir en menys d’una hora. Dels rivals, que com us vaig dir l’altre dia es deien Katakraks, no en teníem gaire referències i les que teníem eren dels resultats que havien fet fins aleshores. Alguna victòria i sobretot derrotes contundents.

Quan vaig arribar al pavelló el primer que volia era donar una abraçada als meus companys per acte seguit començar a veure de quines eines disposava. Només arribar i saludar al Dani i al Ferran primera sorpresa “Avui serem pocs, com a molt 6”...començàvem bé. Primer partit com a coach del menda i amb 6.

El primer que em va venir al cap va ser motín. Si al Barça fa uns anys es va anomenar “el motín del Hesperia”, aquest el podiem anomenar “el motín del Bac de Roda”. Aquests s’han enterat que els porto jo i em volen fer el llit. Desprès em van aclarir que totes les baixes estaven justificades o be per lesió (Bruno, Javi i un servidor) o be per temes professionals (Quique).

A l’hora de començar encara faltava per arribar el Joan Valero, érem 5. Per tant la primera decisió dolorosa que vaig haver de prendre va ser el 5 inicial. Els vaig mirar al ulls i els hi vaig comunicar amb seguretat “Nanos, cinc inicial: Ferran, Sergi, Xavi, Dani i Lluis Valero”. Sembla que tothom hi va estar d’acord...per tant, primera prova superada.

Els contraris també eren 5 per tant la lluita era d’igual a igual.

Els primers compassos del partit van ser de tanteig. I de tanteig baix. Cada cistella nostre (normalment de bella factura) era contrarestada per una cistella d’ells (lletja) normalment molt propera i de rebot ofensiu.

Al final del primer quart tant ells com nosaltres havíem incorporat nous efectius. Nosaltres al Joan i al Bruno ( que faria feines de direcció amb mi), i ells a dos besties pardes, un amb una cueta que li donava una imatge deplorable i l’altre lleig, molt lleig, massa lleig.

La tàctica que varem decidir pel segon quart va ser una tàctica valenta. La inspiració ens va arribar del que havia fet el Guardiola el dia anterior. Varem asseure al nostre MVP Valero = Messi (va sortir l’altre Valero,el Joan= Pedrito) i “tots tancats a dintre i si tenen ous que tirin”. La tàctica va sortir a la perfecció i a la mitja part ja anàvem davant.

El tercer i el quart quart havien de ser de tràmit, perquè el resultat ja era molt clar, si no arriba a ser que el joc es va endurir. Els contraris repartien estopa a tort i a dret i els nostres interiors se’n començaven a cansar.

Les primeres dues pica baralles les van protagonitzar els Valero’s brothers cosa que ens va fer pensar que la cosa no era tant greu. Diferent va ser quan va ser el Xavi el que va rebre i es va queixar. Si el Xavi s’ha emprenyat alguna cosa passa.

A més al descans entre el 3er i quart quart el Sergi i el Valero van iniciar un petit rifi-rafe sobre el tema. El Sergi li deia “Lluís t’estimo” i el Lluïs li contestava “Sergi jo t’estimo més”.....beautiful.

Varem decidir actuar de manera pacífica. Vaig treure la meva Glock 17 semiautomàtica (us he posat una foto pels poc iniciats en armament), els hi vaig ensenyar als contraris com fan els tenistes quan hi ha pilotes noves i la vaig deixar sobre la banqueta amb el “gatillo” obert per si havia d’obrir foc sobre algun d’ells. A partir d’aquí oli en un llum.

Al final del partit victòria de molts i el millor de tot es que compartim liderat. IMPARABLES!!!!

La setmana vinent últim matx de la primera fase on ens juguem el liderat i desprès sopar d’equip al BAR LLUMÍ (el nostre patrocinador).

Fins la setmana vinent família.

PD: Agrair al Xavi i al Lluís la seva assistència al partit d’ahir. Tots dos tenien compromisos importants i allà van estar. També al Bruno que tot i estar lesionat va estar allà deixant-se la veu.

Caminates: el dia 7 de gener

2009-11-24T13:53:00.002+01:00

Fa avui una setmana que m'he convertit en un "caminador" profesional. Producte de la meva ferida de guerra, camino, camino i no paro de caminar: camino de casa a la feina (35 minutets ben bons amb un port de 2ona categoria), camino de la feina a casa (35 minuts amb un port de 1era categoria), camino de casa a Lluïsos (15 minuts de baixada pronunciada), camino de Lluïsos a casa (15 minuts de pujada un altre cop amb pujada de 1era categoria), camino de casa a casa els meus pares (20 minuts),...i això gairebé every day.

No cal que us digui que a les nits no m'aguanto els pets. Es posar el cap al coixí i no tenir temps ni de dir bona nit a la parenta (quina parenta?).
Caminar té moltes coses bones i la més important de totes és que es molt bo per la salut. Es un exercici físic de baixa intensitat que ajuda a cremar greixos i enfortir el cor. Qualsevol metge al que aneu segur que sempre us ho recomanarà.
A més, i entenc que és una altre cosa positiva, jo m'he acostumat a caminar escoltant la radio i he de reconèixer que estic molt més al dia del que passa en el mòn. Pensareu que no es del tot positiu perque al mòn nomès hi passen (o només són noticia) desgracies de tota mena però no es tant així i de tant en tant treuen alguna noticia que et fa content. Encara que només sigui uns segons (fins a escoltar la seguent noticia).
Aquest matí no ha estat el cas de noticia que em fa feliç sino ben al contrari. Era un quart i mig de nou i caminava pel carrer Ballester direcció Ronda General Mitre. Escoltava RAC 1 i el Basté entrevistava a la secretaria general del Departament d"Educació, la senyora Dolors Rius. L'entrevista girava al voltant de la reforma escolar que es dura a terme l'any vinent.
Tot anava bé i em semblava força coherent fins que he sentit que el Basté li ha preguntat alguna semblant a "com es que el dia 7 de gener, dia desprès de REIS, deixarà de ser festiu??". La pregunta m'ha sentat com una puntada de peu als collons de les que fan època. He pensat que potser no ho havia escoltat bé. He pujat el volum de la radio fins que ja no es podia més i efectivament la senyora Rius ho ha afirmat. I no només ho ha afirmat sino que ho ha argumentat amb aquestes paraules (més o menys) "la realitat ja no es la mateixa i els nens tenen molts dies per jugar en tot el Nadal". Si ja els tenia inflats i adolorits de la primera puntada, aquesta segona puntada ha estat definitiva.
No sé vosaltres però la meva familia sempre ha estat de celebrar els Reis. El dia de Nadal queia alguna coseta (normalment calçotets i mitjons) i el dia de Reis era el dia gran. T'anaves a dormir dora (deixant llet i galetes pels reis i aigua pels camells) amb el convenciment que aquell any t'havies portat molt bé (mentida, perquè t'havies començat a portar bé màxim 1/2 dia abans) i que el dia seguent la taula del menjador (a casa meva) estaria plena de regals. El dia seguent quan t'aixecaves del llit i els pares em deien que ja hi podia anar l'sprint fins el menjador era del tipus Bolt. La cara d'il·lusió que suposo que feia devia ser xula, xula. Em passava molta estona del dia jugant menys a l'hora de dinar on els avis i les àvies demanaven la seva quota d'atenció. Tot el que no feiem el 6 ho deixavem pel dia 7. Seguiem jugant ara si sense la intervenció dels grans (treballaven).
En fi, ara sembla que tot això s'ho vulguin carregar. Direu que es pot fer el mateix amb el dia de Nadal amb el Pare Noël però no es el mateix. Ho sento però encara que si posin farrucos els que som de reis som de reis.

Fenòmen de masses

2009-11-19T13:22:00.001+01:00

El que va començar sent un grup de quatre arreplegats que es juntaven per jugar unes patxangues, s'ha convertit en 3 o 4 setmanes en un fenòmen de masses comparable em el que el seu moment van ser el Beatles o el que ara és el Barça de les cinc (poden ser sis) copes del Guardiola.

No son ni un ni dos sino molta més gent la que en les últimes setmanes m'ha demanat noticies fresques d'aquest equip de llegenda que s'ha proposat aixecar un minim de 10 copes (de cervessa, es clar).

Donçs som-hi:

A l'últim post, de fa un parell de setmanes, us parlava de la ratxa victoriosa de l'equip i que havia disparat totes les eufòries "habidas y por haber". L'equip ja veia a tocar la final al majestuós Sant Gordi i es notava amb expressions com "a la final haurem de negociar un mitja pista perque jo no em veig amb cor de jugar a tota pista" o "sabeu d'algun super aprop del Sant Gordi? es per comprar els ganchitos". En definitiva, massa eufòria.

El seguent partit (dimecres passat) ens va posar al nostre lloc. Primera derrota i com va dir un sabi "no es pot dir blat, fins que és al sac i ben lligat". L'equip rival el Grup Xiroi, un equip plagat de veterans, entrenat per un conegut de la parroquia lluisenca. Segons el que vaig poder llegir al Mundo Deportivo (estic ferit, però no de mort) vem tenir el partit controlat fins la mitja part gràcies a la feina de tots els integrants de l'equip però a la segona part el nostre poc encert davant la seva zona tancadeta ens va condemnar. Al vestuari, com sempre, hi va haber unanimitat "Valero nano quin culet" i es va decidir pensar en el seguent partit contra els KIRILENKO TACHENKO (jugat ahir).

Quan es demostra que un equip és gran és quan es sobreposa a les dificultats i ahir era una prova de foc per tots els que hi eren (i pels que no hi erem també). Desprès d'una derrota l'equip volia esbair dubtes i va sortir encabritat. A l'escalfament em diuen que les nostres cares ho deien tot. Gent de l'organització em diuen que van veure al Ferran i al Bruno pintant-se la cara amb pintures de guerra, al Dani pentinant-se, al Sergi i al Javi fent flexions, al Xavi marcant-li el ritme de les abdominals al Quique i als Valero's brothers fent una lluita greco-romana.

L'equip contrari va ser un juguet en mans de 9 máquines de jugar a bàsquet i la mitja part un dels Kirilenko Tachenko va venir a parlar amb el nostre capità i li va dir només una paraula "indulgencia"...la resposta no es va fer esperar "indulgencia? Indulgencia lo será tu padre, mamón!". Quan el noi va marxar l'encabritament del nostre capità era encara més gran "Els tios aquests, a sobre venen i ens insulten". Quan ho va explicar ho van entendre tot i el Sergi va invertit tota la mitja part en explicar que "indulgencia" no era un insult, que era sinònim de clemència. Era igual, la resposta ja estava donada i el mal ja estava fet per tant a jugar. I a guanyar perquè ho van fer i de molts.
A la classificació anem segons amb 4 victories i 1 derrota.

Familia, fans, fins la setmana vinent!!! Ens ho fem contra els Katakrak!!! Dimecres 21:15 (ja podré venir encara que sigui de mister!!!)

Los Llumins golpean de nuevo

2009-11-05T13:32:00.000+01:00

Desprès del primer post referent a l'equip del "Bar Llumí" se que molts de vosaltres estaveu frissosos de tenir alguna noticia més d'aquests"All Stars" autèntics.

Dons es un plaer informar-vos que desprès de la victoria d'ahir davant els "Mala Hierba" anem liders. I no només això sino que a més encara ens mantenim invictes desprès dels 3 partits jugats.

El partit que fins ara ens ha donat més problemes va ser el de divendres passat contra el "Grupo Salvaje" (ja us vaig dir jo que amb aquell nom...). Ells eren un equip que tenien de tot: gent gran a dins, bases bastant habilidosos i sobretot un exterior altet que ho feia força bé (de fet estic convençut que si s'haguès jugat més tirs encara haguessim patit més). Va ser un partit molt igualat fins el tercer quart on els triples del Ferran i sobretot el Factor Valero -amb un triple més tir adicional i un tir per taulell d'aquells que desmoralitzen- van decantar el partit de la nostre banda. Es cert que al final vem patir una mica però al final victoria 46-52 (jugant fora de casa jeje). El millor de tot, "show time" de Valero apart, va ser que el Quique i el Xavi Simó si que van venir i ho van fer de conya. El Quique va ficar un parell de triples molt xulos i el Xavi, que com sempre va lluitar com el que més, va ficar aquells tirs a mitja distancia que ja ens tenia acostumats quan feiem les patxangues als campus. Desprès del matx alguns dels integrans vem anar a preparar al seguent partit al bar de la cantonada a base de "bocatas" i una cervessetes.

Del partit d'ahir més val no fer comentaris. Com diuen els futboleros lo mejor "los 3 puntos" (en el nostre cas 2)...portavem el partit molt ben preparat (vegeu l'apartat de les cervessetes de divendres passat) i vem guanyar de molts contra els "Mala hierba" que eren, com diria el nostre amic Tomàs Molina, "dolentots, dolentots".

En fi famila, us he de deixar, perque vaig a fer uns estiraments al menjador.

La Castanyada: dia de castanyes, panellets i moniatos

2009-10-28T15:43:00.008+01:00

El proper diumenge 1 de novembre, sabeu que toca, no? Si, els catalans celebrarem la festa de “la Castanyada” i si en voleu saber alguna cosa més podeu fer un clic aquí http://ca.wikipedia.org/wiki/Castanyada.

Es quan s’apropen aquests dies on em poso una mica nostàlgic i recordo com fruïa d’aquestes festes quan jo era petit. Entenc que es un sentiment que tenim gairebé tots perquè quan no aixeques dos pams de terra els teus problemes es limiten a viure el moment i a passar-t’ho tant bé com sigui possible.

A la família “la Castanyada” la celebràvem tots (avis, tiets i cosins) a casa dels meus avis per part de pare, l’àvia Tresina i l’avi Pep. Els avis vivien al primer pis d’un edifici antic al carrer Passatge Alió (un carrer paral•lel al Passeig Sant Joan). L’àvia no només hi havia viscut sempre en aquell pis, sinó que fins i tot hi va néixer. L’efemèride va ser un 13 de desembre, i ho recordo perquè el meu pare va néixer també en aquell pis un 13 de desembre d’uns quants anys més tard.

No cal dir que els avis estaven encantats de rebre a tota la família, i sobretot als 8 nets que tenien en aquell moment. El Xavier, el Carlos, el Miquel, l’Aïda, la Lourdes, la Maria del Mar, el Lluís i un servidor (la Marta va venir un pèl més tard) érem l’orgull d’ells i aprofitàvem la més mínima ocasió per treure pit de les nostres aptituds acadèmiques, esportives o en coses aparentment més poc importants com l’art d’explicar acudits on el meu cosí Miquel sempre era el més destacat...era el Ronaldinho dels acudits.

L’avi Pep, que havia estat pastisser durant molts anys, era l’encarregat de preparar els panellets. L’avi, tot i el caràcter fort que tenia, era una persona molt estimada per tothom per la noblesa que destilava. Tenia aquell caràcter que s'ha anat forjant la gent que les ha passat molt putes, gent que ha viscut la duresa d’una guerra i una postguerra encara pitjor. Gent que vivia, o millor dit es desvivia, per tirar endavant una família, que en aquest cas era de set membres, ells dos i els seus cinc fills.

Els panellets eren boníssims, o això deien tots els que en menjaven perquè jo no els acostumava a provar, i si ho feia era més per comprovar que seguien tenint un gust no gaire agradable per mi. El que de debò m’agradava a mi era veure l’avi elaborar-los i ajudar-lo, o millor dit des-ajudar-lo, en tot el que podia. El meu pare sempre explica la llegenda de que a l’avi no li agradava gens que fills, nets o família en general manipulés la massa que estava preparant, i que de fet algun d’ells s’havia endut alguna vegada una bona esbroncada. Però ell explica que amb mi era diferent. perquè hem donava via lliure per fer el que em rotés (dins d’uns límits que mai vaig traspassar). Evidentment no ho recordo però en tot cas es una cosa de m'agrada i que m'explico a mi mateix de tant en tant.

El timing d’arribada de la família el dia de "la Castanyada" depenia dels compromisos de cada un. Els primers érem els més petits que vivíem i estudiàvem més prop. Sortíem del col•legi i amb la mare ja anàvem cap allà. Desprès un cop a casa els avis cada poca estona sentíem o el xiulet de la família (si, si teníem un xiulet propi que encara recordo) o el so del pom de la porta de baix -encara no tenien intèrfon i es feia amb un pom que fèiem un pic i repicó. La cerimònia de recepció sempre la mateixa: els petits anàvem a les escales a rebre la nova personalitat que arribava i desprès abraçades, petons i conyes a dojo.

Quan arribava l’últim, que era rebut amb una sonora ovació, la festa donava el tret de sortida oficialment, tot i que alguns ja portàvem una bona estona fruint d'ella.

A partir d’aquí primer sopàvem els petits i així quan els grans s’entaulaven els menuts ja podíem anar a jugar per les habitacions. Els jocs? Bastant diversos però recordo jugar a l’escondite o al cuarto oscuro.

Els grans, mentre sopaven, cridaven d’allò més (som una família de cridaners i encara avui dia quan ens reunim s’imposa la llei del més fort, o sigui el que crida més) i s’ho passaven de conya. Senties al meu tiet Josep que feia broma de tot o a la meva tieta Antònia amb aquell salero especial se’n reia de tot i tothom. Els meus pares tret d’algun comentari no eren els que més parlaven i participaven d’aquella festa amb unes rialles que encomanaven a la resta (i que a mi la meva mare encara m’encomana).

Quan els pares ja feia estona que s’havien menjat els panellets i les castanyes era hora de marxar, i com l’arribada, s’anava produint lentament i depenent de la situació de cada un. Les abraçades, els petons tornaven a tenir protagonisme i més quan t’agafava l’àvia Tresina que te’n feia com quatre o cinc seguits (la tradició la segueix la meva tieta Lourdes, i m’agrada quan ho fa).

Recordo que la meva germana i jo enfilàvem cap a casa agafats de les mans del papa i la mama, cansats de jugar i esperant a aque arribés la següent festa. El Nadal? Si, d’aquí quatre dies Nadal!

Bona nit familia, fins un altre.

Pràctiques d'anglès

2009-10-27T18:44:00.001+01:00

Avui, cap a mig matí, m'ha trucat el Ruben per preguntar-me que feia demà al vespre. Jo li he dit que en principi tenia previst sortir a fer una mica d'esport pels carrers de Gràcia i el Guinardó (ho he fet un parell de dies i m'ha agradat força) però que volia saber quina proposta tenia per mi.

La seva proposta és anar demà a veure un partit de LEB Plata entre el C.B. L'Hospitalet-Cajarioja. La proposta, per ser un jo basquetmaniàtic empedernit, m'ha semblat força interessant. I encara ho ha estat més quan m'ha dit que hi aniriem amb un entrenador d'una Universitat americana que ve a veure un jugador que tenen jugant a l'equip del Baix Llobregat.

No cal dir que hauré d'esforçar-me en treure pols al meu anglès però en tinc ganes. M'apasiona el tema bàsquet universitari i intento veure alguns partits durant l'any. De fet fa un parell d'anys un amic que treballa al servei d'scouting de l'ACB em va passar més de 10 DVD's.

Us poso un video de una de les Universitats amb més renom

Come back!! Go Llumí go!!

2009-10-22T09:23:00.003+02:00

Ahir, 21 d'octubre de 2009, va ser un dia gran per uns quants "ex-combatientes". Desprès d'un periode més o menys llarg d'inactivitat en el mòn basquetbolístic el Lluis Valero, el Dani Jou, el Ferran Morris, el Sergi Garnica i un servidor ens vem tornar a reunir en un camp de bàsquet per jugar una lliga de veterans que s'allargarà fins el mes de juny del 2010.

Som cinc dels jugadors que hem defensat més aferrissadament la samarreta del Sènior Masculí de Lluïsos en els últims 15 anys i la història la podriem explicar així: "En 2009 cinco de los mejores hombres del ejercito lluisenc que formaban un comando, habian ido dejando el equipo por un delito que no habían cometido, no tardaron en fugarse de la inactividad en la que se encontraban recluidos, hoy buscados todavía por el director técnico de Lluïsos sobreviven como jugadores de fortuna, si usted tiene algún problema y se los encuentra quizá pueda contratarlos.....".

L'equip es diu BAR LLUMÍ (en homenatge al nostre patrocinador, un gourmet dels entrepans que regenta un local al carrer Verdi), i està format per deu jugadors. A part dels cinc que ja he anomenat, també contem

amb el Bruno, el Xavi, el Javi, el Joan (germà del Lluis) i el Quique. Com podeu veure som un bon equip, no, un equipàs. Disposem de bons jugadors en totes les posicions, per tant la confiança i les espectatives abans de començar eren màximes. Ningú parlava de guanyar algun títol però tots ho teniem en ment...la Euroleague? l'ACB? Temps al temps i, com diu el gran José Antonio Camacho (alias el ronchas en los sobacos): "PACHEEEETAAA!! ui perdó, la frase és aquesta: "VAMOS A IR PARTIDO A PARTIDO" .

L'espectació 1 hora abans ja era màxima i els missatges d'ànim del nostre nombròs públic, format per la Inès (dona del Lluís) i la Conchi (dona del Joan) ho deien tot. Estaven frissoses de poder veure aquell gran circ.

Tot i que el partit començava a les 9:15 PM, a les 8:30 PM nosaltres ja estavem preparant-nos per la primera batalla. Si, la paraula és PROFESIONALS!. Hi erem tots menys el Xavi Simó, que va causar baixa per un atac aliè (la grip), i el Quique que va ser baixa d'última hora pel neixament del seu nebot. Per tant erem només 8 per enfrontar-nos al primer rival, els "Cincinatti Pussywagons". El nom no ens donava confiança...segur que tot i aquell nom inocent aquells fills de mala mare venien carregats d'armament fins a les dents.

A les 9:00 PM vem començar l'escalfament. Era el moment de començar a calibrar el nostre estat físic. La carrera continua va ser força decent i tret d'algun cas particular (jeje de qui estic parlant?? Blanco i en botellaaaa??) la imatge era de que estavem com com uns roures,com uns toros de "miura", erem titani pur mecagondena!!.

Les primeres mans començaven a xocar "plas, plas" i s'escoltaven els primers crits d'equip "vinga nanos", "a por ellos", "algú sap on està el labavo?", "joder heu vist quines ties hi ha a la grada?".... "Aaaarrrrhhgggtttt!!!!" El Lluis estava rabiós, o potser era que s'estava ennuagant amb els "ganchitos" que s'estava fotent?? No se, però feiem por....molta por.

Cinc minuts més tard, els estiraments. Aquí és on vem veure que els anys passem factura. Els crits d'ànim van deixar pas als crits de dolor: "Ahhh, em sembla que m'he trencat alguna cosa d'aquí darrera" o de sorpresa "Ui, que raro, em sembla que abans m'arribava a tocar la punta dels peus". Un poema. Va començar a apareixer a les nostres ments el nom de "Siiiiski", "Siiiiski", "Siiiiiissssskiiiii". El Siski es un amic, fisio de professió i que crec que haurem de visitar sovint.

Estirats del tot, el seguent pas era la roda d'escalfament amb pilota. Moment de veure si seguiem botant fort i alt, moment de veure si les nostres passades seguien sent missils dirigits a un punt concret, moment de veure si els nostres tirs trobaven la caricia de les xarxes. En definitiva, era el moment de veure que les nostres qualitats basquetbolístiques seguien allà, intactes al pas del temps.

El resultat va ser esperançador i així els crits d'ànim van tornar al grup "Javi ho hem de donar tot", "vinga Bruno, fort!", "Dani "hilo de seda" Jou no et preocupis al partit aniran dins", "Ferran també es pot tirar de 2", "Sergi "flash" Garnica bon revers!", "Rafa nen, apunta que gairebé me la fots a la cara". "Aaaarrrrrrhhgggttttt!!!!" El Lluis seguia rabiós, pel partit? perque ja no li quedaven "ganchitos" a la bossa? No se, però tornavem a fer por....molta por.

El xiulet de l'árbitre va donar per finalitzada la roda i desprès d'una petita reunió per decidir qui sortia d'inici vem fer el nostre primer crit de guerra "1,2,3, LLUMÍ". Els fonaments del pavelló van tremolar, els vidres

es van esguinçar. Les nostres cares ho deien tot: compromís, concentració, confiança, arrugues... havien passat alguns anys, però si, tornavem a estar junts. Estavem preparats. Som-hi nois!!!

El partit? Un espectacle de molts quirats!! +20!! No us l'explicaré. Si ens voleu veure us ho curreu i veniu al Pavelló Bac de Roda. Divendres 30 d'octubre a les 9:15 PM, segona batalla contra l'equip "Grupo Salvaje" (Quin nom més "molón"....Born to be wild!!).

Fins la setmana vinent!!

1,2,3 Llumí!!!

Els bons dies a la carretera de les aigües

2009-10-20T18:46:00.003+02:00

Es divendres i fa dies que no faig esport, des de'l partit de pàdel de dilluns amb el Ferran, el Carles i el Josep Maria res de res. Ho necesito, així que demà abans d'anar a comprar quatre coses per veure el futbol al vespre, amb la Mar, la Marta, el Dani i el Ferran, em calçaré les esportives i aniré cap a la carretera de les aigües a fer una mica de footing. Desprès de comprar he quedat amb el Júlian i el Ruben per anar a l'enterrament del pare de l'Andreu.

Son les 6 i mitja del matí i obro el primer ull...encara massa dora per pujar. Aguanto una mica al llit. Son les 7 i penso que ja està bé. Em poso els pantalons curts, l'única samarreta que tinc que sembla d'atletisme, uns mitjons i vaig cap al balcó a buscar les bambes que s'estan airejant. Obro la porta del balcó i noto l'aire una mica de fred. Potser millor que em posi una desuadora d'aquelles que porta el Cuc a l'hivern quan puja allà dalt. Obro el seu armari i n'agafo una de color blau cel.
Ja estic llest. Agafo la cartera, les claus de la moto i el mòbil...no, el mòbil no cal. A les 7:20 ja estic baixant els quatre pisos de l'edifici més el tram d'escales del carrer. Encara es fosc i els fanals del carrer encara treballen. Obro el parking i quan engego la moto veig que per davant la porta del parking passa un gos amb anorac, aixeca la "poteta" i em dona els "bons dies"...collons....jo, incrèdul, em frego els ulls i penso que deu ser cosa de la son.
Els carrers a aquella hora estan deserts. Joves que tornen de passar la nit ballant a les discoteques, gent que el dissabte es com qualsevol dia de la setmana i han d'anar a treballar o avis que ja volen anar a comprar el pà per esmorzar i el diari per estar informats de si el Messi jugarà a València.
El cami fins on deixo la moto es fa curt i en 10 minuts mal contats ja sòc deixant la moto. Durant aquells 10 minuts de pujada permanent ja començo a veure que potser he fet curt de roba i que uns pantalons llargs....es millor no pensar-hi, ja soc allà i no tornaré a casa.
Penso que faré els 10 kilometres que vinc fent ultimament. De moment aquests 10 kilometres es el recorregut just. Més endavant ja pensaré en donar un pas més.
Els primers 500 metres es fan durs perque fa molt més fred del que em pensava sobretot pel vent que fa aumentar la sensació de geló. Tinc la sensació de quan pujava a esquiar a ple hivern. La cara freda i els pulmons gelats. Aquesta sensació creix quan em creuo amb dos primers corredors. Van amb màniga curta! Tenen la pell d'aquell color rosat del fred però no sembla que en tinguin gens ni mica.
Quan passo pel seu costat, igual que ha fet el gos al parking, aixequen la mà i em donen els bons dies. Es estrany perque quan pujo per les tardes la gent no et saluda mai. Penso que ho potser ho fan com un tema de solidaritat. Deuen pensar: "un altre boig".
Els deixo enrera i segueixo al meu ritme. Passats aquells 500 metres segueix fent fred i vent, però ja no tinc la sensació de l'inici. Penso que la temperatura exterior puja però sobretot deu ser el meu cos que producte de l'exercici comença a pujar la seva. Comencen les vistes de Barcelona i com encara es de nit es veuen les llums de la ciutat. La vista m'agrada, sempre m'ha agradat (KELDENICH). Es preciòs.
Als vint-i-cinc minuts ja porto gairebé 4 kilometres. I a la mitja hora ja he arribat a la marca dels 5. Toca donar mitja volta. Ja està força més clar i la temperatura ja podriem dir que es agradable. Ja una cosa que em xoca i és que des d'aquells 2 homes no he trobat a ningú més. Avui la gent te mandra o potser el pensament d'aquells 2 es veritat "estàs boig".
Just iniciada la tornada em trobo al tercer valent. Com els altres dos quan em veu aixeca la mà i em dona els bons dies. Jo li torno i penso en que es una cosa xula. Em dona bon rotllo i em proposo a mi mateix que a la próxima persona que em creui seré jo qui li doni els bons dies.
Segueixo corrent i no passa ni 100 metres quan veig a la que serà la meva primera "victima". Quan es va apropant em fixo que es una noia. Guapa, però no, no és la Kylie. Quan està a uns 3 o 4 metres li aixeco la mà i li desitjo els bons dies. Ella em mira, es riu i em correspon. Perque ha rigut? Crec que he cridat massa. El volum era més del Conti els dissbtes al vespre. Tot i així estic content. Em dona bon rotllo.
Els quatre kilometres i pico restants ja els faig completament de dia. I cada cop hi ha més gent. Diria que em trobo unes 10 o 12 persones més. I amb totes faig el mateix. Desitjo el bon dia amb un volum més moderat. La resposta de tots, la mateixa. Un somriure.
Quan arribo a la moto ja estic convençut del tot. El que ha fet somriure a la noia no era el meu volum desproporcionat sino el meu bon dia. Penso que es una cosa xula i que he de seguir fent.

El proper dissabte hi tornaré, a les 7:15, ok? Qui s'apunta?

El chico del barrio

2009-10-01T18:03:00.000+02:00

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant els dos vem enfilar cap a casa.

Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per culpa de la ventada que ens va foradar part del sostre, però a part d'això al Roger (el co-inquil·li) i jo l'haviem acondicionat poc. Haviem anat tirant amb poques coses: els quatre mobles necesaris a totes les cases, la tele, un llit i para de contar.

Aquest estiu passat però es on m'hi vaig involucrar una mica més i vaig penjar un parell de quadres i em vaig comprar objectes, mobles que m'hi fan estar bé i que fan per mi la casa més acollidora. Potser del que estic més content es d'una cadira que m'he comprat pel balcó per poder llegir i que es la mar de comode. El dia que vingueu us la deixaré provar.

Pel que fa al barri....no us enganyaré, el barri es bastant incomode a nivell pràctic. Està ple de baixades/pujades molt pronunciades i si no estàs minimament en forma és dur, perque una tasca tant quotidiana com comprar el diari desemboca en una suada considerable (ja no us dic pujar carregat del super).

Tot i això el barri m'agrada perque té l'encant d'un poble. La gent del barri es coneix i es saluda. Hi ha dos bars, el Llumi i un de més adalt on la gent es pren el tallat pel matí abans d'anar a la feina i la cervesseta quan tornen al vespre cap a casa. Hi ha dones grans que van a comprar el pà amb bata i sabatilles, i et diuen que ja han vist l'home del temps aquest matí i que t'has d'abrigar perque farà fred. El Manel, que es el noi que regenta (Carles, la paraula aquesta és teva) el Bar Llumi, es un vei de l'edifici del davant i l'any passat quan hi havia partit del Barça muntava unes bones festes. La verduleria que tenim sota de casa està molt i molt bé, i m'agrada perque la dona i el seu marit li diu a les clientes pel seu nom amb una familiaritat de poble.

En definitiva, potser no es el millor barri a efectes pràctics, però allà m'hi trobo agust.

Somnis

2009-09-09T09:43:00.004+02:00

Divendres passat, desprès de jugar un partit amistòs amb el Sènior "B" masculí a Mirasol (Sant Cugat), el Ruben, l'Angèlica i jo vem anar a sopar. Com que eren 2/4 d'onze vem parlar d'anar a l'Attica. Un restaurant que es troba al carrer Mossèn Masdexeixart (el que vindria a ser la continuació del carrer Sant Salvador) i que fan unes pizzes força bones i unes amanides que, depèn del dia, no estan gens malament. El local del restaurant és petit però m'hi trobo particularment agust, de fet us diria que és junt amb el "Casajuana" (a la cruïlla de Roger de Flor amb Pare Claret) un dels locals on hi estic millor.

Durant el sopar, com no, vem parlar del partit que acabavem de jugar. Vem parlar de si haviem fet una bona defensa a nivell d'intensitat, de si haviem llençat bé els contraatacs o de si haviem aconseguit jugar amb paciència l'atac posicional. En definitiva de si haviem aconseguit els objectius que ens haviem marcat abans de començar. Les conclusions van ser satisfactories, per tant ja podiem passar a parlar d'altres coses i aquí es on volia arribar.

El Ruben va encetar el tema dels somnis. No els somnis d'on vols arribar algun dia sino dels que et venen quan estàs dormint.No se com hi vem anar a parar però ell deia que s'enrecordava gairebé sempre dels somnis (tinc una altre amiga que també l'hi passa...eh Gual!). Jo li vaig explicar que, deixant a part que jo normalment no m'enrecordava d'ells, moltes vegades els somnis van lligats al que has pogut pensar durant el dia, però ell em va dir que no, que ell somiava el que somiava, i no hi veia relació als pensaments que havia tingut durant el dia.

Avui ha estat un d'aquells estranyissims dies on quan m'he llevat m'he enrecordat perfectament del que havia somiat, o com a minim el que havia somiat, suposo, cap el final. El somni era una mica estrany (manifestacions, gent, la "furgo" del meu pare, el meu pare,...) però el final, 10 segons abans que em llevès, ha estat xulo, molt xulo. Ha estat xulo per les sensacions que recordo haver tingut en aquell moment quan somiva (no se si això es posible), ha estat xulo per les sensacions que he tingut quan he posat els peus a terra, ha estat xulo per les sensacions que he anat a la feina amb la moto...encara és xulo.

Tot i que diuen que els somnis no s'han d'explicar, recordo que anava sentat al costat de la "furgo" del meu pare i que ell girava cap a l'esquerra per entrar al carrer de casa seva (anteriorment també meva). Crec que portava uns papers a les mans i crec...no, segur!! que anava vestit fosc, un xandall potser?. I ha estat llavors quan l'he vist davant, caminant entre els cotxes del xamfrà per evitar-se donar volta per arribar al mateix lloc. Era mateix caminar de sempre....

Que us sembla? Paro aquí?...Millor que si, perque els somnis, com he dit abans, no s'han d'explicar, si més no, no del tot.

Haviam si teniu sort i un dia us passa el mateix que a mi (potser ja us ha passat)...es xulo, molt xulo.

Disfruteu del dia companys!!

Vacances: anem cap a New York!!

2009-09-04T11:51:00.011+02:00

Quan arriba aquesta època, les primeres converses amb els amics sempre van destinades a saber com els han probat les vacances estivals.

Aquest any, tot i la crisi, els viatges que han escollit han estat molt xulos i el comú denominador és que, tot i la crisi, han estat fora de Catalunya (trencant la corrent d'aquest any que ha estat un turisme molt més local, tal i com van dir al Telenoticies migdia l'altre dia).

Alguns han anat a recorrer Costa Rica, altres han anat a l'illa de Sardenya i d'altres ho han passat més aprop (França). Però hi ha una destinació que ha guanyat, i per golejada, a totes les altres, i aquesta ha estat Nova York. Cinc amics, cadascú amb el seu grup de gent, han anat cap a la "Big Apple" a disfrutar uns dies d'aquesta genial ciutat.

Jo hi vaig estar un dies al desembre del 2005 amb la Lourdes i el Javi (ma germana i meu cunyat) i no cal que us digui que va ser increible! Un Nadal a Nova York! Haviam si un dia m'animo i n'escric alguna cosa.

Companys/es els que no hi heu anat us recomano que hi aneu i els que ja hi heu anat us recomano que hi torneu pels vols de Nadal...xulo, xulo.

Us adjunto un link que ja us havia posat fa un temps on el Sergi, un bon amic, hi penja unes fotos molt guapes!! Entreu a l'album "New York 09" i veureu les fotos que ha fet aquest estiu. Al·lucinareu!! A més de ser un "jugón" (la paraula es teva Sergi, ho se!) de bàsquet també es un gran fotògraf! Felicitats Sergi!

http://www.flickr.com/photos/22904728@N05/

Un suc de taronja "every morning"

2009-09-01T18:00:00.003+02:00

Aquest migdia ha sortit al Telenoticies migdia una noticia sobre l'obesitat infantil, i on el Ferran Adrià (cuiner) i el Valentí Fuster (cardiòleg) advertien que els nens obesos son clars candidats a patir malalties de cor en un futur. La solució que ells donaven "és canviar els estils de vida -incrementant l'exercici físic i menjant de manera saludable-, a més d'educar els més petits de les famílies en hàbits alimentaris sans".

El Ferran Adrià ha posat un exemple molt clar, i crec que ja no referent a l'obesitat sino a la salut en general, és perque la gent no ens fem un suc de taronja cada matí? La resposta es clara: PER VAGANCIA!!!. Es per posar-se les mans al cap!!!

En definitiva, per experiència propia us diré que us recomano cada matí fer-vos aquest suquet de taronja natural que us parla el propietari del Bulli. Entenc la mandra que fa sobretot haver de rentar l'exprimidor (com a minim a mi) però els beneficis familia son grans.

Anims a tots els que esteu passant aquesta grip que corre ara per Barna i animar-vos a pendre un suc de taronje every morning, ehh L.

Take care!

Al canto d'un duro

2009-08-28T12:44:00.003+02:00

Durant l'època estiuenca es, com molts d'altres lectors, el moment on hi puc dedicar més temps a la lectura. No tinc entrenaments, no tinc tanta feina de Director Tècnic i fins i tot a la feina es redueix la jornada a la meitat.

Aquest estiu, a part de finalitzar la trilogia del Stieg Larsson (val molt la pena), va a rribar a les meves mans el llibre "Anatomia de un instante" del Javier Cercas. El fil conductor del llibre son els aconteixaments del 23 de febrer de 1981, es a dir, el cop d'estat que durant es va produir durant la presidència de l'Adolfo Suarez (de fet era l'ultim dia del seu mandat perque en aquell Congrès del Diputats s'estava produint el relleu per el Leopoldo Calvo-Sotelo) i que va tenir com a cap més visible el "Teniente Coronel" Tejero. Jo en aquella època no arribava als 3 anys i com podeu compendre no recordo res de res. Em venen algunes imatges al cap però suposo que deuen ser posteriors.

Entenent que suposa un fet capdal de l'història se suposa que hauria d'haver format part de la meva formació durant l'EGB, BUP i COU però com era un fet molt recent els professors mai arribaven i ens deien amb molt poc convenciment "ja us ho mirareu pel vostre compte" (Si, si ara anirem a casa i el primer que farem a l'estiu abans de posar-nos el banyador serà obrir el llibre d'història).

En fi l'unic que volia en aquest post es animar-vos a llegir al llibre i dir-vos que, fills/es meus/ves, el cop d'estat no es una divertida anècdota de la democracia sino que vem estar al canto d'un duro de tornar a estar sota una dictadura militar com la del General Franco.

Les obres van acabar fa uns dies

2009-07-06T12:24:00.003+02:00

Pel fet de que el darrer missatge fos del 30 de març i de que el títol fos "Tinc paletes a casa" devieu estar pensant que m'estava construint un petit palau. Donçs sento dir-vos que no, que el pis segueix sent igual de petit, una mica millor acondicionat (les parets ja no tenen aspecte de cova) però the same.

Durant aquests 3 mesos no he parat: que si bàsquet, que si la feina, que si bàsquet, que si bàsquet...en definitiva, a part d'estar inmers en el segon llibre del Larsson gairebé com sempre.

Ara em tornaré a posar amb el bloc i amb l'intenció de no perdre "comba", haviam quan dura!

Tinc paletes a casa!!!

2009-03-30T18:07:00.004+02:00

Desde fa ja 2 setmanes la meva convivència no quedava limitada al Roger, el meu company de pis. També tenia que compartir espai amb uns paletes que, producte del dia de la ventada de fa més d'un mes, estan intentant arreglar tot el sostre del nostre pis.

Aquest cap de setmana he dit prou i he fotut el camp. He tornat temporalment a casa els pares. No cal que us digui que la sensació es prou estranya, ja que m'he acostumat a la soletat del meu pis i ahir veient la televisió al menjador em notava estrany...m'estaré tornant un "viejo lobo de mar"??

Els paletes diuen que em deixaran un pis de "padre y muy señor nuestro" ja que em volen posar la instal·lació elèctrica nova, un sostre nou i algunes altres millores.

En definitiva, que com diu la dita "qui vol lluïr, ha de patir".

No hase falta desir nada mas

2009-03-16T23:54:00.003+01:00

..............................

Es de bien nacido ser agradecido

2009-03-10T16:08:00.002+01:00

El diumenge a la tarda vaig anar a Badalona a veure un partit entre el Sant Josep de Badalona i l'ABB també de Badalona. Podriem dir que aquest partit es més que un derbi ja que, com passava entre els Lluïsos i La Salle Gràcia, la separació entre els 2 camps es de 100 metres com a molt.

El partit? Un partidàs!!! El Sant Josep va estar molt bé els dos primers quarts amb un joc d'equip i l'ABB va dominar els dos seguents gràcies a les individualitats. El resultat final va ser d'empat i per tant van jugar una prórroga que va guanyar el Sant Josep gràcies al seu encert final tant defensiu robant pilotes clau com ofensiu ficant de fora.

El pavelló era ple de gom a gom de públic en general i de gent del bàsquet de Badalona. I entre ells hi havia en Xavi Bassas, primer entrenador de l'ABB els últims anys i que van decidir que no continuès un cop finalitzada la temporada anterior.

Gràcies al seu segon entrenador durant aquelles temporades amb l'ABB, el Josep Maria Planas, se que el Sr. Bassas treballava, a part de la part colectiva del joc, també individualment amb els seus jugadors. I això últim que pot semblar molt normal, no ho es tant en el bàsquet de competició actual ja que els resultats es veuen a més llarg plaç i els entrenadors no acostumen a tenir tanta paciència. Ja se sap que els resultats manen.

Donçs bé, el passat diumenge, quant l'ABB estava remuntant, es va produir una jugada on un dels interiors del ABB, el Ruben Morales (un jugador molt emocional), va fer un moviment interior preciòs acabat amb un "ganxo" perfecte. El moviment era tecnicament gairebé inmillorable i executat amb una velocitat altissima.

Tot seguit, desprès de veure que el llançament entrava, va assenyalar al seu ex-entrenador amb el seu dit, el Sr Bassas, dedicant-li aquest "moviment-llançament". Va ser un gest d'agraiment cap al que havia estat el seu entrenador durant x temporades i que l'havia fet creixer i millorar. El Xavi Bassas somreia. Se'l veia content, orgullòs, ... segurament aquell gest pagava amb escreix totes les hores que havia invertit en pulir els moviments interiors d'aquest noi que segurament mai jugarà a l'ACB però que ha millora't i això segur per ell es molt.

El partit només per això ja va valer molt la pena. Un luxe.

“SER ENTRENADOR, per mi, ES ASI””

2009-02-25T13:18:00.005+01:00

Quan vaig començar el bloc, ara ja fa gairebé un any, vaig pensar que seria bo que aquest espai no el dediquès a escriure sobre la meva gran passió: el bàsquet. El motiu és simplement de desconexió. Hi penso durant massa hores al dia i, tot i que ho disfruto molt, crec que es bo netejar una mica la ment. Es veritat que he penjat un parell d’articles relacionats amb temes d’educació, però avui faré una excepció.
Vaig començar a entrenar ara deu fer uns 12 anys. En tenia uns 18 o 19 i no recordo exactament com ni qui va ser el que em engrescar a agafar el grup de l’escola de bàsquet dels Lluïsos. Crec que va ser un efecte “domino”, és a dir, els meus amics ja entrenaven i per mi va ser bastant fàcil enganxar-m’hi.

L’evolució que he seguit dins del “mundillo” és la de la majoria d’entrenadors. Comences amb els més petits, creixes amb equips infantils, cadets o juniors, i la culminació arriba quan et confien un dels equips sèniors del club.
Ara estic inmers en la meva quarta temporada vinculat al sènior. La primera va ser ajudant al Xavi Schelling, un gran amic i actual tercer entrenador-preparador físic del Ricoh Manresa. Quan ell li va sorgir la posibilitat i va marxar a Manresa, el club me’l va oferir a mi com a “head coach”.

Si us he de ser sincer, quan vaig començar a entrenar m’ho prenia com una activitat més aviat social. Com us he dit els meus amics entrenaven i era com un vincle entre nosaltres. Jo d’entrenar en tenia quatre nocions que havia après com a jugador, i evidentment aquests coneixements eren del tot insuficients per poder dur un grup correctament A mi, en aquell moment, m’era una mica igual perque formava part d’un grup i allà m’hi trobava agust.

Va ser més endavant quan, gràcies al “gran” (en tots els sentits) Josep Manel Garriga (entrenador meu al sènior masculí), li vaig començar a trobar el gust a això d’entrenar. A part de ser entrenador del sènior, el Josep Manel, també ajudava al club amb els més petits.

Ell va ser el que em va donar les primeres nocions i, sobretot, em va engrescar a apendre de que anava i com podia ensenyar aquell joc al que jo li dedicava tant temps.

A partir d’aquell moment he llegii infinitat de llibres, he anat a desenes de clínics, he vist videos/DVD, m’he tret tots els titols de la federació tant catalana com espanyola i sobretot he compartit moltissim temps amb gent amb molta més experiència i coneixements que jo.

I d’això últim estic convençut que es d’on he après més. Les fascinants anècdotes del Paco Bernat, directiu del Barça de bàsquet i persona entranyable, asseguts a la taula de la pista de Lluïsos mentre ell veia entrenar el seu net. Increibles les xerrades amb el Giancarlo Macchi quan ell entrenava als minis amb una passió “italiana” increible. I, últimament, les cada cop més engrescadores converses de direcció de partit i de grup amb el Josep Maria Rofes.
El bàsquet, durant aquest temps, ha passat de ser el “hobby” al que hi dedicava unes horetes a la setmana per passar a ser una manera d’afrontar i entendre la vida.

En aquest mòn s'han d'entrendre moltes coses i el primer i més important que s'ha d'entrendre és que ser entrenador és dur, molt dur. Dirigeixes a 12, 14 o, fins i tot, 18 persones entre jugadores, entrenadors i delegats. Cadascuna amb una manera diferent d’èsser i amb unes espectatives per un mateix que moltes vegades no van amb consonància amb la realitat ni amb el que l’equip demana. Molts demanen molt i no poques vegades donen poc. Molts volen ser protagonista però pocs son els que treballen per ser-ho. Tú, entrenador, has de pendre decisions que mai deixen content a tothom i moltes vegades a ningú, però si l’equip ho demana ho has de fer. Son moltes hores de preparació d’entrenaments, de la realització d’aquests, de analisi d’aquests, de xerrar/comentar/discutir amb un o l’altre, de preparació dels partits analitzant el rivals i preparant les xerrades pre i post partit. Molta feina que no es veu i que no poques vegades no té la recompensa que es mereix perquè les derrotes, com un truc de màgia, ho amaguen tot, i sino que li diguin al Guardiola que ha empatat un parell de partits i ja se li questionen certes decisions.

Tot i això, tot i els desaires, tot i els conflictes, les lesions de les jugadores que te les fas com teves i fins i tot les derrotes, disfruto de cada segon que passo a la pista entrenant a l’equip, m’agrada passar temps xerrant de bàsquet amb el Ruben, el meu segon i tot un crack com a persona i entrenador, embadaleixo veient quan les jugadores estan fruint del joc i la sensació de felicitat desprès de cada victoria m’omple d’una manera....no se ni com explicar-vos ho.

Adaptant un tòpic futbolístic, “SER ENTRENADOR, per mi, ES ASÍ”.

Records

2009-02-17T17:14:00.007+01:00

Son les 17:50 de la tarda i el sol ja fa estona que ha començat a marxar per donar pas a una d’aquelles nits fosques i fredes del desembre de l’any 1984.
Estic assegut a la classe de 1er d’EGB del “Col·legi Montseny”. Com sòc dels alts de la classe em fan seure a les darreres fileres, segurament compartint taula, o “pupitre”, amb el Javi Pacheco, amb el Ruben Diaz o alguna de les altres “torretes” de la generació del 78.
La classe té 4 o 5 finestres i des d’allà veig el carrer Encarnació. També veig l’entrada del parc privat de l'illa de cases que formen els carrers Encarnació-Escorial-Legalitat-Alegre de Dalt, i una botiga de bosses i bolsos que té un aparador ple d’articles que serveixen de reclam per la gent que camina per aquell carrer.
Molts pares, entre ells la meva mare, a aquella hora ja s’esperen pacientment a que nosaltres, els seus fills, finalitzem la nostre jornada escolar. Mentrestant la profe, la qual no recordo el nom (merda de memòria), ens segueix alliçonant de com es fan les sumes i les restes. El Carles Aguiló està a la pissarra intentant resoldre un d’aquells galimaties que ens proposa aquella senyora amb ulleres (ja començo a recordar). En Carles se’n surt prou bé, i els companys conscients de que ja queda poc comencem a moure’ns de manera acelerada.
Queden 5 minuts i la mestre, veient que ja no podrà treurens ni un minut més de concentració, ens demana recollir. Ja n’hi ha prou per avui. Ens treiem les bates (rosa la de les nenes i blava la dels nois), les pengem, recollim l’anorac, recollim la motxila i cap a la fila. Es un moment difícil ja que estem tots ja molt excitats i tenim ganes de moure’ns, però encara ens queda una mica perquè fins que el senyor Culleré, director de l’escola, no obri la porta principal no podem sortir.
El Col·legi Montseny es una escola molt petita. De fet l’edifici segur que no va ser concebut per ser una escola. Son uns quants pisos junts i entre tots han aconseguit l’aparença d’una escola. Es veritat que no tenim un gimnàs, la cuina es petita, les classes sno estan gaire ben acondicionades, els menjadors es fan a les classes i que no disposem d’una gran sala d’ordinadors, però jo allà m’hi trobo a gust. Es respira una familiaritat que m’agrada. Suposo que quan els meus pares van escollir l’escola perque hi anès la meva germana sobretot es van fixar en coses com la proximitat (la teniem al costat de casa) i crec que, proximitat apart, la van encertar.
El Sr. Culleré ja obre la porta. Com som el 1er curs som els primers a sortir. La Laura Aguilera, Carles Aguiló, Marta Coderch, Cristina Crespi, Rubén Diaz, Ivan Diaz, Bárbara Garcia, David Morell, Jordi Llobet, Javi Pacheco, Sandra Soms, David Valldeperez, Manolo Diaz,....baixem tots les escales poc a poc i arribem a l’entrada de l’escola. Es com la porteria d’una escala de veins, sense conserjeria com a les grans escoles però a mi m'és igual.
Això si, com s’apropa el Nadal, ja hem començat a engalarnar l’escola i el vestibul concentra moltes de les coses que fem els nens i nenes. El Nadal m'agrada, és màgic.
Els Nadal és una època molt especial per l’escola. Molts dies abans ja estem preparant murals, dibuixos fets amb tot tipus de pintures, i per sobre de tot les representacions teatrals que farem just abans de començar les vacances de Nadal. En aquestes representacions hi participa tota l’escola. Els més petits fem coses més aviat sencilles i són els més grans els que treballen de valent per poder representar alguns balls i sobretot “els pastorets”, reservat als alumnes de 8è.
Quan arribem al vestibul els pares ja ens poden anar cridant i anem sortint. La meva mare em crida (Rafel!) i jo com de costum li dono dos petons i m’espero al seu costat. Hem d’esperar a la meva germana, la Lourdes, que ja fa 4art!.

Ella ja es gran. Com a bons germans ens barallem de tant en tant perque es una mandona, i hem de fer el que ella diu. També moltes vegades se’n riu de mi i em pren el pèl com vol, però tot s’ha de dir, amb ella m’ho paso molt bé. M’agrada veure-la com escriu i de fet intento copiar-la però em sembla que ella utilitza una mà diferent a la meva. M’hi hauré de fixar més.
La Lourdes ja surt i, com sempre, va amb al Carol, la Gemma, i altres nenes que venen sovint a casa a jugar. Es el moment d’anar cap a casa.
El recorregut cap a casa el fem junt amb altres mares d’amics meus i amigues de la meva germana que viuen en la mateixa direcció que nosaltres. Es un moment on elles xerren pels descosits i en això hi ha mares que són autèntiques especialistes.
Quan arribem a la porteria de casa la meva mare es despedeix de les altres i anem cap a dalt tots 3. La Lourdes ja m’enprenya (o potser avui he començat jo) i la mare ha de posar pau. Obre la porta del pis. Mentre la meva mare va a la cuina a preparar una mica de berenar, la Lourdes i jo anem corrent cap el menjador i obrim la televisió. Posem TV1. Ja comença. Us he deixar, continuo un altre dia, us sembla bé?

De gran vui ser forner...del Turris

2009-02-12T18:25:00.011+01:00

Si et vols fer un bon entrepà de fuet, una de les parts més importants del procediment és comprar un bon pà. De fet, penso que el pà es un element bàsic en qualsevol tipus de menjar. Com tots sabeu n’hi ha de molts tipus: pà classic, pà de xapata, pà de viena....i tots tenen un denominador comú, estan bonissims!!!
El pà ha estat, i és, una de les majors debilitats que ha tingut la familia Nache-Santacreu al llarg de la seva història. Com diu la meva mare, som uns “panarras”. No hi ha àpat que no vagi acompanyat d’una bona barra de pà...de fet a casa seriem del rollo La Casera: “sí no hay pan nos vamos”. El “Txema”, forner de “El barrio Sesamo”, era el meu ídol...allà amb la seva samarreta blanca abanderado, el seu gorret blanc i tot ple de de farina. Un heroi.
El Javi, marit de la meva germana, al·lucina amb les quantitats que en podem arribar a ingerir en un dinar familiar (també al·lucina en la repartició que fem dels postres, ja que dividim el postre exactament amb la gent que som a taula i que en volem, per tant si hi ha braç de gitano i en volem 5 comensals, donçs es parteix en 5 parts, si en volem 4 en 4, i així succesivament fins a arribar a que si només en vol 1, per ell es tot...curiosa tradició i que explica el tamany de les panxulines de la família).
A més, heretat de les arrels Nache, tenim un tall propi, ja que no el tallem del tot recte sino un pel “axoriçat”. No hi ha cap raó de pes, ja que ni li dona millor sabor ni es més pràctic ni res de res, simplement es un segell d’identitat i que ens permet saber si per allà ha passat un Nache de los que se viste por los pies.
Donçs bé, deu fer cosa de mig any, a l’entrevista que fan diariament a La contra de La Vanguardia, la qual llegeixo religiosament cada matí quan entro a treballar, vaig veure que el convidat era el propietari d’un forn de pà, situat al carrer Aribau, anomenat Turris i l’existència del qual desconeixia.
Només llegir el títol de l’entrevista "Quiero recuperar el placer de comer pan" sabia que aquell seria un dia gran, molt gran. Per tant excepcionalemtn aquell dia no vaig restar dret al mostrador sino que vaig seure al sofà de l’entrada i vaig fruir d’aquell moment. Van ser només 5 minutets però en aquell petit espai de temps vaig saber que aquell era el meu forn.
El propietari o mestre forner, que es deia Xavier Barriga, parlava d’una manera que semblava enamorat del pà que produia. I clar, quan fas les coses d’aquesta manera, dificilment poden sortir malament.
No va ser fins una setmana més tard que hi vaig poder passar i la cua que hi havia, suposo que producte del “boom” de l’entrevista, era d’escàncol. Diria que més de 20 o 30 persones (sòc molt dolent contant bultos de gent) feien cua davant la porta esperant endur-se a casa qualsevol de les varietats de pà que ofertaven: pà de campanya, de viena, amb cereals, gallec, d’anous,...i una desena més de tipus de pà, al·lucinant!. Tot i les ganes bojes que tenia vaig decidir ajornar uns dies la compra perque m’agobien molt els llocs amb molta gent i no volia espatllar un moment com aquest.
El moment va arribar 2 setmanes més tard. Ara si, el forn estava gairebé buit, i quan hi vaig entrar els meus ulls van poder veure, a primera filera, tot aquell pà que esperava pacientment ser devorat.
Vaig comprar pà de xapata per mi i un parell de pans per ma germana (un era de cereals, l’altre no el recordo). Vaig pensar a fotre-li quexelada allà mateix però vaig ajornar aquell plaer per poder fruir-ne amb tota comoditat per la nit a casa, ja amb un tomàquet de l’hort, l’oli d’oliva verge (d’aquells d’ampolla de vidre) i una truiteta a la francesa (al matí prefereixo fuet però al vespre una truita).
Eren 2/4 de nou del vespre quan vaig poder finalment iniciar-me en la degustació d’aquell pà delicios i us prometo que va ser un dels millor sopars que m’hagi fotut mai...ni plats elaborats, ni mariscs de no se on....aquella barreja de sabors era inigualable o, com diu el Robirosa quan fa les retransmisions del bàsquet diumenge al matí, APOSTOFLANT!!!!
Avui hi he tornat i aquest migdia per postres els hi he comprat a la familia un pà de 3 xocolates que ja us podeu imaginar com estava.
Per últim dir-vos que les dependentes del local saben el que es porten entre mans i dominen molt. A més son molt simpatiques...avui sense anar més lluny una d’elles m’ha perdonat deu centims per no omplir-me de moltes monedes i ella perdre canvi.
Us ànimo a anar-hi i a disfrutar del forn...de veritat, i sento repetirme, APOSTOFLANT!!!

Utilitza protecció solar

2009-02-10T17:01:00.002+01:00

Desprès de la graduació...

Enjoy!

Quin és el teu objectiu?

2009-02-06T18:04:00.001+01:00

" No hay viento favorable para el que no sabe a dónde va " SÉNECA

Política-Esport, A. junt o separat?

2009-02-05T22:10:00.005+01:00

Un Barça-Maccabi és un dels millors partits de bàsquet que es poden veure a día d'avui. I a día d'ahir també, perquè qui no recorda aquells duels de l'època del Solozabal i l'Epi. Els dos equips actualment estan farcits de grandissims jugadors com per ejemple en Joan Carles Navarro pel bàndol blaugrana o l'ex-NBA Carlos Arroyo pel bàndol de l'equip israelià.

Avui, 5 de febrer, a tres quarts de vuit el Palau Blaugrana ha viscut un d'aquests mítics duels i, tot i que el partit no ha estat èpic, els dos equips han lluitat per endur-se la victoria. El Barça ha estat més encertat i finalment s'ha endut el partit.

El partit però no ha estat marcat pel joc en si, sino per la condemna que han fet molta gent del públic del conflicte que s'esta vivint entre els israelians i els palestins. Durant el partit diverses vegades s'han ensenyat banderes i sentit crits a favor del poble palestí.

El moment àlgit ha estat a la primera meitat quan diverses persones han intentat saltar dins la pista per donar més relleu al seu missatge. El cert es que ha estat un moment de descontrol i crec que els cossos de seguretat no les tenien totes. Ha estat un acte aparentment descontrolat però sincerament crec que darrera hi havia un mínim d'organització. Finalment tot ha tornat a la tranquilitat i tot i que els crits han continuat no s'ha produit cap fet suficientment gruixut per destacar.

A la mitja part he coincidit uns moments amb una de les meves jugadores, l'A. Un dia un parlaré del meu equip però l'A. és una jugadora molt jove, com la resta de les seves companyes, i amb un grandissim talent. Amb ella hem comentat els fets que havien passat feia uns minuts i ella ha fet un comentari molt comú en aquestes situacions "s'ha de separar esport i política".

Ella ha hagut de marxar però jo hi he estat donant voltes a la frase. Realment hem de separar aquests dos conceptes? Pot l'esport, que es un dels mitjans que té el poble per passar-ho bé, deslligar-se del que passa al mòn? Pot un Barça-Maccabi allunyar-se d'un conflicte on està morint tanta gent?.

La resposta es complicada, molt complicada, i suposo que cadascú tindrà els seus arguments, però potser es bo que no estigui gaire allunyades. Hem de ser conscients de tot el que passa en el mòn i denunciar les injusticies que hi passen. No podem oblidar que l'esport es un bon conductor dels missatges i perque no el podem utilitzar per donar un missatge de pau.

A. somiem? Si avui un nen palestí ha pogut veure el partit (díficil, ja ho se) potser se'n va a dormir amb un diminut somriure pensant que no està tant sol. És un somni però, perquè no?

Bon nit a tots i A. diumenge espero aquest triple que m'has dit.

Un Sant Joan a Berlín - Desenlace (6 mesos desprès)

2009-01-21T13:51:00.024+01:00

Fa uns mesos vaig iniciar la narració del viatge Berlin, que la Marta la Mar, el Ferran, el Dani i un servidor vem dur a terme el pont de Sant Joan 2008. Va anar passant el temps i a pesar dels ànims per part del implicats no vaig explicar com va acabar l'aventura. No se qui va ser el tio que va dir allò de "más vale tarde que nunca" però li demano que em llenci un cable. Per tant, com no podria ser d'un altre manera, l'escrit va integrament dedicat a la Marta i a la Mar, seguidores (potser a hores d'ara ex-seguidores) del meu bloc que em van acompanyar en aquell guapissim viatge i la redacció del qual mai vaig arribar a completar. Noies, avui podreu llegir que va passar amb les noies de l'Oranienburger Straße. Avui estic decidit a fer-ho....."va por ustedes, Ooooooooooolé".

Ara, però, tenim un problema i és, on ens haviem quedat? Us recomano que aneu cap enrera i pogueu llegir les narracions dels altres dies! Jo ja ho he fet i ha estat com tornar a viatjar a la capital d'Alemanya. Us dono exactament 5 minuts, a partir deeeeeeeeeeee JAAAAAAAA!!!

tic-tac-tic-tac......

us queden 2 minuts........

us queda 1 minut.........

1/2 minut..........

10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1111111111 i....

SOM-HI!!!

Ens haviem quedat en el dia 23 de juny a la tarda. Haviem dedicat tot el matí a anar al parlament, i desprès de fer-nos la foto de rigor (un altre cop gràcies per la tassa...ocupa un lloc d'honor dins l'estanteria que tenim al menjador), anavem a dinar!!

On vem anar a dinar, us enrecordeu? Jo si! Aprofitant que a la tarda teniem que anar a comprar vem anar a dinar molt aprop de la part més comercial de la ciutat. Vem dinar a una placeta xulissima que hi ha al costat del metro i on hi ha una de les llibreries més famoses de Berlin. El restaurant escollit era un italià amb una terrasseta tocant a la plaça. Realment idil·lic. El cambrer que ens va atendre encara estaba capficat amb al derrota italiana a l'Eurocopa de futbol del dia anterior però quan va veure que el nostre interès sobre el tema era irrisori, es va dedicar a fer la seva feina amb tota profesionalitat. Vem menjar de conya i sobrertot recordo un pa que ens van dur al principi que amb una mica d'oli i acompanyat per una cervesseta fresqueta...uummmm.

Desprès de dinar va ser quan l'instint comprador del grup es va despertar i ens vem dirigir a reventar-nos part del presupost en comprar tres o quatre souvenirs per la familia i amics. Realment amb tot el tema de la globalització s'ha perdut una mica l'encant, i quan dones una volta per algun d'aquests llocs, sino fos perque els anuncis estan escrits en la llengua del territori, podries pensar que estàs per exemple al Passeig de Gràcia.

Les compres van durar menys del previst i en poca estona ja ho teniem tot enllestit. Un parell de jerres per la cervessa i alguna samarreta rollo "I love Berlin" de les que venen als souvenirs que diviso desde el balcó (deixem-ho en terrassa) de casa meva amb una frase sospitosament semblant "I love Barcelona".

Devien ser 2/4 de 6 quan ja no teniem res més programat. Sabiem que voliem anar a menjar la típica salchicha alemanya però fins les 8 i mitja o les 9 nothing the nothing. Finalment les propostes es van reduir a dues: anar a l'hotel i tornar a fer un bany romà o anar a visitar la part més llarga del mur que queda en peu.

La segona va ser la opció escollida i veritablement va ser un encert perque allà vem veure el que havia estat el monument (es una manera de dir-ho) més important de tota la història de Berlin...si, un troç de paret!!. Vem passejar-hi i fins i tot vem posar les nostres inicials al mur: MCG, FMV, MM.. (no recordo el teu segon), RNS i DNS...DNS?? Qui es aquest DNS?? Rafa tens un germà? Si Ramon, ja ho diuen, "no perds un fill, en guanyes un" jajajaja. Quin crack en Dani....el tio enlloc de posar els seus cognoms va copiar els meus...ja saps que jo t'estimo com un germà Dani, però de veritat que no cal que et canviis els cognoms!!! Sort que el Ferran mirant la foto ho va veure i vem poder rectificar....

Vist aquesta part del mur, ara si que ho teniem tot vist, i com s'estava fent tard, rapidament vem agafar els transports publics pertinents i amb la bufeta apunt de reventar ens vem dirigir cap a l'hotel per posar-nos 4 drapets i cap a sopar!

Com us he dit, per sopar estavem buscant un lloc característic d'allà....caracterític per nosaltres perque ens pensavem que trobariem el tipic lloc de salchiches rollo "Pibe" del carrer Gran de Gràcia. Finalment vem anar a parar a un lloc superestrany on ens vem topar amb la cambrera més borde de la història i el millor de tot es que t'ho posava a la carta. La noieta dels collons va complir a "rajatabla" el seu paper i ens va tractar bastant malament. El menjar? Res de l'altre dijous, però amb la gana que portavem ens era una mica igual.

Mar, Marta, ara, ara!!!

Desprès de sopar vem decidir anar a pendre alguna cosa i anar a dormir dora perque el dia seguent al matí agafavem l'avió i no teniem moltes ganes de gresca..o dit d'una altre manera les caminates sota un sol de justicia començaven a passar factura.

Per anar a pendre alguna cosa vem haver d'atrevessar part de la Oranienburger Strate. Caminant per aquella avinguda vaig tornar a veure, com el primer dia, unes noies que corrien per allà molt ben arreglades i que, parlant amb la mà al cor, estaven com un Déu!. Jo que sempre he estat un tio inocent com pocs, pensava que era fruit de la casualitat però la resta del "esquadron" ja s'oloraven alguna cosa.

El local escollit tenia vistes de primera linia a l'avinguda i allà es on vem poder constatar que aquelles noies exercien la prostitució. Desde dins del local vem poder veure el modus operandi d'aquelles noies i fer una de les últimes cervessetes.

Estava clar..."blanco y en botella? Leche. Segur? No per tots! Sorprenentment les nostres noies volien tenir alguna prova més, volien la prova definitiva, volien la "prueba del algodon" (ja sabeu, el algodon no engaña) i estaven tant decidides que ens van obligar a fer el paper de clients. EEEEEHHHH HO HAVEU VISTTT!!.

Els nois no les teniem totes, però que haviem de fer...si, ja se, la paraula es d'origen castellà i es "calzonazos". Ademés elles van ser les que van decidir la tàctica...fariem com en el bàsquet, una 3-2! 3 davant fotent el ridicul i 2 darrera pixant-se de riure.

Donçs allà estavem els 3 "jinetes del apocalipsi" avançant per l'avinguda esperant ser preguntats per aquelles guapissimes "deeses de l'amor" si voliem anar a fotre un clau, previ pagament d'una quantitat que segurament hauriem de negociar i per tant encara desconeguda per nosatres.

Els 20 metres es van fer eterns, rollo quan als dibuixos "Oliver i Benji" feien un contraatac. La meva consciència no parava de donar-hi voltes "Ai Rafa, que esteu fent..crec que no ha estat una bona idea". Com a les películes se'm van aparèixer un àngel que em deia "Aiaiaia Rafa i si et violen? Que faràs?" i el dimoni tot seguit deia "Fill meu, si et violen tot això que tens. Que fa temps que no suques". Vaig donar tota la raó al dimoni i vaig seguir caminant.

El carrer s'havia buidat bastant i ja només en quedava una...una era suficient per averiguar el que voliem. Vem passar al costat d'ella i ens va saludar amb un "Hello"....nosaltres timidament li vem contestar també amb un "Hello". Pel tó de veu (amariconat a més no poder) que vem utilitzar, li deviem fer creure que erem unes victimes ideals perque acte seguit la noia en questio em va fotre una estirada d'escàndol a la motxila que portava. La seva acció, plena de subtilesa, em va donar a entendre que es volia dirigir a nosaltres i més concretament a mi. Crec que era per com anava vestit...aquella classe mitja-alta que em caracteritza.....unes bermudetes clarament sortides de "verano azul", unes esportives, una motxila "cutre, cutre" i tot acompanyat d'una xaqueta propia del "capitan pescanova"...tot un gigoló.

La situació que es va crear va ser, si més no, curiosa. El Dani va decidir deixar-nos a l'estacada i es va fotre a la parada del bus fent que llegia el poste. El Ferran es va quedar quiet al meu costat, com sempre, impasible. I jo em vaig quedar absolutament "patidifuso" davant d'aquella noia a la que he de reconèixer trobava guapissima.

Ella va iniciar la conversa preguntant-me que si parlava anglès, a la qual jo vaig respondre amb un "ma o menos" (mecagondena, si m'ho tornès apreguntar ara, que vaig a clases d'anglès, li diria un "Yes, of course" amb una pronunciació perfecte). Sort en tenia del Ferran que em va poder traduïr tot el que deia i ens vem poder comunicar molt breument. Evidentment ella anava al negoci i jo no estava per la feina. Una llàstima, però ja se sap...camins diferents. No la vem molestar més perque a sobre de no "treure-li punta al llapís" no volia que un dels seus xulos em trenques la cara. Ens vem despedir cordialment i vem seguir el nostre trajecte.

Uns metres més enllà ens vem tornar a reunir tots i vem entrar en un bar i vem estar comentant la jugada. Va ser divertit perque la situació va ser dantesca i es veritat que vem riure una estona.

També vem poder parlar una mica més seriosament del tema de la prostitució però millor quedar-se amb les parts divertides.

Desprès tornant cap a l'hotel, hi vem tornar a passar però la noia ja no hi era. Va ser un final infeliç de la meva 2ona petita història d'amor (la primera va ser la Kylie, recordeu?).

Familiaaaa ha arribat el moment de la despedida definitiva. Em direu que encara falta però el que queda ja es bastant pessadet perque es la tornada a Barcelona, per tant prefereixo despedir-me aquí de tots. Només agrair-vos a tots els que m'heu acompanyat fisicament (Marta, Mar, Dani i Ferran) perque de debó que m'ho vaig passar genial, i també els que heu fet aquest viatge amb mi mitjançant el bloc.

Segurament, per coses molt bones, trigarem algun temps a fer un viatge tots junts...i potser si algun dia en fem un altre serem algun més...a tots i totes moltissims petons!!!!

We want change too

2009-01-20T21:35:00.000+01:00

Avui, dia 20 de gener de 2009, ha estat un dia important de la humanitat. La superpotència per exel·lència de mòn, Estats Units, ha començat un camí liderat per un president que sembla que té les coses força clares per tirar el seu pais (i per extensió el mòn) endavant.

Gràcies a la meva mestre d'anglès vaig conèixer el seu lema electoral, que era clar i potent "Yes, we can". Un gran treball dels seus publicistes o caps de campanya. Però això, per nosaltres, no ha de ser garantia de res. Aquí, per desgràcia, sabem que una bona campanya de marketing ens pot estar deixant despullats davant les adversitats que ens trobarem.

Tinc ganes de veure com se'n surt, perque la seva posible bona feina repercutirà en tota la humanitat...us imagineu tenir tot el poder que té aquest senyor a les mans? No tothom és capaç d'administrar-ho.

En fi Sr. Obama, l'anirem seguint, molta sort!!!

Des del Nord

2009-01-15T16:37:00.000+01:00

Hola familia!

Us devieu pensar que encara estava de vacances, però no!!! De fet les vacances laborals van durar ben poc, el que passa es que les vacances d'escriptura han durat una mica més! El tema es que escric una mica quan em ve de gust i durant aquest temps...pues eso, que preferia llegir una mica i entrenar a les meves noies, que estan fent un gran paper. Arrel de l'altre dia d'escriure un article, vaig pensar a tornar-m'hi a posar, i aquí estic. De moment un adjunto l'article que vaig escriure a "Des del Nord"

Escola de bàsquet?...escola de vida!!!

Als Lluïsos es porta més de mig segle iniciant a molts joves del barri en un esport que, fruit dels exits de jugadors com el Pau Gasol o el “Rudy” Fernandez, s’ha convertit en el que té un creixament més important arreu de Catalunya.
L’escola de bàsquet dels Lluïsos es el primer esglaó de la majoria de nens i nenes que han nodrit, nodreixen i nodriran els nostres equips més grans o fins i tot en algun cas com el del Xavi Rey, jugador del primer equip del Barça, un dels quips més importants d’arreu d’Europa.
Els primers dies de l’escola de bàsquet son els de més nervis dels petits ja que entren a un lloc que desconeixen i no saben que hi trobaran. Més o menys saben que es un nou espai amb dues cistelles on passaran dos dies a la setmana amb uns nous companys i amb dos, tres o quatre nous educadors que els instruiran a dominar una pilota de color carbassa per finalment intentar encertarla dins d’una d’aquelles cistelles que a primer cop d’ull es veu molt llunyana.
Es també en aquests primers dies on tens l’oportunitat per poder parlar amb els pares i on alguns t’exposen, i d’alguns altres pots deduir, els motius del perque han apuntat al seu fill/a a l’escola de bàsquet. Els motius que s’exposen son molt diferents. Alguns van lligats al nen o nena com que el propi fill/a els hi ha demanat per algun motiu (algun amic s’hi ha apuntat, etc), o que volen que el seu fill fagi alguna cosa més que jugar a la “maquineta” tota la tarda. D’altres van més lligats a la comoditat dels pares i mares.
En general son pocs son els que en parlen en termes d’educació i aquí es on volia anar a parar ja que es on crec que el bàsquet (quan dic bàsquet em refereixo sempre a l’esport en general) pren més importancia. Hem de veure que el bàsquet es un mitja més que teniu per l’educació dels vostres fills i que si el sabem utilitzar correctament serà un punt més que els ajudarà en un futur per afrontar moltes situacions que es trobaran a la vida. Valors com esforç, sacrifici, compromís, amistat, treball en equip, companyerisme, empatia, generositat, solidaritat, disfrutar, equilibri o respecte son aspectes bàsics de la formació integral d’una persona i en el bàsquet apareixen continuament. Exemples? N’hi ha moltissims però us en posaré algun: esforç: he de treballar per aconseguir el meu objectiu de jugar més i millor, treball en equip: si tots treballem junts ens serà molt més fàcil aconseguir guanyar aquest partit, companyerime: el meu company no es capaç de superar al seu defensor el vaig a ajudar o solidaritat: sel meu company està millor colocat que jo, li passaré al pilota!.
En definitiva, pares/mares, us felicito si el vostre fill està fent bàsquet (esport) i als que no, us engresco a que el vostre fill en pràctiqui perque segur que serà positiu per ells en aquest cami que tot just inicien i que es diu vida. També us animo a que ens ajudeu en aquesta educació, en aquest cas més esportiva, perque vosaltres sou el mirall dels vostres fills/filles, fent que els vostres fills i filles vinguin a tots els partits i entrenaments (compromís), a animar sempre d’una manera positiva als nostres (i als que no son nostres) nens/nenes, amb somriures i crits d’ànim (disfrutar), a compendre una feina gens fàcil com es la d’arbitrar (respecte), entendre que el nen/nena es bo que tingui temps per tot, per la familia, pels estudis però també pel bàsquet (equilibri) o entendre que la feina que fa l’entrenador es positiva pel vostre fill i que busca el millor per ell/a (empatia). A tots moltes gràcies!

Una abraçada i ben retrobats!!!!

De vacances, primer al pais vasc.

2008-08-09T07:38:00.000+02:00

Bon dia! Son les 7:38 del 9 d'agost (un dia desprès de la esplèndida inaguració dels Jocs Olimpics de Pekin), i d'aquí mitja horeta el Carles i la Laura em passaran a buscar per iniciar oficialment les hollidays!!!. De fet oficialment van començar ahir a les 14:00, quan vaig acabar de treballar, però no nh tingut consciència fins aquest matí.

Aquest cop marxem la Laura, el Carles, la Marta, el Ferran i un servidor cap el pais vasc, on de ben segur ens ho passarem en gran. La ruta no la domino gaire però se que veurem poblets de la costa, Vitoria, Bilbao,...no pararem!!

Tornem el 17 d'agost i el 18 torno a marxar fins el 21 a Menorca amb la family, així que intentaré fer-vos una petita crónica quan pugui (haviam si al Pais Vasc trobem algun computer i una mica de temps).

Bones vacances familia!!!

Costellada a Can Cerezo

2008-07-27T21:21:00.000+02:00

Cada any, quan s'apropa el final del mes de Juliol se que tinc una cita obligada a la que no puc ni vui faltar, i aquesta no es altre que la costellada a can Cerezo a Valldoreix.

La diada consisteix en anar a mig matí per poder disfrutar de la piscina que tenen a la part de dalt de la casa, una mica més tard disfrutar del "bermutet", cap a les tres i mitja devorar el pà torrat i les costelles i butifarres, i per últim una llarga sobretaula que amb Foto.- Part de la tropa la brisa de tarda es converteix en un moment de màxima tranquilitat i

benestar.

Cada any que hi he anat he estat molt agust perque tant la Marta com el Ferran son uns anfitrions genials, però aquest any podriem dir que la diada ha pujat un graó ja que a part de la Marta, el Ferran i un servidor, també han pogut venir la Laura, el Carles, l'Eli, el Marc, la Mar, el Dani i el "big" Valero...en definitiva, que erem un colló i com diu la dita "quants més serem, més riurem", i així ha estat.

Quan he arrivat (un pel tard ja que tenia tot el cap de setmana un Clínic a Sitges) a disfrutar de la swiming pool ja us podeu imaginar el panorama, no? Les noies prenent el sol com "lagartijas"a les amaques i els nois fent un partit de bàsquet dins la piscina, fent servir de cistella un artilugi creat pel Marc Guiu. M'he afegit a l'equip del Dani i el Ferran, que en aquell moment estaven "palmant" davant un Valero inmens (en tot els sentits), i em finiquitat el partit cap a la nostre banda amb un parcial final d'escàndol producte d'una defensa durissima.

Desprès de reposar cinc minutets, el bermut ens esperava, i la cerveseta també (no, ja no som a Berlin!). Durant el bermut, promogut pel Carles, ja ha començat el tercer grau al Valero sobre el seu negoci de la venta de vins i orujos. Al Valero no el veiem gaire, per tant quan ve no el deixem gairebé ni respirar perque tots volem saber com li va la vida profesional i la personal amb la seva dona I... I... I.. Irene, no?. Mentre el Valero intentava convencer a l'audiència de que el negoci li anirà bé (el Dani i jo fa mesos que estem convençuts de que es el futur Rockefeller de Mirasol) la Marta, l'Eli i companyia ja estaven enllestint el dinar que constava d'amanides, pà torrat, embotit, butifarres,..vaja, tot un "manjar".

Vem començar a dinar i la conversa no variava de tema.. sens dubte el protagonista només era un, l'especimen que tenia sentat davant i ell s'hi trobava agust. Només va haver-hi un canvi de tema i aquest va ser la nova escola de la neboda de la Mar i la Laura, els Maristes de Sant Joan. Tot aquell menjar va venir regat per un vi bonissim que va dur el comercial i que el nom era molt graciòs "Fresquiño" (la Mar el va batejar com Fresquito). La susodicha va tenir temps també de dir una de les seves perles de positivisme sobre el problema de tenir un sostre de vidre, les cagades de colom! (es broooooma Mar...no penso que ets una "ceniza", penso que ets un SOL mecagondena!).

Quan va arribar l'hora dels postres l'Eli ens va sorpendre amb un patis de mató i pinya que estava deliciós i que va durar menys que un xupaxups a la sortida d'un cole. I d'aquí ja es va seguir fins arribar als xupitos, moment en que el Valero primer i jo desprès vem haber de marxar per motius ven diferents. Jo tornava cap a Sitges i el Valero s'anava a Teruel (Teruel existe!!!) a veure com la seva tieta......millor no us ho dic.

Suposo que la sobretaula va seguir el seu curs i van seguir el somriures i el bon ambient...només hem queda dir-vos que moltes gràcies Marta i Ferran per aquest dia, i l'any vinent "repetimos"?? Una abraçada a tots i molt bones vacances a totes i tots!!!

Muak

The boss? El puto rei!!!

2008-07-21T01:50:00.000+02:00

Son la 1:50 i fa uns 10 minutets que acabo d'arribar a casa. Vinc del concert del Bruce Springsteen i estic absolutament al·lucinat!

Us podria escriure milers de coses d'aquest tio i del que acabo de veure però es que segur que em quedaria curt....curtissim!! L'unic que us diré es que hi havia 80.000 persones amb un somriure d'orella a orella...la gent era feliç.M'agrada molt la gent que fa disfrutar a d'altre i ell ho aconsegueix.

Moltes gràcies Júlia per quan fa mesos em vas comprar les entrades, moltes gràcies Anna per acompanyar-me i moltes gràcies Bruce (si, ja es com de la família) pel concert d'avui!

No li digueu "The boss"....millor "El puto rei"

Bona nit

A l'estiu "gazpacho", y der bueno...

2008-07-12T15:21:00.000+02:00

No se si us passa a vosaltres, però hi ha cert menjar que de petit no et fa "ni fu ni fa", fins i tot diria més fu (si fu es dolent, sino seria fa), i que de més gran es converteix en un dels teus plats "top ten".

En el meu cas, un d'aquests menjars és el "gazpacho", que recordo que de ben petit, fins i tot era motiu d'alguna escena a taula (no com els macarrons i la carn arrebossada que produien en mi un estat de felicitat comparable al del entrepà de fuet i el Mundo Deportivo).

Donçs bé, no va ser fins fa 4 o 5 anys que aquest menjar s'ha convertit en un dels meus preferits, sobretot en l'època estival. Va ser en un viatge amb els meus amics al paradís del "gazpacho", Andalusia, on en vaig probar de molt alt nivell, com per ejemple el que vem menjar a Frijiliana o el d'un bar de carretera quan baixavem cap a Granada, i desde llavors s'ha convertit en un fix com a mínim un cop per setmana.

Amb els anys m'he convertit en un especialista de la materia, i el que faré ara es establir-vos un ranking del meus favorits:

In the 3rd place...."Gazpacho Alvalle": tot i ser un gazpacho embotellat no es tant aigualit com la majoria. Té un sabor força bó i el preu es força correcte. Necesari acompanyar amb el pa torrat o els clàsics picatostes que venen al super. Es perfecte per sortir del pas algún dia que tens convidats que es presenten sense avisar o el típic dia que vens de la platja i tens poques ganes de posar-te a cuinar.

In the 2nd place..."Gazpacho de la Carmeta" (a la foto amb un sevidor): es un gazpacho que fan a una verduleria de Sant Cugat i que la meva germana me n'ha regalat avui un pot. Es una mica més consistent que l'"Alvalle" i el sabor es molt bó. Aquí el preu no el sé però la Carmeta no tenia pinta de ser molt carera. Es el "gazpacho" perfecte per quan venen cosins a dinar i més si el pots presentar amb unes boletes de meló que poden fer la funció del pa torrat. Moltes gràcies Javi, Carla i Lourdes, he dinat de conya!!.

And the number 1 is..."el "gazpacho" de la meva mare: es el millor gazpacho de la història dels gazpachos...és el Ronaldinho dels "gazpachos"...és el Jordan del "gazpachos"....és d'aquells que es espès, que es nota que ha estat elaborat amb uns productes de la terra collonuts...amb molt carinyo. Se el que esteu pensant ara..la meva mare també el fa molt bó..,,la meva en fa un per llepar-se els dits...ho sento però es imposible que superi el de la gran sra. Santacreu. Si fessin un Mundial de "gazpachos" estaria fora de concurs per "agusón". Els pots acompanyar del que vulguis i quan te l'acabis en voldràs més!!! Estaràs esperant el moment que en torni fer....im-presionante!!. Es el "gazpacho" perfecte per...totes les situacions!.

Ja ho veieu, a l'estiu "gazpacho", y der bueno...vaig a fer una bacaina...a disfrutar!!!!!

Vaso mitad lleno o mitad vacio?

2008-07-10T18:44:00.000+02:00

La web de la Federación Española de Baloncesto (http://www.feb.es/) està fent entrevistes als jugadors d'algunes de les seleccions que competeixen aquest estiu arreu d'Europa i del Mòn. Les entrevistes que fan tenen diferents formats i en algunes son els propis companys els que n'entrevisten d'altres. En el cas de les noies de la selecció sots 20, que crec que defensen el campionat aconseguit l'any passat, les peguntes els hi fa un periodista en un format de 16 preguntes ràpides del tipus "Lugar ideal para vivir:", "Plato de comida favorito" o "Último viaje:".

Una de les preguntes es "Vaso mitad lleno o mitad vacio?" i no cal dir que totes les entrevistades diuen que veuen el "vaso lleno" o que com a mínim ho intenten. Tots sabem que dir que ves el "vaso lleno" realment vol dir que ets una persona optimista i que sempre veus la part positiva de les coses. La meva opinió personal es que pot ser diferent el que diuen del que realment pensen però no em pertoca a mi jutjar.

Donçs be, quan he agafat la moto per anar a casa al migdia, he tingut una aparició inesperada, producte del meu cap que té la capacitat per desconectar del mòn d'una manera al·lucinant. L'aparició tenia forma humana, i una forma humana que per aquell cabell canos, nas carácterístic,...si, era el Carlos Sobera, presentador del gran "Quieres ser millonario" i actor de la mítica serie de Tele 5 "Al salir de clase" que tenia una mitja de 2 espectadors diaris.

El Carlos sempre elegant, i desprès de saludarme, s'ha posat serios i m'ha dit "Don Rafael, por 10.000 euros...vaso mitad lleno o mitad vacio?".

He estat dubtant uns instants....de fet, he estat temptat d'utilitzar un dels comodins que tenia al meu abast, però finalment m'he decidit i he contestat amb totes les consequències: "Señor Sobera, mire usted, yo cuando veo un vaso que está por la mitad, veo un vaso por la mitad, no pienso en si está medio lleno o medio vacio porque es importante ver la realidad de las cosas. Si cuando ves un vaso medio lleno te emocionas y cuando lo ves medio vacio te pones triste mal vamos. Creo que nuestra preocupación tiene que ser, como puedo hacer que el vaso que ahora está por la mitad, esté lleno? Tengo el vaso del esfuerzo, el de la amistad, el del compromiso a la mitad que puedo hacer para que esté más lleno?"

Tot i que el Sobera m'ha fet el seu típic guinyet d'ull i una abraçada de les que fan història, evidentment he perdut els 10.000 euros....

Patch Adams

2008-07-08T21:01:00.000+02:00

Se que molts de vosaltres (com a mínim tú Mar si, no? moltes gràcies!) esteu esperant el seguent capítol de "Un Sant Joan a Berlín", i us prometo que està a punt de sortir del forn, però avui us parlaré d'una altra cosa.

Deu fer més o menys 10 anys, va apareixer al cinema una película que es deia Patch Adams i que estava basada en fets reals. El protagonista Hunter Patch Adams (a la película fa el paper el polifacetic Robin Williams) era un estudiant de medicina que defensava que el tracte personal amb el pacient l'ajudava a millorar, o si més no a passar-ho millor en temps de dificultat. De fet no només ho defensava, sino que ho posava en pràctica tot i que molta gent de l'hospital no ho veien amb bons ulls.

Donçs bé, aquest migdia quan he arribat a ca els meus pares per dinar, només entrar m'he trobat a ma mare de cara que m'ha dit "la Carla està malalta, té 38,50 de febre". Realment a la Carla se li notava a la carona que no es trobava bé i ja us podeu imaginar que la situació en aquell moment era de crisi...la nena no vol dinar!!!...qui truca a la Lourdes?!!!....Que fem?!!. Desprès de parlar amb la mare de la criatura ens hem posat a dinar amb la nena aseguda a la trona al nostre costat.

Un cop he acabat de dinar, com faig habitualment, he tret el meu Magnum Frac (no es cap pistola...es un gelat) del congelador i la Carla com fa habitualment m'ha estirat els bracets per venir amb mí. Hem anat tots dos junts caminant cap el menjador i me la he assegut a la falda. Mentre jo menjava ella s'ho mirava amb ganes de fer, com sempre, 3 o 4 llepadetes. Evidentment no li he permès perque la bronca si se'n enterava la meva germana podia ser de les que feien època (amb tota la raó del mòn).

Quan estavem acabant el gelat (ui perdó Lourdes, estava...jo...només..jejeje) han vingut els meus pares cap el menjador i ha estat llavors quan s'ha produit una situació super-xula. El meu pare ha començat a encendre una radio que tenim antiga i ha començat a ballar...no cal que us digui que la nena es pixava..de fet, jo també em pixava...desprès el tio ha agafat un molinet que tenim d'aquests de corda i l'ha començat a fer funcionar...la situació era divertidissima. Un tio de 60 "tacos" i una panxeta prominent movent-se àgilment pel menjador...semblava el "bombero-torero" de les pelis...i no només això sino que mà mare ha agafat la nena i han començat a ballar pel menjador. Per un moment he vist al Richard Gere i a la Jennifer Lòpez a la película que van fer diumenge a tv1, "bailamos?" (si la vaig veure, que passa!)...de veritat que ha estat genial.

Jo he intentat contribuir amb un parells de "tat" (hi ha gent que no sap que es....en fi L) però tal i com estava el nivell no tenia res a fer i la nena sabiament ha decidit enfocar la seva atenció cap a l'àvi i l'àvia.

No cal que us digui que la nena s'ha menjat part del dinar, s'ha oblidat una mica del seu malestar i s'ha anat a dormir més tranquila.

Vaja, que la familia Nache-Santacreu ha estat per un dia Patch Adams.

Bona nit a tots i a somriure!!!

Un Sant Joan a Berlín - Parlamentem?

2008-07-08T09:19:00.001+02:00

Ciutadans de Catalunya, ja torno a ser aquí!!!

Perdoneu els dies d'espera però la feina es la feina, la platja es la platja, i tocar-se els "dallonses" es tocar-se els "daixonses".....Parlament, compres, uf uf, vinga som-hi, que ja queda poc!!

El dilluns va començar d'una manera molt semblant a com ho havia fet el dia anterior, amb la diferència que aquell dia el plantejament del dia era molt més relaxat. Els objectius del dia eren basicament veure el Parlament, amb la magnifica cúpula dissenyada pel Norman Foster, reventar-nos part del presupost en comprar uns "souvenirs" per la familia, veure un troç del mur i per últim aconseguir trobar un local tipus el frankfourt de Gran de Gràcia on poder menjar-nos una d'aquelles salchiches gegants saborejant la cerveseta que segur que ens acompanyaria.

Però comencem per on hem de començar, és a dir, "buon giorno a tutti per la matina" o com diuen els alemanys "Guten Morgen" (es que també quan et donen el bon dia sembla que t'estiguin insultant). Son les 9:00 del matí i com el dia anterior vaig deixar els 2 angelets dormint, aquest cop, i gràcies a l'invent de la nit anterior, inmersos en una absoluta foscor. L'esmorzar m'esperava (llàstima que allà no tinguessin el Mundo Deportivo...no saben el que es perden) i aquest cop sol, em vaig disposar a omplir l'estòmac d'una mica d'embotit i de formatge. Deu minutets més tard la Mar i la Marta ja m'acompanyaven a taula...una miqueta més tard el Ferran..i per últim el Dani, que avui si havia pogut dormir com un "lirón".

A les 10:00 del matí, i desprès d'haver pogut entrar, lper primer cop des de que erem a terres berlineses, a internet per consultar els habituals correus on em volen vendre Viagra (al final ho aconseguiran), los "cinco fantásticos" vem enfilar de nou el camí al metro direcció el Parlament, que està just al costat de la porta de Brandemburg. A les 10:30 ja estavem allà disposats a veure un edifici que més que pel seu valor arquitèctonic, i tornem a estar amb el mateix, el valoro per tot el que ha viscut. Us pensareu que el que estic dient es una barbaritat perque es un edifici impressionant i per ejemple la cúpula la va fer el Norman Foster (el mateix "pajaru" que ha estat escollit per fer la remodelació del Camp nou) etc, etc, però crec que les coses són el que són per la història que tenen darrere i no per si son bufones o no.

En definitiva, a les 10:30 com us deia erem allà, i que ens vem trobar? Una cua llargissima que a primer cop d'ull donava ganes de marxar! i més quan va venir una responsable del monument i ens va dir que estarien ben bé dues hores. El grup vem deliverar i es va decidir esperar ja que les alternatives que teniem no eren gaire bones (una d'elles era tonar-hi el dia seguent a les 8 del matí, jaja-jaja-ja, ho tenien clar!).

Així que a esperar....tic-tac-tic-tac-tic...de sobte apareixen un grup d'animació que feia moure una mena de ninot estrany que feia petons a la gent, t'abraçava, et xocava la mà i moltes altres coses...molt divertit....tic-tac-tic-tac-tic-tac...no havien passat ni cinc minuts de l'actuació del senyor "cordills" quan un grup de nois i noies que formaven part d'una coral de Moldàvia es van posar a cantar tots junts. Va estar superbé perque a més de cantar molt bé van engrescar a molta gent que hi havia a la fila, els feien ballar, cantar i sobretot riure! Hi havia una dona que formava part de l'expedició de "los chicos de coro" que pegava uns crits molt estranys (semblava un indi siux a les pelis de cowboys del Clint Eastwood) i que a mi particularment em feien pixar de riure. Vem passar una estona collonuda i van fer que el que es preveia una tortuosa espera, es convertís en una petita festa. Des d'aquí moltes gràcies nois i noies!

A l'hora prevista per la noia que ens va venir a l'inici de la cua, vem entrar dins del parlament. Ho tenien tot molt organitzat, i tot i que es feia una mica pesat esperar, realment quan vem estar a dalt ho vem agraïr ja que podies caminar sense aglomeracions. Vem donar una volta pel que seria el terrat, on vem fer la foto de rigor, i rapidament ens ven ficar dins la cupula del Norman Foster. Era una cupula realment impressionant. Hi havia una mena de passadis en forma de cargol que et duia a dalt de tot i des d'on podies veure gran part de la ciutat. Vem estar poqueta estona perque les coses un cop vistes, vistes estan. Una de les coses que em va agradar més va ser unes restes de metralla de la segona guerra mundial. Sabieu que el parlament el van cremar els propis nazis per poder iniciar tot el conflicte?

Abans d'abandonar el terrat, l'expedició gairebé al complert vem anar a canviar l'aigua al canari. Allà ens vem trobar amb una autòctona que estava als banys del nois i que netejava les gotetes del pixum....quin detall!. Era una dona molt energica i diria que era una atracció més del parlament.

Ara si, quan tots estavem pixats i cagats, ascensor cap a baix!!! Un cop abaix vem fer (més ben dit el Ferran va fer) una foto super-xula que ha servit per fer unes tasses per la llet (MOLTES GRÀCIES PARELLA, DE PART DE LA MAR, EL DANI I RAFA!!)....es una foto de concurs!!!!

Només haviem visitat una cosa i ja eren les dues, per tant que fem? A dinar!!!! I on dinem?? Vinga metro i a veure una altre part de la ciutat! Anem cap a la zona més comercial....el que vindria a ser el Passeig de Gràcia de Berlin. Vem dinar a 20 minutets d'alla a una placeta molt bònica a un italià!! Que bé s'estava allà amb la cerveseta (per variar!!) BOCATTI DI CARDINALE!!

Familia, ens veiem desprès de dinar?? Encara ens queden coses per veure!!

Un Sant Joan a Berlin - El dia del senyor (diumenge) per la tarda

2008-06-28T20:29:00.000+02:00

Hola familia, desprès de fer una corregudeta per la carretera de les aigües (osti, que malament sona això) torno per escriure una miqueta més.

On estavem??....a si, anavem a dinar, no? som-hi!!!

Donçs com que a la tarda haviem d'anar a veure la zona dels museus i la catedral vem decidir que el millor era anar a dinar aprop i amb aquesta idea vem agafar el metro. Un cop al metro vem fer un petit canvi de plans i ens vem parar un momentet a la Potzdamer Platz per fer-nos una foto a una part del mur que hi ha allà i que està pintada de manera força original...i va ser pujant per les escales del metro que el Ferran va rebre la trucada del Valero, i si alguna cosa sabem els que el coneixem es que quan et truca li has d'agafar. Es veritat el que 90 % de vegades es per donar-te informació, deixe-m'ho en poc important (es capaç de fer-te la broma de la cobertura o algún dels seus altres hits) però a l'altre 10% et pot sortir amb coses rollo "ahir vaig conèixer una noia per internet i em caso d'aquí 1 mes a Galicia" que et deixen de pasta de boniato. En aquest cas la informació formava part del primer grup.

Un cop feta la foto...

Foto.- Part del mur

Tornada al metro...
Foto.- Metro berlinès

I ara si, a dinar!.

Vem dinar a una terrassa molt xula que hi havia a una plaça que tenia més pinta de ser d'una ciutat com Roma que no pas d'una ciutat tant freda com Berlín. Sino recordo malament, la majoria del menus van ser unes amanides molt bones i com no unes cervessetes, aquí si, una mica més fredes. Però si per alguna cosa es caracteritzava el restaurant era pels pastissos casolans absolutament increibles que hi havia pels postres i que va descubrir la Marta (els ulls se li sortien de seu lloc!! I si l'haguessim deixa't crec que hagues estat capaç de cruspir-sen 2 o 3 troços més).

Desprès de la "gasolina pal cuerpo" vem seguir la nostre ruta berlinesa i el primer objectiu va ser anar a unes esglesies que hi havia a la mateixa plaça on haviem dinat. N'hi havia tres: una d'origen alemany, una altre d'origen francès i l'última una que no teniem ni idea quin origen tenia...i a quina ens vem ficar?? Efectivament a l'última! La visita va ser relàmpago i ens 5 minuts ja vem veure el que voliem...res.

I d'aquí cap a la catedral!!! El sol picava amb força i en consequència la calor anava en augment...les nostres cares d'un color pebrot madur ho deien tot. Però no estavem disposats a rendir-nos i en res ja arribavem a la suposada bonica catedral de Berlín. Dic suposada perque no la vem poder veure perque estava coberta amb una d'aquelles megapancartes de publicitat que deixava entreveure que la devien estar restaurant.

Dirigint-nos cap a la zona dels museus vem passar per una mena d'acampada que havia fet gent del teatre de Berlin i on es podien fer diverses activitats com cantar a un karaoke, fer una lluita de sumo rollo "humor amarillo" o fer una cursa a unes cintes estàtiques. Vem decidir no fer el ridícul i proseguir la nostre caminata.

Arribats a la zona del museus vem fer les 4 fotos de rigor i vem decidir que aniriem a comprar alguns souvenirs a unes botiguetes que es veien a uns 50 metres. Desafortunadament quan vem arribar els botiguers ens van dir que ja tancaven (pitjor per ells perque la Mar i la Marta tenien el simbol "$" als ulls).

Foto.- El museu Pergamon

Eren les 18:30 i haviem acomplert tots els objectius del dia!

Desprès de divagar un mica la decissió va ser anar a l'hotel, pegar-se una bona dutxa (l'habitació dels nois semblava un d'aquells banys de l'antiga Roma...només ens faltava el raïm), anar a veure l'Espanya - Itàlia dels quarts de final de l'Eurocopa i viure l'ambient futbolístic que es vivia a la ciutat que de debó era increible.

A l'hora del començament del partit entravem a un bar just al costat del tràmvia que ens havia apropat. Només vem veure la primera part perque no feien sopars però ja es veia que l'ambient era maco de veure.

A la mitja part l'objectiu futbolístic es va barrejar amb les ganes de sopar i vem anar a petar a escasos 20 metros del primer bar. Com que la terrassa era plena ens vem seure a un menjador buït i allà vem veure la segona part, la pròrroga i els penals. Va ser curios perque cap a finals de la segona part va començar a ploure amb força (la Mar ja ho havia vaticinat..de fet si algún dia voleu saber quin temps farà, li podeu fer un truc) i la gent de fora es va barrejar amb nosaltres...la resta de la història ja la sabeu, no? Guanya Espanya als penals! I els Espanyols d'allà bojos de contents. Nosaltres vem actuar amb indiferència...en el meu cas no per temes polítics sinò perque no m'agraden el que transmeten els jugadors de la selecció de fútbol (amb els de bàsquet em sento molt identificat)...no firmen autògrafs als nens, treballen poquet i es creuen els reis del mambo (amb els del Barça em passa el mateix).

No cal que us digui que desprès de partit, plovent com plovia i amb el cansament acumulat que portavem vem enfilar cap a l'hotel. De cami va passar una cosa curiosa i es que vem trobar una bicicleta en mig del carrer tirada sense lligar en perfecte estat. Com em sentia en deute amb la ciutat la vaig recollir del terra i la vaig desar. Desprès a l'habitació pensava que això a Barcelona es imposible ja que els xoriços les roben inclús lligades...de fet quan encara no t'has baixat de la bici el sillín ja no es un sillín sinò un consolador i les rodes ja estan a la venta als Encants Vells...i ara direu qui es aquest per donar lliçons quan el tio es cola a metro? Teniu raó i us juro que estic molt arrepentit. El proper cop que vagi a Berlín us prometo que pagaré dues vegades el metro per compensar.

Arribats a l'habitació l'ultim que vem fer, a part de donar el petonet a les nostres dones (jo vaig fer un petó a l'aire) i canviar l'aigua al canari, va ser muntar una estructura sacrificant el meu nòrdic, altrament dit "nube", perque el Dani i els altres dos pinches, avui si, poguessim descansar amb unes condicions òptimes que ens mereixiem desprès d'un dia tant dur.

Demà no us ho perdeu que entrarem al parlament...per començar a fer boca, sabieu que el Hitler va ser qui va demanar cremar el parlament quan ell ja era cap per iniciar tot el conflicte posterior....increible!!

Fins demà i que descanseu!!!

Un Sant Joan a Berlín - El dia del senyor (diumenge) pel matí

2008-06-25T19:27:00.000+02:00

Bon dia familia!

A les 9:00 del matí de diumenge, desprès de comprovar que el Dani, tot i tenir enrotllat un coixi a la cara, seguia respirant i de donar el bon dia al Ferran, que es debatia entre seguir al llit o anar a la dutxa, vaig sortir de l'habitació disposat a fer l'únic àpat que no acompanyavem amb una cervessa (suposo perque no la vem saber trobar), es a dir, l'esmorzar. Només sortir em vaig trobar a la Mar i la Marta que un cop dutxades i pentinades tenien el mateix ojectiu que jo, omplir l'estòmac i preparar-se per un dia que es preveia dur per les grans distancies que haviem de recòrrer.

Un cop esmorzats el primer torn (nosaltres) va aparèixer el segon torn (Dani i Ferran) amb unes cares, que sobretot en el cas del Dani era tot un poema (per culpa de la llum que entrava a l'habitació havia dormit bastant malament).

A les 10:00 en punt (era una mica més tard per culpa del nois) ens vem dirigir els 5 cap el metro més proper disposats a agafar-lo sense pagar ni un duro (donat el poc control per part de les autoritats competents i que no hi havia portes d'accès no vem pagar ni un transport públic en els 4 dies...quina vergonya...però ja se sap que els catalans quan ens podem estalviar una pela, ho fem!) i així ho vem fer.

El primer objectiu era l'edifici de la televisió Fernsehturn (d'ara en endavant "pirulí" que es més curt i més fàcil d'escriure) que es la torre de televisió més alta de la Unió Europea. Desprès de passar per caixa i pagar 9,50 euros vem pujar a un ascensor que ens va conduïr adalt de tot i des d'on vem poder veure gairebé tot Berlin. Les vistes eren increibles ja que podies veure les diferencies entre les parts de la ciutat (occidental i oriental) i amb el Dani, un enamora't de l'història de la ciutat, vem intentar deduïr per on passava el mur de Berlin (en aquell moment no ho vem aconseguir). Vem donar la volta sencera al cercle llegint els panells que et deien el que estaves divisant en aquell moment. El Dani, mentre el Ferran feia fotos per optar al Pullitzer de fotografia, ens anava explicant anècdotes com el discurs del Kennedy a l'ajuntament de Berlín. Realment el preu em va semblar excesiu per la despessa que suposa per ells (2 viatges d'ascensor i ni un trist carmelet d'obsequi) però tot i així, desprès de no pagar el transport públic crec que tots ens sentiem amb deute amb la ciutat, i sino ja ens ho cobrariem d'alguna manera.

Foto.- El pirulí

Foto.- Vista des de'l pirulí

Va ser sortint del pirulí, cap a dos quarts de dotze, que el grup vem començar a notar que aquell dia faria una "calufa" (paraula inventada per la Mar que dedueixo que ve de la suma de "calor" més "llufa"...si en Pompeu aixequès el cap) d'espant. La temperatura a les zones de sol començava a ser asfixiant fet que va provocar la primera injerta d'aigua per la majoria de la gent del grup des de que haviem arribat.

La guia, tot i la "calufa", seguia implacable amb el seu itinerari i ens va dirigir cap a la plaça de Paris, on es troba el que es amb tota seguretat el monument més conegut de Berlín La Porta de Brandenburg...però per sorpresa per tots (com a minim per mi si) de camí vem topar amb el Memorial Holocaust, una plaça gegant molt aprop de la porta de Brandenburgo que l'han convertit en un homenatge a tota la gent que va patir l'holocaust. La plaça està formada per blocs de formigó, concretament em sembla recordar que eren 2.711, i impresiona molt pel que representa. Sota tota aquesta quantitat de formigó hi ha l'explicació de tot el que va passar durant l'holocaust...se't fot la pell de gallina quan escoltes (vem llogar un d'aquells audifons) les barbaritats que es van fer!! Sabieu que van morir més de 6 milions de persones, uns 3 milions de polacs, un milió i mig d'austriacs, no se quants alemanys,....si algun dia teniu oportunitat d'entrar us recomano un video que hi ha exposat que es veu que es van trobar els soldats rusos quan van entrar a Auschwitz...t'agafen ganes de plorar. Anem millor a un altre cosa...

Foto.- Memorial Holocaust

Seguim?? Vinga 4 passes i la porta de Brandenburgo! La calor seguia apretant però us explico un parell de coses...glup! glopet d'aigua...vindria a ser arquitectonicament com l'arc de triomf però amb una simbologia totalment diferent ja que representa l'entrada al nou Berlin i és allà on acaven i on començen l'avinguda Unter den Linden i el parc Tiergarten respectivament. Va ser un simbol també durant la separació perque passava molt aprop d'aquest i el Dani ens va explicar que moltes de les imatges que sortien a la tele el dia que van tirar el mur eren d'aquesta porta.

Com veieu aquest matí va ser apasionant i encara ho va ser més, quan desprès de fer la birra a un xiringuito...

Foto.- Jo també m'hauria d'haver posat ulleres de sol, perquè quin careto xaval!

...vem anar a veure el monument d'un soldat rus que es trobava en el cor dels jardins Tiergarten (que estaven engalanant per acollir els incondicionals germanics i turcs per l'apasionant Alemanya-Turquia d'ahir vespre). No deixa de ser el típic monument d'un tio vestit de militar, però com sempre el que més et queda el significat que té, que no es altre que l'alliberant del poble alemany dels nazis. Els dubtes, igual que la caloreta dels collons, seguien aflorant al grup i no enteniem com era posible trobar un monument rus a la part de la república federal...dubte resolt més tard en llegir (llegir ens fa més grans...i sino mireu l'Aznar que fa metre i mig) la guia ja que s'havia contruït abans de la divisió.

Foto.- el soldadito de plomo

A les dues i pico.....Tolon, tolon!!! A dinar!! Si, afortunadament ja era l'hora de dinar i vem anar a buscar un lloc que estigues aprop del seguent territori que voliem explorar. De camí però ens va passar una cosa super-xula i es que quan passavem per davant l'Hotel Adlon, un dels millors de la ciutat i situat a la mateixa plaça de Paris, va coincidir que marxava la Kylie Minogue!!. Els paparazzis estaven allà fent fotos (nosaltres també) i es va crear un bon rebombori...la Kylie, que no aixeca un pam de terra, advertint la meva presencia diria que va em guinyar un ull i també diria que tenia ganes de donar-me una tarjeta amb el seu mòbil però com sempre vaig estar poc àgil i vaig arribar tard...ara sempre tindré aquest dubte...Kylie si algún dia llegeixes aquest bloc JO TAMBÉ T'ESTIMO!!

Foto.- els talons son massa alts. Un dia et faras mal carinyo

Ara si, encara que tinguès un nus a l'estòmac pel tema Kylie...el dinar ens esperava i la seguent birreta també!!!!!

Un Sant Joan a Berlín - L' arribada

2008-06-25T12:29:00.001+02:00

Som-hi!!!

Una mica més tard de les quatre i mitja vem aterrar a l'aeroport de Tegel (gràcies Mar)...ja erem a Berlín!

Un cop allà, la nostre primera feina era arribar a l'Hotel (un NH collonut) i també ho era per la nostre guia, la Marta. Vem agafar un autobus "TXL" (gràcies de nou Mar) que ens va dur al que seria el nostre centre neuràlgic durant aquells 4 dies, l'Alexander Platz. Una plaça rediseñada diverses vegades, sent l'última remodelació heavy" l'any 1960 quan els Rusos van ocupar la capital (va formar part de la República Democràtica d'Alemanya durant els anys de divisió).

Foto: Alexandetplatz

Un cop arribats a la plaça, primers dubtes en forma de transport, ja que no saviem quin tramvia haviem d'agafar M1, M2, M3,... Finalment crec que va ser M5 el que ens va dur aprop de l'Hotel i que ens va permetre, desprès d'una caminata considerable per un del mega-parcs de Berlín, deixar les bosses i anar a fer el primer àpat en comú a un petit restaurant que tenia pinta de ser d'origen turc (a Alemanya hi ha un ou de turcs...de fet es la colònia més nombrosa) i fruïr de les primeres cervesses alemanyes. Si em permeteu un petit comentari de les cervesses, és que allà per norma general no les serveixen gaire fresques i si et demanes la "large" i trigues en beure-la està excesivament calenta.

A les 18:30 ja estavem llestos i preparats per la primera caminata.

La Marta ens va proposar anar primer cap a la part sud-est de la ciutat, el que vindria a ser la part turca i on es troben llocs claus de la història de Berlín com el Checkpoint Charlie o la topografia dels terrors )que es on es van ubicar els edificis més importants dels Nacionalistes durant l'època nazi).

La turca es la part més "lletjota" de Berlin a simple vista (opinió personal) ja que formava part de la zona ocupada pels rusos i sembla ser que no s'han esmerat gaire en rentar-li la cara (hi ha alguns descampats i no es veu gaire net). Això si, potser es la que em va impactar més d'inici ja que a la zona de la topografia dels terrors es on comences a veure les barbaritats que van fer els nazis durant la segona guerra mundial. Son un parell de caminets de sorra (un rollo "bunker") plens de fotos i textos escrits amb alemany i anglès que t'expliquen com funcionaven les coses als edificis que ocupaven aquell espai i que els rusos es van encarregar de destroçar quan van envair Berlin (i el que no es Berlin).

Fotos: la topogràfia dels terrors

Desprès de l'impacte del terror nazi, el Checkpoint Charlie va ser la segona estació. Era un lloc de pas entre l'Alemanya soviètica i l'Alemanya "americana" durant el llarg periode de separació de les 2 alemanyes (la RDA i la RFA...el Dani encara s'enrecorda d'un partit de futbol entre les dues: ABUELETE!! jeje). Es un lloc molt turístic on et pots fer fotos amb un figurant que va vestit d'americà pel mòdic preu de 1 euro per persona i fins i tot, si també pagues un parell d'euros, et segellen el passaport . La Mar i la Marta no s'ho van pensar ni un minut i ja tenen una foto que en el seu moment molta gent haguès pagat molt diners per poder fer-la (no pel tio-bueno del tratjo sino pel que significava estar a l'altre banda).

Fotos: el Chekpoint Charlie

El museu jueu va ser el seguent que vem visitar. El museu explicava l'història del jueus desde els inicis i segurament va ser això el que potser ens va destrempar més, ja que nosaltres buscavem un periode més concret. L'estructura del museu era un pel estranya i ens va permetre fer alguna fotografia força original (en poder del fotògraf del grup: el Ferran).

Foto: La Marta, la Mar i el Dani a la porta del museu dels jueus

Després de tant caminar i tanta història comprimida va venir el moment de la segona birra. El lloc escollit va ser una taberna del final del que en teoria era un carrer de moltes botigues i molts restaurants (MENTIRAAA!!). La tabernera era una barreja de la Tina Turner i el "monstruo de las galletas", i va ser allà on, tot s'ha de dir molt ben atessos per la mestressa, vem poder veure el primer alemany amb un globo considerable...aquesta gent que beu i perd els papers...

Sortint de la taberna ja era tard i per tant tocava sopar!!. Buscant on pegar-nos un bon tiberi vem anar a parar a un carrer ple de terrasses per sopar, totes elles amb pantalles gegants per seguir el Holanda - Rússia (finalment victoria pels segons molt celebrada per un sonat del bar del costat). Durant la passejada previa pel carrer vaig poder divisar la gran quantitat de noies guapes que hi havia per allà (ja us explicaré més endevant el que ens vem veure obligats a fer els mascles del grup) i a uns integrants d'una despedida que duien un "amic" mig despullat que segons la Mar tenia un bon culet. Vem sopar molt bé a una terrassa al bellmig del carrer...i just davant d'un palau fet pols que el fan servir per fer activitats culturals i pel que vem veure no tant culturals (les festes no ho son, no?).

Desprès d'això ja no ens quedaven energies ni per fer una copa així que la decisió va ser unànim...A CLAPAR!!!! Vem iniciar el retorn al campament base no sense la "patejada" de rigor que ens vem pendre amb molt bon humor.

Bona nit i demà serà una altre dia!!

Demà tohom a les 10:00 preparats per seguir el viatge....puntuals!!!

Un Sant Joan a Berlín - L'Inici de tot plegat

2008-06-24T20:20:00.000+02:00

Desprès d'un llarg temps sense escriure al bloc, retorno per explicar-vos els 4 dies genials que he passat a Berlin amb el Ferran, la Marta, el Dani i la Mar a Alemanya, i més concretament, a Berlín!.

Tots els que hem conèixeu sabeu que no soc un boig dels viatges, i que el meu temps de lleure gairebé sempre l'he dedicat a tocar-me...perdó, a no fer res. De fet amb 30 anys , recentment complerts, he passat de puntetes per Londres, he atravesat el "charco" per anar a Nova York amb la meva sister and husband, alguna escapadeta per les illes balears (Menorca al poder!!!) i poqueta cosa mes.

Però comencem pel principi....corre el fred mes de gener i a un sopar de parelles (la meva, com sempre, desapareguda...deu haver anat a buscar tàbac) els cinc (Ferran, Marta, Mar, Dani i un sevidor) decidim que hem de fer una sortideta i que el pont de Sant Joan 2008 es la data ideal, ja que podem disposar de 4 dies sencers i d'un temps previsiblement bó. BERLÍN es el lloc triat i a tots ens fa molta il·lusió perquè tot i la proximitat i la quantitat de vols barats que hi ha ara, cap hi havia estat. Així que mentre la Marta i la Mar s'encarregaven de tot el tema logístic i el que no es logístic (son unes cracks!!!) els 3 nois contavem els dies que faltaven per iniciar un viatge al cor d'una Alemanya castigada de manera brutal durant el segle XX.

3 de març...

16 d'abril....

23 de maig....

1 de junt...

I finalment el 21 de juny a les 08:00, em dirigeixo Verdi avall per ser recollit per la Marta i el Ferran per anar cap a l'aeroport, trobar-nos a les 9:00 a l'aeroport del Prat amb la Mar i el Dani i agafar un avió de la companyia Clickair que ens dura a la nostre destinació.

M'hi voleu acompanyar?? Tranquils hi entrem tots!!!

Unes fotos de profesional...

2008-05-16T10:58:00.000+02:00

Us apropo un link on el Sergi, un gran amic i ex-company d'equip, ha penjat unes fotos xulissimes!!!!!!

http://www.flickr.com/photos/22904728@N05/

Una barra de pa sota el braç

2008-05-07T18:41:00.000+02:00

Es coneguda la dita que els nens venen amb una barra de pà sota el braç...i tant! Un altre dia us explicaré el perque...de moment...FELICITATS CARLAAAA!!!

R-E-S-P-E-C-T, respect!!!

2008-04-18T16:20:00.000+02:00

A finals dels anys 60, la cantant Aretha Frankling es consagrava definitivament versionant una canço ,“Respect”, d’un single d’Otis Redding que havia grabat al 1965. Si mirem el significat de la paraula “respecte” al diccionari veurem que la defineix com “deferència, sentiment de revererència envers algú per raó dels seus merits, del seu rang, del seu saber, de la seva edat, etc”.
Respecte es una de les paraules més repetides al llarg de la història...només cal encendre el televisor per veure com els polítics demanen respecte, els agricultors demanen respecte, els profesors demanen respecte, els conductors dels autobusos demanen respecte, els empresaris de qualsevol sector demanen respecte o els futbolistes, d’aquí i d’allà, que també demanen ser respectats.
Recordo una conversa amb un amic on parlavem de l’ex_entrenador del Barça, “el gran Dusko” (com diria un altre molt bon amic). Ell em comentava que el més important era tenir el respecte dels teus jugadors i de la gent que envolta l’equip, perque si no et respectaven, era imposible que creguessin amb el que estaves intentar transmetre. El respecte et pot venir donat de moltes maneres, per exemple l’Aito té aquest respecte pels títols guanyats com entrenador, el Joan Plaza té aquest respecte pels seus coneixements (fet que el va portar a que els jugadors donessin la cara per ell quan van fer fora al Maljkovic) o l’Ivanovic el tenia ja només començar a entrenador pel que havia estat com a jugador.
Crec que aquest concepte es aplicable a tot a la vida i també crec que el respecte te’l guanyes o el perds tú amb els teus amb els teus actes.

El asombroso viaje de Pomponio Flato

2008-04-11T16:04:00.000+02:00

Hola familia,

Aquesta setmana el crack de l'Eduardo Mendoza ha publicat "El asombroso viaje de Pomponio Flato".

Ja tinc ganes de tenir el llibre entre les mans!!!

Quan l'hagi llegi't us en faré 5 centims.

Arenys de Mar

2008-03-26T17:46:00.001+01:00

La Setmana Santa, lluny del lligams familiars que té el Nadal que t'obliguen a no abandonar el niu, es aprofitada per molta gent per fer viatges i escapades de 4 o 5 dies o fins i tot de tota la setmana.

Nova York, anar a esquiar o aprofitar els primers dies per poder disfrutar de la platja (això si, més tirant a la lectura i al passeig que a capbussar-se dins de la gèlida aigua del mar) han estat algunes de les sortides que han fet els meus amics i pel que m'han explicat amb un èxit rotund.

Un servidor, al contrari que ells, s'ha dedicat a explorar els racons amagats del pis del qual es inquil·lí desde el passat 24 de setembre (dia de la Mercè) junt amb un ex-company d'equip de la fantàstica generació del 78, i a fer una visita fugaç on va disfrutar la seva infancia. Aquest lloc es Arenys de Mar, un poble preciòs del Maresme, que es conegut per la llotja del peix (Si heu vist la peli "Sin Reservas" es semblant al lloc on la Catherine Z Jones combra el peix pel seu restaurant).

Els records que em van venir al cap van ser increibles...quan tingui les fotos baixades del tot a l'ordinador i hagi ordenat tots aquests records us aniré explicant. De moment us avanço una foto del mercat d'Arenys de Mar, on de ben petit anava amb mà mare a fer la compra.

Felicitats sister!!!

2008-03-18T13:42:00.000+01:00

Avui es l'aniversari de la Lourdes, la meva germana. En fa 33 (si, com Jesucrist).

Com veieu a la foto es mare d'una nena preciosa, que te un somriure increible, des de fa gairebé un anyet.....a tots se'ns cau la baba.

Però avui Carla es el dia de la teva mama, així que sister, disgruta molt del dia del teu aniversari!!

FELICITATSSSSSSSSS!!!!

How to help your child to become a pro athlete

2008-03-18T12:25:00.000+01:00

Us adjunto un escrit del Ettore Messina on parla de l'educació esportiva dels nois i noies petits. Crec que es força interessant perque parla de formació humana i, venint d'un entrenador de competició pura i dura com es ell, es important. Està escrit amb anglès, però no patiu perque jo, que no domino tant bé com voldria l'idioma, l'he entès perfectament.

"Many people ask me for a piece of advice on how to help their child to become a pro athlete. So today I'll try to address this issue and share some of my ideas. First of all, it will be extremely helpful for your kid to try both an individual sport and a team sport when he's young in order to develop himself mentally and physically. For example, I was very lucky that my daughter tried judo for 3 years when she was in primary school. This really helped her to develop her personality, to overcome her lack of self-confidence, to know her body better and to discipline herself a little bit. At the same time, I think that the dynamics of team sports are something that should be experienced as it helps to learn how to deal with other people, how to understand your role, how to assume responsibility not only for yourself but for the team. So I think trying a team sport is extremely helpful from the educational point of view. In Italy we make a big mistake by deciding very early what game a kid should play. In the United States, kids have a chance to try many different sports before choosing which one they devote themselves to. For example, Trajan Langdon not only was drafted by an NBA franchise, but he was also close to be drafted by MBL team, because he played both basketball and baseball in college. In the US they have a chance to try many options partly because they have the system where seasons in different sports are spread through the year. As a result, a kid can virtually try everything. In Italy, due to the lack of facilities, usually, you send your child to do either football or basketball or volleyball or tennis. Suppose you've already chosen any specific sports. If I were to make a suggestion, the first thing that I would consider as a father is the quality of the coach. Many parents who are not very familiar with a particular kind of sports may be attracted by the system that focuses on the result. But there is a huge difference between playing sports on the professional level and teaching it to the youngsters. You'd better send your kid to the place where the focus is on the development of his personality and his qualities of a player, as it's much more important at that age. If you are lucky enough to find such a coach, second, you should not hurry to make your kid a pro athlete that has four or more trainings a week and dedicates a lot of time to sports. Personally, I think, this should not happen until the kid turns 14-15. Young kids that are exposed to a very high level of pressure physically, technically and mentally, usually, cannot stand this kind of pressure. I would like to find a teacher for my kid who will be able to offer a reasonable level of challenge to the young players and develop some kind of group mentality, still respecting everybody's personality. This might be a difficult task to find such a coach, though. Due to financial reasons, children are usually coached by young people. I went through the same routine. I started coaching when I was 17. Turning back, I see that I made a lot of mistakes. It was good for me, as I had a chance to learn from my mistakes, but some of my players paid for it. There is not enough investment in children's sports so that experienced coaches could be attracted to work there. At the same time, we need young coaches to develop. But only those, who are able to get something from more experienced coaches, will become good teachers. However not all older coaches are necessarily better coaches. Let's get down to the key question: how a parent who never played a pro sports could decide what coach is good for his child? First of all, neither the parent nor the coach should be attracted by immediate results. Second, all of us can understand if there is balance in the behavior of another person. Even if my son received more attention in terms of shooting, playing time, I would be suspicious. Because treating him like a superstar when he's 13 years old is not a good way to develop his personality. Suppose I don't know basketball and choose a coach for my child. The most important indicators for me would be a) my son's mood when he comes back home after practices and b) the level of togetherness of his team when I watch their games. If I see that my child comes home perfectly adequate and most of the times positive, and his team is playing with a good sense of togetherness, for me that's the sign that you might want to stay with this coach. If, by contrast, he comes home frustrated or behaves in some strange way, he'd better leave and find someone else.
Trainings should be the time when the kid is challenged in a constructive way. You can understand whether it's working this way by simply looking at your son after practices. Talking about myself, if my son Filippo wants to play basketball when he gets older, it will be an extra-pressure both for him and his coach to have me around. So, I will need to find a way not to stay too close, but at the same time not to stay too far away from him. If I stand too far, he might perceive this as I'm not interested in him. So it would be a very difficult for me to find a balance at that moment.
Right now Filippo is crazy about basketball. He lives inside basketball. He comes to see our practices and games, he knows all the players, he has his CSKA jerseys and T-shirts, he's already a player in a sense. But when we go back to Italy, he plays a little bit of football with his cousins. Anyway I don't want to press him to choose basketball over other sports.
He's excited about basketball to the point that when he's home and a friend of ours comes, Filippo always wants to play two-on-two. He has his routine. He switches off the light and starts introducing players: number four — Theo Papaloukas, number six — Nikos Zisis, number seven — Anatoly Kashirov (who, by the way, is his favorite player)… And so on until the last one, then he turns the light on, he does a little warm up and then we finally can play. During the game he sometimes calls a time-out, goes to sit in the corner or waves a towel. So, basically, he imitates all the things he sees during our games.
The difficult part was when we, his mother or I, had to make him lose sometimes. We realized that our natural instinct was to let him win. We had to make it more realistic. Honestly, it was dramatic for him to lose a game at the beginning. Now, he finally understands that losing is also part of the game, as well as playing bad sometimes and recognizing that mama or papa played better.
When he will be 12-14 years old, he'll find an environment that will be easy for him to understand. Sport is a great help for youngsters to develop their personality. The reason is very simple: sport is a metaphor of life. You win, you lose, you experience frustration if you lose or joy if you win. But, if it's not your profession, you experience all this for free. In normal life, if you experience some failure (in relationships, in work or school or any other major field), sometimes it costs a lot. Sports give you a little bit of understanding how you will feel in real life when something similar will happen there. This is the great advantage of any sport. So I'd like my son to experience this, so that he will be more prepared for the real life.
Until kids turn 12-13 it's not only sport, it's more a game. By game I mean something that can be played with a lot of mistakes. It should involve a lot of fun. It's like in school when you experience all the fun when you start to read, to count or to discover something new. It's more a game for the first 4-5 years. Then it becomes more serious and you should start asking those kids to be much more selective in their understanding and their learning. You start pressing them a little bit more to organize their ability to study.
For example, in Italian school system the difference comes when you're ten. At ten you graduate from primary school to medium school, which lasts 3 years and prepares you to high school. And then after 5 years of high school you go to college. So, for sure, everything of the 5 years of primary school, from 6 to 10 included, is a game. Even if you start introducing a little bit of discipline.
The same in sports, it should not be about fundamentals until at least 10. For sure, you can teach your children to know their body through the use of the ball: how to catch, how to roll, how to run with the ball etc. In Italy, for example, we have mini-basket (smaller ball and the baskets are placed lower) which is mostly a game, not sports, with the exception of situations when coaches press the kids to win by all means even in mini-basket. And that is an abuse in my opinion. Besides, mini-basket is a pure fun to play where children under 12 can toy with the ball and participate in contests.
I've heard many things about Russian system where kids have one or more trainings a day from a very early age. In the US, you're not allowed to practice for more than a certain amount of hours a week. And they are very strict on that, even in NCAA. I agree with this. It's not realistic that your kid is 10-12 years old and he lives like a professional player, practicing two times a day.
When they ask me, at what age it is best to start training like a pro athlete, I answer with a question: How important is school education to your child? When I was coaching young players in Italy in the 80s (from 1978 to 1989) some parents told me: «Take my son to the gym as often as you can, because I'm not interested in school, I want him to become a professional player». Due to economic situation, many families see their children succeeding in sports as a way to improve the quality of their life. I respect that. But at the same time I still believe that education in school is very important. And it'll never be a good idea sacrificing it.
I believe that you cannot be a good, smart player, if you didn't study at the minimum level, if you didn't learn how to use your brain. At least, in Europe. NBA is different. As in Europe the game is played in a more sophisticated way, sometimes I'm happier to see my player reading a book, than staying in gym after practice. I'm very worried when everything outside basketball for them is PlayStation and iPod. I respect PlayStation and iPod, but there is something else in life beside that. For sure, you have to be a smart and educated person to play at the highest level.
So the question is either you want your child to be good in school in case his career didn't work out or you want to play in the lottery and bid everything to his pro athlete career. If you want him to study, he cannot practice two times a day until he finishes school. It's very simple.
As for fundamentals to be developed until players are 16-17, the most important thing to check is coordination and balance. I would not be so paranoid with all other things. Then, obviously, you teach them how to catch, how to pass, how to shoot, how to dribble, how to move without the ball. But if they don't have the balance and coordination, it's difficult for them to become good basketball players. For example, Ricky Rubio is helped a lot by the great balance, coordination and quickness he has. It gives him a great advantage. It's amazing that in Joventut they manage to raise so many young players year after year. For sure, their system deserves to be studied. "

Ettore Messina

Una ullada des de dins

2008-03-14T12:23:00.000+01:00

Els divendres a la tarda, si com es el meu cas et toca treballar, son “suporifers”. Ja t’hi pots posar com vulguis i entrar per la porta carregat de bones intencions perque 10 minuts més tard estàs sumit en un estat de xoc, que normalment no et permet fer gaire cosa més que cremar part de les 3 hores visitant pàgines web, en el meu cas, de caire esportiu.

Així va ser com el passat divendres, en una d’aquestes incursions telemàtiques, vaig entrar a la pàgina web de Barça i vaig veure que els basquetbolístes del club tenien entrenament dissabte matí a la ciutat esportiva. Com a entrenador que m’agradaria ser, una de les coses importants per la formació d’un, es apendre de la gent que en sap (segurament com tot en la vida) es digui Aíto, Joan Plaza o com en aquest cas Xavi Pascual.
Així que vaig trucar al club, preguntant si els entrenaments eren oberts a tothom, i la noia que em va atendre, molt educadament, em va dir que els entrenaments del bàsquet sempre eren a porta tancada. No em vaig quedar del tot satísfet de la seva resposta, així que vaig obrir una segona via d’investigació. L’enviament d’un missatge a una amiga que està dins del club...i res de res, mateixa resposta. Segurament, un altre dia m’haguès conformat, però aquest cop no. Així que em vaig llevar dissabte, deboro el meu entrepà de fuet i cap a Sant Joan Despi (la ciutat esportiva) a intentar parlar amb algú per veure aquell entrenament.
L’entrenament estava previst per les 11:00, així que a les 09:30 ja estava plantat davant el pavelló de bàsquet esperant a no se molt bé qui.
Cap a les 10:00 va començar a arribar algún dels protagonistes d’aquell entrenament, com el Mario Kasun, un jugador molt gros que portava una cara de “clapat” que espantava. Vaig decidir que era millor no parlar amb ell, perque segurament no em podria ajudar en el meu proposit, i a més, millor no molestar gaire aquell “angelet” no fos cas que no haguès passat una bona nit.

Quan ja estava una mica cansat d’estar de peu, i el meu turmell (lesionat feia un parell de setmanes) estava apunt de dir prou, va aparèixer el Xavi Pascual, primer entrenador del Barça de bàsquet des de fa un aproximadament un mes quan, desprès de fer fora el Dusko Ivanovic, el van anomenar a ell capità d’un vaixell que no se sap molt bé per on navega i que té l’objectiu principal de clasificar-se per l’Eurolliga de l’any vinent (això esperem els abonats al Palau). Anava vestit amb uns texans, una xaqueta de xandall, “bambes” i una gorra que li donava un toc molt juvenil i que no s’assemblava en res al tratjo que han de dur per obligació tots els entrenadors de l’ACB quan els veiem dirigir un partit oficial.
Un cop havia recollit la maleta i es dirigia cap a dins del pavelló, sense pensar-m’ho dues vegades li vaig dir “Perdona Xavi” (no, no el coneixia personalment). Ell va mirar cap a on estava jo, una mica extranyat, i llavors va ser quan vaig continuar “puc entrar a veure el teu entrenament?”. Ell, com jo ja m’esperava producte de les meves indagacions prèvies, em va dir que no, que feien els entrenaments a porta tancada i que només podia ser-hi gent del club. Evidentment jo ho entenia, però amb la meva idea “entre cella i cella” d’intentar veure un entrenament, li vaig preguntar si seria posible passar-m’hi un altre dia, que era un entrenador dels Lluïsos, i que tenia ganes de veure un entrenament. Ell es va quedar pensatiu un moment, i suposo que concient de que jo no em rendiria facilment em va preguntar el meu nom i em va dir que em deixava ser-hi (collonut!!!) i que quan vinguès el delegat a fer fora a tothom del pavelló li diguès que ell m’havia donat permís. I així va ser, quan va venir un responsable a fer-me fora, com a la resta d’afeccionats, li vaig dir quer el Xavi Pascual m’havia donat permís per quedar-me, fet que ell evidentment, i més per la pinta que jo portava amb aquesta barba poc cuidada, va voler certificar. La certificació va venir de la pista, quan va arribar una veu que deia “El Rafa dels Lluïsos es pot quedar”.
I així va ser com aquest dissabte passat vaig poder veure el entrenament d’una de les millors plantilles d’Europa preparantse per jugar un partit el dia seguent contra el TDK Manresa del Xavi Schelling i Xavi Rey.
La pregunta que ve ara es, que hi vaig veure dins d’aquelles quatre parets? Vaig poder veure quin es el tracte dels entrenadors amb el jugadors, vaig poder veure quina es la realció de jugadors que venen de diferents parts del mòn, vaig poder veure quin es el nivell d’exigencia en un equip profesional, vaig poder veure que els jugadors son tant humans com nosaltres (també tenen 5 dits a les mans) i que per tant també volen disfrutar amb la feina que fan,....en definitiva, vaig poder treure el cap per un mòn que tinc ganes de que un dia sigui el meu.

Cuento de Mario Benedetti

2008-03-14T10:59:00.000+01:00

Cuentan que una vez se reunieron en algún lugar de la tierra todos los sentimientos y cualidades de los seres humanos.
Cuando el Aburrimiento había bostezado por tercera vez, la Locura como siempre tan loca les propuso: ...vamos a jugar a las escondidas?
La Intriga levantó la ceja intrigada y la Curiosidad sin poder contenerse le preguntó: A las escondidas..??? y... Cómo es eso??....
Es un juego, explicó la Locura, en el que yo me tapo la cara y comienzo a contar desde uno hasta un millón... y cuando yo haya terminado de contar, el primero de ustedes que yo encuentre ocupara mi lugar para continuar el juego.
El Entusiasmo bailó entusiasmado secundado por la Euforia. La Alegría dio tantos saltos que terminó convenciendo a la Duda, e incluso a la Apatía, a la que nunca le interesaba hacer nada.
Pero no todos querían participar. La Verdad prefirió no esconderse... para qué...??...si al final siempre la hallaban.
Y la Soberbia opinó que era un juego muy tonto (en realidad lo que le molestaba era que la idea no hubiese sido de ella)...y la Cobardía prefirió no arriesgarse.
Uno, dos tres... comenzó a contar la Locura. La primera en esconderse fue la Pereza, como siempre tan perezosa se dejó caer tras la primera piedra del camino.
La Fé subió al cielo y la Envidia se escondió tras la sombra del Triunfo, que con su propio esfuerzo había logrado subir a lacopa del árbol más alto.
La Generosidad casi no alcanzó a esconderse, cada sitio que hallaba le parecía maravilloso para alguno de sus amigos... que si un lago cristalino... para la Belleza ....que si una hendida en un árbol... perfecto para la Timidez ....que si el vuelo de una mariposa... lo mejor para la Voluptuosidad ....que si una ráfaga de viento... magnífico para la Libertad.
Así terminó por acurrucarse en un rayito de sol.
El Egoísmo, en cambio encontró un sitio muy bueno desde el principio: aireado, cómodo... pero sólo para él.
La Mentira se escondió en el fondo de los océanos...(mentira, se escondió detrás del arco iris).
La Pasión y el Deseo en el centro de los volcanes.
El Olvido... se me olvidó dónde se escondió el Olvido, pero eso no es lo más importante.
La Locura contaba ya novecientos noventa y nueve mil novecientos noventa y nueve...y el Amor no había aún encontrado sitio para esconderse entre sus flores.
Un millón contó la Locura y comenzó a buscar.
La primera en encontrar fue la Pereza... a sólo tres pasos detrás de unas piedras.
Después se escuchó la Fé discutiendo con Dios sobre Teología y a la Pasión y el Deseo los sintió vibrar en los volcanes.
En un descuido encontró a la Envidia y claro, pudo deducir dónde estaba el Triunfo.
Al Egoísmo no tuvo ni que buscarlo, él solo salió disparado de su escondite, que había resultado ser un nido de avispas.
De tanto caminar sintió sed y al acercarse al lago descubrió a la Belleza, y con la Duda resultó más fácil todavía, pues laencontró sentada en una cerca sin decidir aún dóndeesconderse.
Así fue encontrando a todos.Al Talento entre la hierba fresca... A la Angustia en una oscura cueva... A la Mentira, detrás del arco iris, (mentira... en el fondo del mar).
Hasta el Olvido... ya se había olvidado que estaba jugando a las escondidas.
Pero... sólo el Amor... no aparecía por ningún sitio.
La Locura buscó detrás de cada árbol, bajo cada arroyo del planeta, en la cima de las montañas, y cuando estaba por darse por vencida, divisó un rosal y pensó:
'...el Amor siempre tan cursi, seguro se escondió entre las rosas...'
Tomó una horquilla y comenzó a mover las ramas...cuando de pronto un doloroso grito se escuchó... Las espinas habían herido los ojos del Amor,la Locura no sabíaqué hacer para disculparse:
....lloró... rogó... pidió perdón y hasta prometió ser su lazarillo.Desde entonces, desde que por primera vez se jugó en la Tierra a las escondidas, el Amor es ciego... y la Locura siempre lo acompaña

DISFRUTEM????

2008-03-06T08:56:00.000+01:00

Entre minis, preinfantils, infantils, cadets, juniors, sots 21 i sèniors es poden veure als Lluïsos en un cap de setmana 9 partits, dels quals veig una mitjana de 5 o 6. Tot i ser entrenador, al contrari del que podríeu pensar, en la majoria d’aquests el meu lloc no és a la banqueta, sinó que comparteixo seient amb els pares i mares del nostre equip i de l’equip rival.
Segurament estareu pensant que hi sóc per veure com juguen els nostres nois i noies, si evolucionen correctament, si l’entrenador esta fent bé la seva feina, i sí, efectivament, és una de les coses que hi vaig a fer. Però mentre veus el partit i et fixes en totes aquestes coses, també tens temps de veure’n d’altres, com per exemple quines actituds prenen els pares... estan disfrutant de debò veient els seus fills? I “rizando el rizo”, com afecten totes aquestes actituds al rendiment dels seus fills? Si voleu que us sigui sincer, és realment desencoratjador veure la poca quantitat de somriures que es deixen entreveure a la grada davant la imparable espiral de retrets, renecs i males cales que omplen la nostre pista. En un mateix partit pots veure el pare/mare que es queixa perquè l’àrbitre s’ha deixat de pitar una falta, unes passes o qualsevol questió tècnica que en la majoria de casos desconeixen, el pare/ mare que reclama que al marcador li falten dos punts, el pare/mare que es queixa perquè el seu fill no juga, o el que es pitjor, perquè ho fa el fill de l’altre en lloc del seu, el pare/mare que s’enfada perquè el seu fill/a (futura estrella de la NBA o WNBA) ha fallat un bàsquet…… I així podria seguir fins a omplir, amb tota seguretat un parell de fulls. I les preguntes que em vénen ara a la ment són: pares/mares, veniu realment a disfrutar del vostre fill/a? Disfruteu renegant de l’àrbitre? Disfruteu quan us enfadeu amb l’entrenador perquè ha fet un canvi que no creieu correcte? Disfruteu criticant el vostre fill o el fill d’un altre perque ha fallat un bàsquet?
I encara se m’acudeixen més preguntes: sabeu com li afecta al vostre fill veure com el seu pare renega o fa males cares? Li agrada al vostre fill veure que el seu pare no disfruta?
Feu-me un favor i poseu-vos a la pell del vostre fill per un moment i penseu si li agrada i si creieu que li pot afectar. La resposta em sembla que està clara i crec que us ho passaríeu molt millor aplaudint i animant les jugades dels vostres fills que criticant coses que són palla, perquè el realment important és que el vostre fill/a està fent un esport que li agrada i del qual vol gaudir.

Amb ganes de comencar!

2008-03-05T16:03:00.000+01:00

Fa temps que llegeixo els blogs de diferents amics i coneguts que deixen els seus comentaris i fotogràfies perque la gent ho disfruti. Crec que es una bona iniciativa i per tant m'he decidit a inagurar el meu blog per poder compartir les meves vivències o reflexions.

Donçs aquí estic.....amb ganes de començar!!!