Passa al contingut principal

Un Sant Joan a Berlín - L' arribada

Som-hi!!!

Una mica més tard de les quatre i mitja vem aterrar a l'aeroport de Tegel (gràcies Mar)...ja erem a Berlín!


Un cop allà, la nostre primera feina era arribar a l'Hotel (un NH collonut) i també ho era per la nostre guia, la Marta. Vem agafar un autobus "TXL" (gràcies de nou Mar) que ens va dur al que seria el nostre centre neuràlgic durant aquells 4 dies, l'Alexander Platz. Una plaça rediseñada diverses vegades, sent l'última remodelació heavy" l'any 1960 quan els Rusos van ocupar la capital (va formar part de la República Democràtica d'Alemanya durant els anys de divisió).


Foto: Alexandetplatz

Un cop arribats a la plaça, primers dubtes en forma de transport, ja que no saviem quin tramvia haviem d'agafar M1, M2, M3,... Finalment crec que va ser M5 el que ens va dur aprop de l'Hotel i que ens va permetre, desprès d'una caminata considerable per un del mega-parcs de Berlín, deixar les bosses i anar a fer el primer àpat en comú a un petit restaurant que tenia pinta de ser d'origen turc (a Alemanya hi ha un ou de turcs...de fet es la colònia més nombrosa) i fruïr de les primeres cervesses alemanyes. Si em permeteu un petit comentari de les cervesses, és que allà per norma general no les serveixen gaire fresques i si et demanes la "large" i trigues en beure-la està excesivament calenta.



A les 18:30 ja estavem llestos i preparats per la primera caminata.


La Marta ens va proposar anar primer cap a la part sud-est de la ciutat, el que vindria a ser la part turca i on es troben llocs claus de la història de Berlín com el Checkpoint Charlie o la topografia dels terrors )que es on es van ubicar els edificis més importants dels Nacionalistes durant l'època nazi).
La turca es la part més "lletjota" de Berlin a simple vista (opinió personal) ja que formava part de la zona ocupada pels rusos i sembla ser que no s'han esmerat gaire en rentar-li la cara (hi ha alguns descampats i no es veu gaire net). Això si, potser es la que em va impactar més d'inici ja que a la zona de la topografia dels terrors es on comences a veure les barbaritats que van fer els nazis durant la segona guerra mundial. Son un parell de caminets de sorra (un rollo "bunker") plens de fotos i textos escrits amb alemany i anglès que t'expliquen com funcionaven les coses als edificis que ocupaven aquell espai i que els rusos es van encarregar de destroçar quan van envair Berlin (i el que no es Berlin).







Fotos: la topogràfia dels terrors

Desprès de l'impacte del terror nazi, el Checkpoint Charlie va ser la segona estació. Era un lloc de pas entre l'Alemanya soviètica i l'Alemanya "americana" durant el llarg periode de separació de les 2 alemanyes (la RDA i la RFA...el Dani encara s'enrecorda d'un partit de futbol entre les dues: ABUELETE!! jeje). Es un lloc molt turístic on et pots fer fotos amb un figurant que va vestit d'americà pel mòdic preu de 1 euro per persona i fins i tot, si també pagues un parell d'euros, et segellen el passaport . La Mar i la Marta no s'ho van pensar ni un minut i ja tenen una foto que en el seu moment molta gent haguès pagat molt diners per poder fer-la (no pel tio-bueno del tratjo sino pel que significava estar a l'altre banda).



Fotos: el Chekpoint Charlie




El museu jueu va ser el seguent que vem visitar. El museu explicava l'història del jueus desde els inicis i segurament va ser això el que potser ens va destrempar més, ja que nosaltres buscavem un periode més concret. L'estructura del museu era un pel estranya i ens va permetre fer alguna fotografia força original (en poder del fotògraf del grup: el Ferran).

Foto: La Marta, la Mar i el Dani a la porta del museu dels jueus

Després de tant caminar i tanta història comprimida va venir el moment de la segona birra. El lloc escollit va ser una taberna del final del que en teoria era un carrer de moltes botigues i molts restaurants (MENTIRAAA!!). La tabernera era una barreja de la Tina Turner i el "monstruo de las galletas", i va ser allà on, tot s'ha de dir molt ben atessos per la mestressa, vem poder veure el primer alemany amb un globo considerable...aquesta gent que beu i perd els papers...
Sortint de la taberna ja era tard i per tant tocava sopar!!. Buscant on pegar-nos un bon tiberi vem anar a parar a un carrer ple de terrasses per sopar, totes elles amb pantalles gegants per seguir el Holanda - Rússia (finalment victoria pels segons molt celebrada per un sonat del bar del costat). Durant la passejada previa pel carrer vaig poder divisar la gran quantitat de noies guapes que hi havia per allà (ja us explicaré més endevant el que ens vem veure obligats a fer els mascles del grup) i a uns integrants d'una despedida que duien un "amic" mig despullat que segons la Mar tenia un bon culet. Vem sopar molt bé a una terrassa al bellmig del carrer...i just davant d'un palau fet pols que el fan servir per fer activitats culturals i pel que vem veure no tant culturals (les festes no ho son, no?).
Desprès d'això ja no ens quedaven energies ni per fer una copa així que la decisió va ser unànim...A CLAPAR!!!! Vem iniciar el retorn al campament base no sense la "patejada" de rigor que ens vem pendre amb molt bon humor.
Bona nit i demà serà una altre dia!!
Demà tohom a les 10:00 preparats per seguir el viatge....puntuals!!!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c...

El valor de les coses

Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant. La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor. Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé ...

Patch Adams

Se que molts de vosaltres (com a mínim tú Mar si, no? moltes gràcies!) esteu esperant el seguent capítol de "Un Sant Joan a Berlín", i us prometo que està a punt de sortir del forn, però avui us parlaré d'una altra cosa. Deu fer més o menys 10 anys, va apareixer al cinema una película que es deia Patch Adams i que estava basada en fets reals. El protagonista Hunter Patch Adams (a la película fa el paper el polifacetic Robin Williams) era un estudiant de medicina que defensava que el tracte personal amb el pacient l'ajudava a millorar, o si més no a passar-ho millor en temps de dificultat. De fet no només ho defensava, sino que ho posava en pràctica tot i que molta gent de l'hospital no ho veien amb bons ulls. Donçs bé, aquest migdia quan he arribat a ca els meus pares per dinar, només entrar m'he trobat a ma mare de cara que m'ha dit "la Carla està malalta, té 38,50 de febre". Realment a la Carla se li notava a la carona que no es trobava bé i ja...