Els bons dies a la carretera de les aigües

Es divendres i fa dies que no faig esport, des de'l partit de pàdel de dilluns amb el Ferran, el Carles i el Josep Maria res de res. Ho necesito, així que demà abans d'anar a comprar quatre coses per veure el futbol al vespre, amb la Mar, la Marta, el Dani i el Ferran, em calçaré les esportives i aniré cap a la carretera de les aigües a fer una mica de footing. Desprès de comprar he quedat amb el Júlian i el Ruben per anar a l'enterrament del pare de l'Andreu.

Son les 6 i mitja del matí i obro el primer ull...encara massa dora per pujar. Aguanto una mica al llit. Son les 7 i penso que ja està bé. Em poso els pantalons curts, l'única samarreta que tinc que sembla d'atletisme, uns mitjons i vaig cap al balcó a buscar les bambes que s'estan airejant. Obro la porta del balcó i noto l'aire una mica de fred. Potser millor que em posi una desuadora d'aquelles que porta el Cuc a l'hivern quan puja allà dalt. Obro el seu armari i n'agafo una de color blau cel.
Ja estic llest. Agafo la cartera, les claus de la moto i el mòbil...no, el mòbil no cal. A les 7:20 ja estic baixant els quatre pisos de l'edifici més el tram d'escales del carrer. Encara es fosc i els fanals del carrer encara treballen. Obro el parking i quan engego la moto veig que per davant la porta del parking passa un gos amb anorac, aixeca la "poteta" i em dona els "bons dies"...collons....jo, incrèdul, em frego els ulls i penso que deu ser cosa de la son.
Els carrers a aquella hora estan deserts. Joves que tornen de passar la nit ballant a les discoteques, gent que el dissabte es com qualsevol dia de la setmana i han d'anar a treballar o avis que ja volen anar a comprar el pà per esmorzar i el diari per estar informats de si el Messi jugarà a València.
El cami fins on deixo la moto es fa curt i en 10 minuts mal contats ja sòc deixant la moto. Durant aquells 10 minuts de pujada permanent ja començo a veure que potser he fet curt de roba i que uns pantalons llargs....es millor no pensar-hi, ja soc allà i no tornaré a casa.
Penso que faré els 10 kilometres que vinc fent ultimament. De moment aquests 10 kilometres es el recorregut just. Més endavant ja pensaré en donar un pas més.
Els primers 500 metres es fan durs perque fa molt més fred del que em pensava sobretot pel vent que fa aumentar la sensació de geló. Tinc la sensació de quan pujava a esquiar a ple hivern. La cara freda i els pulmons gelats. Aquesta sensació creix quan em creuo amb dos primers corredors. Van amb màniga curta! Tenen la pell d'aquell color rosat del fred però no sembla que en tinguin gens ni mica.
Quan passo pel seu costat, igual que ha fet el gos al parking, aixequen la mà i em donen els bons dies. Es estrany perque quan pujo per les tardes la gent no et saluda mai. Penso que ho potser ho fan com un tema de solidaritat. Deuen pensar: "un altre boig".
Els deixo enrera i segueixo al meu ritme. Passats aquells 500 metres segueix fent fred i vent, però ja no tinc la sensació de l'inici. Penso que la temperatura exterior puja però sobretot deu ser el meu cos que producte de l'exercici comença a pujar la seva. Comencen les vistes de Barcelona i com encara es de nit es veuen les llums de la ciutat. La vista m'agrada, sempre m'ha agradat (KELDENICH). Es preciòs.
Als vint-i-cinc minuts ja porto gairebé 4 kilometres. I a la mitja hora ja he arribat a la marca dels 5. Toca donar mitja volta. Ja està força més clar i la temperatura ja podriem dir que es agradable. Ja una cosa que em xoca i és que des d'aquells 2 homes no he trobat a ningú més. Avui la gent te mandra o potser el pensament d'aquells 2 es veritat "estàs boig".
Just iniciada la tornada em trobo al tercer valent. Com els altres dos quan em veu aixeca la mà i em dona els bons dies. Jo li torno i penso en que es una cosa xula. Em dona bon rotllo i em proposo a mi mateix que a la próxima persona que em creui seré jo qui li doni els bons dies.
Segueixo corrent i no passa ni 100 metres quan veig a la que serà la meva primera "victima". Quan es va apropant em fixo que es una noia. Guapa, però no, no és la Kylie. Quan està a uns 3 o 4 metres li aixeco la mà i li desitjo els bons dies. Ella em mira, es riu i em correspon. Perque ha rigut? Crec que he cridat massa. El volum era més del Conti els dissbtes al vespre. Tot i així estic content. Em dona bon rotllo.
Els quatre kilometres i pico restants ja els faig completament de dia. I cada cop hi ha més gent. Diria que em trobo unes 10 o 12 persones més. I amb totes faig el mateix. Desitjo el bon dia amb un volum més moderat. La resposta de tots, la mateixa. Un somriure.
Quan arribo a la moto ja estic convençut del tot. El que ha fet somriure a la noia no era el meu volum desproporcionat sino el meu bon dia. Penso que es una cosa xula i que he de seguir fent.

El proper dissabte hi tornaré, a les 7:15, ok? Qui s'apunta?