Passa al contingut principal

Los Llumins golpean de nuevo

Desprès del primer post referent a l'equip del "Bar Llumí" se que molts de vosaltres estaveu frissosos de tenir alguna noticia més d'aquests"All Stars" autèntics.
Dons es un plaer informar-vos que desprès de la victoria d'ahir davant els "Mala Hierba" anem liders. I no només això sino que a més encara ens mantenim invictes desprès dels 3 partits jugats.
El partit que fins ara ens ha donat més problemes va ser el de divendres passat contra el "Grupo Salvaje" (ja us vaig dir jo que amb aquell nom...). Ells eren un equip que tenien de tot: gent gran a dins, bases bastant habilidosos i sobretot un exterior altet que ho feia força bé (de fet estic convençut que si s'haguès jugat més tirs encara haguessim patit més).  Va ser un partit molt igualat fins el tercer quart on els triples del Ferran i sobretot el Factor Valero -amb un triple més tir adicional i un tir per taulell d'aquells que desmoralitzen- van decantar el partit de la nostre banda. Es cert que al final vem patir una mica però al final victoria 46-52 (jugant fora de casa jeje). El millor de tot, "show time" de Valero apart,  va ser que el Quique i el Xavi Simó si que van venir i ho van fer de conya. El Quique va ficar un parell de triples molt xulos i el Xavi, que com sempre va lluitar com el que més, va ficar aquells tirs a mitja distancia que ja ens tenia acostumats quan feiem les patxangues als campus. Desprès del matx alguns dels integrans vem anar a preparar al seguent partit al bar de la cantonada a base de "bocatas" i una cervessetes.
Del partit d'ahir més val no fer comentaris. Com diuen els futboleros lo mejor "los 3 puntos" (en el nostre cas 2)...portavem el partit molt ben preparat (vegeu l'apartat de les cervessetes de divendres passat) i vem guanyar de molts contra els "Mala hierba" que eren, com diria el nostre amic Tomàs Molina, "dolentots, dolentots". 
En fi famila, us he de deixar, perque vaig a fer uns estiraments al menjador.

Comentaris

Anònim ha dit…
Bonissimes les cròniques!! sóc ja un seguidor aferrim del Valero's Showtime menjant ganxitos!!Quien tuvo, retuvo!!
5 de novembre del 2009, a les 22:39
Anònim ha dit…
Vamoooos!!! Esteu imparables!! I pel que vaig veure divendres passat Valero MVP!!!

Petonets
Marta
6 de novembre del 2009, a les 13:14
Anònim ha dit…
trobo a faltar certa falta de control en la transició defensa-atac; el rebot defensiu tampoc està ben resolt; i els percentatges de tir no fan honor a la cartellera; les pilotes perdudes també haurien de disminuir; i s'hauria de pensar en fer canvis quant un jugador en fica 3 de seguides; ànim que ho conseguireu.

Vinga, Ferràn
Jose
8 de novembre del 2009, a les 18:33
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c...
7 comentaris
Més informació

El valor de les coses

Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant. La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor. Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Patch Adams

Se que molts de vosaltres (com a mínim tú Mar si, no? moltes gràcies!) esteu esperant el seguent capítol de "Un Sant Joan a Berlín", i us prometo que està a punt de sortir del forn, però avui us parlaré d'una altra cosa. Deu fer més o menys 10 anys, va apareixer al cinema una película que es deia Patch Adams i que estava basada en fets reals. El protagonista Hunter Patch Adams (a la película fa el paper el polifacetic Robin Williams) era un estudiant de medicina que defensava que el tracte personal amb el pacient l'ajudava a millorar, o si més no a passar-ho millor en temps de dificultat. De fet no només ho defensava, sino que ho posava en pràctica tot i que molta gent de l'hospital no ho veien amb bons ulls. Donçs bé, aquest migdia quan he arribat a ca els meus pares per dinar, només entrar m'he trobat a ma mare de cara que m'ha dit "la Carla està malalta, té 38,50 de febre". Realment a la Carla se li notava a la carona que no es trobava bé i ja...
6 comentaris
Més informació