Primer de tot, i atenent una petició de la Sandra, us poso la foto:
El segon dia, diumenge, era el fort ja que venia la resta de família per dinar i fer un mica de xerinola. Els cosins tot i haver anat a dormir desprès del partit ens vem llevar ben aviat. Uns perquè l’Arlet va decidir que ja n’hi havia prou de dormir, d’altres perquè tenim el despertador biològic espatllat i les set en punt ja teníem els ulls com a plats, i la resta perquè volíem evitar despertar-se pel soroll d’unes olles en mans d’uns inconscients (tiet Lluís i tiet Ramon).
Així dons a les nou ja estaven qui més qui menys força espavilats i esperàvem l’arribada de la tieta Lourdes, el tiet Joaquim, la tieta Dolors, el tiet Lluís, la tieta Carme i el tiet Ramon. Aquesta es va produir cinc minuts més tard i com us podeu imaginar no van entrar a la casa silenciosament, sinó més aviat tot el contrari. Ja només faltaven per arribar la tieta Antònia, l’Aida i el Miquel.
A dos quarts de deu ja els teníem a tots els tiets asseguts a taula esmorzant com uns reis. Pa amb tomàquet, embotits i formatge, a més d’una coca molt bona, per menjar i per beure la cosa va començar forta per ells: cava a punta pala!. Durant el seu primer àpat, si nosaltres el dia anterior l’havíem aprofitat per posar-nos al dia, ells que es veuen més sovint i no els hi calia perquè ja estan al dia de tot, van aprofitar per escoltar “flamenco” (afortunadament amb uns auriculars) i poca cosa més.
Desprès de unes quatre, cinc o sis!!!! ampolletes de cava, va venir el cafetó i el whisky...i aquí es on el Sergi i el Lluís van veure l’oportunitat de, per un cop, intentar guanyar a la tradicional partida de dominó.
Es van muntar partides alternatives per la casa d’altres jocs, com la partida de cartes de personatges famosos de nens que s’estava jugant davant la llar de foc entre la Carla, la Txell, la Lourdes, el Javi i demés gent però tota l’atenció estava al menjador.
El primer joc cau del canto dels més joves que ja es creuen que de veritat poden guanyar. Però quan estaven fent una mica el fatxenda, una jugada magistral dels veterans els fa baixar de cop un altre cop a la terra i els complica molt la victòria. La partida segueix, i els joves es van recuperant. Finalment es hora d’anar a passejar, per tant la partida es dona per finalitzada i salta la sorpresa! El duo Sergi-Lluís s’enduen la victòria!!! Campiooons, campiooons oeoeoeeee! No cal que us expliqui la cara dels vençuts no? Un poema, no se si per la derrota o per les ampolles de cava d’abans, però tot i així , un poema. Sort en tenen que marxem de casa per passejar i no caldrà que durant una estona es trobin amb els seus enemics. Us poso la foto de germanor quan van finalitzar la partida (no es veu molt bé si el que te el tiet Ramon a la mà dreta es un ganivet...).
Som-hi! Anem a passejar, i l'objectiu del passeig: arribar a un arbre gegant que hi ha a les afores de Casserres i estirar les cames abans de dinar.Quan ja érem de camí cap a l’arbre, rebem la trucada del Miquel dient que ja son allà. Els esperem que vinguin i així ja podrem anar tots plegats a passejar.
Així es, arriben petons i abraçades a tots i reiniciem la passejada tots junts...o no tant junts ja que es formen grupets de família que s’intenten seguir posant al dia. Els grups no son estàtics sinó que es passa d’un grup a l’altre amb facilitat ja que “hi ha tanta roba i tant poc sabó” (moltes coses per explicar i tant poc temps).
La passejada segueix el seu curs fins arribar a l’arbre, i com no podia ser d’una altre manera immortalitzem el moment amb una foto de grup (us l’adjunto):
Un cop fet la foto, toca tornar cap a casa ja que el petits han de començar a dinar i els grans hem de començar a organitzar les taules i demés.
La tornada, com a l’anada, tot i que les cames hi fan la seva, la “sin hueso” es la protagonista indiscutible. Es parla tant de records passats, com quan fèiem els sopars a casa l’avi Pep i l’àvia Tresina, com d’històries de més present, i també s’escolten rialles però ni un segon de silenci, que bé!
A l’una i poc ja som a casa, preparant les taules per encabir-nos a tots. No es fàcil però ho aconseguim. El dinar comença. Plats amunt i avall, família de peu, família asseguda, família parlant, família rient, família jugant amb els petits, però sobretot família junta.
Encara faltaria explicar més coses però prefereixo deixar-ho aquí. Ha estat un cap de setmana genial gràcies a totes i tots. No som una família que ens trobem cada setmana però cada cop que ens trobem sembla que el temps no hagi passat.
Ja estem esperant la propera per tornar-vos a veure (esperem que a casa nostre!!!!)
Petons a tots, FAMÍLIA!!!
PD: Algú em pot dir quant son 12 + 2?
Comentaris