Què us puc explicar...

Durant l'època estiuenca es, com molts d'altres lectors, el moment on hi puc dedicar més temps a la lectura. No tinc entrenaments, no tinc tanta feina de Director Tècnic i fins i tot a la feina es redueix la jornada a la meitat. Aquest estiu, a part de finalitzar la trilogia del Stieg Larsson (val molt la pena), va a rribar a les meves mans el llibre "Anatomia de un instante" del Javier Cercas. El fil conductor del llibre son els aconteixaments del 23 de febrer de 1981, es a dir, el cop d'estat que durant es va produir durant la presidència de l'Adolfo Suarez (de fet era l'ultim dia del seu mandat perque en aquell Congrès del Diputats s'estava produint el relleu per el Leopoldo Calvo-Sotelo) i que va tenir com a cap més visible el "Teniente Coronel" Tejero. Jo en aquella època no arribava als 3 anys i com podeu compendre no recordo res de res. Em venen algunes imatges al cap però suposo que deuen ser posteriors. Entenent que suposa un fet ca...

Pel fet de que el darrer missatge fos del 30 de març i de que el títol fos "Tinc paletes a casa" devieu estar pensant que m'estava construint un petit palau. Donçs sento dir-vos que no, que el pis segueix sent igual de petit, una mica millor acondicionat (les parets ja no tenen aspecte de cova) però the same. Durant aquests 3 mesos no he parat: que si bàsquet, que si la feina, que si bàsquet, que si bàsquet...en definitiva, a part d'estar inmers en el segon llibre del Larsson gairebé com sempre. Ara em tornaré a posar amb el bloc i amb l'intenció de no perdre "comba", haviam quan dura!

Desde fa ja 2 setmanes la meva convivència no quedava limitada al Roger, el meu company de pis. També tenia que compartir espai amb uns paletes que, producte del dia de la ventada de fa més d'un mes, estan intentant arreglar tot el sostre del nostre pis. Aquest cap de setmana he dit prou i he fotut el camp. He tornat temporalment a casa els pares. No cal que us digui que la sensació es prou estranya, ja que m'he acostumat a la soletat del meu pis i ahir veient la televisió al menjador em notava estrany...m'estaré tornant un "viejo lobo de mar"?? Els paletes diuen que em deixaran un pis de "padre y muy señor nuestro" ja que em volen posar la instal·lació elèctrica nova, un sostre nou i algunes altres millores. En definitiva, que com diu la dita "qui vol lluïr, ha de patir".

..............................

El diumenge a la tarda vaig anar a Badalona a veure un partit entre el Sant Josep de Badalona i l'ABB també de Badalona. Podriem dir que aquest partit es més que un derbi ja que, com passava entre els Lluïsos i La Salle Gràcia, la separació entre els 2 camps es de 100 metres com a molt. El partit? Un partidàs!!! El Sant Josep va estar molt bé els dos primers quarts amb un joc d'equip i l'ABB va dominar els dos seguents gràcies a les individualitats. El resultat final va ser d'empat i per tant van jugar una prórroga que va guanyar el Sant Josep gràcies al seu encert final tant defensiu robant pilotes clau com ofensiu ficant de fora. El pavelló era ple de gom a gom de públic en general i de gent del bàsquet de Badalona. I entre ells hi havia en Xavi Bassas, primer entrenador de l'ABB els últims anys i que van decidir que no continuès un cop finalitzada la temporada anterior. Gràcies al seu segon entrenador durant aquelles temporades amb l'ABB, el Josep Maria Plana...

Quan vaig començar el bloc, ara ja fa gairebé un any, vaig pensar que seria bo que aquest espai no el dediquès a escriure sobre la meva gran passió: el bàsquet. El motiu és simplement de desconexió. Hi penso durant massa hores al dia i, tot i que ho disfruto molt, crec que es bo netejar una mica la ment. Es veritat que he penjat un parell d’articles relacionats amb temes d’educació, però avui faré una excepció. Vaig començar a entrenar ara deu fer uns 12 anys. En tenia uns 18 o 19 i no recordo exactament com ni qui va ser el que em engrescar a agafar el grup de l’escola de bàsquet dels Lluïsos. Crec que va ser un efecte “domino”, és a dir, els meus amics ja entrenaven i per mi va ser bastant fàcil enganxar-m’hi. L’evolució que he seguit dins del “mundillo” és la de la majoria d’entrenadors. Comences amb els més petits, creixes amb equips infantils, cadets o juniors, i la culminació arriba quan et confien un dels equips sèniors del club. Ara estic inmers en la meva quarta temporada vinc...

Son les 17:50 de la tarda i el sol ja fa estona que ha començat a marxar per donar pas a una d’aquelles nits fosques i fredes del desembre de l’any 1984. Estic assegut a la classe de 1er d’EGB del “Col·legi Montseny”. Com sòc dels alts de la classe em fan seure a les darreres fileres, segurament compartint taula, o “pupitre”, amb el Javi Pacheco, amb el Ruben Diaz o alguna de les altres “torretes” de la generació del 78. La classe té 4 o 5 finestres i des d’allà veig el carrer Encarnació. També veig l’entrada del parc privat de l'illa de cases que formen els carrers Encarnació-Escorial-Legalitat-Alegre de Dalt, i una botiga de bosses i bolsos que té un aparador ple d’articles que serveixen de reclam per la gent que camina per aquell carrer. Molts pares, entre ells la meva mare, a aquella hora ja s’esperen pacientment a que nosaltres, els seus fills, finalitzem la nostre jornada escolar. Mentrestant la profe, la qual no recordo el nom (merda de memòria), ens segueix alliçonant de co...