“SER ENTRENADOR, per mi, ES ASI””

Quan vaig començar el bloc, ara ja fa gairebé un any, vaig pensar que seria bo que aquest espai no el dediquès a escriure sobre la meva gran passió: el bàsquet. El motiu és simplement de desconexió. Hi penso durant massa hores al dia i, tot i que ho disfruto molt, crec que es bo netejar una mica la ment. Es veritat que he penjat un parell d’articles relacionats amb temes d’educació, però avui faré una excepció.
Vaig començar a entrenar ara deu fer uns 12 anys. En tenia uns 18 o 19 i no recordo exactament com ni qui va ser el que em engrescar a agafar el grup de l’escola de bàsquet dels Lluïsos. Crec que va ser un efecte “domino”, és a dir, els meus amics ja entrenaven i per mi va ser bastant fàcil enganxar-m’hi.

L’evolució que he seguit dins del “mundillo” és la de la majoria d’entrenadors. Comences amb els més petits, creixes amb equips infantils, cadets o juniors, i la culminació arriba quan et confien un dels equips sèniors del club.
Ara estic inmers en la meva quarta temporada vinculat al sènior. La primera va ser ajudant al Xavi Schelling, un gran amic i actual tercer entrenador-preparador físic del Ricoh Manresa. Quan ell li va sorgir la posibilitat i va marxar a Manresa, el club me’l va oferir a mi com a “head coach”.

Si us he de ser sincer, quan vaig començar a entrenar m’ho prenia com una activitat més aviat social. Com us he dit els meus amics entrenaven i era com un vincle entre nosaltres. Jo d’entrenar en tenia quatre nocions que havia après com a jugador, i evidentment aquests coneixements eren del tot insuficients per poder dur un grup correctament A mi, en aquell moment, m’era una mica igual perque formava part d’un grup i allà m’hi trobava agust.

Va ser més endavant quan, gràcies al “gran” (en tots els sentits) Josep Manel Garriga (entrenador meu al sènior masculí), li vaig començar a trobar el gust a això d’entrenar. A part de ser entrenador del sènior, el Josep Manel, també ajudava al club amb els més petits.

Ell va ser el que em va donar les primeres nocions i, sobretot, em va engrescar a apendre de que anava i com podia ensenyar aquell joc al que jo li dedicava tant temps.

A partir d’aquell moment he llegii infinitat de llibres, he anat a desenes de clínics, he vist videos/DVD, m’he tret tots els titols de la federació tant catalana com espanyola i sobretot he compartit moltissim temps amb gent amb molta més experiència i coneixements que jo.

I d’això últim estic convençut que es d’on he après més. Les fascinants anècdotes del Paco Bernat, directiu del Barça de bàsquet i persona entranyable, asseguts a la taula de la pista de Lluïsos mentre ell veia entrenar el seu net. Increibles les xerrades amb el Giancarlo Macchi quan ell entrenava als minis amb una passió “italiana” increible. I, últimament, les cada cop més engrescadores converses de direcció de partit i de grup amb el Josep Maria Rofes.
El bàsquet, durant aquest temps, ha passat de ser el “hobby” al que hi dedicava unes horetes a la setmana per passar a ser una manera d’afrontar i entendre la vida.

En aquest mòn s'han d'entrendre moltes coses i el primer i més important que s'ha d'entrendre és que ser entrenador és dur, molt dur. Dirigeixes a 12, 14 o, fins i tot, 18 persones entre jugadores, entrenadors i delegats. Cadascuna amb una manera diferent d’èsser i amb unes espectatives per un mateix que moltes vegades no van amb consonància amb la realitat ni amb el que l’equip demana. Molts demanen molt i no poques vegades donen poc. Molts volen ser protagonista però pocs son els que treballen per ser-ho. Tú, entrenador, has de pendre decisions que mai deixen content a tothom i moltes vegades a ningú, però si l’equip ho demana ho has de fer. Son moltes hores de preparació d’entrenaments, de la realització d’aquests, de analisi d’aquests, de xerrar/comentar/discutir amb un o l’altre, de preparació dels partits analitzant el rivals i preparant les xerrades pre i post partit. Molta feina que no es veu i que no poques vegades no té la recompensa que es mereix perquè les derrotes, com un truc de màgia, ho amaguen tot, i sino que li diguin al Guardiola que ha empatat un parell de partits i ja se li questionen certes decisions.

Tot i això, tot i els desaires, tot i els conflictes, les lesions de les jugadores que te les fas com teves i fins i tot les derrotes, disfruto de cada segon que passo a la pista entrenant a l’equip, m’agrada passar temps xerrant de bàsquet amb el Ruben, el meu segon i tot un crack com a persona i entrenador, embadaleixo veient quan les jugadores estan fruint del joc i la sensació de felicitat desprès de cada victoria m’omple d’una manera....no se ni com explicar-vos ho.

Adaptant un tòpic futbolístic, “SER ENTRENADOR, per mi, ES ASÍ”.