Si et vols fer un bon entrepà de fuet, una de les parts més importants del procediment és comprar un bon pà. De fet, penso que el pà es un element bàsic en qualsevol tipus de menjar. Com tots sabeu n’hi ha de molts tipus: pà classic, pà de xapata, pà de viena....i tots tenen un denominador comú, estan bonissims!!!
El pà ha estat, i és, una de les majors debilitats que ha tingut la familia Nache-Santacreu al llarg de la seva història. Com diu la meva mare, som uns “panarras”. No hi ha àpat que no vagi acompanyat d’una bona barra de pà...de fet a casa seriem del rollo La Casera: “sí no hay pan nos vamos”. El “Txema”, forner de “El barrio Sesamo”, era el meu ídol...allà amb la seva samarreta blanca abanderado, el seu gorret blanc i tot ple de de farina. Un heroi.
El Javi, marit de la meva germana, al·lucina amb les quantitats que en podem arribar a ingerir en un dinar familiar (també al·lucina en la repartició que fem dels postres, ja que dividim el postre exactament amb la gent que som a taula i que en volem, per tant si hi ha braç de gitano i en volem 5 comensals, donçs es parteix en 5 parts, si en volem 4 en 4, i així succesivament fins a arribar a que si només en vol 1, per ell es tot...curiosa tradició i que explica el tamany de les panxulines de la família).
A més, heretat de les arrels Nache, tenim un tall propi, ja que no el tallem del tot recte sino un pel “axoriçat”. No hi ha cap raó de pes, ja que ni li dona millor sabor ni es més pràctic ni res de res, simplement es un segell d’identitat i que ens permet saber si per allà ha passat un Nache de los que se viste por los pies.
Donçs bé, deu fer cosa de mig any, a l’entrevista que fan diariament a La contra de La Vanguardia, la qual llegeixo religiosament cada matí quan entro a treballar, vaig veure que el convidat era el propietari d’un forn de pà, situat al carrer Aribau, anomenat Turris i l’existència del qual desconeixia.
Només llegir el títol de l’entrevista "Quiero recuperar el placer de comer pan" sabia que aquell seria un dia gran, molt gran. Per tant excepcionalemtn aquell dia no vaig restar dret al mostrador sino que vaig seure al sofà de l’entrada i vaig fruir d’aquell moment. Van ser només 5 minutets però en aquell petit espai de temps vaig saber que aquell era el meu forn.
El propietari o mestre forner, que es deia Xavier Barriga, parlava d’una manera que semblava enamorat del pà que produia. I clar, quan fas les coses d’aquesta manera, dificilment poden sortir malament.
No va ser fins una setmana més tard que hi vaig poder passar i la cua que hi havia, suposo que producte del “boom” de l’entrevista, era d’escàncol. Diria que més de 20 o 30 persones (sòc molt dolent contant bultos de gent) feien cua davant la porta esperant endur-se a casa qualsevol de les varietats de pà que ofertaven: pà de campanya, de viena, amb cereals, gallec, d’anous,...i una desena més de tipus de pà, al·lucinant!. Tot i les ganes bojes que tenia vaig decidir ajornar uns dies la compra perque m’agobien molt els llocs amb molta gent i no volia espatllar un moment com aquest.
El moment va arribar 2 setmanes més tard. Ara si, el forn estava gairebé buit, i quan hi vaig entrar els meus ulls van poder veure, a primera filera, tot aquell pà que esperava pacientment ser devorat.
Vaig comprar pà de xapata per mi i un parell de pans per ma germana (un era de cereals, l’altre no el recordo). Vaig pensar a fotre-li quexelada allà mateix però vaig ajornar aquell plaer per poder fruir-ne amb tota comoditat per la nit a casa, ja amb un tomàquet de l’hort, l’oli d’oliva verge (d’aquells d’ampolla de vidre) i una truiteta a la francesa (al matí prefereixo fuet però al vespre una truita).
Eren 2/4 de nou del vespre quan vaig poder finalment iniciar-me en la degustació d’aquell pà delicios i us prometo que va ser un dels millor sopars que m’hagi fotut mai...ni plats elaborats, ni mariscs de no se on....aquella barreja de sabors era inigualable o, com diu el Robirosa quan fa les retransmisions del bàsquet diumenge al matí, APOSTOFLANT!!!!
Avui hi he tornat i aquest migdia per postres els hi he comprat a la familia un pà de 3 xocolates que ja us podeu imaginar com estava.
Per últim dir-vos que les dependentes del local saben el que es porten entre mans i dominen molt. A més son molt simpatiques...avui sense anar més lluny una d’elles m’ha perdonat deu centims per no omplir-me de moltes monedes i ella perdre canvi.
Us ànimo a anar-hi i a disfrutar del forn...de veritat, i sento repetirme, APOSTOFLANT!!!
El pà ha estat, i és, una de les majors debilitats que ha tingut la familia Nache-Santacreu al llarg de la seva història. Com diu la meva mare, som uns “panarras”. No hi ha àpat que no vagi acompanyat d’una bona barra de pà...de fet a casa seriem del rollo La Casera: “sí no hay pan nos vamos”. El “Txema”, forner de “El barrio Sesamo”, era el meu ídol...allà amb la seva samarreta blanca abanderado, el seu gorret blanc i tot ple de de farina. Un heroi.
El Javi, marit de la meva germana, al·lucina amb les quantitats que en podem arribar a ingerir en un dinar familiar (també al·lucina en la repartició que fem dels postres, ja que dividim el postre exactament amb la gent que som a taula i que en volem, per tant si hi ha braç de gitano i en volem 5 comensals, donçs es parteix en 5 parts, si en volem 4 en 4, i així succesivament fins a arribar a que si només en vol 1, per ell es tot...curiosa tradició i que explica el tamany de les panxulines de la família).
A més, heretat de les arrels Nache, tenim un tall propi, ja que no el tallem del tot recte sino un pel “axoriçat”. No hi ha cap raó de pes, ja que ni li dona millor sabor ni es més pràctic ni res de res, simplement es un segell d’identitat i que ens permet saber si per allà ha passat un Nache de los que se viste por los pies.
Donçs bé, deu fer cosa de mig any, a l’entrevista que fan diariament a La contra de La Vanguardia, la qual llegeixo religiosament cada matí quan entro a treballar, vaig veure que el convidat era el propietari d’un forn de pà, situat al carrer Aribau, anomenat Turris i l’existència del qual desconeixia.
Només llegir el títol de l’entrevista "Quiero recuperar el placer de comer pan" sabia que aquell seria un dia gran, molt gran. Per tant excepcionalemtn aquell dia no vaig restar dret al mostrador sino que vaig seure al sofà de l’entrada i vaig fruir d’aquell moment. Van ser només 5 minutets però en aquell petit espai de temps vaig saber que aquell era el meu forn.
El propietari o mestre forner, que es deia Xavier Barriga, parlava d’una manera que semblava enamorat del pà que produia. I clar, quan fas les coses d’aquesta manera, dificilment poden sortir malament.
No va ser fins una setmana més tard que hi vaig poder passar i la cua que hi havia, suposo que producte del “boom” de l’entrevista, era d’escàncol. Diria que més de 20 o 30 persones (sòc molt dolent contant bultos de gent) feien cua davant la porta esperant endur-se a casa qualsevol de les varietats de pà que ofertaven: pà de campanya, de viena, amb cereals, gallec, d’anous,...i una desena més de tipus de pà, al·lucinant!. Tot i les ganes bojes que tenia vaig decidir ajornar uns dies la compra perque m’agobien molt els llocs amb molta gent i no volia espatllar un moment com aquest.
El moment va arribar 2 setmanes més tard. Ara si, el forn estava gairebé buit, i quan hi vaig entrar els meus ulls van poder veure, a primera filera, tot aquell pà que esperava pacientment ser devorat.
Vaig comprar pà de xapata per mi i un parell de pans per ma germana (un era de cereals, l’altre no el recordo). Vaig pensar a fotre-li quexelada allà mateix però vaig ajornar aquell plaer per poder fruir-ne amb tota comoditat per la nit a casa, ja amb un tomàquet de l’hort, l’oli d’oliva verge (d’aquells d’ampolla de vidre) i una truiteta a la francesa (al matí prefereixo fuet però al vespre una truita).
Eren 2/4 de nou del vespre quan vaig poder finalment iniciar-me en la degustació d’aquell pà delicios i us prometo que va ser un dels millor sopars que m’hagi fotut mai...ni plats elaborats, ni mariscs de no se on....aquella barreja de sabors era inigualable o, com diu el Robirosa quan fa les retransmisions del bàsquet diumenge al matí, APOSTOFLANT!!!!
Avui hi he tornat i aquest migdia per postres els hi he comprat a la familia un pà de 3 xocolates que ja us podeu imaginar com estava.
Per últim dir-vos que les dependentes del local saben el que es porten entre mans i dominen molt. A més son molt simpatiques...avui sense anar més lluny una d’elles m’ha perdonat deu centims per no omplir-me de moltes monedes i ella perdre canvi.
Us ànimo a anar-hi i a disfrutar del forn...de veritat, i sento repetirme, APOSTOFLANT!!!
Comentaris
Molt bo el post, Rafa.
Per cert, i sense cap ànim de tallar el rollo...saps que el Txema de Barrio Sésamo va morir a finals de l'any passat? càncer..."no somos nadie"
Et deixo el link:
http://www.elpais.com/articulo/gente/Muere/Chema/panadero/Barrio/Sesamo/elpepugen/20080414elpepuage_7/Tes
Avui la familia Nache a l'hora de dinar guardarà un minut de silenci.