Passa al contingut principal

Un Sant Joan a Berlin - El dia del senyor (diumenge) per la tarda

Hola familia, desprès de fer una corregudeta per la carretera de les aigües (osti, que malament sona això) torno per escriure una miqueta més.

On estavem??....a si, anavem a dinar, no? som-hi!!!

Donçs com que a la tarda haviem d'anar a veure la zona dels museus i la catedral vem decidir que el millor era anar a dinar aprop i amb aquesta idea vem agafar el metro. Un cop al metro vem fer un petit canvi de plans i ens vem parar un momentet a la Potzdamer Platz per fer-nos una foto a una part del mur que hi ha allà i que està pintada de manera força original...i va ser pujant per les escales del metro que el Ferran va rebre la trucada del Valero, i si alguna cosa sabem els que el coneixem es que quan et truca li has d'agafar. Es veritat el que 90 % de vegades es per donar-te informació, deixe-m'ho en poc important (es capaç de fer-te la broma de la cobertura o algún dels seus altres hits) però a l'altre 10% et pot sortir amb coses rollo "ahir vaig conèixer una noia per internet i em caso d'aquí 1 mes a Galicia" que et deixen de pasta de boniato. En aquest cas la informació formava part del primer grup.

Un cop feta la foto...



Foto.- Part del mur

Tornada al metro...
Foto.- Metro berlinès

I ara si, a dinar!.

Vem dinar a una terrassa molt xula que hi havia a una plaça que tenia més pinta de ser d'una ciutat com Roma que no pas d'una ciutat tant freda com Berlín. Sino recordo malament, la majoria del menus van ser unes amanides molt bones i com no unes cervessetes, aquí si, una mica més fredes. Però si per alguna cosa es caracteritzava el restaurant era pels pastissos casolans absolutament increibles que hi havia pels postres i que va descubrir la Marta (els ulls se li sortien de seu lloc!! I si l'haguessim deixa't crec que hagues estat capaç de cruspir-sen 2 o 3 troços més).

Desprès de la "gasolina pal cuerpo" vem seguir la nostre ruta berlinesa i el primer objectiu va ser anar a unes esglesies que hi havia a la mateixa plaça on haviem dinat. N'hi havia tres: una d'origen alemany, una altre d'origen francès i l'última una que no teniem ni idea quin origen tenia...i a quina ens vem ficar?? Efectivament a l'última! La visita va ser relàmpago i ens 5 minuts ja vem veure el que voliem...res.

I d'aquí cap a la catedral!!! El sol picava amb força i en consequència la calor anava en augment...les nostres cares d'un color pebrot madur ho deien tot. Però no estavem disposats a rendir-nos i en res ja arribavem a la suposada bonica catedral de Berlín. Dic suposada perque no la vem poder veure perque estava coberta amb una d'aquelles megapancartes de publicitat que deixava entreveure que la devien estar restaurant.

Dirigint-nos cap a la zona dels museus vem passar per una mena d'acampada que havia fet gent del teatre de Berlin i on es podien fer diverses activitats com cantar a un karaoke, fer una lluita de sumo rollo "humor amarillo" o fer una cursa a unes cintes estàtiques. Vem decidir no fer el ridícul i proseguir la nostre caminata.

Arribats a la zona del museus vem fer les 4 fotos de rigor i vem decidir que aniriem a comprar alguns souvenirs a unes botiguetes que es veien a uns 50 metres. Desafortunadament quan vem arribar els botiguers ens van dir que ja tancaven (pitjor per ells perque la Mar i la Marta tenien el simbol "$" als ulls).

Foto.- El museu Pergamon

Eren les 18:30 i haviem acomplert tots els objectius del dia!

Desprès de divagar un mica la decissió va ser anar a l'hotel, pegar-se una bona dutxa (l'habitació dels nois semblava un d'aquells banys de l'antiga Roma...només ens faltava el raïm), anar a veure l'Espanya - Itàlia dels quarts de final de l'Eurocopa i viure l'ambient futbolístic que es vivia a la ciutat que de debó era increible.

A l'hora del començament del partit entravem a un bar just al costat del tràmvia que ens havia apropat. Només vem veure la primera part perque no feien sopars però ja es veia que l'ambient era maco de veure.

A la mitja part l'objectiu futbolístic es va barrejar amb les ganes de sopar i vem anar a petar a escasos 20 metros del primer bar. Com que la terrassa era plena ens vem seure a un menjador buït i allà vem veure la segona part, la pròrroga i els penals. Va ser curios perque cap a finals de la segona part va començar a ploure amb força (la Mar ja ho havia vaticinat..de fet si algún dia voleu saber quin temps farà, li podeu fer un truc) i la gent de fora es va barrejar amb nosaltres...la resta de la història ja la sabeu, no? Guanya Espanya als penals! I els Espanyols d'allà bojos de contents. Nosaltres vem actuar amb indiferència...en el meu cas no per temes polítics sinò perque no m'agraden el que transmeten els jugadors de la selecció de fútbol (amb els de bàsquet em sento molt identificat)...no firmen autògrafs als nens, treballen poquet i es creuen els reis del mambo (amb els del Barça em passa el mateix).

No cal que us digui que desprès de partit, plovent com plovia i amb el cansament acumulat que portavem vem enfilar cap a l'hotel. De cami va passar una cosa curiosa i es que vem trobar una bicicleta en mig del carrer tirada sense lligar en perfecte estat. Com em sentia en deute amb la ciutat la vaig recollir del terra i la vaig desar. Desprès a l'habitació pensava que això a Barcelona es imposible ja que els xoriços les roben inclús lligades...de fet quan encara no t'has baixat de la bici el sillín ja no es un sillín sinò un consolador i les rodes ja estan a la venta als Encants Vells...i ara direu qui es aquest per donar lliçons quan el tio es cola a metro? Teniu raó i us juro que estic molt arrepentit. El proper cop que vagi a Berlín us prometo que pagaré dues vegades el metro per compensar.

Arribats a l'habitació l'ultim que vem fer, a part de donar el petonet a les nostres dones (jo vaig fer un petó a l'aire) i canviar l'aigua al canari, va ser muntar una estructura sacrificant el meu nòrdic, altrament dit "nube", perque el Dani i els altres dos pinches, avui si, poguessim descansar amb unes condicions òptimes que ens mereixiem desprès d'un dia tant dur.

Demà no us ho perdeu que entrarem al parlament...per començar a fer boca, sabieu que el Hitler va ser qui va demanar cremar el parlament quan ell ja era cap per iniciar tot el conflicte posterior....increible!!

Fins demà i que descanseu!!!

Comentaris

Anònim ha dit…
Ei Rafa!! Això és reviure un altre cop tot el viatge, com m'agrada!! A veure si nosaltres ens posem amb l'àlbum...
I mare meva quins pastissos fan a Berlín!!!

Marta
Rafa ha dit…
Gràcies Marta,

Haviam si aconseguim arribar a dimarts al matí.

Jo no vaig menjar pastís (aquest cuerpo serrano meu s'ha de conservar, jeje) però tenien una pinta fantàstica!
jordi perramon ha dit…
recomeneu anar a berlin?? pel que sembla os ho vareu passar teta

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c...

El valor de les coses

Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant. La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor. Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé ...

Patch Adams

Se que molts de vosaltres (com a mínim tú Mar si, no? moltes gràcies!) esteu esperant el seguent capítol de "Un Sant Joan a Berlín", i us prometo que està a punt de sortir del forn, però avui us parlaré d'una altra cosa. Deu fer més o menys 10 anys, va apareixer al cinema una película que es deia Patch Adams i que estava basada en fets reals. El protagonista Hunter Patch Adams (a la película fa el paper el polifacetic Robin Williams) era un estudiant de medicina que defensava que el tracte personal amb el pacient l'ajudava a millorar, o si més no a passar-ho millor en temps de dificultat. De fet no només ho defensava, sino que ho posava en pràctica tot i que molta gent de l'hospital no ho veien amb bons ulls. Donçs bé, aquest migdia quan he arribat a ca els meus pares per dinar, només entrar m'he trobat a ma mare de cara que m'ha dit "la Carla està malalta, té 38,50 de febre". Realment a la Carla se li notava a la carona que no es trobava bé i ja...