Passa al contingut principal

Un dia de nieve al año, no hace daño!!

Son les tres i pico de la tarda i la neu que ja fa estona que cau, ara si, comença a quallar. Al telenotícies diuen que la cosa pot anar a pitjor, per tant amb la Laura decidim deixar el cotxe aparcat on era i la moto al garatge. Millor anar caminant no sigui que els del temps per un cop tinguin raó.

M’acomiado de la Laura a Lesseps i enfilo General Mitre per anar cap a la feina. A l’alçada de Balmes la neu s’intensifica i l’estampa comença a molt xula. La gent porta barrets de llana, bufandes, guants...tota peça de roba es benvinguda perquè fa força fred..

A les quatre en punt entro a la feina i el primer que em diuen els meus companys es si he vingut amb moto. Els hi dic que noi, que a la televisió han dit que millor que no s’agafin ni cotxes ni motos i que ens preparem que la cosa empitjora. Quan pronuncio aquestes paraules el meu cap agafa les coses i fot el camp. Ens quedem 4 i el cabo i sense cap instrucció concreta de que hem de fer.

A les quatre i mitja el panorama ja no està per bromes i truco a tothom a qui he de trucar i aconsegueixo que ens deixin plegar a tots immediatament. A tres quarts de cinc ja sóc al carrer en direcció Lesseps per tornar a buscar la Laura i poder fruir d’aquest dia diferent.

La recullo a les dos quarts de sis i ens ho passem en gran. Guerra de boles de neu, baixada amb bosses de plàstic pel carrer Baixada de la Gloria, fotos amb un ninot de neu, passejada per la part alta del barri tota nevada...una passada.

La gent del barri participa d’aquest dia fent les mateixes coses que nosaltres i fins i tot algun valent s’atreveix a esquiar. Les cares d’entusiasme ho diuen tot.

Cada any hauríem de tenir un dia així. Es un caos? I que!!! M’ho vaig passar taaaaaant bé!!!

Comentaris

Anònim ha dit…
Es un kaos quan no fas cas de les recomenacions però sino tu pots passar en gran... vam disfrutar com ha nens i vam inagurar l'esport nacional de Gracia en dia de neu (baixar lliscant amb un plastic o altre objecte per les baixades de Vallcarca)!!!jejeje...
Ptonts

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c...

El valor de les coses

Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant. La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor. Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé ...

Patch Adams

Se que molts de vosaltres (com a mínim tú Mar si, no? moltes gràcies!) esteu esperant el seguent capítol de "Un Sant Joan a Berlín", i us prometo que està a punt de sortir del forn, però avui us parlaré d'una altra cosa. Deu fer més o menys 10 anys, va apareixer al cinema una película que es deia Patch Adams i que estava basada en fets reals. El protagonista Hunter Patch Adams (a la película fa el paper el polifacetic Robin Williams) era un estudiant de medicina que defensava que el tracte personal amb el pacient l'ajudava a millorar, o si més no a passar-ho millor en temps de dificultat. De fet no només ho defensava, sino que ho posava en pràctica tot i que molta gent de l'hospital no ho veien amb bons ulls. Donçs bé, aquest migdia quan he arribat a ca els meus pares per dinar, només entrar m'he trobat a ma mare de cara que m'ha dit "la Carla està malalta, té 38,50 de febre". Realment a la Carla se li notava a la carona que no es trobava bé i ja...