Los martes al sol

Dimarts 8 de desembre: festa. Quina festa? Dons ni flowers però festa al cap i la fi. Se que al pont se li diu el “Pont de la Constitució” però no se si el 6 o el 8, i això que jo soc un dels nens de la Constitució (1978).

A les vuit i mitja ja es veia a més que el dia havia de ser bo. Pocs núvols al cel i poc vent. Em poso un polar sobre el pijama (els pantalons son d’un xandall antic) i cap a comprar el pa.

Quan baixo de les escales de casa i del carrer m’agafen ganes de Mundo Deportivo, així que enfilo Verdi cap a baix i me’l compro a un estanc del carrer Valldoreix. Es un estanc curiós ja que fa l’horari que li dona la gana i a més fa un any el van tancar per reformes i segueix igual de vell i atrotinat.

De pujada em paro a comprar el pa al forn de sempre. Davant meu hi ha 2 homes que per la manera de parlar tenen pinta de ser cubans. També tenen pinta pel ritme al que demanen les coses. Per demanar 2 barres de pa, 5 minuts. Per decidir-se si “un sumo” o “un Cacao” (deu ser la versio Cubana d’un “Cacaolat”), 5 minuts més. Quan paguen (5 minuts més) i quan estan a punt de sortir em pregunten si el Caprabo del mercat es obert. Jo els hi dic que crec que si, que no els hi asseguro però que ho provin. Un d’ells es fot a riure i em diu que ni de conya si no estan segurs que es obert “no me bajo semejante cuesta, nene”. Jo també em ric i els hi dic un “lo entiendo”.

Quan m’acomiado d’ells amb un “que vaya bien” (traducció literal, no se si correcte, del “que vagi bé” en català) em centro en l’objectiu: comprar pa. El primer que em diu la dependenta és que no té ni pa gallec ni de quart curta (més ample). Penso en un “si no hay Casera nos vamos” però jo tampoc penso baixar un altre cop “semejante cuesta, nene”. M’ofereix una baguet però li dic que vull una barra més ample. No es pot fer un bon entrepà amb un cagarro de barreta. L’únic que té es un pa de Viena acceptable. “Dons apa, posa-me’n dues i un d’aquells fuets”. Total 5 euros i pico.

Pujo les escales (carrer i casa) i em començo a fer un entrepà de 5 estrelles. El pa ben sucat, un bon raig d’oli d’ampolla de vidre (Jordi, ja no me´n queda del que em vas dur del teu poble) i tallo uns bons talls de fuet.

Obro els porticons i entra un sol guapo, guapo!

Em poso al sofà amb el Mundo Deportivo, l’entrepà de fuet i per celebrar aquesta festivitat tant especial i de tant sentiment per mi m’obro una “Cocacola Light” que es troba en el punt just de fred.

Primera queixalada i ummmm....collons que bé, soc feliç!

Desprès d’esmorzar i de netejar del pis m’agafo la cadira plegable de l’estiu (or pur). Estic una horeta llegint un nou llibre (aquest sobre escriptura...ho notareu al bloc), prenent el sol i escoltant música....ufff, un altre cop feliç.

Tots els dimarts haurien de ser així, no creieu?