Passa al contingut principal

Un amic a l’elit

Aquest migdia he aprofitat que el meu pare tornava a la feina per General Mitre, i li he demanat si me’n podia anar amb ell i deixar-me a General Mitre amb Sant Gervasi de Cassoles. Com sempre el meu pare, que és un sol, m’ha dit que cap problema.

L’únic problema i que desprès ho ha deixa't de ser, és que a tres quarts de tres ja estava pujant el carrer Sant Gervasi de Cassoles i fins les quatre no tenia que entrar a la feina. He pensat en asseure’m a llegir en un banc de la plaça Bonanova però el fred intens que fa avui, el vent huracanat i sobretot haver-me deixa’t el llibre que estic llegint ara (“Tres vidas de santos” del Eduadro Mendoza) m’han fet canviar d’opinió i pujar al despatx (queda molon, ehhh però no tinc despatx més aviat es una taula i una cadira en un forat comú) una hora i pico abans de l’hora.
El primer que he fet es treure’m el parell coses que m’havien quedat penjades abans del migdia. Desprès mentre mirava el correu personal he decidit obrir, desprès de força temps sense fer-ho, el messenger esperant que s’obrissin les finestretes pertinents per rebre una onada de salutacions de forma escrita. He posat les mans sobre el teclat preparat per contestar l’allau de salutacions. i he esperat. Tic-tac-tic-tac-tic-tac. Naa. Que raro. Esperarem una mica més. Tic-tac-tic-tac-tic-tac. Ni un “Hooooooombreeeeee Raaaaafa” o un “Eiiiiiiiiiiiiii crack” o un “Iuuuuujuuuuu” o un “Guaaaaapoooooooo”. Decepcionant.
Desprès de cinc minuts ja he vist he decidit agafar el toro pels cuerns i he pensat que “si Mahoma no va a la montaña, la montaña ira a Mahoma”. He obert la finestreta del Msn i he mira’t la llista del personal que vaguejava per allà. A dalt em posava que tenia 8 contactes (= amigos) conectats. No està gens malament. He començat a baixar i osti, sorpresa, l’ENDER està en línia.
L’Ender es el sobrenom que utilitza un amic en el msg. Per la feina que té i on la té ens veiem poquet. Es preparador físic i entrenador de bàsquet a Manresa, si si al Manresa ACB. La nostre relació durant l’any queda limitada a algun missatge d’ànim o felicitació (massa poc) i es potser cap a maig-juny-juliol on ens podem veure algun dia.
Quan l’hi he escrit no les tenia totes de que estigues a l’altra banda perquè suposava que potser estaria dinant. Però al cap de pocs segons ha contestat el meu “hola” amb un altre “hola”. M’ha fet molta il•lusió. Hem pogut intercanviar alguns missatges i quan portàvem deu minuts m’he volgut acomiadar per deixar-lo treballar. Segur que estava preparant alguna sessió per algun dels seus players o elaborant algun video de l’scouting del proper rival.. Es un currante i a més és bo, molt bo. Tothom ho diu. El Jaume ho diu o ho va dir en un clínic a l’estiu. La poqueta gent del mundillo que conec ho diu. I els resultats també ho diuen.
Encara recordo el dia que fent una cervesa em vas dir que el Manresa t’havia trucat per anar a fer una entrevista per portar la preparació física. Estaves que no passaves per la porta....i ara ja han passat 3 o quatre anys i ja estàs allà, consolidat. Ender, felicitats per la feina!!
I força TDK!! (Ho se ara sou Suzuki, però TDK mola més!)

Comentaris

Xavi ha dit…
Que bó! Quin crack està fet l'Ender! Un amic comú!

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c...

El valor de les coses

Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant. La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor. Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé ...

Patch Adams

Se que molts de vosaltres (com a mínim tú Mar si, no? moltes gràcies!) esteu esperant el seguent capítol de "Un Sant Joan a Berlín", i us prometo que està a punt de sortir del forn, però avui us parlaré d'una altra cosa. Deu fer més o menys 10 anys, va apareixer al cinema una película que es deia Patch Adams i que estava basada en fets reals. El protagonista Hunter Patch Adams (a la película fa el paper el polifacetic Robin Williams) era un estudiant de medicina que defensava que el tracte personal amb el pacient l'ajudava a millorar, o si més no a passar-ho millor en temps de dificultat. De fet no només ho defensava, sino que ho posava en pràctica tot i que molta gent de l'hospital no ho veien amb bons ulls. Donçs bé, aquest migdia quan he arribat a ca els meus pares per dinar, només entrar m'he trobat a ma mare de cara que m'ha dit "la Carla està malalta, té 38,50 de febre". Realment a la Carla se li notava a la carona que no es trobava bé i ja...