Què us puc explicar...

Desprès de les males sensacions de la setmana passada tots teníem al cap que al partit d’ahir el volíem gaudir (es veu que la paraula disfrutar en català no existeix). No era tant un tema tant de resultat, que també, sinó de jugar un bon bàsquet i deixar estar altres coses. A més l’altre equip a priori ens donava bones vibracions: molts ex-jugadors del SAFA Claror, relativament joves i de nivell tècnic i tàctic alt. A l’hora de començar el partit ja hi érem tots menys la baixa confirmada del MVP Valero, que aquella hora estava gaudint d’un sopar “romanticon” amb la seva dona, la Inés, que feia anys (Valero vas sucar? Vas fer guarreridas españolas???). Dons bé, ens disposàvem a començar quan “primera en la frente”. Si la setmana anterior havíem dit que no volíem tornar a veure l’àrbitre rus ni en pintura dons toma geroma pastilla de goma...com va dir el Ferran “no vols caldo, dos tasses” (=”no vols rus, toma rus”). A les 22:30 en punt començava el partit i la veritat es que no va començ...

L'any 1988, entre el 17 de setembre i el 2 d'octubre, es van celebrar les XXIV olimpíades a Seul, Corea de Sud. I van haver moltes fets importants i molts records batuts durant aquelles olimpíade,s però potser el que tots més recordem es el positiu del Ben Johnson desprès de pulveritzar el record del món dels 100 metres, no?. Dons bé per l'Album Olímpic d'aquell estiu l'Albert Hammond i el John Bettis van composar la cançó "One moment in time". L'escollida per cantar-la va ser la Whitney Houston, un troç de cantant que fa relativament poc va tenir problemes amb les drogues i que ara sembla que vol tornar a ser la que era: una cantant genial. M'agrada perquè la canço parla de superació, d'il·lusió, d'ambició,...hem de seguir lluitant i intentar treure el millor de nosaltres perquè el nostre moment està per arribar, i arribarà. Us poso la lletra:  Each day I live I want to be A day to give The best of me I'm only one But not alone ...

Era dur. Havia estat un dia fosc i humit, d’aquells que quan estàvem a Barcelona et donaven ganes de no aixecar-te del llit. La pluja no havia parat de caure des del migdia i semblava que la nit, a la qual ja entràvem, no havia de ser millor. A les 9:00 PM a la trinxera, esperant per fer l’atac, només érem sis. La resta els teníem tots controlats: el Javi feia uns dies que l’havíem perdut trepitjant una mina que li havia destrossat el peu, el Quique el teníem fent negociacions amb els francesos per saber si aquest cop si ens donarien un cop de mà, i el Xavi i el Bruno estaven fent una volta de reconeixement. Per tant, i de moment, tot estava en mans del Ferran, el Dani, el Sergi, el Joan, el Lluís i el que escriu. La tensió a la trinxera deu minuts de l’inici de la batalla es palpava. El Dani s’intentava tranquilitzar fumant-se l’última cigarreta que li quedava mentre mirava una foto de la Mar del dia del seu casament, el Ferran escrivia les últimes línies d’una carta adreçada a la s...

Se que esteu tots pensant: "nen deixa ja d'escriure de nadaletes, d'esquiadetes, firetes i altres colllonadetes, i centra't d'una p... vegada en escriure sobre els Llumins, que ens tens abandonats". Es cert, des d'abans del Nadal molts de vosaltres no teniu cap noticia de l'equip. Potser alguns heu pogut anar seguint-nos per la pàgina de la competició http://totbasquet.playoffinformatica.com/  , però pels resultats que hem anat fent espero que no. Així que crec que el primer que he de fer es posar-vos en situació. Us havia deixa't quan encara ens quedava un partit de la primera fase i ens jugàvem el liderat contra l'equip Mòbilgirgi, un equip que basa el seu joc en un tio que havia jugat fa alguns anys a l'ACB. El susodicho es diu Marvin Alexander (El Valero el va re-batejar com a Winston...Winston Bogarde???) i és una autèntica bèstia parda...més bèstia que el nostre Lluís i també més parda (es negre com el carbó). El partit el van gu...

Si busques al diccionari la paraula fira trobaràs el següent: “reunió periòdica, generalment anual, de mercaders i negociants protegits pel poder públic per dur a terme llurs intercanvis”. Dons bé, la setmana passada una d’aquestes “reunions periòdiques de mercaders i negociants” es va dur a terme a Molins de Rei sota el nom de “La Candelera”. Si us he de ser sincers jo mai he estat una persona de fires, es més, a dia d’avui es podrien contar les vegades que  he anat a una amb els dits d’una mà. La setmana passada però, la Laura que es de Molins de Rei, em va animar a acompanyar-la diumenge pel matí a "La Candelera". Abans d’anar-hi vaig decidir llegir quatre coses per saber ben bé on anàvem. l la sorpresa va ser majúscula en veure que la fira, de la qual jo no tenia coneixement de la seva existència, era de les més importants de Catalunya i ha estat declarada des de l’any 2002 com a Festa Tradicional d’Interès Nacional. Us deixo la direcció de la web per si voleu tafa...

Corria el mes de gener de l'any 2003 quan vaig rebre la trucada de l'EP per fer la primera entrevista per entrar a treballar a l'empresa on estic actualment. Desprès de la primera, una setmana més tard, hi va haver una segona i , suposo que fruit de la meva sinceritat en reconèixer que no tenia ni idea de res en concret i de tot en general, el 6 de febrer de l'any 2003 començava a guanyar-me les garrofes de manera més o menys seriosa. Els primers dies van ser durs perque la meva nova situació implicava deixar de fer algunes coses que a mi m'agradaven. La més inmediata i dolorosa, fruit de l'horari que tenia (i que encara tinc), va ser haver de deixar d'entrenar equips de "peques". Fins aleshores havia treballat amb nanos desde 4-5 anys fins els 12-13 i la realitat es que m'ho passava en gran. A part de deixar de dur el preinfantil de Lluïsos (amb el meu estimat player Francesco Casagrande, ànims amb la lesió crack!!), també vaig haber de...