Passa al contingut principal

From Russia with love

Desprès de les males sensacions de la setmana passada tots teníem al cap que al partit d’ahir el volíem gaudir (es veu que la paraula disfrutar en català no existeix). No era tant un tema tant de resultat, que també, sinó de jugar un bon bàsquet i deixar estar altres coses. A més l’altre equip a priori ens donava bones vibracions: molts ex-jugadors del SAFA Claror, relativament joves i de nivell tècnic i tàctic alt.
A l’hora de començar el partit ja hi érem tots menys la baixa confirmada del MVP Valero, que aquella hora estava gaudint d’un sopar “romanticon” amb la seva dona, la Inés, que feia anys (Valero vas sucar? Vas fer guarreridas españolas???).
Dons bé, ens disposàvem a començar quan “primera en la frente”. Si la setmana anterior havíem dit que no volíem tornar a veure l’àrbitre rus ni en pintura dons toma geroma pastilla de goma...com va dir el Ferran “no vols caldo, dos tasses” (=”no vols rus, toma rus”).
A les 22:30 en punt començava el partit i la veritat es que no va començar gaire bé. La seva defensa zonal (si, per variar, aquests també ens en van fer) ens feia mal i en defensa érem incapaços de tapar els seus llançaments exteriors. Al final del primer quart ja anàvem força avall en el marcador.
Al segon quart, tot i millorar el nostre joc, el resultat seguia sent força dolent. Vem millorar una mica en defensa i en atac vem estar un pèl més encertats, però ells s’aprofitaven sobretot de les nostres pèrdues de pilota per fer bàsquets massa fàcils. A la mitja part 10 avall.
El minut de descans de la mitja part el vem aprofitar per motivar-nos una mica i veure que els rivals no eren tant bons i que amb una mica més de defensa podíem donar la volta al marcador.
I així va ser. L’inici del 3er quart crec que va ser la millor estona de bàsquet que hem jugat durant aquests mesos. Es veritat que se li va sumar un encert molt alt i que potser lluïa més però la realitat es que no només varem eixugar els 10 punts de desavantatge sinó que ens varem posar per davant amb un bàsquet molt ràpid i vistós.
La cosa pintava bé per l’últim quart. Ens veiem capaços de guanyar i jugant bé. Però llavors es on no varem estar gaire encertats i els rivals ho van aprofitar molt bé per posar-se un altre cop davant. A partir d’aquí ells van jugar millor les cartes ajudats pel rus que ens xiulava el menor contacte i que els feia anar a la línia de tirs lliures cada viatge. Al final derrota però amb unes sensacions molt i molt bones.

Nois, felicitats a tots pel partit d’ahir!! La setmana vinent el bon joc segur que ve acompanyat de una victòria. Som-hi!!

Bar Llumí 2-4

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c...

El valor de les coses

Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant. La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor. Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé ...

Patch Adams

Se que molts de vosaltres (com a mínim tú Mar si, no? moltes gràcies!) esteu esperant el seguent capítol de "Un Sant Joan a Berlín", i us prometo que està a punt de sortir del forn, però avui us parlaré d'una altra cosa. Deu fer més o menys 10 anys, va apareixer al cinema una película que es deia Patch Adams i que estava basada en fets reals. El protagonista Hunter Patch Adams (a la película fa el paper el polifacetic Robin Williams) era un estudiant de medicina que defensava que el tracte personal amb el pacient l'ajudava a millorar, o si més no a passar-ho millor en temps de dificultat. De fet no només ho defensava, sino que ho posava en pràctica tot i que molta gent de l'hospital no ho veien amb bons ulls. Donçs bé, aquest migdia quan he arribat a ca els meus pares per dinar, només entrar m'he trobat a ma mare de cara que m'ha dit "la Carla està malalta, té 38,50 de febre". Realment a la Carla se li notava a la carona que no es trobava bé i ja...