Salta al contingut principal
Ahir al migdia vaig poder veure un tros de la segona emissió d’una entrevista que li havien fet a la Sanchez Camacho al Canal Català. Ella defensa un partit polític que em repugna enormement i l’entrevista va anar sempre més o menys per on m’imaginava i va dir les coses que s’esperava que digués. Va entrar pels temes de la llengua, per l’actualitat en el corredor del mediterrani i demés.
Però en un moment donat, la entrevistada, va deixar anar la frase “els polítics som un mal necessari” i aquí si que he de reconèixer que em vaig quedar força estorat. Que vol dir que son un mal necessari? Que la gent de fora ho digui, encara, però que els propis polítics s’autoanomenin com un mal necessari ja em sembla del tot al•lucinant.
Entenc des de la meva modesta postura, que els polítics han de ser absolutament necessaris per fer que el país funcioni i vagi endavant. Que l’objectiu final no ha de ser governar sinó sumar perquè el país ens en sortim i que la gent que hi vivim també pugui donar passos endavant.
Si la senyora Camacho va dir allò potser el que passa es que ara tenen l’objectiu mal enfocat i el poder els encega.

Us recomano aquest article d’en Manel Cuyas al diari "El Punt/Avui":




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c...

Casserres 2011 (i 1)

De les diferents teories que em circulen pel cap, n’hi ha una que diu que normalment quan es fa una cosa per primera vegada sempre tens aquella il•lusió d’allò desconegut i el dubte de com anirà tot plegat. De si t’agradarà o no t’agradarà, de si se’t farà llarg o curt, de que si tomba o gira. Però quan ho fas per segona vegada el dubte ja està majoritàriament esvaït i si ho fas, si pots, es perquè ens tens ganes (o moltes ganes) de fer-ho. Doncs bé, aquest cap de setmana passat, amb el dubtes esvaïts de la primera trobada de l’any passat, la família Nache gairebé al complert ens vem tornar a reunir dins d’una casa, la “Casserres house”. He fet el petit apunt de gairebé al complert perquè aquest cop no vem poder contar amb la Clara, la Mònica i el Xavier per motius laborals però si que hi van ser aquest cop la tieta Antònia, el Miquel i l’Aïda que l’any passat no van poder-ne gaudir. El gruix de la família vem arribar dissabte matí. Allà, instal•lats de feia uns dies, ja ens esperaven ...

Ho portem dins

Les coses a Catalunya van com van. Son moments durs per moltes families. Els més fàcil es deixar-se vencer però nosaltres, HO PORTEM DINS!