Passa al contingut principal

Barcelona 1959

Només falta una minut perquè soni la sirena i avui no hem puc entretenir parlant amb en Joan. He d’enfilar ràpid cap a casa, que he encara he de fer el pastís que em va encarregar l’Adela i desprès vaig prometre a la Tresina que aniríem a donar un vol pel passeig Sant Joan. El millor camí crec que serà agafar Consell de Cent fins a Sicília, pujar fins a Industria i enfilar cap el casa (Passatge Alió).

Quin fred que fa pel carrer, el vent es gelat i ja fa estona que el sol ha marxat. En dues setmanes ja tornem a estar a Nadal i tot i que en tinc moltes ganes no se com ens ho farem aquest any. Espero que abans del cap de setmana ens paguin coma mínim una part de la paga i així ja podrem anar a comprar les llaunes i l’ampolla de cava que vaig veure a la bodega d’en Cal Pupes.

Ja veig el balcó de casa, aquell que treu el cap és el Miquel?

- Miquel, ves cap dins que aquí fora i fa un fred que pela.

- Papa! Ja estàs a casa? Que ràpid! Estic aquí a fora perquè amb la Lourdes i el Ramon estem construint una cabana molt guapa a la vostre habitació i ens faltava el pal del mig,

- Doncs som-hi, agafa el pal, entra cap dins i obrem la porta.

- D’acord papa, hi vaig volant.

Caram amb el Miquel, si que m’ha obert la porta però no s’ha esperat ni a fer-me un petó. Quina una en deuen estar fent aquests, una cabana a la nostre habitació? La Tresina ja deu estar a punt d’agafar-li un atac de nervis amb aquests tres.

Estic cansat i de bon grat em quedaria una estona assegut però m’he de posar a treballar ara mateix que sinó no tindré temps per tot. Primer de tot deixa’m veure quina una n’estan fent aquells tres.

- Papa! (muak)

- Hola Lourdes, i el Miquel i el Ramon?

- Estem aquí a dins. Ja tenim gairebé muntada la cabana!

- Molt bé Ramon! Us està quedant molt bé! Sabeu on es la mare?

- Si, ha anat a buscar fideus pel sopar.

- D’acord, vaig cap a la cuina que he de preparar un pastís i desprès sortirem amb la vostre mare a donar un vol pel passeig Sant Joan. Lourdes no feu molt escampall per l’habitació.

- Vale papa, nosaltres ens quedem aquí

La Tresina té el sopar a mig preparar, suposo que no trigarà gaire, millor que em posi ara mateix a fer el pastís, i així quan vingui ja gairebé podrem marxar.

Primer de tot em rento les mans i trec tots els ingredients. Em posaré a treballar al marbre de la dreta i així no li faré nosa. Ara hi poso la farina, l’oli....sento la porta, deu ser la Tresina que ja torna de comprar. De fons la sento que parla amb algú, la seva cosina?, segur que s’han trobat a l’escala.

- Hola Josep, ja ets a casa?

- Si, avui m’he afanyat per poder preparar el pastís de l’Adela.

- Ja el tens fet? anirem a donar una volta?

- Si, ja només em queda la mitja horeta de forn i ja tindré el pa pessic. La resta ho acabaré quan tornem al vespre.

- Perfecte, doncs et deixo treballar.

...........

Ho poso al forn i ja em podré anar a posar roba més còmode per anar a caminar.

- Tresinaaa, ja estic llest quan vulguis marxem! He deixa’t el pa de pessic refredant-se al marbre.

- Parlo amb el nens i els hi dic que marxem. Cap a dos quarts del nou serem a casa i els hi acabaré de fer el sopar.

- T’espero.

Avui la Tresina està més guapa que mai, tinc ganes d’anar a passejar amb ella pel Passeig de Sant Joan. Ara fa dies que entre una cosa i un altre no tenim temps per sortir a passejar, diria que des de Tots Sants que varem sortir amb la seva germana.

- Som-hi Josep?

- Som-hi! Ja vas prou abrigada?

- Crec que si, però potser si que millor que agafi un mocador pel coll.

- Millor. Agafa’t.

..........

La passejada crec que ens està anant molt bé. Hem parlat de la Lourdes que segueix tant responsable com sempre, del Miquel que es un trapella però molt espavilat i del Ramonet que li segueixen fent mal els genolls. També hem parlat del Nadal, que potser no podrà ser tant bo com el que l’any passat però l’important es que estiguem tots junts i ho celebrem. En fi, millor que tornem a casa que encara tenim feina a fer.

............

Obro la porta i no sento xivarri, a que deuen estar jugant?.

- Tresina mires tu com estan els nens? Jo m’he de posar a fer les quatre coses que em queden del pastís .

- No els sento, deuen ser encara jugant a la nostre habitació. Vaig cap allà.

Que estrany, li he dit a la Tresina que deixava el pastís aquí sobre i no hi es. Potser abans de marxar l’ha deixat a un altre lloc?

- Tresina, que n’has fet del pastis?

- Josep, serà millor que vinguis.

- Vaig!

Que fan els nens dormint? La Tresina m’ensenya el paper on hi havia el pastís i on ara ja només hi ha molles. Els nens se l’han menjat, la mare que els va....com m’ho faré ara? L’Adela ja m’ha pagat i no tenim diners per anar a comprar de nou els ingredients. La Tresina em parla però jo no l’escolto.

- Josep, no m’escoltes?

- No se com ens ho farem.....

. T’has fixat que bé que estan dormint, quina cara de felicitat que posen?

- Però Tresina, com vols que...

- Ja ho se Josep, demà en parlarem amb l’Adela però mira’ls!

Te raó, estan dormint com uns angelets. Ells també ho estan passant malament i cada dia sopen poc i el mateix. Passen gana i la sopa de fideus la tenen més que avorrida i no es queixen mai. Demà aniré a parlar amb l’Adela i li explicaré fil per randa el que ha passat, espero que no s’emprenyi gaire.

Fi

Sabeu quina va ser la resposta de l’Adela el dia següent? Si es per això Josep no pateixis, ara anem tu i jo a comprar de nou el que necessitis per fer-me’n un de nou.

Gràcies Adela, allà on siguis.

Comentaris

Anònim ha dit…
De bona gent ni ha a tot arreu!!!Més hauriem de fixar-nos en les histories que ens expliquen la gent gran per aprendre!
Lau

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c...

El valor de les coses

Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant. La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor. Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé ...

Patch Adams

Se que molts de vosaltres (com a mínim tú Mar si, no? moltes gràcies!) esteu esperant el seguent capítol de "Un Sant Joan a Berlín", i us prometo que està a punt de sortir del forn, però avui us parlaré d'una altra cosa. Deu fer més o menys 10 anys, va apareixer al cinema una película que es deia Patch Adams i que estava basada en fets reals. El protagonista Hunter Patch Adams (a la película fa el paper el polifacetic Robin Williams) era un estudiant de medicina que defensava que el tracte personal amb el pacient l'ajudava a millorar, o si més no a passar-ho millor en temps de dificultat. De fet no només ho defensava, sino que ho posava en pràctica tot i que molta gent de l'hospital no ho veien amb bons ulls. Donçs bé, aquest migdia quan he arribat a ca els meus pares per dinar, només entrar m'he trobat a ma mare de cara que m'ha dit "la Carla està malalta, té 38,50 de febre". Realment a la Carla se li notava a la carona que no es trobava bé i ja...