Què us puc explicar...

Bon dia a tots, Ja fa anys que li vaig agafar el gust a anar a correr de tant en tant. El plantejament sempre ha estat el mateix, fer una mica d'esport per estar més saludable. La gent ho troba aburrit i de vegades o és, però a mi em serveix, a part del tema físic, per pensar amb les meves coses, ordenar-me i sobretot fer net. Lligat a que corria més o menys (més menys que més) una horeta, en els últims anys m'havia apuntat a curses populars de 10 km. La Mercè, la cursa dels Bombers,..que si fa no fa eren correr aquesta horeta que ja entrenava. Però tot just fa un any, lligat a que el meu ex-company de pis n'havia fet alguna, vaig pensar que algún dia estaria bé poder correr una mitja marató (21 km i 97 metres). El pensament no es va fer més intens fins aquest any on a principis de setembre vaig apuntar-me a la mitja marató de Sant Cugat. L'experiència va ser molt positiva. Positiva per l'ambient que s'hi va respirar i molt positiva per ...

Si en feia de temps que no entreva al bloc per escriure-hi alguna cosa. L'última entrada va ser per parlar de la neu que estava caient sobre Barcelona i ara podria esciure per dir la calor que hi fa. Però durant tot aquest temps han passat coses molt més importants que no la pujada d'uns graus de temperatura. I la bessonada del F. i la M. o l'embaràs del D. i la M. son les noticies estrella d'aquests mesos i dels que vindran. Les noietes del F. i la M. son guapes guapes!. Felicitats parelles!

Son les tres i pico de la tarda i la neu que ja fa estona que cau, ara si, comença a quallar. Al telenotícies diuen que la cosa pot anar a pitjor, per tant amb la Laura decidim deixar el cotxe aparcat on era i la moto al garatge. Millor anar caminant no sigui que els del temps per un cop tinguin raó. M’acomiado de la Laura a Lesseps i enfilo General Mitre per anar cap a la feina. A l’alçada de Balmes la neu s’intensifica i l’estampa comença a molt xula. La gent porta barrets de llana, bufandes, guants...tota peça de roba es benvinguda perquè fa força fred.. A les quatre en punt entro a la feina i el primer que em diuen els meus companys es si he vingut amb moto. Els hi dic que noi, que a la televisió han dit que millor que no s’agafin ni cotxes ni motos i que ens preparem que la cosa empitjora. Quan pronuncio aquestes paraules el meu cap agafa les coses i fot el camp. Ens quedem 4 i el cabo i sense cap instrucció concreta de que hem de fer. A les quatre i mitja el panorama ja no ...

Avui el bloc compleix 2 anys de vida. Tot va començar un 5 de març de 2008 on desprès de llegir el d’altres amics em vaig decidir a fer-ne un. La realitat es que en aquests 2 anys hi ha hagut moments per tot, temporades on la producció ha estat més aviat pobre i d’altres on he estat una mica més regular. El que si que es cert es que m’ho he passat en gran escrivint i més quan em deixeu comentaris de que us ha agradat (especialment Mar i Marta que sou les meves fans nº 1!!). Petons i abraçades a tots

Desprès de les males sensacions de la setmana passada tots teníem al cap que al partit d’ahir el volíem gaudir (es veu que la paraula disfrutar en català no existeix). No era tant un tema tant de resultat, que també, sinó de jugar un bon bàsquet i deixar estar altres coses. A més l’altre equip a priori ens donava bones vibracions: molts ex-jugadors del SAFA Claror, relativament joves i de nivell tècnic i tàctic alt. A l’hora de començar el partit ja hi érem tots menys la baixa confirmada del MVP Valero, que aquella hora estava gaudint d’un sopar “romanticon” amb la seva dona, la Inés, que feia anys (Valero vas sucar? Vas fer guarreridas españolas???). Dons bé, ens disposàvem a començar quan “primera en la frente”. Si la setmana anterior havíem dit que no volíem tornar a veure l’àrbitre rus ni en pintura dons toma geroma pastilla de goma...com va dir el Ferran “no vols caldo, dos tasses” (=”no vols rus, toma rus”). A les 22:30 en punt començava el partit i la veritat es que no va començ...

L'any 1988, entre el 17 de setembre i el 2 d'octubre, es van celebrar les XXIV olimpíades a Seul, Corea de Sud. I van haver moltes fets importants i molts records batuts durant aquelles olimpíade,s però potser el que tots més recordem es el positiu del Ben Johnson desprès de pulveritzar el record del món dels 100 metres, no?. Dons bé per l'Album Olímpic d'aquell estiu l'Albert Hammond i el John Bettis van composar la cançó "One moment in time". L'escollida per cantar-la va ser la Whitney Houston, un troç de cantant que fa relativament poc va tenir problemes amb les drogues i que ara sembla que vol tornar a ser la que era: una cantant genial. M'agrada perquè la canço parla de superació, d'il·lusió, d'ambició,...hem de seguir lluitant i intentar treure el millor de nosaltres perquè el nostre moment està per arribar, i arribarà. Us poso la lletra:  Each day I live I want to be A day to give The best of me I'm only one But not alone ...

Era dur. Havia estat un dia fosc i humit, d’aquells que quan estàvem a Barcelona et donaven ganes de no aixecar-te del llit. La pluja no havia parat de caure des del migdia i semblava que la nit, a la qual ja entràvem, no havia de ser millor. A les 9:00 PM a la trinxera, esperant per fer l’atac, només érem sis. La resta els teníem tots controlats: el Javi feia uns dies que l’havíem perdut trepitjant una mina que li havia destrossat el peu, el Quique el teníem fent negociacions amb els francesos per saber si aquest cop si ens donarien un cop de mà, i el Xavi i el Bruno estaven fent una volta de reconeixement. Per tant, i de moment, tot estava en mans del Ferran, el Dani, el Sergi, el Joan, el Lluís i el que escriu. La tensió a la trinxera deu minuts de l’inici de la batalla es palpava. El Dani s’intentava tranquilitzar fumant-se l’última cigarreta que li quedava mentre mirava una foto de la Mar del dia del seu casament, el Ferran escrivia les últimes línies d’una carta adreçada a la s...