Què us puc explicar...

Quan et lleves de bon matí, obres la persiana i veus que plou, encares el dia diferent. Ja se sap que si l’encares diferent segurament serà diferent. Molta gent diu que l’encares amb un cert pessimisme i tristesa, i potser tenen raó. Deu ser cosa de la foscor o potser la incomoditat de mullar-te (més que la sensació de mullar-te es saber que aniràs molta estona mullat). Aquest matí la situació era aquesta, molta pluja i molta foscor. Sembla que tot el camí anés cap aquest pessimisme i tristesa però la veritat no ha estat així. Perquè? Perquè els nens, que encara no els han inflat el cap amb aquestes cabòries, encaren un dia plujòs com un altre dia qualsevol (o això crec). I clar quan estàs una hora amb ells te n’oblides que plou, o més que oblidar-te’n t’és igual perquè amb ells t’ho passes bé, o molt bé. Aquest matí, com cada matí, he anat a casa els meus nebots a ajudar-los a que es vesteixin i esmorzin, i desprès de fer una mica de “cachondeito2 al cotxe els deixo a cadascun al se...

Ahir al migdia vaig poder veure un tros de la segona emissió d’una entrevista que li havien fet a la Sanchez Camacho al Canal Català. Ella defensa un partit polític que em repugna enormement i l’entrevista va anar sempre més o menys per on m’imaginava i va dir les coses que s’esperava que digués. Va entrar pels temes de la llengua, per l’actualitat en el corredor del mediterrani i demés. Però en un moment donat, la entrevistada, va deixar anar la frase “els polítics som un mal necessari” i aquí si que he de reconèixer que em vaig quedar força estorat. Que vol dir que son un mal necessari? Que la gent de fora ho digui, encara, però que els propis polítics s’autoanomenin com un mal necessari ja em sembla del tot al•lucinant. Entenc des de la meva modesta postura, que els polítics han de ser absolutament necessaris per fer que el país funcioni i vagi endavant. Que l’objectiu final no ha de ser governar sinó sumar perquè el país ens en sortim i que la gent que hi vivim també pugui donar pa...

Només falta una minut perquè soni la sirena i avui no hem puc entretenir parlant amb en Joan. He d’enfilar ràpid cap a casa, que he encara he de fer el pastís que em va encarregar l’Adela i desprès vaig prometre a la Tresina que aniríem a donar un vol pel passeig Sant Joan. El millor camí crec que serà agafar Consell de Cent fins a Sicília, pujar fins a Industria i enfilar cap el casa (Passatge Alió). Quin fred que fa pel carrer, el vent es gelat i ja fa estona que el sol ha marxat. En dues setmanes ja tornem a estar a Nadal i tot i que en tinc moltes ganes no se com ens ho farem aquest any. Espero que abans del cap de setmana ens paguin coma mínim una part de la paga i així ja podrem anar a comprar les llaunes i l’ampolla de cava que vaig veure a la bodega d’en Cal Pupes. Ja veig el balcó de casa, aquell que treu el cap és el Miquel? - Miquel, ves cap dins que aquí fora i fa un fred que pela. - Papa! Ja estàs a casa? Que ràpid! Estic aquí a fora perquè amb la Lourdes i el Ramon es...

A finals del mes de juny una companya de feina em va comentar que donat que teníem un parell d'hores per dinar i es feien força llargues, un parell de migdies a la setmana podríem agafar una professora d'anglès. L’escollida era una senyora vinculada al despatx que no era específicament una professora però que ens podia ajudar. Tot el mes de Juliol varem estar venint tots els dimarts i dijous i s’ha de dir que la cosa va anar prou bé, ja que només el fet de parlar durant una hora en anglès ens anava perfecte. A l’Agost per les nostres vacances i el setembre per les de ella varem acordar retornar la primera setmana de octubre, es a dir, la setmana que avui tanquem. El dimarts, com el primer dia a tot arreu, va ser per explicar-nos breument les nostres vacances. L’E. va explicar que havia anat cap el nord d’Espanya i jo els hi vaig fer cinc cèntims dels dies a Menorca amb L. i la resta de la family però el que de debò teníem d’escoltar es el viatge de la B. I el seu marit a l’Àfri...

Amb aquesta paraula podriem definir la meva participació a la Mitja marató de Sant Cugat 2011. Però com gairebé tot en aquest vida el motiu de tot plegat va ser una deficient preparació. Francament em pensava que tot i conèixer la duresa de la prova, ja que l'havia fet l'any passat, amb tres o quatre entrenaments els últims quinze dies la podria acabar sense problemes. Donava per descomptat que el meu temps seria força dolent però no m'imaginava que em costaria tant arribar a la Rambla del Celler i completar els 21 quilòmetres i 97 metres. L'inici va anar força bé i tot que anava al grup del darrera les sensacions eren bones. El recorregut passava per la zona de Collfavà, les afores del CAR de Sant Cugat, Can Magi i tornada a Collfavà fins arribar de nou al punt d'inici i final (Rambla del Celler). Al quilòmetre 10 portava poc més d'una hora i creia que encara tenia forces per encarar amb tot optimisme la segona part de la prova. M'havia anat hidratant reli...

Un dels viatges que recordo amb més "carinyo" és el que vaig fer, fa tres o quatre anys, amb els meus amics a Berlín i el qual vaig explicar en aquest bloc. Crec que el títol era "Un Sant Joan a Berlín" i el vaig dividir en uns quants capítols. Durant els dies que varem passar allà, van passar dues coses que aquests dies he recordat i que penso que son si més no sorprenents. La primera va passar crec que el segon dia, on al matí, de camí cap al metro, varem veure una bicicleta en perfecte estat sense lligar i sinó recordo malament tirada a terra. Nosaltres en un acte de generositat la varem posar de peu, li varem posar el cavallet i varem seguir el nostre camí. Desprès de voltar tot el dia, quan varem tornar cap a l'hotel per dutxar-nos, i desfent el camí que havíem fet al matí. La bicicleta encara estava allà intacte, ningú l'havia tornat a tirar, ningú li havia pispat una roda o tret el manillar, ningú se l'havia endut cap a casa fent-se la seva. La se...

A l'espera de poder-vos explicar com va la mitja marató de Sant Cugat, tinc ganes de parlar-vos del que en podriem anomenar política. Dic podriem anomenar perquè no ho tinc gaire clar. A casa de petit, tret de dies contats on no hi havia més remei que parlar-ne, no era un tema principal de les nostres converses. El motiu, en part, es que aquest sempre ha estat un tema recorrent de la majoria de les families a la sobretaula, i a la meva de sobretaula en fem ben poca. Ara bé, d'uns anys ençà, la cosa ha canviat força i, potser empesos, sobretot els meus pares, pel meu interès sobre la materia, les converses entre nosaltres han anat en augment. Anem un per un: La mare, crec, es un clar reflex del que li ha passat a molts catalans. Un cop acabada la dictadura, va veure en l'honorable Jordi Pujol a la persona que volia que portès els destins del catalans i durant tots aquells anys de "pujolisme" es va lliurar sense condicions a aquell home menut i amb ...