Els divendres a la tarda, si com es el meu cas et toca treballar, son “suporifers”. Ja t’hi pots posar com vulguis i entrar per la porta carregat de bones intencions perque 10 minuts més tard estàs sumit en un estat de xoc, que normalment no et permet fer gaire cosa més que cremar part de les 3 hores visitant pàgines web, en el meu cas, de caire esportiu.
Així va ser com el passat divendres, en una d’aquestes incursions telemàtiques, vaig entrar a la pàgina web de Barça i vaig veure que els basquetbolístes del club tenien entrenament dissabte matí a la ciutat esportiva. Com a entrenador que m’agradaria ser, una de les coses importants per la formació d’un, es apendre de la gent que en sap (segurament com tot en la vida) es digui Aíto, Joan Plaza o com en aquest cas Xavi Pascual.
Així que vaig trucar al club, preguntant si els entrenaments eren oberts a tothom, i la noia que em va atendre, molt educadament, em va dir que els entrenaments del bàsquet sempre eren a porta tancada. No em vaig quedar del tot satísfet de la seva resposta, així que vaig obrir una segona via d’investigació. L’enviament d’un missatge a una amiga que està dins del club...i res de res, mateixa resposta. Segurament, un altre dia m’haguès conformat, però aquest cop no. Així que em vaig llevar dissabte, deboro el meu entrepà de fuet i cap a Sant Joan Despi (la ciutat esportiva) a intentar parlar amb algú per veure aquell entrenament.
L’entrenament estava previst per les 11:00, així que a les 09:30 ja estava plantat davant el pavelló de bàsquet esperant a no se molt bé qui.
Cap a les 10:00 va començar a arribar algún dels protagonistes d’aquell entrenament, com el Mario Kasun, un jugador molt gros que portava una cara de “clapat” que espantava. Vaig decidir que era millor no parlar amb ell, perque segurament no em podria ajudar en el meu proposit, i a més, millor no molestar gaire aquell “angelet” no fos cas que no haguès passat una bona nit.
Així que vaig trucar al club, preguntant si els entrenaments eren oberts a tothom, i la noia que em va atendre, molt educadament, em va dir que els entrenaments del bàsquet sempre eren a porta tancada. No em vaig quedar del tot satísfet de la seva resposta, així que vaig obrir una segona via d’investigació. L’enviament d’un missatge a una amiga que està dins del club...i res de res, mateixa resposta. Segurament, un altre dia m’haguès conformat, però aquest cop no. Així que em vaig llevar dissabte, deboro el meu entrepà de fuet i cap a Sant Joan Despi (la ciutat esportiva) a intentar parlar amb algú per veure aquell entrenament.
L’entrenament estava previst per les 11:00, així que a les 09:30 ja estava plantat davant el pavelló de bàsquet esperant a no se molt bé qui.
Cap a les 10:00 va començar a arribar algún dels protagonistes d’aquell entrenament, com el Mario Kasun, un jugador molt gros que portava una cara de “clapat” que espantava. Vaig decidir que era millor no parlar amb ell, perque segurament no em podria ajudar en el meu proposit, i a més, millor no molestar gaire aquell “angelet” no fos cas que no haguès passat una bona nit.
Quan ja estava una mica cansat d’estar de peu, i el meu turmell (lesionat feia un parell de setmanes) estava apunt de dir prou, va aparèixer el Xavi Pascual, primer entrenador del Barça de bàsquet des de fa un aproximadament un mes quan, desprès de fer fora el Dusko Ivanovic, el van anomenar a ell capità d’un vaixell que no se sap molt bé per on navega i que té l’objectiu principal de clasificar-se per l’Eurolliga de l’any vinent (això esperem els abonats al Palau). Anava vestit amb uns texans, una xaqueta de xandall, “bambes” i una gorra que li donava un toc molt juvenil i que no s’assemblava en res al tratjo que han de dur per obligació tots els entrenadors de l’ACB quan els veiem dirigir un partit oficial.
Un cop havia recollit la maleta i es dirigia cap a dins del pavelló, sense pensar-m’ho dues vegades li vaig dir “Perdona Xavi” (no, no el coneixia personalment). Ell va mirar cap a on estava jo, una mica extranyat, i llavors va ser quan vaig continuar “puc entrar a veure el teu entrenament?”. Ell, com jo ja m’esperava producte de les meves indagacions prèvies, em va dir que no, que feien els entrenaments a porta tancada i que només podia ser-hi gent del club. Evidentment jo ho entenia, però amb la meva idea “entre cella i cella” d’intentar veure un entrenament, li vaig preguntar si seria posible passar-m’hi un altre dia, que era un entrenador dels Lluïsos, i que tenia ganes de veure un entrenament. Ell es va quedar pensatiu un moment, i suposo que concient de que jo no em rendiria facilment em va preguntar el meu nom i em va dir que em deixava ser-hi (collonut!!!) i que quan vinguès el delegat a fer fora a tothom del pavelló li diguès que ell m’havia donat permís. I així va ser, quan va venir un responsable a fer-me fora, com a la resta d’afeccionats, li vaig dir quer el Xavi Pascual m’havia donat permís per quedar-me, fet que ell evidentment, i més per la pinta que jo portava amb aquesta barba poc cuidada, va voler certificar. La certificació va venir de la pista, quan va arribar una veu que deia “El Rafa dels Lluïsos es pot quedar”.
I així va ser com aquest dissabte passat vaig poder veure el entrenament d’una de les millors plantilles d’Europa preparantse per jugar un partit el dia seguent contra el TDK Manresa del Xavi Schelling i Xavi Rey.
La pregunta que ve ara es, que hi vaig veure dins d’aquelles quatre parets? Vaig poder veure quin es el tracte dels entrenadors amb el jugadors, vaig poder veure quina es la realció de jugadors que venen de diferents parts del mòn, vaig poder veure quin es el nivell d’exigencia en un equip profesional, vaig poder veure que els jugadors son tant humans com nosaltres (també tenen 5 dits a les mans) i que per tant també volen disfrutar amb la feina que fan,....en definitiva, vaig poder treure el cap per un mòn que tinc ganes de que un dia sigui el meu.
Un cop havia recollit la maleta i es dirigia cap a dins del pavelló, sense pensar-m’ho dues vegades li vaig dir “Perdona Xavi” (no, no el coneixia personalment). Ell va mirar cap a on estava jo, una mica extranyat, i llavors va ser quan vaig continuar “puc entrar a veure el teu entrenament?”. Ell, com jo ja m’esperava producte de les meves indagacions prèvies, em va dir que no, que feien els entrenaments a porta tancada i que només podia ser-hi gent del club. Evidentment jo ho entenia, però amb la meva idea “entre cella i cella” d’intentar veure un entrenament, li vaig preguntar si seria posible passar-m’hi un altre dia, que era un entrenador dels Lluïsos, i que tenia ganes de veure un entrenament. Ell es va quedar pensatiu un moment, i suposo que concient de que jo no em rendiria facilment em va preguntar el meu nom i em va dir que em deixava ser-hi (collonut!!!) i que quan vinguès el delegat a fer fora a tothom del pavelló li diguès que ell m’havia donat permís. I així va ser, quan va venir un responsable a fer-me fora, com a la resta d’afeccionats, li vaig dir quer el Xavi Pascual m’havia donat permís per quedar-me, fet que ell evidentment, i més per la pinta que jo portava amb aquesta barba poc cuidada, va voler certificar. La certificació va venir de la pista, quan va arribar una veu que deia “El Rafa dels Lluïsos es pot quedar”.
I així va ser com aquest dissabte passat vaig poder veure el entrenament d’una de les millors plantilles d’Europa preparantse per jugar un partit el dia seguent contra el TDK Manresa del Xavi Schelling i Xavi Rey.
La pregunta que ve ara es, que hi vaig veure dins d’aquelles quatre parets? Vaig poder veure quin es el tracte dels entrenadors amb el jugadors, vaig poder veure quina es la realció de jugadors que venen de diferents parts del mòn, vaig poder veure quin es el nivell d’exigencia en un equip profesional, vaig poder veure que els jugadors son tant humans com nosaltres (també tenen 5 dits a les mans) i que per tant també volen disfrutar amb la feina que fan,....en definitiva, vaig poder treure el cap per un mòn que tinc ganes de que un dia sigui el meu.
Comentaris