Què us puc explicar...

Si un dia veieu que el vostre avió vola per sobre del Llobregat.....es brooooma. Bon video!

Primer de tot, i atenent una petició de la Sandra, us poso la foto: El segon dia, diumenge, era el fort ja que venia la resta de família per dinar i fer un mica de xerinola. Els cosins tot i haver anat a dormir desprès del partit ens vem llevar ben aviat. Uns perquè l’Arlet va decidir que ja n’hi havia prou de dormir, d’altres perquè tenim el despertador biològic espatllat i les set en punt ja teníem els ulls com a plats, i la resta perquè volíem evitar despertar-se pel soroll d’unes olles en mans d’uns inconscients (tiet Lluís i tiet Ramon). Així dons a les nou ja estaven qui més qui menys força espavilats i esperàvem l’arribada de la tieta Lourdes, el tiet Joaquim, la tieta Dolors, el tiet Lluís, la tieta Carme i el tiet Ramon. Aquesta es va produir cinc minuts més tard i com us podeu imaginar no van entrar a la casa silenciosament, sinó més aviat tot el contrari. Ja només faltaven per arribar la tieta Antònia, l’Aida i el Miquel. A dos quarts de deu ja els teníem a tots els tiets a...

De les diferents teories que em circulen pel cap, n’hi ha una que diu que normalment quan es fa una cosa per primera vegada sempre tens aquella il•lusió d’allò desconegut i el dubte de com anirà tot plegat. De si t’agradarà o no t’agradarà, de si se’t farà llarg o curt, de que si tomba o gira. Però quan ho fas per segona vegada el dubte ja està majoritàriament esvaït i si ho fas, si pots, es perquè ens tens ganes (o moltes ganes) de fer-ho. Doncs bé, aquest cap de setmana passat, amb el dubtes esvaïts de la primera trobada de l’any passat, la família Nache gairebé al complert ens vem tornar a reunir dins d’una casa, la “Casserres house”. He fet el petit apunt de gairebé al complert perquè aquest cop no vem poder contar amb la Clara, la Mònica i el Xavier per motius laborals però si que hi van ser aquest cop la tieta Antònia, el Miquel i l’Aïda que l’any passat no van poder-ne gaudir. El gruix de la família vem arribar dissabte matí. Allà, instal•lats de feia uns dies, ja ens esperaven ...

Les coses a Catalunya van com van. Son moments durs per moltes families. Els més fàcil es deixar-se vencer però nosaltres, HO PORTEM DINS!

Ens esperen temps difícils. Amb la victòria d'ahir del PP, i per una majoria tant amplia, els catalans ho tindrem fotut. No hi ha molt més a dir. Potser l’opció es prendre-s’ho amb una mica d’humor. Us passo unes piulades d’ahir nit al vespre mentre feien el recompte de vots i que van fer que gairebé em pixès de riure (literalment): “Rajoy: Nadie tiene que sentir inquietud alguna... Se m'han eriçat els pèls del clatell”. “Molt gran el DJ de Génova posant Queen. Tot de pperos corejant un homosexual” "Hemos perdido claramente las elecciones" http://bit.ly/vuzK93 #20nlv” #nomedigas???” “Se rumorea que el PSOE va a sacar a Karanka a dar la rueda de prensa..” “Mariano, ya podemos empezar a fumar en el trabajo? O nos esperamos a mañana?” “Francisco Franco, Manuel Fraga, Rouco Varela, Mariano Rajoy... De verdad, como gallego os pido disculpas al resto de España. Lo siento.” “Estoy dándole a F5 ininterrumpidamente a las ofertas laborales de Infojobs, tienen que...

Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant. La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor. Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé ...

Quan et lleves de bon matí, obres la persiana i veus que plou, encares el dia diferent. Ja se sap que si l’encares diferent segurament serà diferent. Molta gent diu que l’encares amb un cert pessimisme i tristesa, i potser tenen raó. Deu ser cosa de la foscor o potser la incomoditat de mullar-te (més que la sensació de mullar-te es saber que aniràs molta estona mullat). Aquest matí la situació era aquesta, molta pluja i molta foscor. Sembla que tot el camí anés cap aquest pessimisme i tristesa però la veritat no ha estat així. Perquè? Perquè els nens, que encara no els han inflat el cap amb aquestes cabòries, encaren un dia plujòs com un altre dia qualsevol (o això crec). I clar quan estàs una hora amb ells te n’oblides que plou, o més que oblidar-te’n t’és igual perquè amb ells t’ho passes bé, o molt bé. Aquest matí, com cada matí, he anat a casa els meus nebots a ajudar-los a que es vesteixin i esmorzin, i desprès de fer una mica de “cachondeito2 al cotxe els deixo a cadascun al se...

Ahir al migdia vaig poder veure un tros de la segona emissió d’una entrevista que li havien fet a la Sanchez Camacho al Canal Català. Ella defensa un partit polític que em repugna enormement i l’entrevista va anar sempre més o menys per on m’imaginava i va dir les coses que s’esperava que digués. Va entrar pels temes de la llengua, per l’actualitat en el corredor del mediterrani i demés. Però en un moment donat, la entrevistada, va deixar anar la frase “els polítics som un mal necessari” i aquí si que he de reconèixer que em vaig quedar força estorat. Que vol dir que son un mal necessari? Que la gent de fora ho digui, encara, però que els propis polítics s’autoanomenin com un mal necessari ja em sembla del tot al•lucinant. Entenc des de la meva modesta postura, que els polítics han de ser absolutament necessaris per fer que el país funcioni i vagi endavant. Que l’objectiu final no ha de ser governar sinó sumar perquè el país ens en sortim i que la gent que hi vivim també pugui donar pa...

Només falta una minut perquè soni la sirena i avui no hem puc entretenir parlant amb en Joan. He d’enfilar ràpid cap a casa, que he encara he de fer el pastís que em va encarregar l’Adela i desprès vaig prometre a la Tresina que aniríem a donar un vol pel passeig Sant Joan. El millor camí crec que serà agafar Consell de Cent fins a Sicília, pujar fins a Industria i enfilar cap el casa (Passatge Alió). Quin fred que fa pel carrer, el vent es gelat i ja fa estona que el sol ha marxat. En dues setmanes ja tornem a estar a Nadal i tot i que en tinc moltes ganes no se com ens ho farem aquest any. Espero que abans del cap de setmana ens paguin coma mínim una part de la paga i així ja podrem anar a comprar les llaunes i l’ampolla de cava que vaig veure a la bodega d’en Cal Pupes. Ja veig el balcó de casa, aquell que treu el cap és el Miquel? - Miquel, ves cap dins que aquí fora i fa un fred que pela. - Papa! Ja estàs a casa? Que ràpid! Estic aquí a fora perquè amb la Lourdes i el Ramon es...

A finals del mes de juny una companya de feina em va comentar que donat que teníem un parell d'hores per dinar i es feien força llargues, un parell de migdies a la setmana podríem agafar una professora d'anglès. L’escollida era una senyora vinculada al despatx que no era específicament una professora però que ens podia ajudar. Tot el mes de Juliol varem estar venint tots els dimarts i dijous i s’ha de dir que la cosa va anar prou bé, ja que només el fet de parlar durant una hora en anglès ens anava perfecte. A l’Agost per les nostres vacances i el setembre per les de ella varem acordar retornar la primera setmana de octubre, es a dir, la setmana que avui tanquem. El dimarts, com el primer dia a tot arreu, va ser per explicar-nos breument les nostres vacances. L’E. va explicar que havia anat cap el nord d’Espanya i jo els hi vaig fer cinc cèntims dels dies a Menorca amb L. i la resta de la family però el que de debò teníem d’escoltar es el viatge de la B. I el seu marit a l’Àfri...

Amb aquesta paraula podriem definir la meva participació a la Mitja marató de Sant Cugat 2011. Però com gairebé tot en aquest vida el motiu de tot plegat va ser una deficient preparació. Francament em pensava que tot i conèixer la duresa de la prova, ja que l'havia fet l'any passat, amb tres o quatre entrenaments els últims quinze dies la podria acabar sense problemes. Donava per descomptat que el meu temps seria força dolent però no m'imaginava que em costaria tant arribar a la Rambla del Celler i completar els 21 quilòmetres i 97 metres. L'inici va anar força bé i tot que anava al grup del darrera les sensacions eren bones. El recorregut passava per la zona de Collfavà, les afores del CAR de Sant Cugat, Can Magi i tornada a Collfavà fins arribar de nou al punt d'inici i final (Rambla del Celler). Al quilòmetre 10 portava poc més d'una hora i creia que encara tenia forces per encarar amb tot optimisme la segona part de la prova. M'havia anat hidratant reli...

Un dels viatges que recordo amb més "carinyo" és el que vaig fer, fa tres o quatre anys, amb els meus amics a Berlín i el qual vaig explicar en aquest bloc. Crec que el títol era "Un Sant Joan a Berlín" i el vaig dividir en uns quants capítols. Durant els dies que varem passar allà, van passar dues coses que aquests dies he recordat i que penso que son si més no sorprenents. La primera va passar crec que el segon dia, on al matí, de camí cap al metro, varem veure una bicicleta en perfecte estat sense lligar i sinó recordo malament tirada a terra. Nosaltres en un acte de generositat la varem posar de peu, li varem posar el cavallet i varem seguir el nostre camí. Desprès de voltar tot el dia, quan varem tornar cap a l'hotel per dutxar-nos, i desfent el camí que havíem fet al matí. La bicicleta encara estava allà intacte, ningú l'havia tornat a tirar, ningú li havia pispat una roda o tret el manillar, ningú se l'havia endut cap a casa fent-se la seva. La se...

A l'espera de poder-vos explicar com va la mitja marató de Sant Cugat, tinc ganes de parlar-vos del que en podriem anomenar política. Dic podriem anomenar perquè no ho tinc gaire clar. A casa de petit, tret de dies contats on no hi havia més remei que parlar-ne, no era un tema principal de les nostres converses. El motiu, en part, es que aquest sempre ha estat un tema recorrent de la majoria de les families a la sobretaula, i a la meva de sobretaula en fem ben poca. Ara bé, d'uns anys ençà, la cosa ha canviat força i, potser empesos, sobretot els meus pares, pel meu interès sobre la materia, les converses entre nosaltres han anat en augment. Anem un per un: La mare, crec, es un clar reflex del que li ha passat a molts catalans. Un cop acabada la dictadura, va veure en l'honorable Jordi Pujol a la persona que volia que portès els destins del catalans i durant tots aquells anys de "pujolisme" es va lliurar sense condicions a aquell home menut i amb ...

Els que em coneixeu en major mesura i els que aneu seguint aquest bloc en menor, sabreu que durant molts anys hi vaig dedicar molt de temps a jugar a bàsquet (un dia hi dedicaré una entrada al blog). Un cop vaig donar per finalitzada la meva poc exitosa carrera vaig decidir que no podia abandonar l'esport de cap de les maneres, primer per un tema físic i segon per un tema de cap. El primer any, o millor dir temporada (setembre-juny), el gimnàs va er l'opció que vaig escollir. els dilluns, dimecres i divendres em llevaba a les 6:30 a.m. i a les 7:00 ja era sobre la bicicleta fent l'escalfament. Feia una horeta ben bona i cap a les 8:15 a.m. ja estava a punt per anar a la feina. No cal dir que pels meus amics era una bojeria estar per aquelles hores al carrer, però a mi era el més natural ja que a casa sempre hem estat d'estar ben dora en peu. El segon any la meva vida va donar un bon tomb, a nivell esportiu i sobretot a nivell personal. Cap el mes de novembre vaig tenir ...

Desprès d'uns dies força atrafegats, ahir, finalment, vaig poder veure l'entrega de la medalla d'Or del Parlament de Catalunya a l'entrenador del Barça de futbol, Sr. Josep Guardiola. No cal dir que l'entrega de la medalla em sembla del tot merescuda desprès de tots els títols que ha guanyat i de l'imatge que ha donat de Catalunya cap en dins i de Catalunya cap enfora ha estat inmilloralbe.  Primer vaig veure el discurs de la Mònica Terribes. La directora de Televisió de Catalunya em sembla, vist desde fora, una profesional exel·lent que està conduint una televisió de la qual me'n sento molt orgullòs com a català. El discurs es més de repàs de l'història del Pep en el món del futbol però amb un estil propi que em va agradar. Us l'adjunto: Desprès vaig veure el del propi Pep. El discurs per mi va ser inspirador de principi a fi, quan diu coses com que s'estima i que sent passió per la seva feina o quan ens fa una "arenga" als catalans p...

Això d’escriure es com anar amb bicicleta. Desprès d’un temps sense pujar-hi al principi costa mantenir l’equilibri, i quan fas les primeres pedalades costa anar recte cap a l'objecitu. Això si desprès d’uns minuts la cosa s’estabilitza, ja no penses en la "nata" que et pots pegar i frueixes del recorregut. Això es el que tinc ganes de fer ara, agafar la bici de nou i explicar-vos el nou recorregut. La primera passejada desprès retorn comença ara...deixeu-me una mica d'espai no sigui que faci mal a algú...som-hi! Fa dos mesos que vaig rebre, a mitja tarda, una trucada important. En el meu cas diria que potser va una mica més enllà que important i s’apropa més a importantíssima...espera un moment, potser la paraula no és important...si, prefereixo utilitzar il•lusionant. A l’altre banda de l’aparell hi havia una persona important (ell si que és important) que m’ofereix participar en un projecte en el que ja feia temps que tenia ganes de ser-hi. Bàsicament consisteix a ...

Diumenge passat l'equip on faig de segon entrenador va viure un dia especial. `Vàrem jugar l'anada d'unes fases d'ascens a lliga EBA, una categoria  que de moment pensem que està fora de les nostres possibilitats, segur a nivell econòmic i molt possiblement també a d'altres nivells. La premissa en aquest cas, era bàsica, fruïr al màxim del partit perquè no sabem que ens depararà el futur, i si tindrem la possibilitat de jugar-ne més. Esperem que si. Un cop començat el partit les coses no van anar tant bé com ens haguès agradat, i sobretot a la segona part els rivals, un club històric de la ciutat de Badalona, van estar molt més encertats en el tir i en les decisions que van prendre. Nosaltres, impotents, tot i que ho vem intentar no en vem saber prou, i el pitjor es que penso que no el vem disfrutar com es mereixia, un moment com aquest.  Diumenge en tenim un altre oportunitat de disfrutar-ho, i perquè no, de guanyar. En fi, coses de l'esport.  

Noies / Nois, aquest divendres-dissabte desprès de molts anys de voler i no fer, finalment vaig fer. I que vaig fer? Pà! Un pà de debó, un pà cassolà...un pà tipus Turris. Amb el que m'agrada a mi el pà i només n'havia fet una vegada en una activitat que em van demanar a l'escola quan tenia 7 o 8 anys. No recordo com va sortir però veient alguna altra manualitat que tinc per casa de quan tenia aquella edat....millor no enrecordar-se'n. Us he de ser sincer, i dir-vos, que el què va sortir divendres-dissabte no va ser el millor pà, ja què em vaig equivocar en l'elecció del llevat.  Però el d'ahir nanos ja va per nota! Us adjunto una foto de l'entrepà que s'ha endut la L. aquest matí, i el dia que vingueu a casa us en deixaré provar una mica!! Que us sembla un pà amb tomàquet amb fuet de la plana de Vic?? Boca aigua, no? Us hi espero!!

Ara fa una setmana la L. i jo vem estrenar al nou pis una taula de cuina molt xula i, sobretot, força econòmica. Es d’aquestes que s’obren com un llibre perquè, d’aquesta manera, quan es tancada ocupa un espai relativament petit i quan l’obres hi pots fer un àpat amb tota comoditat. Com podeu veure a la foto l’hem comprat d’un color verd intens que creiem que encaixa perfectament amb la cuina i li dona un contrapunt força interessant. Els anys que vaig ser al pis de la Baixada era difícil poder posar una taula encara que fos minúscula sobretot perquè la cuina no donava per més. Doncs bé, el que pot semblar una compra relativament poc important penso que n’és una de les que més orgullós n’estic. Primer, per un tema de neteja de la casa, ja que esmorzant, dinant o sopant a la cuina es fa menys merder, o com a mínim m’ho sembla a mi. Com diu un proverbi de no se on “no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta”. Però sobretot, el que més m’agrada, es que els 2-3 dies que l’hem fet ...

Admeto que amb la poca regularitat amb la que escric es impossible tenir algun seguidor al meu bloc però la veritat es que se’m fa feixuc moltes vegades escriure-hi. La raó es que penso que tinc poques coses que explicar. Estaria bé prometre-us que a partir d’ara hi escriure més però no us ho creieu...potser ara que se que el D. té ordinador per fi a casa m'hi animo més sovint. Durant aquest temps d’absència hi ha hagut alguns canvis al meu pas per aquest món, que ara mateix està farcit de guerres i desgracies com les del Japó, però una de les més rellevants ha estat que amb la L. hem deixat el pis de Baixada de la Glòria i hem marxat a l’altra banda de Collserola. Sant Cugat del Vallès. La comparació d’aquest pis amb l’anterior no té color ja que el d’ara ens dona un confort i unes comoditats que l’altre, tot i tenir coses molt bones, no ens podia oferir. Temes com tenir calefacció son coses que s’havien convertit, potser perquè ens fem grans, en gairebé imprescindibles. També el ...