dimecres, de març 26, 2008

Arenys de Mar

La Setmana Santa, lluny del lligams familiars que té el Nadal que t'obliguen a no abandonar el niu, es aprofitada per molta gent per fer viatges i escapades de 4 o 5 dies o fins i tot de tota la setmana.

Nova York, anar a esquiar o aprofitar els primers dies per poder disfrutar de la platja (això si, més tirant a la lectura i al passeig que a capbussar-se dins de la gèlida aigua del mar) han estat algunes de les sortides que han fet els meus amics i pel que m'han explicat amb un èxit rotund.

Un servidor, al contrari que ells, s'ha dedicat a explorar els racons amagats del pis del qual es inquil·lí desde el passat 24 de setembre (dia de la Mercè) junt amb un ex-company d'equip de la fantàstica generació del 78, i a fer una visita fugaç on va disfrutar la seva infancia. Aquest lloc es Arenys de Mar, un poble preciòs del Maresme, que es conegut per la llotja del peix (Si heu vist la peli "Sin Reservas" es semblant al lloc on la Catherine Z Jones combra el peix pel seu restaurant).
Els records que em van venir al cap van ser increibles...quan tingui les fotos baixades del tot a l'ordinador i hagi ordenat tots aquests records us aniré explicant. De moment us avanço una foto del mercat d'Arenys de Mar, on de ben petit anava amb mà mare a fer la compra.

dimarts, de març 18, 2008

Felicitats sister!!!

Avui es l'aniversari de la Lourdes, la meva germana. En fa 33 (si, com Jesucrist).
Com veieu a la foto es mare d'una nena preciosa, que te un somriure increible, des de fa gairebé un anyet.....a tots se'ns cau la baba.

Però avui Carla es el dia de la teva mama, així que sister, disgruta molt del dia del teu aniversari!!


How to help your child to become a pro athlete

Us adjunto un escrit del Ettore Messina on parla de l'educació esportiva dels nois i noies petits. Crec que es força interessant perque parla de formació humana i, venint d'un entrenador de competició pura i dura com es ell, es important. Està escrit amb anglès, però no patiu perque jo, que no domino tant bé com voldria l'idioma, l'he entès perfectament.
"Many people ask me for a piece of advice on how to help their child to become a pro athlete. So today I'll try to address this issue and share some of my ideas. First of all, it will be extremely helpful for your kid to try both an individual sport and a team sport when he's young in order to develop himself mentally and physically. For example, I was very lucky that my daughter tried judo for 3 years when she was in primary school. This really helped her to develop her personality, to overcome her lack of self-confidence, to know her body better and to discipline herself a little bit. At the same time, I think that the dynamics of team sports are something that should be experienced as it helps to learn how to deal with other people, how to understand your role, how to assume responsibility not only for yourself but for the team. So I think trying a team sport is extremely helpful from the educational point of view. In Italy we make a big mistake by deciding very early what game a kid should play. In the United States, kids have a chance to try many different sports before choosing which one they devote themselves to. For example, Trajan Langdon not only was drafted by an NBA franchise, but he was also close to be drafted by MBL team, because he played both basketball and baseball in college. In the US they have a chance to try many options partly because they have the system where seasons in different sports are spread through the year. As a result, a kid can virtually try everything. In Italy, due to the lack of facilities, usually, you send your child to do either football or basketball or volleyball or tennis. Suppose you've already chosen any specific sports. If I were to make a suggestion, the first thing that I would consider as a father is the quality of the coach. Many parents who are not very familiar with a particular kind of sports may be attracted by the system that focuses on the result. But there is a huge difference between playing sports on the professional level and teaching it to the youngsters. You'd better send your kid to the place where the focus is on the development of his personality and his qualities of a player, as it's much more important at that age. If you are lucky enough to find such a coach, second, you should not hurry to make your kid a pro athlete that has four or more trainings a week and dedicates a lot of time to sports. Personally, I think, this should not happen until the kid turns 14-15. Young kids that are exposed to a very high level of pressure physically, technically and mentally, usually, cannot stand this kind of pressure. I would like to find a teacher for my kid who will be able to offer a reasonable level of challenge to the young players and develop some kind of group mentality, still respecting everybody's personality. This might be a difficult task to find such a coach, though. Due to financial reasons, children are usually coached by young people. I went through the same routine. I started coaching when I was 17. Turning back, I see that I made a lot of mistakes. It was good for me, as I had a chance to learn from my mistakes, but some of my players paid for it. There is not enough investment in children's sports so that experienced coaches could be attracted to work there. At the same time, we need young coaches to develop. But only those, who are able to get something from more experienced coaches, will become good teachers. However not all older coaches are necessarily better coaches. Let's get down to the key question: how a parent who never played a pro sports could decide what coach is good for his child? First of all, neither the parent nor the coach should be attracted by immediate results. Second, all of us can understand if there is balance in the behavior of another person. Even if my son received more attention in terms of shooting, playing time, I would be suspicious. Because treating him like a superstar when he's 13 years old is not a good way to develop his personality. Suppose I don't know basketball and choose a coach for my child. The most important indicators for me would be a) my son's mood when he comes back home after practices and b) the level of togetherness of his team when I watch their games. If I see that my child comes home perfectly adequate and most of the times positive, and his team is playing with a good sense of togetherness, for me that's the sign that you might want to stay with this coach. If, by contrast, he comes home frustrated or behaves in some strange way, he'd better leave and find someone else.
Trainings should be the time when the kid is challenged in a constructive way. You can understand whether it's working this way by simply looking at your son after practices. Talking about myself, if my son Filippo wants to play basketball when he gets older, it will be an extra-pressure both for him and his coach to have me around. So, I will need to find a way not to stay too close, but at the same time not to stay too far away from him. If I stand too far, he might perceive this as I'm not interested in him. So it would be a very difficult for me to find a balance at that moment.
Right now Filippo is crazy about basketball. He lives inside basketball. He comes to see our practices and games, he knows all the players, he has his CSKA jerseys and T-shirts, he's already a player in a sense. But when we go back to Italy, he plays a little bit of football with his cousins. Anyway I don't want to press him to choose basketball over other sports.
He's excited about basketball to the point that when he's home and a friend of ours comes, Filippo always wants to play two-on-two. He has his routine. He switches off the light and starts introducing players: number four — Theo Papaloukas, number six — Nikos Zisis, number seven — Anatoly Kashirov (who, by the way, is his favorite player)… And so on until the last one, then he turns the light on, he does a little warm up and then we finally can play. During the game he sometimes calls a time-out, goes to sit in the corner or waves a towel. So, basically, he imitates all the things he sees during our games.
The difficult part was when we, his mother or I, had to make him lose sometimes. We realized that our natural instinct was to let him win. We had to make it more realistic. Honestly, it was dramatic for him to lose a game at the beginning. Now, he finally understands that losing is also part of the game, as well as playing bad sometimes and recognizing that mama or papa played better.
When he will be 12-14 years old, he'll find an environment that will be easy for him to understand. Sport is a great help for youngsters to develop their personality. The reason is very simple: sport is a metaphor of life. You win, you lose, you experience frustration if you lose or joy if you win. But, if it's not your profession, you experience all this for free. In normal life, if you experience some failure (in relationships, in work or school or any other major field), sometimes it costs a lot. Sports give you a little bit of understanding how you will feel in real life when something similar will happen there. This is the great advantage of any sport. So I'd like my son to experience this, so that he will be more prepared for the real life.
Until kids turn 12-13 it's not only sport, it's more a game. By game I mean something that can be played with a lot of mistakes. It should involve a lot of fun. It's like in school when you experience all the fun when you start to read, to count or to discover something new. It's more a game for the first 4-5 years. Then it becomes more serious and you should start asking those kids to be much more selective in their understanding and their learning. You start pressing them a little bit more to organize their ability to study.
For example, in Italian school system the difference comes when you're ten. At ten you graduate from primary school to medium school, which lasts 3 years and prepares you to high school. And then after 5 years of high school you go to college. So, for sure, everything of the 5 years of primary school, from 6 to 10 included, is a game. Even if you start introducing a little bit of discipline.
The same in sports, it should not be about fundamentals until at least 10. For sure, you can teach your children to know their body through the use of the ball: how to catch, how to roll, how to run with the ball etc. In Italy, for example, we have mini-basket (smaller ball and the baskets are placed lower) which is mostly a game, not sports, with the exception of situations when coaches press the kids to win by all means even in mini-basket. And that is an abuse in my opinion. Besides, mini-basket is a pure fun to play where children under 12 can toy with the ball and participate in contests.
I've heard many things about Russian system where kids have one or more trainings a day from a very early age. In the US, you're not allowed to practice for more than a certain amount of hours a week. And they are very strict on that, even in NCAA. I agree with this. It's not realistic that your kid is 10-12 years old and he lives like a professional player, practicing two times a day.
When they ask me, at what age it is best to start training like a pro athlete, I answer with a question: How important is school education to your child? When I was coaching young players in Italy in the 80s (from 1978 to 1989) some parents told me: «Take my son to the gym as often as you can, because I'm not interested in school, I want him to become a professional player». Due to economic situation, many families see their children succeeding in sports as a way to improve the quality of their life. I respect that. But at the same time I still believe that education in school is very important. And it'll never be a good idea sacrificing it.
I believe that you cannot be a good, smart player, if you didn't study at the minimum level, if you didn't learn how to use your brain. At least, in Europe. NBA is different. As in Europe the game is played in a more sophisticated way, sometimes I'm happier to see my player reading a book, than staying in gym after practice. I'm very worried when everything outside basketball for them is PlayStation and iPod. I respect PlayStation and iPod, but there is something else in life beside that. For sure, you have to be a smart and educated person to play at the highest level.
So the question is either you want your child to be good in school in case his career didn't work out or you want to play in the lottery and bid everything to his pro athlete career. If you want him to study, he cannot practice two times a day until he finishes school. It's very simple.
As for fundamentals to be developed until players are 16-17, the most important thing to check is coordination and balance. I would not be so paranoid with all other things. Then, obviously, you teach them how to catch, how to pass, how to shoot, how to dribble, how to move without the ball. But if they don't have the balance and coordination, it's difficult for them to become good basketball players. For example, Ricky Rubio is helped a lot by the great balance, coordination and quickness he has. It gives him a great advantage. It's amazing that in Joventut they manage to raise so many young players year after year. For sure, their system deserves to be studied. "

Ettore Messina

divendres, de març 14, 2008

Una ullada des de dins

Els divendres a la tarda, si com es el meu cas et toca treballar, son “suporifers”. Ja t’hi pots posar com vulguis i entrar per la porta carregat de bones intencions perque 10 minuts més tard estàs sumit en un estat de xoc, que normalment no et permet fer gaire cosa més que cremar part de les 3 hores visitant pàgines web, en el meu cas, de caire esportiu.
Així va ser com el passat divendres, en una d’aquestes incursions telemàtiques, vaig entrar a la pàgina web de Barça i vaig veure que els basquetbolístes del club tenien entrenament dissabte matí a la ciutat esportiva. Com a entrenador que m’agradaria ser, una de les coses importants per la formació d’un, es apendre de la gent que en sap (segurament com tot en la vida) es digui Aíto, Joan Plaza o com en aquest cas Xavi Pascual.
Així que vaig trucar al club, preguntant si els entrenaments eren oberts a tothom, i la noia que em va atendre, molt educadament, em va dir que els entrenaments del bàsquet sempre eren a porta tancada. No em vaig quedar del tot satísfet de la seva resposta, així que vaig obrir una segona via d’investigació. L’enviament d’un missatge a una amiga que està dins del club...i res de res, mateixa resposta. Segurament, un altre dia m’haguès conformat, però aquest cop no. Així que em vaig llevar dissabte, deboro el meu entrepà de fuet i cap a Sant Joan Despi (la ciutat esportiva) a intentar parlar amb algú per veure aquell entrenament.
L’entrenament estava previst per les 11:00, així que a les 09:30 ja estava plantat davant el pavelló de bàsquet esperant a no se molt bé qui.
Cap a les 10:00 va començar a arribar algún dels protagonistes d’aquell entrenament, com el Mario Kasun, un jugador molt gros que portava una cara de “clapat” que espantava. Vaig decidir que era millor no parlar amb ell, perque segurament no em podria ajudar en el meu proposit, i a més, millor no molestar gaire aquell “angelet” no fos cas que no haguès passat una bona nit.
Quan ja estava una mica cansat d’estar de peu, i el meu turmell (lesionat feia un parell de setmanes) estava apunt de dir prou, va aparèixer el Xavi Pascual, primer entrenador del Barça de bàsquet des de fa un aproximadament un mes quan, desprès de fer fora el Dusko Ivanovic, el van anomenar a ell capità d’un vaixell que no se sap molt bé per on navega i que té l’objectiu principal de clasificar-se per l’Eurolliga de l’any vinent (això esperem els abonats al Palau). Anava vestit amb uns texans, una xaqueta de xandall, “bambes” i una gorra que li donava un toc molt juvenil i que no s’assemblava en res al tratjo que han de dur per obligació tots els entrenadors de l’ACB quan els veiem dirigir un partit oficial.
Un cop havia recollit la maleta i es dirigia cap a dins del pavelló, sense pensar-m’ho dues vegades li vaig dir “Perdona Xavi” (no, no el coneixia personalment). Ell va mirar cap a on estava jo, una mica extranyat, i llavors va ser quan vaig continuar “puc entrar a veure el teu entrenament?”. Ell, com jo ja m’esperava producte de les meves indagacions prèvies, em va dir que no, que feien els entrenaments a porta tancada i que només podia ser-hi gent del club. Evidentment jo ho entenia, però amb la meva idea “entre cella i cella” d’intentar veure un entrenament, li vaig preguntar si seria posible passar-m’hi un altre dia, que era un entrenador dels Lluïsos, i que tenia ganes de veure un entrenament. Ell es va quedar pensatiu un moment, i suposo que concient de que jo no em rendiria facilment em va preguntar el meu nom i em va dir que em deixava ser-hi (collonut!!!) i que quan vinguès el delegat a fer fora a tothom del pavelló li diguès que ell m’havia donat permís. I així va ser, quan va venir un responsable a fer-me fora, com a la resta d’afeccionats, li vaig dir quer el Xavi Pascual m’havia donat permís per quedar-me, fet que ell evidentment, i més per la pinta que jo portava amb aquesta barba poc cuidada, va voler certificar. La certificació va venir de la pista, quan va arribar una veu que deia “El Rafa dels Lluïsos es pot quedar”.
I així va ser com aquest dissabte passat vaig poder veure el entrenament d’una de les millors plantilles d’Europa preparantse per jugar un partit el dia seguent contra el TDK Manresa del Xavi Schelling i Xavi Rey.
La pregunta que ve ara es, que hi vaig veure dins d’aquelles quatre parets? Vaig poder veure quin es el tracte dels entrenadors amb el jugadors, vaig poder veure quina es la realció de jugadors que venen de diferents parts del mòn, vaig poder veure quin es el nivell d’exigencia en un equip profesional, vaig poder veure que els jugadors son tant humans com nosaltres (també tenen 5 dits a les mans) i que per tant també volen disfrutar amb la feina que fan,....en definitiva, vaig poder treure el cap per un mòn que tinc ganes de que un dia sigui el meu.

Cuento de Mario Benedetti

Cuentan que una vez se reunieron en algún lugar de la tierra todos los sentimientos y cualidades de los seres humanos.
Cuando el Aburrimiento había bostezado por tercera vez, la Locura como siempre tan loca les propuso: ...vamos a jugar a las escondidas?
La Intriga levantó la ceja intrigada y la Curiosidad sin poder contenerse le preguntó: A las escondidas..??? y... Cómo es eso??....
Es un juego, explicó la Locura, en el que yo me tapo la cara y comienzo a contar desde uno hasta un millón... y cuando yo haya terminado de contar, el primero de ustedes que yo encuentre ocupara mi lugar para continuar el juego.
El Entusiasmo bailó entusiasmado secundado por la Euforia. La Alegría dio tantos saltos que terminó convenciendo a la Duda, e incluso a la Apatía, a la que nunca le interesaba hacer nada.
Pero no todos querían participar. La Verdad prefirió no esconderse... para qué...??...si al final siempre la hallaban.
Y la Soberbia opinó que era un juego muy tonto (en realidad lo que le molestaba era que la idea no hubiese sido de ella)...y la Cobardía prefirió no arriesgarse.
Uno, dos tres... comenzó a contar la Locura. La primera en esconderse fue la Pereza, como siempre tan perezosa se dejó caer tras la primera piedra del camino.
La Fé subió al cielo y la Envidia se escondió tras la sombra del Triunfo, que con su propio esfuerzo había logrado subir a lacopa del árbol más alto.
La Generosidad casi no alcanzó a esconderse, cada sitio que hallaba le parecía maravilloso para alguno de sus amigos... que si un lago cristalino... para la Belleza ....que si una hendida en un árbol... perfecto para la Timidez ....que si el vuelo de una mariposa... lo mejor para la Voluptuosidad ....que si una ráfaga de viento... magnífico para la Libertad.
Así terminó por acurrucarse en un rayito de sol.
El Egoísmo, en cambio encontró un sitio muy bueno desde el principio: aireado, cómodo... pero sólo para él.
La Mentira se escondió en el fondo de los océanos...(mentira, se escondió detrás del arco iris).
La Pasión y el Deseo en el centro de los volcanes.
El Olvido... se me olvidó dónde se escondió el Olvido, pero eso no es lo más importante.
La Locura contaba ya novecientos noventa y nueve mil novecientos noventa y nueve...y el Amor no había aún encontrado sitio para esconderse entre sus flores.
Un millón contó la Locura y comenzó a buscar.
La primera en encontrar fue la Pereza... a sólo tres pasos detrás de unas piedras.
Después se escuchó la Fé discutiendo con Dios sobre Teología y a la Pasión y el Deseo los sintió vibrar en los volcanes.
En un descuido encontró a la Envidia y claro, pudo deducir dónde estaba el Triunfo.
Al Egoísmo no tuvo ni que buscarlo, él solo salió disparado de su escondite, que había resultado ser un nido de avispas.
De tanto caminar sintió sed y al acercarse al lago descubrió a la Belleza, y con la Duda resultó más fácil todavía, pues laencontró sentada en una cerca sin decidir aún dóndeesconderse.
Así fue encontrando a todos.Al Talento entre la hierba fresca... A la Angustia en una oscura cueva... A la Mentira, detrás del arco iris, (mentira... en el fondo del mar).
Hasta el Olvido... ya se había olvidado que estaba jugando a las escondidas.
Pero... sólo el Amor... no aparecía por ningún sitio.
La Locura buscó detrás de cada árbol, bajo cada arroyo del planeta, en la cima de las montañas, y cuando estaba por darse por vencida, divisó un rosal y pensó:
'...el Amor siempre tan cursi, seguro se escondió entre las rosas...'
Tomó una horquilla y comenzó a mover las ramas...cuando de pronto un doloroso grito se escuchó... Las espinas habían herido los ojos del Amor,la Locura no sabíaqué hacer para disculparse:
....lloró... rogó... pidió perdón y hasta prometió ser su lazarillo.Desde entonces, desde que por primera vez se jugó en la Tierra a las escondidas, el Amor es ciego... y la Locura siempre lo acompaña

dijous, de març 06, 2008


Entre minis, preinfantils, infantils, cadets, juniors, sots 21 i sèniors es poden veure als Lluïsos en un cap de setmana 9 partits, dels quals veig una mitjana de 5 o 6. Tot i ser entrenador, al contrari del que podríeu pensar, en la majoria d’aquests el meu lloc no és a la banqueta, sinó que comparteixo seient amb els pares i mares del nostre equip i de l’equip rival.
Segurament estareu pensant que hi sóc per veure com juguen els nostres nois i noies, si evolucionen correctament, si l’entrenador esta fent bé la seva feina, i sí, efectivament, és una de les coses que hi vaig a fer. Però mentre veus el partit i et fixes en totes aquestes coses, també tens temps de veure’n d’altres, com per exemple quines actituds prenen els pares... estan disfrutant de debò veient els seus fills? I “rizando el rizo”, com afecten totes aquestes actituds al rendiment dels seus fills? Si voleu que us sigui sincer, és realment desencoratjador veure la poca quantitat de somriures que es deixen entreveure a la grada davant la imparable espiral de retrets, renecs i males cales que omplen la nostre pista. En un mateix partit pots veure el pare/mare que es queixa perquè l’àrbitre s’ha deixat de pitar una falta, unes passes o qualsevol questió tècnica que en la majoria de casos desconeixen, el pare/ mare que reclama que al marcador li falten dos punts, el pare/mare que es queixa perquè el seu fill no juga, o el que es pitjor, perquè ho fa el fill de l’altre en lloc del seu, el pare/mare que s’enfada perquè el seu fill/a (futura estrella de la NBA o WNBA) ha fallat un bàsquet…… I així podria seguir fins a omplir, amb tota seguretat un parell de fulls. I les preguntes que em vénen ara a la ment són: pares/mares, veniu realment a disfrutar del vostre fill/a? Disfruteu renegant de l’àrbitre? Disfruteu quan us enfadeu amb l’entrenador perquè ha fet un canvi que no creieu correcte? Disfruteu criticant el vostre fill o el fill d’un altre perque ha fallat un bàsquet?
I encara se m’acudeixen més preguntes: sabeu com li afecta al vostre fill veure com el seu pare renega o fa males cares? Li agrada al vostre fill veure que el seu pare no disfruta?
Feu-me un favor i poseu-vos a la pell del vostre fill per un moment i penseu si li agrada i si creieu que li pot afectar. La resposta em sembla que està clara i crec que us ho passaríeu molt millor aplaudint i animant les jugades dels vostres fills que criticant coses que són palla, perquè el realment important és que el vostre fill/a està fent un esport que li agrada i del qual vol gaudir.

dimecres, de març 05, 2008

Amb ganes de comencar!

Fa temps que llegeixo els blogs de diferents amics i coneguts que deixen els seus comentaris i fotogràfies perque la gent ho disfruti. Crec que es una bona iniciativa i per tant m'he decidit a inagurar el meu blog per poder compartir les meves vivències o reflexions.

Donçs aquí estic.....amb ganes de començar!!!