dimecres, d’octubre 28, 2009

La Castanyada: dia de castanyes, panellets i moniatos

El proper diumenge 1 de novembre, sabeu que toca, no? Si, els catalans celebrarem la festa de  “la Castanyada” i si en voleu saber alguna cosa més podeu fer un clic aquí  http://ca.wikipedia.org/wiki/Castanyada.
Es quan s’apropen aquests dies on em poso una mica nostàlgic i recordo com fruïa d’aquestes festes quan jo era petit. Entenc que es un sentiment que tenim gairebé tots perquè quan no aixeques dos pams de terra els teus problemes es limiten a viure el moment i a passar-t’ho tant bé com sigui possible.
A la família “la Castanyada” la celebràvem tots (avis, tiets i cosins) a casa dels meus avis per part de pare, l’àvia Tresina i l’avi Pep. Els avis vivien al primer pis d’un edifici antic al carrer Passatge Alió (un carrer paral•lel al Passeig Sant Joan). L’àvia no només hi havia viscut sempre en aquell pis, sinó que fins i tot hi va néixer. L’efemèride va ser un 13 de desembre, i ho recordo perquè el meu pare va néixer també en aquell pis un 13 de desembre d’uns quants anys més tard.
No cal dir que els avis estaven encantats de rebre a tota la família, i sobretot als 8 nets que tenien en aquell moment. El Xavier, el Carlos, el Miquel, l’Aïda, la Lourdes, la Maria del Mar, el Lluís i un servidor (la Marta va venir un pèl més tard) érem l’orgull d’ells i aprofitàvem la més mínima ocasió per treure pit de les nostres aptituds acadèmiques, esportives o en coses aparentment més poc importants com l’art d’explicar acudits on el meu cosí Miquel sempre era el més destacat...era el Ronaldinho dels acudits.
L’avi Pep, que havia estat pastisser durant molts anys, era l’encarregat de preparar els panellets. L’avi, tot i el caràcter fort que tenia, era una persona molt estimada per tothom per la noblesa que destilava. Tenia aquell caràcter que s'ha anat forjant la gent que les ha passat molt putes, gent que ha viscut la duresa d’una guerra i una postguerra encara pitjor. Gent que vivia, o millor dit es desvivia, per tirar endavant una família, que en aquest cas era de set membres, ells dos i els seus cinc fills.
Els panellets eren boníssims, o això deien tots els que en menjaven perquè jo no els acostumava a provar, i si ho feia era més per comprovar que seguien tenint un gust no gaire agradable per mi. El que de debò m’agradava a mi era veure l’avi elaborar-los i ajudar-lo, o millor dit des-ajudar-lo, en tot el que podia. El meu pare sempre explica la llegenda de que a l’avi no li agradava gens que fills, nets o família en general manipulés la massa que estava preparant, i que de fet algun d’ells s’havia endut alguna vegada una bona esbroncada. Però ell explica que amb mi era diferent. perquè hem donava via lliure per fer el que em rotés (dins d’uns límits que mai vaig traspassar). Evidentment no ho recordo però en tot cas es una cosa de m'agrada i que m'explico a mi mateix de tant en tant.
El timing d’arribada de la família el dia de "la Castanyada" depenia dels compromisos de cada un. Els primers érem els més petits que vivíem i estudiàvem més prop. Sortíem del col•legi i amb la mare ja anàvem cap allà. Desprès un cop a casa els avis cada poca estona sentíem o el xiulet de la família (si, si teníem un xiulet propi que encara recordo) o el so del pom de la porta de baix -encara no tenien intèrfon i es feia amb un pom que fèiem un pic i repicó. La cerimònia de recepció sempre la mateixa: els petits anàvem a les escales a rebre la nova personalitat que arribava i desprès abraçades, petons i conyes a dojo.
Quan arribava l’últim, que era rebut amb una sonora ovació, la festa donava el tret de sortida oficialment, tot i que alguns ja portàvem una bona estona fruint d'ella.
A partir d’aquí primer sopàvem els petits i així quan els grans s’entaulaven els menuts ja podíem anar a jugar per les habitacions. Els jocs? Bastant diversos però recordo jugar a l’escondite o al cuarto oscuro.
Els grans, mentre sopaven, cridaven d’allò més (som una família de cridaners i encara avui dia quan ens reunim s’imposa la llei del més fort, o sigui el que crida més) i s’ho passaven de conya. Senties al meu tiet Josep que feia broma de tot o a la meva tieta Antònia amb aquell salero especial se’n reia de tot i tothom. Els meus pares tret d’algun comentari no eren els que més parlaven i participaven d’aquella festa amb unes rialles que encomanaven a la resta (i que a mi la meva mare encara m’encomana).
Quan els pares ja feia estona que s’havien menjat els panellets i les castanyes era hora de marxar, i com l’arribada, s’anava produint lentament i depenent de la situació de cada un. Les abraçades, els petons tornaven a tenir protagonisme i més quan t’agafava l’àvia Tresina que te’n feia com quatre o cinc seguits (la tradició la segueix la meva tieta Lourdes, i m’agrada quan ho fa).
Recordo que la meva germana i jo enfilàvem cap a casa agafats de les mans del papa i la mama, cansats de jugar i esperant a aque arribés la següent festa. El Nadal? Si, d’aquí quatre dies Nadal!
Bona nit familia, fins un altre.

dimarts, d’octubre 27, 2009

Pràctiques d'anglès

Avui, cap a mig matí, m'ha trucat el Ruben per preguntar-me que feia demà al vespre. Jo li he dit que en principi tenia previst sortir a fer una mica d'esport pels carrers de Gràcia i el Guinardó (ho he fet un parell de dies i m'ha agradat força) però que volia saber quina proposta tenia per mi.
La seva proposta és anar demà a veure un partit de LEB Plata entre el C.B. L'Hospitalet-Cajarioja. La proposta, per ser un jo basquetmaniàtic empedernit, m'ha semblat força interessant. I encara ho ha estat més quan m'ha dit que hi aniriem amb un entrenador d'una Universitat americana que ve a veure un jugador que tenen jugant a l'equip del Baix Llobregat.
No cal dir que hauré d'esforçar-me en treure pols al meu anglès però en tinc ganes. M'apasiona el tema bàsquet universitari i intento veure alguns partits durant l'any. De fet fa un parell d'anys un amic que treballa al servei d'scouting de l'ACB em va passar més de 10 DVD's.

Us poso un video de una de les Universitats amb més renom


dijous, d’octubre 22, 2009

Come back!! Go Llumí go!!

Ahir, 21 d'octubre de 2009, va ser un dia gran per uns quants "ex-combatientes". Desprès d'un periode més o menys llarg d'inactivitat en el mòn basquetbolístic el Lluis Valero, el Dani Jou, el Ferran Morris, el Sergi Garnica i un servidor ens vem tornar a reunir en un camp de bàsquet per jugar una lliga de veterans que s'allargarà fins el mes de juny del 2010.
Som cinc dels jugadors que hem defensat més aferrissadament la samarreta del Sènior Masculí de Lluïsos en els últims 15 anys i la història la podriem explicar així: "En 2009 cinco de los mejores hombres del ejercito lluisenc que formaban un comando, habian ido dejando el equipo por un delito que no habían cometido, no tardaron en fugarse de la inactividad en la que se encontraban recluidos, hoy buscados todavía por el director técnico de Lluïsos sobreviven como jugadores de fortuna, si usted tiene algún problema y se los encuentra quizá pueda contratarlos.....".
L'equip es diu BAR LLUMÍ (en homenatge al nostre patrocinador, un gourmet dels entrepans que regenta un local al carrer Verdi), i està format per deu jugadors. A part dels cinc que ja he anomenat, també contem
amb el Bruno, el Xavi, el Javi, el Joan (germà del Lluis) i el Quique. Com podeu veure som un bon equip, no, un equipàs. Disposem de bons jugadors en totes les posicions, per tant la confiança i les espectatives abans de començar eren màximes. Ningú parlava de guanyar algun títol però tots ho teniem en ment...la Euroleague? l'ACB? Temps al temps i, com diu el gran José Antonio Camacho (alias el ronchas en los sobacos): "PACHEEEETAAA!! ui perdó, la frase és aquesta: "VAMOS A IR PARTIDO A PARTIDO" .
L'espectació 1 hora abans ja era màxima i els missatges d'ànim del nostre nombròs públic, format per la Inès (dona del Lluís) i la Conchi (dona del Joan) ho deien tot. Estaven frissoses de poder veure aquell gran circ.
Tot i que el partit començava a les 9:15 PM, a les 8:30 PM nosaltres ja estavem preparant-nos per la primera batalla. Si, la paraula és PROFESIONALS!. Hi erem tots menys el Xavi Simó, que va causar baixa per un atac aliè (la grip), i el Quique que va ser baixa d'última hora pel neixament del seu nebot. Per tant erem només 8 per enfrontar-nos al primer rival, els "Cincinatti Pussywagons". El nom no ens donava confiança...segur que tot i aquell nom inocent aquells fills de mala mare venien carregats d'armament fins a les dents.
A les 9:00 PM vem començar l'escalfament. Era el moment de començar a calibrar el nostre estat físic. La carrera continua va ser força decent i tret d'algun cas particular (jeje de qui estic parlant?? Blanco i en botellaaaa??) la imatge era de que estavem com com uns roures,com uns toros de "miura", erem titani pur mecagondena!!.
Les primeres mans començaven a xocar "plas, plas" i s'escoltaven els primers crits d'equip "vinga nanos", "a por ellos", "algú sap on està el labavo?", "joder heu vist quines ties hi ha a la grada?".... "Aaaarrrrhhgggtttt!!!!" El Lluis estava rabiós, o potser era que s'estava ennuagant amb els "ganchitos" que s'estava fotent?? No se, però feiem por....molta por.
Cinc minuts més tard, els estiraments. Aquí és on vem veure que els anys passem factura. Els crits d'ànim van deixar pas als crits de dolor: "Ahhh, em sembla que m'he trencat alguna cosa d'aquí darrera" o de sorpresa "Ui, que raro, em sembla que abans m'arribava a tocar la punta dels peus". Un poema. Va començar a apareixer a les nostres ments el nom de "Siiiiski", "Siiiiski", "Siiiiiissssskiiiii". El Siski es un amic, fisio de professió i que crec que haurem de visitar sovint.
Estirats del tot, el seguent pas era la roda d'escalfament amb pilota. Moment de veure si seguiem botant fort i alt, moment de veure si les nostres passades seguien sent missils dirigits a un punt concret, moment de veure si els nostres tirs trobaven la caricia de les xarxes. En definitiva, era el moment de veure que les nostres qualitats basquetbolístiques seguien allà, intactes al pas del temps.
El resultat va ser esperançador i així els crits d'ànim van tornar al grup "Javi ho hem de donar tot", "vinga Bruno, fort!", "Dani "hilo de seda" Jou no et preocupis al partit aniran dins", "Ferran també es pot tirar de 2", "Sergi "flash" Garnica bon revers!", "Rafa nen, apunta que gairebé me la fots a la cara". "Aaaarrrrrrhhgggttttt!!!!" El Lluis seguia rabiós, pel partit? perque ja no li quedaven "ganchitos" a la bossa? No se, però tornavem a fer por....molta por.
El xiulet de l'árbitre va donar per finalitzada la roda i desprès d'una petita reunió per decidir qui sortia d'inici vem fer el nostre primer crit de guerra "1,2,3, LLUMÍ". Els fonaments del pavelló van tremolar, els vidres
es van esguinçar. Les nostres cares ho deien tot: compromís, concentració, confiança, arrugues... havien passat alguns anys, però si, tornavem a estar junts. Estavem preparats. Som-hi nois!!!
El partit? Un espectacle de molts quirats!! +20!! No us l'explicaré. Si ens voleu veure us ho curreu i veniu al Pavelló Bac de Roda. Divendres 30 d'octubre a les 9:15 PM, segona batalla contra l'equip "Grupo Salvaje" (Quin nom més "molón"....Born to be wild!!).

Fins la setmana vinent!!

1,2,3 Llumí!!!

dimarts, d’octubre 20, 2009

Els bons dies a la carretera de les aigües

Es divendres i fa dies que no faig esport, des de'l partit de pàdel de dilluns amb el Ferran, el Carles i el Josep Maria res de res. Ho necesito, així que demà abans d'anar a comprar quatre coses per veure el futbol al vespre, amb la Mar, la Marta, el Dani i el Ferran, em calçaré les esportives i aniré cap a la carretera de les aigües a fer una mica de footing. Desprès de comprar he quedat amb el Júlian i el Ruben per anar a l'enterrament del pare de l'Andreu.

Son les 6 i mitja del matí i obro el primer ull...encara massa dora per pujar. Aguanto una mica al llit. Son les 7 i penso que ja està bé. Em poso els pantalons curts, l'única samarreta que tinc que sembla d'atletisme, uns mitjons i vaig cap al balcó a buscar les bambes que s'estan airejant. Obro la porta del balcó i noto l'aire una mica de fred. Potser millor que em posi una desuadora d'aquelles que porta el Cuc a l'hivern quan puja allà dalt. Obro el seu armari i n'agafo una de color blau cel.
Ja estic llest. Agafo la cartera, les claus de la moto i el mòbil...no, el mòbil no cal. A les 7:20 ja estic baixant els quatre pisos de l'edifici més el tram d'escales del carrer. Encara es fosc i els fanals del carrer encara treballen. Obro el parking i quan engego la moto veig que per davant la porta del parking passa un gos amb anorac, aixeca la "poteta" i em dona els "bons dies"...collons....jo, incrèdul, em frego els ulls i penso que deu ser cosa de la son.
Els carrers a aquella hora estan deserts. Joves que tornen de passar la nit ballant a les discoteques, gent que el dissabte es com qualsevol dia de la setmana i han d'anar a treballar o avis que ja volen anar a comprar el pà per esmorzar i el diari per estar informats de si el Messi jugarà a València.
El cami fins on deixo la moto es fa curt i en 10 minuts mal contats ja sòc deixant la moto. Durant aquells 10 minuts de pujada permanent ja començo a veure que potser he fet curt de roba i que uns pantalons llargs....es millor no pensar-hi, ja soc allà i no tornaré a casa.
Penso que faré els 10 kilometres que vinc fent ultimament. De moment aquests 10 kilometres es el recorregut just. Més endavant ja pensaré en donar un pas més.
Els primers 500 metres es fan durs perque fa molt més fred del que em pensava sobretot pel vent que fa aumentar la sensació de geló. Tinc la sensació de quan pujava a esquiar a ple hivern. La cara freda i els pulmons gelats. Aquesta sensació creix quan em creuo amb dos primers corredors. Van amb màniga curta! Tenen la pell d'aquell color rosat del fred però no sembla que en tinguin gens ni mica.
Quan passo pel seu costat, igual que ha fet el gos al parking, aixequen la mà i em donen els bons dies. Es estrany perque quan pujo per les tardes la gent no et saluda mai. Penso que ho potser ho fan com un tema de solidaritat. Deuen pensar: "un altre boig".
Els deixo enrera i segueixo al meu ritme. Passats aquells 500 metres segueix fent fred i vent, però ja no tinc la sensació de l'inici. Penso que la temperatura exterior puja però sobretot deu ser el meu cos que producte de l'exercici comença a pujar la seva. Comencen les vistes de Barcelona i com encara es de nit es veuen les llums de la ciutat. La vista m'agrada, sempre m'ha agradat (KELDENICH). Es preciòs.
Als vint-i-cinc minuts ja porto gairebé 4 kilometres. I a la mitja hora ja he arribat a la marca dels 5. Toca donar mitja volta. Ja està força més clar i la temperatura ja podriem dir que es agradable. Ja una cosa que em xoca i és que des d'aquells 2 homes no he trobat a ningú més. Avui la gent te mandra o potser el pensament d'aquells 2 es veritat "estàs boig".
Just iniciada la tornada em trobo al tercer valent. Com els altres dos quan em veu aixeca la mà i em dona els bons dies. Jo li torno i penso en que es una cosa xula. Em dona bon rotllo i em proposo a mi mateix que a la próxima persona que em creui seré jo qui li doni els bons dies.
Segueixo corrent i no passa ni 100 metres quan veig a la que serà la meva primera "victima". Quan es va apropant em fixo que es una noia. Guapa, però no, no és la Kylie. Quan està a uns 3 o 4 metres li aixeco la mà i li desitjo els bons dies. Ella em mira, es riu i em correspon. Perque ha rigut? Crec que he cridat massa. El volum era més del Conti els dissbtes al vespre. Tot i així estic content. Em dona bon rotllo.
Els quatre kilometres i pico restants ja els faig completament de dia. I cada cop hi ha més gent. Diria que em trobo unes 10 o 12 persones més. I amb totes faig el mateix. Desitjo el bon dia amb un volum més moderat. La resposta de tots, la mateixa. Un somriure.
Quan arribo a la moto ja estic convençut del tot. El que ha fet somriure a la noia no era el meu volum desproporcionat sino el meu bon dia. Penso que es una cosa xula i que he de seguir fent.

El proper dissabte hi tornaré, a les 7:15, ok? Qui s'apunta?

dijous, d’octubre 01, 2009

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa.
Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per culpa de la ventada que ens va foradar part del sostre, però a part d'això al Roger (el co-inquil·li) i jo l'haviem acondicionat poc. Haviem anat tirant amb poques coses: els quatre mobles necesaris a totes les cases, la tele, un llit i para de contar.
Aquest estiu passat però es on m'hi vaig involucrar una mica més i vaig penjar un parell de quadres i em vaig comprar objectes, mobles que m'hi fan estar bé i que fan per mi la casa més acollidora. Potser del que estic més content es d'una cadira que m'he comprat pel balcó per poder llegir i que es la mar de comode. El dia que vingueu us la deixaré provar.
Pel que fa al barri....no us enganyaré, el barri es bastant incomode a nivell pràctic. Està ple de baixades/pujades molt pronunciades i si no estàs minimament en forma és dur, perque una tasca tant quotidiana com comprar el diari desemboca en una suada considerable (ja no us dic pujar carregat del super).
Tot i això el barri m'agrada perque té l'encant d'un poble. La gent del barri es coneix i es saluda. Hi ha dos bars, el Llumi i un de més adalt on la gent es pren el tallat pel matí abans d'anar a la feina i la cervesseta quan tornen al vespre cap a casa. Hi ha dones grans que van a comprar el pà amb bata i sabatilles, i et diuen que ja han vist l'home del temps aquest matí i que t'has d'abrigar perque farà fred. El Manel, que es el noi que regenta (Carles, la paraula aquesta és teva) el Bar Llumi, es un vei de l'edifici del davant i l'any passat quan hi havia partit del Barça muntava unes bones festes. La verduleria que tenim sota de casa està molt i molt bé, i m'agrada perque la dona i el seu marit li diu a les clientes pel seu nom amb una familiaritat de poble.

En definitiva, potser no es el millor barri a efectes pràctics, però allà m'hi trobo agust.