divendres, d’octubre 28, 2011

La castanyada, un dia diferent

Quan et lleves de bon matí, obres la persiana i veus que plou, encares el dia diferent. Ja se sap que si l’encares diferent segurament serà diferent. Molta gent diu que l’encares amb un cert pessimisme i tristesa, i potser tenen raó. Deu ser cosa de la foscor o potser la incomoditat de mullar-te (més que la sensació de mullar-te es saber que aniràs molta estona mullat).

Aquest matí la situació era aquesta, molta pluja i molta foscor. Sembla que tot el camí anés cap aquest pessimisme i tristesa però la veritat no ha estat així. Perquè? Perquè els nens, que encara no els han inflat el cap amb aquestes cabòries, encaren un dia plujòs com un altre dia qualsevol (o això crec). I clar quan estàs una hora amb ells te n’oblides que plou, o més que oblidar-te’n t’és igual perquè amb ells t’ho passes bé, o molt bé.

Aquest matí, com cada matí, he anat a casa els meus nebots a ajudar-los a que es vesteixin i esmorzin, i desprès de fer una mica de “cachondeito2 al cotxe els deixo a cadascun al seu “cole” amb les seves “profes” i amics.

Avui però, si que era un dia diferent. No, no era pel temps sinó perquè les escoles d’arreu celebren la “Castanyada”, una festivitat de tradició catalana que se segueix celebrant tot i que potser els últims anys va perdent força o perdent el significat (com la majoria de festes cristianes). Us deixo el link de la wikipedia sobre la festa http://ca.wikipedia.org/wiki/Castanyada.

A l’escola de LA “peque”, tot i que sembla que el virus “Halloween” hi va fent aparició, sembla que ho celebraran de debò i les nenes petites havien de dur un mocador i posar-se’l al cap com les castanyeres de debò. Ho he intentat fer de la millor manera, encara que no se si, tot i l’esforç, ho he aconseguit. Quan sortia per la porta amb EL “peque” a coll perquè no es mullés pensava que si més que una castanyera no semblava que la pobre tingués mal de queixal. Si, poca traça la del tiet.

A l’escola dEL “peque” a l’entrada hi havia una castanyera feta de cartró (crec) molt ben parida. La feina de fer aquesta castanyera segur que a les professores els hi ha dut molt de temps (Si us he de ser sincer, no es el primer cop que la veia ja que ahir vespre-nit, passejant cap al centre del poble amb la L. des de la vorera, havíem vist com li feien els últims retocs). A part de la castanyera també havien fet uns platets amb castanyes i d’altres coses.

En fi...m’agrada que les escoles, sempre que es pugui, segueixin celebrant aquestes coses i que intentin que els dies siguin diferents pels petits, i de retruc, per nosaltres, els grans.

dijous, d’octubre 20, 2011

Ahir al migdia vaig poder veure un tros de la segona emissió d’una entrevista que li havien fet a la Sanchez Camacho al Canal Català. Ella defensa un partit polític que em repugna enormement i l’entrevista va anar sempre més o menys per on m’imaginava i va dir les coses que s’esperava que digués. Va entrar pels temes de la llengua, per l’actualitat en el corredor del mediterrani i demés.
Però en un moment donat, la entrevistada, va deixar anar la frase “els polítics som un mal necessari” i aquí si que he de reconèixer que em vaig quedar força estorat. Que vol dir que son un mal necessari? Que la gent de fora ho digui, encara, però que els propis polítics s’autoanomenin com un mal necessari ja em sembla del tot al•lucinant.
Entenc des de la meva modesta postura, que els polítics han de ser absolutament necessaris per fer que el país funcioni i vagi endavant. Que l’objectiu final no ha de ser governar sinó sumar perquè el país ens en sortim i que la gent que hi vivim també pugui donar passos endavant.
Si la senyora Camacho va dir allò potser el que passa es que ara tenen l’objectiu mal enfocat i el poder els encega.

Us recomano aquest article d’en Manel Cuyas al diari "El Punt/Avui":




dilluns, d’octubre 10, 2011

Barcelona 1959

Només falta una minut perquè soni la sirena i avui no hem puc entretenir parlant amb en Joan. He d’enfilar ràpid cap a casa, que he encara he de fer el pastís que em va encarregar l’Adela i desprès vaig prometre a la Tresina que aniríem a donar un vol pel passeig Sant Joan. El millor camí crec que serà agafar Consell de Cent fins a Sicília, pujar fins a Industria i enfilar cap el casa (Passatge Alió).

Quin fred que fa pel carrer, el vent es gelat i ja fa estona que el sol ha marxat. En dues setmanes ja tornem a estar a Nadal i tot i que en tinc moltes ganes no se com ens ho farem aquest any. Espero que abans del cap de setmana ens paguin coma mínim una part de la paga i així ja podrem anar a comprar les llaunes i l’ampolla de cava que vaig veure a la bodega d’en Cal Pupes.

Ja veig el balcó de casa, aquell que treu el cap és el Miquel?

- Miquel, ves cap dins que aquí fora i fa un fred que pela.

- Papa! Ja estàs a casa? Que ràpid! Estic aquí a fora perquè amb la Lourdes i el Ramon estem construint una cabana molt guapa a la vostre habitació i ens faltava el pal del mig,

- Doncs som-hi, agafa el pal, entra cap dins i obrem la porta.

- D’acord papa, hi vaig volant.

Caram amb el Miquel, si que m’ha obert la porta però no s’ha esperat ni a fer-me un petó. Quina una en deuen estar fent aquests, una cabana a la nostre habitació? La Tresina ja deu estar a punt d’agafar-li un atac de nervis amb aquests tres.

Estic cansat i de bon grat em quedaria una estona assegut però m’he de posar a treballar ara mateix que sinó no tindré temps per tot. Primer de tot deixa’m veure quina una n’estan fent aquells tres.

- Papa! (muak)

- Hola Lourdes, i el Miquel i el Ramon?

- Estem aquí a dins. Ja tenim gairebé muntada la cabana!

- Molt bé Ramon! Us està quedant molt bé! Sabeu on es la mare?

- Si, ha anat a buscar fideus pel sopar.

- D’acord, vaig cap a la cuina que he de preparar un pastís i desprès sortirem amb la vostre mare a donar un vol pel passeig Sant Joan. Lourdes no feu molt escampall per l’habitació.

- Vale papa, nosaltres ens quedem aquí

La Tresina té el sopar a mig preparar, suposo que no trigarà gaire, millor que em posi ara mateix a fer el pastís, i així quan vingui ja gairebé podrem marxar.

Primer de tot em rento les mans i trec tots els ingredients. Em posaré a treballar al marbre de la dreta i així no li faré nosa. Ara hi poso la farina, l’oli....sento la porta, deu ser la Tresina que ja torna de comprar. De fons la sento que parla amb algú, la seva cosina?, segur que s’han trobat a l’escala.

- Hola Josep, ja ets a casa?

- Si, avui m’he afanyat per poder preparar el pastís de l’Adela.

- Ja el tens fet? anirem a donar una volta?

- Si, ja només em queda la mitja horeta de forn i ja tindré el pa pessic. La resta ho acabaré quan tornem al vespre.

- Perfecte, doncs et deixo treballar.

...........

Ho poso al forn i ja em podré anar a posar roba més còmode per anar a caminar.

- Tresinaaa, ja estic llest quan vulguis marxem! He deixa’t el pa de pessic refredant-se al marbre.

- Parlo amb el nens i els hi dic que marxem. Cap a dos quarts del nou serem a casa i els hi acabaré de fer el sopar.

- T’espero.

Avui la Tresina està més guapa que mai, tinc ganes d’anar a passejar amb ella pel Passeig de Sant Joan. Ara fa dies que entre una cosa i un altre no tenim temps per sortir a passejar, diria que des de Tots Sants que varem sortir amb la seva germana.

- Som-hi Josep?

- Som-hi! Ja vas prou abrigada?

- Crec que si, però potser si que millor que agafi un mocador pel coll.

- Millor. Agafa’t.

..........

La passejada crec que ens està anant molt bé. Hem parlat de la Lourdes que segueix tant responsable com sempre, del Miquel que es un trapella però molt espavilat i del Ramonet que li segueixen fent mal els genolls. També hem parlat del Nadal, que potser no podrà ser tant bo com el que l’any passat però l’important es que estiguem tots junts i ho celebrem. En fi, millor que tornem a casa que encara tenim feina a fer.

............

Obro la porta i no sento xivarri, a que deuen estar jugant?.

- Tresina mires tu com estan els nens? Jo m’he de posar a fer les quatre coses que em queden del pastís .

- No els sento, deuen ser encara jugant a la nostre habitació. Vaig cap allà.

Que estrany, li he dit a la Tresina que deixava el pastís aquí sobre i no hi es. Potser abans de marxar l’ha deixat a un altre lloc?

- Tresina, que n’has fet del pastis?

- Josep, serà millor que vinguis.

- Vaig!

Que fan els nens dormint? La Tresina m’ensenya el paper on hi havia el pastís i on ara ja només hi ha molles. Els nens se l’han menjat, la mare que els va....com m’ho faré ara? L’Adela ja m’ha pagat i no tenim diners per anar a comprar de nou els ingredients. La Tresina em parla però jo no l’escolto.

- Josep, no m’escoltes?

- No se com ens ho farem.....

. T’has fixat que bé que estan dormint, quina cara de felicitat que posen?

- Però Tresina, com vols que...

- Ja ho se Josep, demà en parlarem amb l’Adela però mira’ls!

Te raó, estan dormint com uns angelets. Ells també ho estan passant malament i cada dia sopen poc i el mateix. Passen gana i la sopa de fideus la tenen més que avorrida i no es queixen mai. Demà aniré a parlar amb l’Adela i li explicaré fil per randa el que ha passat, espero que no s’emprenyi gaire.

Fi

Sabeu quina va ser la resposta de l’Adela el dia següent? Si es per això Josep no pateixis, ara anem tu i jo a comprar de nou el que necessitis per fer-me’n un de nou.

Gràcies Adela, allà on siguis.

divendres, d’octubre 07, 2011

Estudiant anglès passant per l'Àfrica

A finals del mes de juny una companya de feina em va comentar que donat que teníem un parell d'hores per dinar i es feien força llargues, un parell de migdies a la setmana podríem agafar una professora d'anglès. L’escollida era una senyora vinculada al despatx que no era específicament una professora però que ens podia ajudar.
Tot el mes de Juliol varem estar venint tots els dimarts i dijous i s’ha de dir que la cosa va anar prou bé, ja que només el fet de parlar durant una hora en anglès ens anava perfecte.
A l’Agost per les nostres vacances i el setembre per les de ella varem acordar retornar la primera setmana de octubre, es a dir, la setmana que avui tanquem.
El dimarts, com el primer dia a tot arreu, va ser per explicar-nos breument les nostres vacances. L’E. va explicar que havia anat cap el nord d’Espanya i jo els hi vaig fer cinc cèntims dels dies a Menorca amb L. i la resta de la family però el que de debò teníem d’escoltar es el viatge de la B. I el seu marit a l’Àfrica.
Ens va explicar amb molt detall tot el que van fer, van veure i van sentir en aquell continent on el que ens arriba a nosaltres son les imatges dels telenotícies que no cal dir que son descoratjadores. Ens va descriure el camió que els transportava, les tendes de campanya on dormien, els poblats que van visitar, el menjar i petites activitats que muntaven els organitzadors del viatge i demés.
La cosa que més em va impactar es quan va començar a parlar del que ella anomenava una pobresa feliç. Ens deia que la gent d’allà no te les comoditats que podem tenir aquí però que estaven contents. Frueixen amb el que tenen, tot i que segur que voldrien tenir més, però no els hi angoixa. La conversa va seguir una estoneta més, i desprès varem començar la classe.
Ahir quan vaig arribar a casa (no tenia entrenament) L’L i jo desprès d’anar a fer una mica de carrera continua, varem estar xerrant sobre el que la B ens havia estat explicant. L. i jo varem estant extrapolant la situació explicada a la nostre personal en referència al sempre voler tenir més, més i més. Penso que va ser una bona xerrada i que ens pot ajudar en el futur. La conclusió seria que està bé ser ambiciós i voler donar un pas endavant però que això no ens pot tapar les altres coses tant magnifiques que tenim i que potser a vegades ens costa valorar.
“No és més ric qui més té sinó qui menys necessita”

Penseu-hi!

dimarts, d’octubre 04, 2011

Un patiment

Amb aquesta paraula podriem definir la meva participació a la Mitja marató de Sant Cugat 2011.
Però com gairebé tot en aquest vida el motiu de tot plegat va ser una deficient preparació. Francament em pensava que tot i conèixer la duresa de la prova, ja que l'havia fet l'any passat, amb tres o quatre entrenaments els últims quinze dies la podria acabar sense problemes. Donava per descomptat que el meu temps seria força dolent però no m'imaginava que em costaria tant arribar a la Rambla del Celler i completar els 21 quilòmetres i 97 metres.
L'inici va anar força bé i tot que anava al grup del darrera les sensacions eren bones. El recorregut passava per la zona de Collfavà, les afores del CAR de Sant Cugat, Can Magi i tornada a Collfavà fins arribar de nou al punt d'inici i final (Rambla del Celler). Al quilòmetre 10 portava poc més d'una hora i creia que encara tenia forces per encarar amb tot optimisme la segona part de la prova. M'havia anat hidratant religiosament per intentar mantenir aquell ritme.
A la segona part de la prova la cosa es va anar complicant. La pujada per tot el Parc Central fins arribar a Can Matas se'm va fer força dura i les cames em van començar a donar els primers avisos però com tot just desprès va venir un descens força llarg no els hi vaig fer gaire cas. Va ser quan va finalitzar la baixada que càlculo que era el quilòmetre 13-14 qua va començar el patiment i ja no el vaig abandonar fins l'arribada.
Era potser la part més plana de tota la cursa però les cames em pesaven un colló i part de l'altre, les zones de sol semblaven el puto desert i el cap em va començar a donar males passades. Francament vaig pensar abandonar un parell de cops però gràcies a que no estava disposat a rendir-me i que al quilòmetre 19 hi havia la L. donant-me, com sempre, el seu suport, vaig decidir aguantar fins al final tot i les petites arcades i rampes que vaig tenir.
A l'arribada, tot i estar força fotut, estava molt orgullós de mi mateix. No em vaig donar per vençut i això per mi es important. Tant important com entendre que les coses si vols que surtin bé, en el meu cas, les he de preparar perquè si m'he de refiar del meu talent vaig bé per anar a Sants...
Fins la propera!!