dissabte, d’agost 09, 2008

De vacances, primer al pais vasc.


Bon dia! Son les 7:38 del 9 d'agost (un dia desprès de la esplèndida inaguració dels Jocs Olimpics de Pekin), i d'aquí mitja horeta el Carles i la Laura em passaran a buscar per iniciar oficialment les hollidays!!!. De fet oficialment van començar ahir a les 14:00, quan vaig acabar de treballar, però no nh tingut consciència fins aquest matí.

Aquest cop marxem la Laura, el Carles, la Marta, el Ferran i un servidor cap el pais vasc, on de ben segur ens ho passarem en gran. La ruta no la domino gaire però se que veurem poblets de la costa, Vitoria, Bilbao,...no pararem!!
Tornem el 17 d'agost i el 18 torno a marxar fins el 21 a Menorca amb la family, així que intentaré fer-vos una petita crónica quan pugui (haviam si al Pais Vasc trobem algun computer i una mica de temps).
Bones vacances familia!!!

diumenge, de juliol 27, 2008

Costellada a Can Cerezo


Cada any, quan s'apropa el final del mes de Juliol se que tinc una cita obligada a la que no puc ni vui faltar, i aquesta no es altre que la costellada a can Cerezo a Valldoreix.

La diada consisteix en anar a mig matí per poder disfrutar de la piscina que tenen a la part de dalt de la casa, una mica més tard disfrutar del "bermutet", cap a les tres i mitja devorar el pà torrat i les costelles i butifarres, i per últim una llarga sobretaula que amb Foto.- Part de la tropa la brisa de tarda es converteix en un moment de màxima tranquilitat i
benestar.

Cada any que hi he anat he estat molt agust perque tant la Marta com el Ferran son uns anfitrions genials, però aquest any podriem dir que la diada ha pujat un graó ja que a part de la Marta, el Ferran i un servidor, també han pogut venir la Laura, el Carles, l'Eli, el Marc, la Mar, el Dani i el "big" Valero...en definitiva, que erem un colló i com diu la dita "quants més serem, més riurem", i així ha estat.

Quan he arrivat (un pel tard ja que tenia tot el cap de setmana un Clínic a Sitges) a disfrutar de la swiming pool ja us podeu imaginar el panorama, no? Les noies prenent el sol com "lagartijas"a les amaques i els nois fent un partit de bàsquet dins la piscina, fent servir de cistella un artilugi creat pel Marc Guiu. M'he afegit a l'equip del Dani i el Ferran, que en aquell moment estaven "palmant" davant un Valero inmens (en tot els sentits), i em finiquitat el partit cap a la nostre banda amb un parcial final d'escàndol producte d'una defensa durissima.

Desprès de reposar cinc minutets, el bermut ens esperava, i la cerveseta també (no, ja no som a Berlin!). Durant el bermut, promogut pel Carles, ja ha començat el tercer grau al Valero sobre el seu negoci de la venta de vins i orujos. Al Valero no el veiem gaire, per tant quan ve no el deixem gairebé ni respirar perque tots volem saber com li va la vida profesional i la personal amb la seva dona I... I... I.. Irene, no?. Mentre el Valero intentava convencer a l'audiència de que el negoci li anirà bé (el Dani i jo fa mesos que estem convençuts de que es el futur Rockefeller de Mirasol) la Marta, l'Eli i companyia ja estaven enllestint el dinar que constava d'amanides, pà torrat, embotit, butifarres,..vaja, tot un "manjar".

Vem començar a dinar i la conversa no variava de tema.. sens dubte el protagonista només era un, l'especimen que tenia sentat davant i ell s'hi trobava agust. Només va haver-hi un canvi de tema i aquest va ser la nova escola de la neboda de la Mar i la Laura, els Maristes de Sant Joan. Tot aquell menjar va venir regat per un vi bonissim que va dur el comercial i que el nom era molt graciòs "Fresquiño" (la Mar el va batejar com Fresquito). La susodicha va tenir temps també de dir una de les seves perles de positivisme sobre el problema de tenir un sostre de vidre, les cagades de colom! (es broooooma Mar...no penso que ets una "ceniza", penso que ets un SOL mecagondena!).

Quan va arribar l'hora dels postres l'Eli ens va sorpendre amb un patis de mató i pinya que estava deliciós i que va durar menys que un xupaxups a la sortida d'un cole. I d'aquí ja es va seguir fins arribar als xupitos, moment en que el Valero primer i jo desprès vem haber de marxar per motius ven diferents. Jo tornava cap a Sitges i el Valero s'anava a Teruel (Teruel existe!!!) a veure com la seva tieta......millor no us ho dic.

Suposo que la sobretaula va seguir el seu curs i van seguir el somriures i el bon ambient...només hem queda dir-vos que moltes gràcies Marta i Ferran per aquest dia, i l'any vinent "repetimos"?? Una abraçada a tots i molt bones vacances a totes i tots!!!
Muak

dilluns, de juliol 21, 2008

The boss? El puto rei!!!


Son la 1:50 i fa uns 10 minutets que acabo d'arribar a casa. Vinc del concert del Bruce Springsteen i estic absolutament al·lucinat!


Us podria escriure milers de coses d'aquest tio i del que acabo de veure però es que segur que em quedaria curt....curtissim!! L'unic que us diré es que hi havia 80.000 persones amb un somriure d'orella a orella...la gent era feliç.M'agrada molt la gent que fa disfrutar a d'altre i ell ho aconsegueix.


Moltes gràcies Júlia per quan fa mesos em vas comprar les entrades, moltes gràcies Anna per acompanyar-me i moltes gràcies Bruce (si, ja es com de la família) pel concert d'avui!


No li digueu "The boss"....millor "El puto rei"
Bona nit

dissabte, de juliol 12, 2008

A l'estiu "gazpacho", y der bueno...


No se si us passa a vosaltres, però hi ha cert menjar que de petit no et fa "ni fu ni fa", fins i tot diria més fu (si fu es dolent, sino seria fa), i que de més gran es converteix en un dels teus plats "top ten".


En el meu cas, un d'aquests menjars és el "gazpacho", que recordo que de ben petit, fins i tot era motiu d'alguna escena a taula (no com els macarrons i la carn arrebossada que produien en mi un estat de felicitat comparable al del entrepà de fuet i el Mundo Deportivo).


Donçs bé, no va ser fins fa 4 o 5 anys que aquest menjar s'ha convertit en un dels meus preferits, sobretot en l'època estival. Va ser en un viatge amb els meus amics al paradís del "gazpacho", Andalusia, on en vaig probar de molt alt nivell, com per ejemple el que vem menjar a Frijiliana o el d'un bar de carretera quan baixavem cap a Granada, i desde llavors s'ha convertit en un fix com a mínim un cop per setmana.


Amb els anys m'he convertit en un especialista de la materia, i el que faré ara es establir-vos un ranking del meus favorits:


In the 3rd place...."Gazpacho Alvalle": tot i ser un gazpacho embotellat no es tant aigualit com la majoria. Té un sabor força bó i el preu es força correcte. Necesari acompanyar amb el pa torrat o els clàsics picatostes que venen al super. Es perfecte per sortir del pas algún dia que tens convidats que es presenten sense avisar o el típic dia que vens de la platja i tens poques ganes de posar-te a cuinar.


In the 2nd place..."Gazpacho de la Carmeta" (a la foto amb un sevidor): es un gazpacho que fan a una verduleria de Sant Cugat i que la meva germana me n'ha regalat avui un pot. Es una mica més consistent que l'"Alvalle" i el sabor es molt bó. Aquí el preu no el sé però la Carmeta no tenia pinta de ser molt carera. Es el "gazpacho" perfecte per quan venen cosins a dinar i més si el pots presentar amb unes boletes de meló que poden fer la funció del pa torrat. Moltes gràcies Javi, Carla i Lourdes, he dinat de conya!!.


And the number 1 is..."el "gazpacho" de la meva mare: es el millor gazpacho de la història dels gazpachos...és el Ronaldinho dels "gazpachos"...és el Jordan del "gazpachos"....és d'aquells que es espès, que es nota que ha estat elaborat amb uns productes de la terra collonuts...amb molt carinyo. Se el que esteu pensant ara..la meva mare també el fa molt bó..,,la meva en fa un per llepar-se els dits...ho sento però es imposible que superi el de la gran sra. Santacreu. Si fessin un Mundial de "gazpachos" estaria fora de concurs per "agusón". Els pots acompanyar del que vulguis i quan te l'acabis en voldràs més!!! Estaràs esperant el moment que en torni fer....im-presionante!!. Es el "gazpacho" perfecte per...totes les situacions!.

Ja ho veieu, a l'estiu "gazpacho", y der bueno...vaig a fer una bacaina...a disfrutar!!!!!

dijous, de juliol 10, 2008

Vaso mitad lleno o mitad vacio?


La web de la Federación Española de Baloncesto (http://www.feb.es/) està fent entrevistes als jugadors d'algunes de les seleccions que competeixen aquest estiu arreu d'Europa i del Mòn. Les entrevistes que fan tenen diferents formats i en algunes son els propis companys els que n'entrevisten d'altres. En el cas de les noies de la selecció sots 20, que crec que defensen el campionat aconseguit l'any passat, les peguntes els hi fa un periodista en un format de 16 preguntes ràpides del tipus "Lugar ideal para vivir:", "Plato de comida favorito" o "Último viaje:".


Una de les preguntes es "Vaso mitad lleno o mitad vacio?" i no cal dir que totes les entrevistades diuen que veuen el "vaso lleno" o que com a mínim ho intenten. Tots sabem que dir que ves el "vaso lleno" realment vol dir que ets una persona optimista i que sempre veus la part positiva de les coses. La meva opinió personal es que pot ser diferent el que diuen del que realment pensen però no em pertoca a mi jutjar.


Donçs be, quan he agafat la moto per anar a casa al migdia, he tingut una aparició inesperada, producte del meu cap que té la capacitat per desconectar del mòn d'una manera al·lucinant. L'aparició tenia forma humana, i una forma humana que per aquell cabell canos, nas carácterístic,...si, era el Carlos Sobera, presentador del gran "Quieres ser millonario" i actor de la mítica serie de Tele 5 "Al salir de clase" que tenia una mitja de 2 espectadors diaris.


El Carlos sempre elegant, i desprès de saludarme, s'ha posat serios i m'ha dit "Don Rafael, por 10.000 euros...vaso mitad lleno o mitad vacio?".


He estat dubtant uns instants....de fet, he estat temptat d'utilitzar un dels comodins que tenia al meu abast, però finalment m'he decidit i he contestat amb totes les consequències: "Señor Sobera, mire usted, yo cuando veo un vaso que está por la mitad, veo un vaso por la mitad, no pienso en si está medio lleno o medio vacio porque es importante ver la realidad de las cosas. Si cuando ves un vaso medio lleno te emocionas y cuando lo ves medio vacio te pones triste mal vamos. Creo que nuestra preocupación tiene que ser, como puedo hacer que el vaso que ahora está por la mitad, esté lleno? Tengo el vaso del esfuerzo, el de la amistad, el del compromiso a la mitad que puedo hacer para que esté más lleno?"


Tot i que el Sobera m'ha fet el seu típic guinyet d'ull i una abraçada de les que fan història, evidentment he perdut els 10.000 euros....


dimarts, de juliol 08, 2008

Patch Adams



Se que molts de vosaltres (com a mínim tú Mar si, no? moltes gràcies!) esteu esperant el seguent capítol de "Un Sant Joan a Berlín", i us prometo que està a punt de sortir del forn, però avui us parlaré d'una altra cosa.
Deu fer més o menys 10 anys, va apareixer al cinema una película que es deia Patch Adams i que estava basada en fets reals. El protagonista Hunter Patch Adams (a la película fa el paper el polifacetic Robin Williams) era un estudiant de medicina que defensava que el tracte personal amb el pacient l'ajudava a millorar, o si més no a passar-ho millor en temps de dificultat. De fet no només ho defensava, sino que ho posava en pràctica tot i que molta gent de l'hospital no ho veien amb bons ulls.
Donçs bé, aquest migdia quan he arribat a ca els meus pares per dinar, només entrar m'he trobat a ma mare de cara que m'ha dit "la Carla està malalta, té 38,50 de febre". Realment a la Carla se li notava a la carona que no es trobava bé i ja us podeu imaginar que la situació en aquell moment era de crisi...la nena no vol dinar!!!...qui truca a la Lourdes?!!!....Que fem?!!. Desprès de parlar amb la mare de la criatura ens hem posat a dinar amb la nena aseguda a la trona al nostre costat.
Un cop he acabat de dinar, com faig habitualment, he tret el meu Magnum Frac (no es cap pistola...es un gelat) del congelador i la Carla com fa habitualment m'ha estirat els bracets per venir amb mí. Hem anat tots dos junts caminant cap el menjador i me la he assegut a la falda. Mentre jo menjava ella s'ho mirava amb ganes de fer, com sempre, 3 o 4 llepadetes. Evidentment no li he permès perque la bronca si se'n enterava la meva germana podia ser de les que feien època (amb tota la raó del mòn).
Quan estavem acabant el gelat (ui perdó Lourdes, estava...jo...només..jejeje) han vingut els meus pares cap el menjador i ha estat llavors quan s'ha produit una situació super-xula. El meu pare ha començat a encendre una radio que tenim antiga i ha començat a ballar...no cal que us digui que la nena es pixava..de fet, jo també em pixava...desprès el tio ha agafat un molinet que tenim d'aquests de corda i l'ha començat a fer funcionar...la situació era divertidissima. Un tio de 60 "tacos" i una panxeta prominent movent-se àgilment pel menjador...semblava el "bombero-torero" de les pelis...i no només això sino que mà mare ha agafat la nena i han començat a ballar pel menjador. Per un moment he vist al Richard Gere i a la Jennifer Lòpez a la película que van fer diumenge a tv1, "bailamos?" (si la vaig veure, que passa!)...de veritat que ha estat genial.
Jo he intentat contribuir amb un parells de "tat" (hi ha gent que no sap que es....en fi L) però tal i com estava el nivell no tenia res a fer i la nena sabiament ha decidit enfocar la seva atenció cap a l'àvi i l'àvia.
No cal que us digui que la nena s'ha menjat part del dinar, s'ha oblidat una mica del seu malestar i s'ha anat a dormir més tranquila.
Vaja, que la familia Nache-Santacreu ha estat per un dia Patch Adams.
Bona nit a tots i a somriure!!!

Un Sant Joan a Berlín - Parlamentem?

Ciutadans de Catalunya, ja torno a ser aquí!!!

Perdoneu els dies d'espera però la feina es la feina, la platja es la platja, i tocar-se els "dallonses" es tocar-se els "daixonses".....Parlament, compres, uf uf, vinga som-hi, que ja queda poc!!

El dilluns va començar d'una manera molt semblant a com ho havia fet el dia anterior, amb la diferència que aquell dia el plantejament del dia era molt més relaxat. Els objectius del dia eren basicament veure el Parlament, amb la magnifica cúpula dissenyada pel Norman Foster, reventar-nos part del presupost en comprar uns "souvenirs" per la familia, veure un troç del mur i per últim aconseguir trobar un local tipus el frankfourt de Gran de Gràcia on poder menjar-nos una d'aquelles salchiches gegants saborejant la cerveseta que segur que ens acompanyaria.

Però comencem per on hem de començar, és a dir, "buon giorno a tutti per la matina" o com diuen els alemanys "Guten Morgen" (es que també quan et donen el bon dia sembla que t'estiguin insultant). Son les 9:00 del matí i com el dia anterior vaig deixar els 2 angelets dormint, aquest cop, i gràcies a l'invent de la nit anterior, inmersos en una absoluta foscor. L'esmorzar m'esperava (llàstima que allà no tinguessin el Mundo Deportivo...no saben el que es perden) i aquest cop sol, em vaig disposar a omplir l'estòmac d'una mica d'embotit i de formatge. Deu minutets més tard la Mar i la Marta ja m'acompanyaven a taula...una miqueta més tard el Ferran..i per últim el Dani, que avui si havia pogut dormir com un "lirón".

A les 10:00 del matí, i desprès d'haver pogut entrar, lper primer cop des de que erem a terres berlineses, a internet per consultar els habituals correus on em volen vendre Viagra (al final ho aconseguiran), los "cinco fantásticos" vem enfilar de nou el camí al metro direcció el Parlament, que està just al costat de la porta de Brandemburg. A les 10:30 ja estavem allà disposats a veure un edifici que més que pel seu valor arquitèctonic, i tornem a estar amb el mateix, el valoro per tot el que ha viscut. Us pensareu que el que estic dient es una barbaritat perque es un edifici impressionant i per ejemple la cúpula la va fer el Norman Foster (el mateix "pajaru" que ha estat escollit per fer la remodelació del Camp nou) etc, etc, però crec que les coses són el que són per la història que tenen darrere i no per si son bufones o no.

En definitiva, a les 10:30 com us deia erem allà, i que ens vem trobar? Una cua llargissima que a primer cop d'ull donava ganes de marxar! i més quan va venir una responsable del monument i ens va dir que estarien ben bé dues hores. El grup vem deliverar i es va decidir esperar ja que les alternatives que teniem no eren gaire bones (una d'elles era tonar-hi el dia seguent a les 8 del matí, jaja-jaja-ja, ho tenien clar!).


Així que a esperar....tic-tac-tic-tac-tic...de sobte apareixen un grup d'animació que feia moure una mena de ninot estrany que feia petons a la gent, t'abraçava, et xocava la mà i moltes altres coses...molt divertit....tic-tac-tic-tac-tic-tac...no havien passat ni cinc minuts de l'actuació del senyor "cordills" quan un grup de nois i noies que formaven part d'una coral de Moldàvia es van posar a cantar tots junts. Va estar superbé perque a més de cantar molt bé van engrescar a molta gent que hi havia a la fila, els feien ballar, cantar i sobretot riure! Hi havia una dona que formava part de l'expedició de "los chicos de coro" que pegava uns crits molt estranys (semblava un indi siux a les pelis de cowboys del Clint Eastwood) i que a mi particularment em feien pixar de riure. Vem passar una estona collonuda i van fer que el que es preveia una tortuosa espera, es convertís en una petita festa. Des d'aquí moltes gràcies nois i noies!

A l'hora prevista per la noia que ens va venir a l'inici de la cua, vem entrar dins del parlament. Ho tenien tot molt organitzat, i tot i que es feia una mica pesat esperar, realment quan vem estar a dalt ho vem agraïr ja que podies caminar sense aglomeracions. Vem donar una volta pel que seria el terrat, on vem fer la foto de rigor, i rapidament ens ven ficar dins la cupula del Norman Foster. Era una cupula realment impressionant. Hi havia una mena de passadis en forma de cargol que et duia a dalt de tot i des d'on podies veure gran part de la ciutat. Vem estar poqueta estona perque les coses un cop vistes, vistes estan. Una de les coses que em va agradar més va ser unes restes de metralla de la segona guerra mundial. Sabieu que el parlament el van cremar els propis nazis per poder iniciar tot el conflicte?



Abans d'abandonar el terrat, l'expedició gairebé al complert vem anar a canviar l'aigua al canari. Allà ens vem trobar amb una autòctona que estava als banys del nois i que netejava les gotetes del pixum....quin detall!. Era una dona molt energica i diria que era una atracció més del parlament.

Ara si, quan tots estavem pixats i cagats, ascensor cap a baix!!! Un cop abaix vem fer (més ben dit el Ferran va fer) una foto super-xula que ha servit per fer unes tasses per la llet (MOLTES GRÀCIES PARELLA, DE PART DE LA MAR, EL DANI I RAFA!!)....es una foto de concurs!!!!

Només haviem visitat una cosa i ja eren les dues, per tant que fem? A dinar!!!! I on dinem?? Vinga metro i a veure una altre part de la ciutat! Anem cap a la zona més comercial....el que vindria a ser el Passeig de Gràcia de Berlin. Vem dinar a 20 minutets d'alla a una placeta molt bònica a un italià!! Que bé s'estava allà amb la cerveseta (per variar!!) BOCATTI DI CARDINALE!!




Familia, ens veiem desprès de dinar?? Encara ens queden coses per veure!!

dissabte, de juny 28, 2008

Un Sant Joan a Berlin - El dia del senyor (diumenge) per la tarda

Hola familia, desprès de fer una corregudeta per la carretera de les aigües (osti, que malament sona això) torno per escriure una miqueta més.

On estavem??....a si, anavem a dinar, no? som-hi!!!

Donçs com que a la tarda haviem d'anar a veure la zona dels museus i la catedral vem decidir que el millor era anar a dinar aprop i amb aquesta idea vem agafar el metro. Un cop al metro vem fer un petit canvi de plans i ens vem parar un momentet a la Potzdamer Platz per fer-nos una foto a una part del mur que hi ha allà i que està pintada de manera força original...i va ser pujant per les escales del metro que el Ferran va rebre la trucada del Valero, i si alguna cosa sabem els que el coneixem es que quan et truca li has d'agafar. Es veritat el que 90 % de vegades es per donar-te informació, deixe-m'ho en poc important (es capaç de fer-te la broma de la cobertura o algún dels seus altres hits) però a l'altre 10% et pot sortir amb coses rollo "ahir vaig conèixer una noia per internet i em caso d'aquí 1 mes a Galicia" que et deixen de pasta de boniato. En aquest cas la informació formava part del primer grup.

Un cop feta la foto...



Foto.- Part del mur

Tornada al metro...
Foto.- Metro berlinès

I ara si, a dinar!.

Vem dinar a una terrassa molt xula que hi havia a una plaça que tenia més pinta de ser d'una ciutat com Roma que no pas d'una ciutat tant freda com Berlín. Sino recordo malament, la majoria del menus van ser unes amanides molt bones i com no unes cervessetes, aquí si, una mica més fredes. Però si per alguna cosa es caracteritzava el restaurant era pels pastissos casolans absolutament increibles que hi havia pels postres i que va descubrir la Marta (els ulls se li sortien de seu lloc!! I si l'haguessim deixa't crec que hagues estat capaç de cruspir-sen 2 o 3 troços més).

Desprès de la "gasolina pal cuerpo" vem seguir la nostre ruta berlinesa i el primer objectiu va ser anar a unes esglesies que hi havia a la mateixa plaça on haviem dinat. N'hi havia tres: una d'origen alemany, una altre d'origen francès i l'última una que no teniem ni idea quin origen tenia...i a quina ens vem ficar?? Efectivament a l'última! La visita va ser relàmpago i ens 5 minuts ja vem veure el que voliem...res.

I d'aquí cap a la catedral!!! El sol picava amb força i en consequència la calor anava en augment...les nostres cares d'un color pebrot madur ho deien tot. Però no estavem disposats a rendir-nos i en res ja arribavem a la suposada bonica catedral de Berlín. Dic suposada perque no la vem poder veure perque estava coberta amb una d'aquelles megapancartes de publicitat que deixava entreveure que la devien estar restaurant.

Dirigint-nos cap a la zona dels museus vem passar per una mena d'acampada que havia fet gent del teatre de Berlin i on es podien fer diverses activitats com cantar a un karaoke, fer una lluita de sumo rollo "humor amarillo" o fer una cursa a unes cintes estàtiques. Vem decidir no fer el ridícul i proseguir la nostre caminata.

Arribats a la zona del museus vem fer les 4 fotos de rigor i vem decidir que aniriem a comprar alguns souvenirs a unes botiguetes que es veien a uns 50 metres. Desafortunadament quan vem arribar els botiguers ens van dir que ja tancaven (pitjor per ells perque la Mar i la Marta tenien el simbol "$" als ulls).

Foto.- El museu Pergamon

Eren les 18:30 i haviem acomplert tots els objectius del dia!

Desprès de divagar un mica la decissió va ser anar a l'hotel, pegar-se una bona dutxa (l'habitació dels nois semblava un d'aquells banys de l'antiga Roma...només ens faltava el raïm), anar a veure l'Espanya - Itàlia dels quarts de final de l'Eurocopa i viure l'ambient futbolístic que es vivia a la ciutat que de debó era increible.

A l'hora del començament del partit entravem a un bar just al costat del tràmvia que ens havia apropat. Només vem veure la primera part perque no feien sopars però ja es veia que l'ambient era maco de veure.

A la mitja part l'objectiu futbolístic es va barrejar amb les ganes de sopar i vem anar a petar a escasos 20 metros del primer bar. Com que la terrassa era plena ens vem seure a un menjador buït i allà vem veure la segona part, la pròrroga i els penals. Va ser curios perque cap a finals de la segona part va començar a ploure amb força (la Mar ja ho havia vaticinat..de fet si algún dia voleu saber quin temps farà, li podeu fer un truc) i la gent de fora es va barrejar amb nosaltres...la resta de la història ja la sabeu, no? Guanya Espanya als penals! I els Espanyols d'allà bojos de contents. Nosaltres vem actuar amb indiferència...en el meu cas no per temes polítics sinò perque no m'agraden el que transmeten els jugadors de la selecció de fútbol (amb els de bàsquet em sento molt identificat)...no firmen autògrafs als nens, treballen poquet i es creuen els reis del mambo (amb els del Barça em passa el mateix).

No cal que us digui que desprès de partit, plovent com plovia i amb el cansament acumulat que portavem vem enfilar cap a l'hotel. De cami va passar una cosa curiosa i es que vem trobar una bicicleta en mig del carrer tirada sense lligar en perfecte estat. Com em sentia en deute amb la ciutat la vaig recollir del terra i la vaig desar. Desprès a l'habitació pensava que això a Barcelona es imposible ja que els xoriços les roben inclús lligades...de fet quan encara no t'has baixat de la bici el sillín ja no es un sillín sinò un consolador i les rodes ja estan a la venta als Encants Vells...i ara direu qui es aquest per donar lliçons quan el tio es cola a metro? Teniu raó i us juro que estic molt arrepentit. El proper cop que vagi a Berlín us prometo que pagaré dues vegades el metro per compensar.

Arribats a l'habitació l'ultim que vem fer, a part de donar el petonet a les nostres dones (jo vaig fer un petó a l'aire) i canviar l'aigua al canari, va ser muntar una estructura sacrificant el meu nòrdic, altrament dit "nube", perque el Dani i els altres dos pinches, avui si, poguessim descansar amb unes condicions òptimes que ens mereixiem desprès d'un dia tant dur.

Demà no us ho perdeu que entrarem al parlament...per començar a fer boca, sabieu que el Hitler va ser qui va demanar cremar el parlament quan ell ja era cap per iniciar tot el conflicte posterior....increible!!

Fins demà i que descanseu!!!

dimecres, de juny 25, 2008

Un Sant Joan a Berlín - El dia del senyor (diumenge) pel matí

Bon dia familia!

A les 9:00 del matí de diumenge, desprès de comprovar que el Dani, tot i tenir enrotllat un coixi a la cara, seguia respirant i de donar el bon dia al Ferran, que es debatia entre seguir al llit o anar a la dutxa, vaig sortir de l'habitació disposat a fer l'únic àpat que no acompanyavem amb una cervessa (suposo perque no la vem saber trobar), es a dir, l'esmorzar. Només sortir em vaig trobar a la Mar i la Marta que un cop dutxades i pentinades tenien el mateix ojectiu que jo, omplir l'estòmac i preparar-se per un dia que es preveia dur per les grans distancies que haviem de recòrrer.

Un cop esmorzats el primer torn (nosaltres) va aparèixer el segon torn (Dani i Ferran) amb unes cares, que sobretot en el cas del Dani era tot un poema (per culpa de la llum que entrava a l'habitació havia dormit bastant malament).

A les 10:00 en punt (era una mica més tard per culpa del nois) ens vem dirigir els 5 cap el metro més proper disposats a agafar-lo sense pagar ni un duro (donat el poc control per part de les autoritats competents i que no hi havia portes d'accès no vem pagar ni un transport públic en els 4 dies...quina vergonya...però ja se sap que els catalans quan ens podem estalviar una pela, ho fem!) i així ho vem fer.

El primer objectiu era l'edifici de la televisió Fernsehturn (d'ara en endavant "pirulí" que es més curt i més fàcil d'escriure) que es la torre de televisió més alta de la Unió Europea. Desprès de passar per caixa i pagar 9,50 euros vem pujar a un ascensor que ens va conduïr adalt de tot i des d'on vem poder veure gairebé tot Berlin. Les vistes eren increibles ja que podies veure les diferencies entre les parts de la ciutat (occidental i oriental) i amb el Dani, un enamora't de l'història de la ciutat, vem intentar deduïr per on passava el mur de Berlin (en aquell moment no ho vem aconseguir). Vem donar la volta sencera al cercle llegint els panells que et deien el que estaves divisant en aquell moment. El Dani, mentre el Ferran feia fotos per optar al Pullitzer de fotografia, ens anava explicant anècdotes com el discurs del Kennedy a l'ajuntament de Berlín. Realment el preu em va semblar excesiu per la despessa que suposa per ells (2 viatges d'ascensor i ni un trist carmelet d'obsequi) però tot i així, desprès de no pagar el transport públic crec que tots ens sentiem amb deute amb la ciutat, i sino ja ens ho cobrariem d'alguna manera.


Foto.- El pirulí

Foto.- Vista des de'l pirulí


Va ser sortint del pirulí, cap a dos quarts de dotze, que el grup vem començar a notar que aquell dia faria una "calufa" (paraula inventada per la Mar que dedueixo que ve de la suma de "calor" més "llufa"...si en Pompeu aixequès el cap) d'espant. La temperatura a les zones de sol començava a ser asfixiant fet que va provocar la primera injerta d'aigua per la majoria de la gent del grup des de que haviem arribat.

La guia, tot i la "calufa", seguia implacable amb el seu itinerari i ens va dirigir cap a la plaça de Paris, on es troba el que es amb tota seguretat el monument més conegut de Berlín La Porta de Brandenburg...però per sorpresa per tots (com a minim per mi si) de camí vem topar amb el Memorial Holocaust, una plaça gegant molt aprop de la porta de Brandenburgo que l'han convertit en un homenatge a tota la gent que va patir l'holocaust. La plaça està formada per blocs de formigó, concretament em sembla recordar que eren 2.711, i impresiona molt pel que representa. Sota tota aquesta quantitat de formigó hi ha l'explicació de tot el que va passar durant l'holocaust...se't fot la pell de gallina quan escoltes (vem llogar un d'aquells audifons) les barbaritats que es van fer!! Sabieu que van morir més de 6 milions de persones, uns 3 milions de polacs, un milió i mig d'austriacs, no se quants alemanys,....si algun dia teniu oportunitat d'entrar us recomano un video que hi ha exposat que es veu que es van trobar els soldats rusos quan van entrar a Auschwitz...t'agafen ganes de plorar. Anem millor a un altre cosa...




Foto.- Memorial Holocaust

Seguim?? Vinga 4 passes i la porta de Brandenburgo! La calor seguia apretant però us explico un parell de coses...glup! glopet d'aigua...vindria a ser arquitectonicament com l'arc de triomf però amb una simbologia totalment diferent ja que representa l'entrada al nou Berlin i és allà on acaven i on començen l'avinguda Unter den Linden i el parc Tiergarten respectivament. Va ser un simbol també durant la separació perque passava molt aprop d'aquest i el Dani ens va explicar que moltes de les imatges que sortien a la tele el dia que van tirar el mur eren d'aquesta porta.

Com veieu aquest matí va ser apasionant i encara ho va ser més, quan desprès de fer la birra a un xiringuito...


Foto.- Jo també m'hauria d'haver posat ulleres de sol, perquè quin careto xaval!



...vem anar a veure el monument d'un soldat rus que es trobava en el cor dels jardins Tiergarten (que estaven engalanant per acollir els incondicionals germanics i turcs per l'apasionant Alemanya-Turquia d'ahir vespre). No deixa de ser el típic monument d'un tio vestit de militar, però com sempre el que més et queda el significat que té, que no es altre que l'alliberant del poble alemany dels nazis. Els dubtes, igual que la caloreta dels collons, seguien aflorant al grup i no enteniem com era posible trobar un monument rus a la part de la república federal...dubte resolt més tard en llegir (llegir ens fa més grans...i sino mireu l'Aznar que fa metre i mig) la guia ja que s'havia contruït abans de la divisió.


Foto.- el soldadito de plomo


A les dues i pico.....Tolon, tolon!!! A dinar!! Si, afortunadament ja era l'hora de dinar i vem anar a buscar un lloc que estigues aprop del seguent territori que voliem explorar. De camí però ens va passar una cosa super-xula i es que quan passavem per davant l'Hotel Adlon, un dels millors de la ciutat i situat a la mateixa plaça de Paris, va coincidir que marxava la Kylie Minogue!!. Els paparazzis estaven allà fent fotos (nosaltres també) i es va crear un bon rebombori...la Kylie, que no aixeca un pam de terra, advertint la meva presencia diria que va em guinyar un ull i també diria que tenia ganes de donar-me una tarjeta amb el seu mòbil però com sempre vaig estar poc àgil i vaig arribar tard...ara sempre tindré aquest dubte...Kylie si algún dia llegeixes aquest bloc JO TAMBÉ T'ESTIMO!!


Foto.- els talons son massa alts. Un dia et faras mal carinyo

Ara si, encara que tinguès un nus a l'estòmac pel tema Kylie...el dinar ens esperava i la seguent birreta també!!!!!

Un Sant Joan a Berlín - L' arribada

Som-hi!!!

Una mica més tard de les quatre i mitja vem aterrar a l'aeroport de Tegel (gràcies Mar)...ja erem a Berlín!


Un cop allà, la nostre primera feina era arribar a l'Hotel (un NH collonut) i també ho era per la nostre guia, la Marta. Vem agafar un autobus "TXL" (gràcies de nou Mar) que ens va dur al que seria el nostre centre neuràlgic durant aquells 4 dies, l'Alexander Platz. Una plaça rediseñada diverses vegades, sent l'última remodelació heavy" l'any 1960 quan els Rusos van ocupar la capital (va formar part de la República Democràtica d'Alemanya durant els anys de divisió).


Foto: Alexandetplatz

Un cop arribats a la plaça, primers dubtes en forma de transport, ja que no saviem quin tramvia haviem d'agafar M1, M2, M3,... Finalment crec que va ser M5 el que ens va dur aprop de l'Hotel i que ens va permetre, desprès d'una caminata considerable per un del mega-parcs de Berlín, deixar les bosses i anar a fer el primer àpat en comú a un petit restaurant que tenia pinta de ser d'origen turc (a Alemanya hi ha un ou de turcs...de fet es la colònia més nombrosa) i fruïr de les primeres cervesses alemanyes. Si em permeteu un petit comentari de les cervesses, és que allà per norma general no les serveixen gaire fresques i si et demanes la "large" i trigues en beure-la està excesivament calenta.



A les 18:30 ja estavem llestos i preparats per la primera caminata.


La Marta ens va proposar anar primer cap a la part sud-est de la ciutat, el que vindria a ser la part turca i on es troben llocs claus de la història de Berlín com el Checkpoint Charlie o la topografia dels terrors )que es on es van ubicar els edificis més importants dels Nacionalistes durant l'època nazi).
La turca es la part més "lletjota" de Berlin a simple vista (opinió personal) ja que formava part de la zona ocupada pels rusos i sembla ser que no s'han esmerat gaire en rentar-li la cara (hi ha alguns descampats i no es veu gaire net). Això si, potser es la que em va impactar més d'inici ja que a la zona de la topografia dels terrors es on comences a veure les barbaritats que van fer els nazis durant la segona guerra mundial. Son un parell de caminets de sorra (un rollo "bunker") plens de fotos i textos escrits amb alemany i anglès que t'expliquen com funcionaven les coses als edificis que ocupaven aquell espai i que els rusos es van encarregar de destroçar quan van envair Berlin (i el que no es Berlin).







Fotos: la topogràfia dels terrors

Desprès de l'impacte del terror nazi, el Checkpoint Charlie va ser la segona estació. Era un lloc de pas entre l'Alemanya soviètica i l'Alemanya "americana" durant el llarg periode de separació de les 2 alemanyes (la RDA i la RFA...el Dani encara s'enrecorda d'un partit de futbol entre les dues: ABUELETE!! jeje). Es un lloc molt turístic on et pots fer fotos amb un figurant que va vestit d'americà pel mòdic preu de 1 euro per persona i fins i tot, si també pagues un parell d'euros, et segellen el passaport . La Mar i la Marta no s'ho van pensar ni un minut i ja tenen una foto que en el seu moment molta gent haguès pagat molt diners per poder fer-la (no pel tio-bueno del tratjo sino pel que significava estar a l'altre banda).



Fotos: el Chekpoint Charlie




El museu jueu va ser el seguent que vem visitar. El museu explicava l'història del jueus desde els inicis i segurament va ser això el que potser ens va destrempar més, ja que nosaltres buscavem un periode més concret. L'estructura del museu era un pel estranya i ens va permetre fer alguna fotografia força original (en poder del fotògraf del grup: el Ferran).

Foto: La Marta, la Mar i el Dani a la porta del museu dels jueus

Després de tant caminar i tanta història comprimida va venir el moment de la segona birra. El lloc escollit va ser una taberna del final del que en teoria era un carrer de moltes botigues i molts restaurants (MENTIRAAA!!). La tabernera era una barreja de la Tina Turner i el "monstruo de las galletas", i va ser allà on, tot s'ha de dir molt ben atessos per la mestressa, vem poder veure el primer alemany amb un globo considerable...aquesta gent que beu i perd els papers...
Sortint de la taberna ja era tard i per tant tocava sopar!!. Buscant on pegar-nos un bon tiberi vem anar a parar a un carrer ple de terrasses per sopar, totes elles amb pantalles gegants per seguir el Holanda - Rússia (finalment victoria pels segons molt celebrada per un sonat del bar del costat). Durant la passejada previa pel carrer vaig poder divisar la gran quantitat de noies guapes que hi havia per allà (ja us explicaré més endevant el que ens vem veure obligats a fer els mascles del grup) i a uns integrants d'una despedida que duien un "amic" mig despullat que segons la Mar tenia un bon culet. Vem sopar molt bé a una terrassa al bellmig del carrer...i just davant d'un palau fet pols que el fan servir per fer activitats culturals i pel que vem veure no tant culturals (les festes no ho son, no?).
Desprès d'això ja no ens quedaven energies ni per fer una copa així que la decisió va ser unànim...A CLAPAR!!!! Vem iniciar el retorn al campament base no sense la "patejada" de rigor que ens vem pendre amb molt bon humor.
Bona nit i demà serà una altre dia!!
Demà tohom a les 10:00 preparats per seguir el viatge....puntuals!!!

dimarts, de juny 24, 2008

Un Sant Joan a Berlín - L'Inici de tot plegat

Desprès d'un llarg temps sense escriure al bloc, retorno per explicar-vos els 4 dies genials que he passat a Berlin amb el Ferran, la Marta, el Dani i la Mar a Alemanya, i més concretament, a Berlín!.

Tots els que hem conèixeu sabeu que no soc un boig dels viatges, i que el meu temps de lleure gairebé sempre l'he dedicat a tocar-me...perdó, a no fer res. De fet amb 30 anys , recentment complerts, he passat de puntetes per Londres, he atravesat el "charco" per anar a Nova York amb la meva sister and husband, alguna escapadeta per les illes balears (Menorca al poder!!!) i poqueta cosa mes.


Però comencem pel principi....corre el fred mes de gener i a un sopar de parelles (la meva, com sempre, desapareguda...deu haver anat a buscar tàbac) els cinc (Ferran, Marta, Mar, Dani i un sevidor) decidim que hem de fer una sortideta i que el pont de Sant Joan 2008 es la data ideal, ja que podem disposar de 4 dies sencers i d'un temps previsiblement bó. BERLÍN es el lloc triat i a tots ens fa molta il·lusió perquè tot i la proximitat i la quantitat de vols barats que hi ha ara, cap hi havia estat. Així que mentre la Marta i la Mar s'encarregaven de tot el tema logístic i el que no es logístic (son unes cracks!!!) els 3 nois contavem els dies que faltaven per iniciar un viatge al cor d'una Alemanya castigada de manera brutal durant el segle XX.


3 de març...


16 d'abril....


23 de maig....


1 de junt...


I finalment el 21 de juny a les 08:00, em dirigeixo Verdi avall per ser recollit per la Marta i el Ferran per anar cap a l'aeroport, trobar-nos a les 9:00 a l'aeroport del Prat amb la Mar i el Dani i agafar un avió de la companyia Clickair que ens dura a la nostre destinació.


M'hi voleu acompanyar?? Tranquils hi entrem tots!!!


divendres, de maig 16, 2008

Unes fotos de profesional...




Us apropo un link on el Sergi, un gran amic i ex-company d'equip, ha penjat unes fotos xulissimes!!!!!!


http://www.flickr.com/photos/22904728@N05/

dimecres, de maig 07, 2008

Una barra de pa sota el braç

Es coneguda la dita que els nens venen amb una barra de pà sota el braç...i tant! Un altre dia us explicaré el perque...de moment...FELICITATS CARLAAAA!!!

divendres, d’abril 18, 2008

R-E-S-P-E-C-T, respect!!!


A finals dels anys 60, la cantant Aretha Frankling es consagrava definitivament versionant una canço ,“Respect”, d’un single d’Otis Redding que havia grabat al 1965. Si mirem el significat de la paraula “respecte” al diccionari veurem que la defineix com “deferència, sentiment de revererència envers algú per raó dels seus merits, del seu rang, del seu saber, de la seva edat, etc”.
Respecte es una de les paraules més repetides al llarg de la història...només cal encendre el televisor per veure com els polítics demanen respecte, els agricultors demanen respecte, els profesors demanen respecte, els conductors dels autobusos demanen respecte, els empresaris de qualsevol sector demanen respecte o els futbolistes, d’aquí i d’allà, que també demanen ser respectats.
Recordo una conversa amb un amic on parlavem de l’ex_entrenador del Barça, “el gran Dusko” (com diria un altre molt bon amic). Ell em comentava que el més important era tenir el respecte dels teus jugadors i de la gent que envolta l’equip, perque si no et respectaven, era imposible que creguessin amb el que estaves intentar transmetre. El respecte et pot venir donat de moltes maneres, per exemple l’Aito té aquest respecte pels títols guanyats com entrenador, el Joan Plaza té aquest respecte pels seus coneixements (fet que el va portar a que els jugadors donessin la cara per ell quan van fer fora al Maljkovic) o l’Ivanovic el tenia ja només començar a entrenador pel que havia estat com a jugador.
Crec que aquest concepte es aplicable a tot a la vida i també crec que el respecte te’l guanyes o el perds tú amb els teus amb els teus actes.

divendres, d’abril 11, 2008

El asombroso viaje de Pomponio Flato


Hola familia,


Aquesta setmana el crack de l'Eduardo Mendoza ha publicat "El asombroso viaje de Pomponio Flato".


Ja tinc ganes de tenir el llibre entre les mans!!!


Quan l'hagi llegi't us en faré 5 centims.


dimecres, de març 26, 2008

Arenys de Mar






La Setmana Santa, lluny del lligams familiars que té el Nadal que t'obliguen a no abandonar el niu, es aprofitada per molta gent per fer viatges i escapades de 4 o 5 dies o fins i tot de tota la setmana.

Nova York, anar a esquiar o aprofitar els primers dies per poder disfrutar de la platja (això si, més tirant a la lectura i al passeig que a capbussar-se dins de la gèlida aigua del mar) han estat algunes de les sortides que han fet els meus amics i pel que m'han explicat amb un èxit rotund.

Un servidor, al contrari que ells, s'ha dedicat a explorar els racons amagats del pis del qual es inquil·lí desde el passat 24 de setembre (dia de la Mercè) junt amb un ex-company d'equip de la fantàstica generació del 78, i a fer una visita fugaç on va disfrutar la seva infancia. Aquest lloc es Arenys de Mar, un poble preciòs del Maresme, que es conegut per la llotja del peix (Si heu vist la peli "Sin Reservas" es semblant al lloc on la Catherine Z Jones combra el peix pel seu restaurant).
Els records que em van venir al cap van ser increibles...quan tingui les fotos baixades del tot a l'ordinador i hagi ordenat tots aquests records us aniré explicant. De moment us avanço una foto del mercat d'Arenys de Mar, on de ben petit anava amb mà mare a fer la compra.

dimarts, de març 18, 2008

Felicitats sister!!!



Avui es l'aniversari de la Lourdes, la meva germana. En fa 33 (si, com Jesucrist).
Com veieu a la foto es mare d'una nena preciosa, que te un somriure increible, des de fa gairebé un anyet.....a tots se'ns cau la baba.


Però avui Carla es el dia de la teva mama, així que sister, disgruta molt del dia del teu aniversari!!


FELICITATSSSSSSSSS!!!!

How to help your child to become a pro athlete

Us adjunto un escrit del Ettore Messina on parla de l'educació esportiva dels nois i noies petits. Crec que es força interessant perque parla de formació humana i, venint d'un entrenador de competició pura i dura com es ell, es important. Està escrit amb anglès, però no patiu perque jo, que no domino tant bé com voldria l'idioma, l'he entès perfectament.
"Many people ask me for a piece of advice on how to help their child to become a pro athlete. So today I'll try to address this issue and share some of my ideas. First of all, it will be extremely helpful for your kid to try both an individual sport and a team sport when he's young in order to develop himself mentally and physically. For example, I was very lucky that my daughter tried judo for 3 years when she was in primary school. This really helped her to develop her personality, to overcome her lack of self-confidence, to know her body better and to discipline herself a little bit. At the same time, I think that the dynamics of team sports are something that should be experienced as it helps to learn how to deal with other people, how to understand your role, how to assume responsibility not only for yourself but for the team. So I think trying a team sport is extremely helpful from the educational point of view. In Italy we make a big mistake by deciding very early what game a kid should play. In the United States, kids have a chance to try many different sports before choosing which one they devote themselves to. For example, Trajan Langdon not only was drafted by an NBA franchise, but he was also close to be drafted by MBL team, because he played both basketball and baseball in college. In the US they have a chance to try many options partly because they have the system where seasons in different sports are spread through the year. As a result, a kid can virtually try everything. In Italy, due to the lack of facilities, usually, you send your child to do either football or basketball or volleyball or tennis. Suppose you've already chosen any specific sports. If I were to make a suggestion, the first thing that I would consider as a father is the quality of the coach. Many parents who are not very familiar with a particular kind of sports may be attracted by the system that focuses on the result. But there is a huge difference between playing sports on the professional level and teaching it to the youngsters. You'd better send your kid to the place where the focus is on the development of his personality and his qualities of a player, as it's much more important at that age. If you are lucky enough to find such a coach, second, you should not hurry to make your kid a pro athlete that has four or more trainings a week and dedicates a lot of time to sports. Personally, I think, this should not happen until the kid turns 14-15. Young kids that are exposed to a very high level of pressure physically, technically and mentally, usually, cannot stand this kind of pressure. I would like to find a teacher for my kid who will be able to offer a reasonable level of challenge to the young players and develop some kind of group mentality, still respecting everybody's personality. This might be a difficult task to find such a coach, though. Due to financial reasons, children are usually coached by young people. I went through the same routine. I started coaching when I was 17. Turning back, I see that I made a lot of mistakes. It was good for me, as I had a chance to learn from my mistakes, but some of my players paid for it. There is not enough investment in children's sports so that experienced coaches could be attracted to work there. At the same time, we need young coaches to develop. But only those, who are able to get something from more experienced coaches, will become good teachers. However not all older coaches are necessarily better coaches. Let's get down to the key question: how a parent who never played a pro sports could decide what coach is good for his child? First of all, neither the parent nor the coach should be attracted by immediate results. Second, all of us can understand if there is balance in the behavior of another person. Even if my son received more attention in terms of shooting, playing time, I would be suspicious. Because treating him like a superstar when he's 13 years old is not a good way to develop his personality. Suppose I don't know basketball and choose a coach for my child. The most important indicators for me would be a) my son's mood when he comes back home after practices and b) the level of togetherness of his team when I watch their games. If I see that my child comes home perfectly adequate and most of the times positive, and his team is playing with a good sense of togetherness, for me that's the sign that you might want to stay with this coach. If, by contrast, he comes home frustrated or behaves in some strange way, he'd better leave and find someone else.
Trainings should be the time when the kid is challenged in a constructive way. You can understand whether it's working this way by simply looking at your son after practices. Talking about myself, if my son Filippo wants to play basketball when he gets older, it will be an extra-pressure both for him and his coach to have me around. So, I will need to find a way not to stay too close, but at the same time not to stay too far away from him. If I stand too far, he might perceive this as I'm not interested in him. So it would be a very difficult for me to find a balance at that moment.
Right now Filippo is crazy about basketball. He lives inside basketball. He comes to see our practices and games, he knows all the players, he has his CSKA jerseys and T-shirts, he's already a player in a sense. But when we go back to Italy, he plays a little bit of football with his cousins. Anyway I don't want to press him to choose basketball over other sports.
He's excited about basketball to the point that when he's home and a friend of ours comes, Filippo always wants to play two-on-two. He has his routine. He switches off the light and starts introducing players: number four — Theo Papaloukas, number six — Nikos Zisis, number seven — Anatoly Kashirov (who, by the way, is his favorite player)… And so on until the last one, then he turns the light on, he does a little warm up and then we finally can play. During the game he sometimes calls a time-out, goes to sit in the corner or waves a towel. So, basically, he imitates all the things he sees during our games.
The difficult part was when we, his mother or I, had to make him lose sometimes. We realized that our natural instinct was to let him win. We had to make it more realistic. Honestly, it was dramatic for him to lose a game at the beginning. Now, he finally understands that losing is also part of the game, as well as playing bad sometimes and recognizing that mama or papa played better.
When he will be 12-14 years old, he'll find an environment that will be easy for him to understand. Sport is a great help for youngsters to develop their personality. The reason is very simple: sport is a metaphor of life. You win, you lose, you experience frustration if you lose or joy if you win. But, if it's not your profession, you experience all this for free. In normal life, if you experience some failure (in relationships, in work or school or any other major field), sometimes it costs a lot. Sports give you a little bit of understanding how you will feel in real life when something similar will happen there. This is the great advantage of any sport. So I'd like my son to experience this, so that he will be more prepared for the real life.
Until kids turn 12-13 it's not only sport, it's more a game. By game I mean something that can be played with a lot of mistakes. It should involve a lot of fun. It's like in school when you experience all the fun when you start to read, to count or to discover something new. It's more a game for the first 4-5 years. Then it becomes more serious and you should start asking those kids to be much more selective in their understanding and their learning. You start pressing them a little bit more to organize their ability to study.
For example, in Italian school system the difference comes when you're ten. At ten you graduate from primary school to medium school, which lasts 3 years and prepares you to high school. And then after 5 years of high school you go to college. So, for sure, everything of the 5 years of primary school, from 6 to 10 included, is a game. Even if you start introducing a little bit of discipline.
The same in sports, it should not be about fundamentals until at least 10. For sure, you can teach your children to know their body through the use of the ball: how to catch, how to roll, how to run with the ball etc. In Italy, for example, we have mini-basket (smaller ball and the baskets are placed lower) which is mostly a game, not sports, with the exception of situations when coaches press the kids to win by all means even in mini-basket. And that is an abuse in my opinion. Besides, mini-basket is a pure fun to play where children under 12 can toy with the ball and participate in contests.
I've heard many things about Russian system where kids have one or more trainings a day from a very early age. In the US, you're not allowed to practice for more than a certain amount of hours a week. And they are very strict on that, even in NCAA. I agree with this. It's not realistic that your kid is 10-12 years old and he lives like a professional player, practicing two times a day.
When they ask me, at what age it is best to start training like a pro athlete, I answer with a question: How important is school education to your child? When I was coaching young players in Italy in the 80s (from 1978 to 1989) some parents told me: «Take my son to the gym as often as you can, because I'm not interested in school, I want him to become a professional player». Due to economic situation, many families see their children succeeding in sports as a way to improve the quality of their life. I respect that. But at the same time I still believe that education in school is very important. And it'll never be a good idea sacrificing it.
I believe that you cannot be a good, smart player, if you didn't study at the minimum level, if you didn't learn how to use your brain. At least, in Europe. NBA is different. As in Europe the game is played in a more sophisticated way, sometimes I'm happier to see my player reading a book, than staying in gym after practice. I'm very worried when everything outside basketball for them is PlayStation and iPod. I respect PlayStation and iPod, but there is something else in life beside that. For sure, you have to be a smart and educated person to play at the highest level.
So the question is either you want your child to be good in school in case his career didn't work out or you want to play in the lottery and bid everything to his pro athlete career. If you want him to study, he cannot practice two times a day until he finishes school. It's very simple.
As for fundamentals to be developed until players are 16-17, the most important thing to check is coordination and balance. I would not be so paranoid with all other things. Then, obviously, you teach them how to catch, how to pass, how to shoot, how to dribble, how to move without the ball. But if they don't have the balance and coordination, it's difficult for them to become good basketball players. For example, Ricky Rubio is helped a lot by the great balance, coordination and quickness he has. It gives him a great advantage. It's amazing that in Joventut they manage to raise so many young players year after year. For sure, their system deserves to be studied. "

Ettore Messina

divendres, de març 14, 2008

Una ullada des de dins





Els divendres a la tarda, si com es el meu cas et toca treballar, son “suporifers”. Ja t’hi pots posar com vulguis i entrar per la porta carregat de bones intencions perque 10 minuts més tard estàs sumit en un estat de xoc, que normalment no et permet fer gaire cosa més que cremar part de les 3 hores visitant pàgines web, en el meu cas, de caire esportiu.
Així va ser com el passat divendres, en una d’aquestes incursions telemàtiques, vaig entrar a la pàgina web de Barça i vaig veure que els basquetbolístes del club tenien entrenament dissabte matí a la ciutat esportiva. Com a entrenador que m’agradaria ser, una de les coses importants per la formació d’un, es apendre de la gent que en sap (segurament com tot en la vida) es digui Aíto, Joan Plaza o com en aquest cas Xavi Pascual.
Així que vaig trucar al club, preguntant si els entrenaments eren oberts a tothom, i la noia que em va atendre, molt educadament, em va dir que els entrenaments del bàsquet sempre eren a porta tancada. No em vaig quedar del tot satísfet de la seva resposta, així que vaig obrir una segona via d’investigació. L’enviament d’un missatge a una amiga que està dins del club...i res de res, mateixa resposta. Segurament, un altre dia m’haguès conformat, però aquest cop no. Així que em vaig llevar dissabte, deboro el meu entrepà de fuet i cap a Sant Joan Despi (la ciutat esportiva) a intentar parlar amb algú per veure aquell entrenament.
L’entrenament estava previst per les 11:00, així que a les 09:30 ja estava plantat davant el pavelló de bàsquet esperant a no se molt bé qui.
Cap a les 10:00 va començar a arribar algún dels protagonistes d’aquell entrenament, com el Mario Kasun, un jugador molt gros que portava una cara de “clapat” que espantava. Vaig decidir que era millor no parlar amb ell, perque segurament no em podria ajudar en el meu proposit, i a més, millor no molestar gaire aquell “angelet” no fos cas que no haguès passat una bona nit.
Quan ja estava una mica cansat d’estar de peu, i el meu turmell (lesionat feia un parell de setmanes) estava apunt de dir prou, va aparèixer el Xavi Pascual, primer entrenador del Barça de bàsquet des de fa un aproximadament un mes quan, desprès de fer fora el Dusko Ivanovic, el van anomenar a ell capità d’un vaixell que no se sap molt bé per on navega i que té l’objectiu principal de clasificar-se per l’Eurolliga de l’any vinent (això esperem els abonats al Palau). Anava vestit amb uns texans, una xaqueta de xandall, “bambes” i una gorra que li donava un toc molt juvenil i que no s’assemblava en res al tratjo que han de dur per obligació tots els entrenadors de l’ACB quan els veiem dirigir un partit oficial.
Un cop havia recollit la maleta i es dirigia cap a dins del pavelló, sense pensar-m’ho dues vegades li vaig dir “Perdona Xavi” (no, no el coneixia personalment). Ell va mirar cap a on estava jo, una mica extranyat, i llavors va ser quan vaig continuar “puc entrar a veure el teu entrenament?”. Ell, com jo ja m’esperava producte de les meves indagacions prèvies, em va dir que no, que feien els entrenaments a porta tancada i que només podia ser-hi gent del club. Evidentment jo ho entenia, però amb la meva idea “entre cella i cella” d’intentar veure un entrenament, li vaig preguntar si seria posible passar-m’hi un altre dia, que era un entrenador dels Lluïsos, i que tenia ganes de veure un entrenament. Ell es va quedar pensatiu un moment, i suposo que concient de que jo no em rendiria facilment em va preguntar el meu nom i em va dir que em deixava ser-hi (collonut!!!) i que quan vinguès el delegat a fer fora a tothom del pavelló li diguès que ell m’havia donat permís. I així va ser, quan va venir un responsable a fer-me fora, com a la resta d’afeccionats, li vaig dir quer el Xavi Pascual m’havia donat permís per quedar-me, fet que ell evidentment, i més per la pinta que jo portava amb aquesta barba poc cuidada, va voler certificar. La certificació va venir de la pista, quan va arribar una veu que deia “El Rafa dels Lluïsos es pot quedar”.
I així va ser com aquest dissabte passat vaig poder veure el entrenament d’una de les millors plantilles d’Europa preparantse per jugar un partit el dia seguent contra el TDK Manresa del Xavi Schelling i Xavi Rey.
La pregunta que ve ara es, que hi vaig veure dins d’aquelles quatre parets? Vaig poder veure quin es el tracte dels entrenadors amb el jugadors, vaig poder veure quina es la realció de jugadors que venen de diferents parts del mòn, vaig poder veure quin es el nivell d’exigencia en un equip profesional, vaig poder veure que els jugadors son tant humans com nosaltres (també tenen 5 dits a les mans) i que per tant també volen disfrutar amb la feina que fan,....en definitiva, vaig poder treure el cap per un mòn que tinc ganes de que un dia sigui el meu.

Cuento de Mario Benedetti


Cuentan que una vez se reunieron en algún lugar de la tierra todos los sentimientos y cualidades de los seres humanos.
Cuando el Aburrimiento había bostezado por tercera vez, la Locura como siempre tan loca les propuso: ...vamos a jugar a las escondidas?
La Intriga levantó la ceja intrigada y la Curiosidad sin poder contenerse le preguntó: A las escondidas..??? y... Cómo es eso??....
Es un juego, explicó la Locura, en el que yo me tapo la cara y comienzo a contar desde uno hasta un millón... y cuando yo haya terminado de contar, el primero de ustedes que yo encuentre ocupara mi lugar para continuar el juego.
El Entusiasmo bailó entusiasmado secundado por la Euforia. La Alegría dio tantos saltos que terminó convenciendo a la Duda, e incluso a la Apatía, a la que nunca le interesaba hacer nada.
Pero no todos querían participar. La Verdad prefirió no esconderse... para qué...??...si al final siempre la hallaban.
Y la Soberbia opinó que era un juego muy tonto (en realidad lo que le molestaba era que la idea no hubiese sido de ella)...y la Cobardía prefirió no arriesgarse.
Uno, dos tres... comenzó a contar la Locura. La primera en esconderse fue la Pereza, como siempre tan perezosa se dejó caer tras la primera piedra del camino.
La Fé subió al cielo y la Envidia se escondió tras la sombra del Triunfo, que con su propio esfuerzo había logrado subir a lacopa del árbol más alto.
La Generosidad casi no alcanzó a esconderse, cada sitio que hallaba le parecía maravilloso para alguno de sus amigos... que si un lago cristalino... para la Belleza ....que si una hendida en un árbol... perfecto para la Timidez ....que si el vuelo de una mariposa... lo mejor para la Voluptuosidad ....que si una ráfaga de viento... magnífico para la Libertad.
Así terminó por acurrucarse en un rayito de sol.
El Egoísmo, en cambio encontró un sitio muy bueno desde el principio: aireado, cómodo... pero sólo para él.
La Mentira se escondió en el fondo de los océanos...(mentira, se escondió detrás del arco iris).
La Pasión y el Deseo en el centro de los volcanes.
El Olvido... se me olvidó dónde se escondió el Olvido, pero eso no es lo más importante.
La Locura contaba ya novecientos noventa y nueve mil novecientos noventa y nueve...y el Amor no había aún encontrado sitio para esconderse entre sus flores.
Un millón contó la Locura y comenzó a buscar.
La primera en encontrar fue la Pereza... a sólo tres pasos detrás de unas piedras.
Después se escuchó la Fé discutiendo con Dios sobre Teología y a la Pasión y el Deseo los sintió vibrar en los volcanes.
En un descuido encontró a la Envidia y claro, pudo deducir dónde estaba el Triunfo.
Al Egoísmo no tuvo ni que buscarlo, él solo salió disparado de su escondite, que había resultado ser un nido de avispas.
De tanto caminar sintió sed y al acercarse al lago descubrió a la Belleza, y con la Duda resultó más fácil todavía, pues laencontró sentada en una cerca sin decidir aún dóndeesconderse.
Así fue encontrando a todos.Al Talento entre la hierba fresca... A la Angustia en una oscura cueva... A la Mentira, detrás del arco iris, (mentira... en el fondo del mar).
Hasta el Olvido... ya se había olvidado que estaba jugando a las escondidas.
Pero... sólo el Amor... no aparecía por ningún sitio.
La Locura buscó detrás de cada árbol, bajo cada arroyo del planeta, en la cima de las montañas, y cuando estaba por darse por vencida, divisó un rosal y pensó:
'...el Amor siempre tan cursi, seguro se escondió entre las rosas...'
Tomó una horquilla y comenzó a mover las ramas...cuando de pronto un doloroso grito se escuchó... Las espinas habían herido los ojos del Amor,la Locura no sabíaqué hacer para disculparse:
....lloró... rogó... pidió perdón y hasta prometió ser su lazarillo.Desde entonces, desde que por primera vez se jugó en la Tierra a las escondidas, el Amor es ciego... y la Locura siempre lo acompaña

dijous, de març 06, 2008

DISFRUTEM????


Entre minis, preinfantils, infantils, cadets, juniors, sots 21 i sèniors es poden veure als Lluïsos en un cap de setmana 9 partits, dels quals veig una mitjana de 5 o 6. Tot i ser entrenador, al contrari del que podríeu pensar, en la majoria d’aquests el meu lloc no és a la banqueta, sinó que comparteixo seient amb els pares i mares del nostre equip i de l’equip rival.
Segurament estareu pensant que hi sóc per veure com juguen els nostres nois i noies, si evolucionen correctament, si l’entrenador esta fent bé la seva feina, i sí, efectivament, és una de les coses que hi vaig a fer. Però mentre veus el partit i et fixes en totes aquestes coses, també tens temps de veure’n d’altres, com per exemple quines actituds prenen els pares... estan disfrutant de debò veient els seus fills? I “rizando el rizo”, com afecten totes aquestes actituds al rendiment dels seus fills? Si voleu que us sigui sincer, és realment desencoratjador veure la poca quantitat de somriures que es deixen entreveure a la grada davant la imparable espiral de retrets, renecs i males cales que omplen la nostre pista. En un mateix partit pots veure el pare/mare que es queixa perquè l’àrbitre s’ha deixat de pitar una falta, unes passes o qualsevol questió tècnica que en la majoria de casos desconeixen, el pare/ mare que reclama que al marcador li falten dos punts, el pare/mare que es queixa perquè el seu fill no juga, o el que es pitjor, perquè ho fa el fill de l’altre en lloc del seu, el pare/mare que s’enfada perquè el seu fill/a (futura estrella de la NBA o WNBA) ha fallat un bàsquet…… I així podria seguir fins a omplir, amb tota seguretat un parell de fulls. I les preguntes que em vénen ara a la ment són: pares/mares, veniu realment a disfrutar del vostre fill/a? Disfruteu renegant de l’àrbitre? Disfruteu quan us enfadeu amb l’entrenador perquè ha fet un canvi que no creieu correcte? Disfruteu criticant el vostre fill o el fill d’un altre perque ha fallat un bàsquet?
I encara se m’acudeixen més preguntes: sabeu com li afecta al vostre fill veure com el seu pare renega o fa males cares? Li agrada al vostre fill veure que el seu pare no disfruta?
Feu-me un favor i poseu-vos a la pell del vostre fill per un moment i penseu si li agrada i si creieu que li pot afectar. La resposta em sembla que està clara i crec que us ho passaríeu molt millor aplaudint i animant les jugades dels vostres fills que criticant coses que són palla, perquè el realment important és que el vostre fill/a està fent un esport que li agrada i del qual vol gaudir.

dimecres, de març 05, 2008

Amb ganes de comencar!

Fa temps que llegeixo els blogs de diferents amics i coneguts que deixen els seus comentaris i fotogràfies perque la gent ho disfruti. Crec que es una bona iniciativa i per tant m'he decidit a inagurar el meu blog per poder compartir les meves vivències o reflexions.

Donçs aquí estic.....amb ganes de començar!!!