dilluns, de novembre 21, 2011

Millor

Ens esperen temps difícils. Amb la victòria d'ahir del PP, i per una majoria tant amplia, els catalans ho tindrem fotut. No hi ha molt més a dir.

Potser l’opció es prendre-s’ho amb una mica d’humor. Us passo unes piulades d’ahir nit al vespre mentre feien el recompte de vots i que van fer que gairebé em pixès de riure (literalment):

“Rajoy: Nadie tiene que sentir inquietud alguna... Se m'han eriçat els pèls del clatell”.

“Molt gran el DJ de Génova posant Queen. Tot de pperos corejant un homosexual”

"Hemos perdido claramente las elecciones" http://bit.ly/vuzK93 #20nlv” #nomedigas???”

“Se rumorea que el PSOE va a sacar a Karanka a dar la rueda de prensa..”

“Mariano, ya podemos empezar a fumar en el trabajo? O nos esperamos a mañana?”

“Francisco Franco, Manuel Fraga, Rouco Varela, Mariano Rajoy... De verdad, como gallego os pido disculpas al resto de España. Lo siento.”

“Estoy dándole a F5 ininterrumpidamente a las ofertas laborales de Infojobs, tienen que estar al caer. TIENEN QUE ESTAR AL CAER.”

“RT si quieres que Ramos aupe a Rajoy en el balcon de Génova”

“Mientras no seas gay, inmigrante, estés en paro, estudiando, enfermo o cobrando una pensión, no hay de qué preocuparse.”

"El convidat" passarà a ser "El invitado", presentat per Bertín Osborne"

.....................


dimarts, de novembre 15, 2011

El valor de les coses

Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant.
La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor.
Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé tot, sempre i a tothora, i el que es encara pitjor, sense esforç.
Doncs bé sembla que aquesta situació de tenir-ho tot, té, si no canvien molt les coses, els dies comptats o sense comptats, ja no té dies. La crisi gairebé global del planeta, i més particularment d’Espanya i Catalunya, està provocant que la situació de benestar en la que vivíem s’estigui fonent i que ja fa un temps anem desfent el camí que semblava que fos infinit.
Les persones, producte d’aquesta crisi, estem perdent la feina i el pitjor de tot es que no se li veu final. Les empreses tanquen, les administracions s’aprimen i no ens en sortim. Potser estem buscant solucions a una cosa que no en té. Potser es el camí que hem d’agafar a partir d’ara. Potser hem de tornar als orígens. Potser ja ens anirà bé...ens obligarà a donar el valor a les coses com deia el meu pare i educar-nos a tornar a lluitar, i no rendir-nos mai.