dijous, de novembre 26, 2009

Llumins: Que algú els hi agafi la matricula!!!

Eren les 20:30 i anava carrer Escorial avall per agafar el metro que em portaria cap el partit dels Llumins. Encara no podia agafar la motorbike així que la única forma que tenia d’arribar-hi era pels soterranis de la ciutat.

No em podia vestir de curt però m’havien dit que podria fer de coach. Sabia que la meva presencia era important més que res per pegar 4 crits d’ànim i fer de bulto a la banqueta.
Feia molt temps que no agafava el metro i el primer que vaig notar en baixar les primeres escales cap a l’andana va ser calor, molta calor, massa calor. Em vaig treure la jaqueta, vaig posar la mirada fixa en la parella de teeneagers que s’estaven pegant el filet i ja em vaig començar a concentrar pel partit que havia de dirigir en menys d’una hora. Dels rivals, que com us vaig dir l’altre dia es deien Katakraks, no en teníem gaire referències i les que teníem eren dels resultats que havien fet fins aleshores. Alguna victòria i sobretot derrotes contundents.
Quan vaig arribar al pavelló el primer que volia era donar una abraçada als meus companys per acte seguit començar a veure de quines eines disposava. Només arribar i saludar al Dani i al Ferran primera sorpresa “Avui serem pocs, com a molt 6”...començàvem bé. Primer partit com a coach del menda i amb 6.
El primer que em va venir al cap va ser motín. Si al Barça fa uns anys es va anomenar “el motín del Hesperia”, aquest el podiem anomenar “el motín del Bac de Roda”. Aquests s’han enterat que els porto jo i em volen fer el llit. Desprès em van aclarir que totes les baixes estaven justificades o be per lesió (Bruno, Javi i un servidor) o be per temes professionals (Quique).
A l’hora de començar encara faltava per arribar el Joan Valero, érem 5. Per tant la primera decisió dolorosa que vaig haver de prendre va ser el 5 inicial. Els vaig mirar al ulls i els hi vaig comunicar amb seguretat “Nanos, cinc inicial: Ferran, Sergi, Xavi, Dani i Lluis Valero”. Sembla que tothom hi va estar d’acord...per tant, primera prova superada.
Els contraris també eren 5 per tant la lluita era d’igual a igual.
Els primers compassos del partit van ser de tanteig. I de tanteig baix. Cada cistella nostre (normalment de bella factura) era contrarestada per una cistella d’ells (lletja) normalment molt propera i de rebot ofensiu.
Al final del primer quart tant ells com nosaltres havíem incorporat nous efectius. Nosaltres al Joan i al Bruno ( que faria feines de direcció amb mi), i ells a dos besties pardes, un amb una cueta que li donava una imatge deplorable i l’altre lleig, molt lleig, massa lleig.
La tàctica que varem decidir pel segon quart va ser una tàctica valenta. La inspiració ens va arribar del que havia fet el Guardiola el dia anterior. Varem asseure al nostre MVP Valero = Messi (va sortir l’altre Valero,el Joan= Pedrito) i “tots tancats a dintre i si tenen ous que tirin”. La tàctica va sortir a la perfecció i a la mitja part ja anàvem davant.
El tercer i el quart quart havien de ser de tràmit, perquè el resultat ja era molt clar, si no arriba a ser que el joc es va endurir. Els contraris repartien estopa a tort i a dret i els nostres interiors se’n començaven a cansar.
Les primeres dues pica baralles les van protagonitzar els Valero’s brothers cosa que ens va fer pensar que la cosa no era tant greu. Diferent va ser quan va ser el Xavi el que va rebre i es va queixar. Si el Xavi s’ha emprenyat alguna cosa passa.
A més al descans entre el 3er i quart quart el Sergi i el Valero van iniciar un petit rifi-rafe sobre el tema. El Sergi li deia “Lluís t’estimo” i el Lluïs li contestava “Sergi jo t’estimo més”.....beautiful.
Varem decidir actuar de manera pacífica. Vaig treure la meva Glock 17 semiautomàtica (us he posat una foto pels poc iniciats en armament), els hi vaig ensenyar als contraris com fan els tenistes quan hi ha pilotes noves i la vaig deixar sobre la banqueta amb el “gatillo” obert per si havia d’obrir foc sobre algun d’ells. A partir d’aquí oli en un llum.
Al final del partit victòria de molts i el millor de tot es que compartim liderat. IMPARABLES!!!!
La setmana vinent últim matx de la primera fase on ens juguem el liderat i desprès sopar d’equip al BAR LLUMÍ (el nostre patrocinador).
Fins la setmana vinent família.

PD: Agrair al Xavi i al Lluís la seva assistència al partit d’ahir. Tots dos tenien compromisos importants i allà van estar. També al Bruno que tot i estar lesionat va estar allà deixant-se la veu.

dimarts, de novembre 24, 2009

Caminates: el dia 7 de gener

Fa avui una setmana que m'he convertit en un "caminador" profesional. Producte de la meva ferida de guerra, camino, camino i no paro de caminar: camino de casa a la feina (35 minutets ben bons amb un port de 2ona categoria), camino de la feina a casa (35 minuts amb un port de 1era categoria), camino de casa a Lluïsos (15 minuts de baixada pronunciada), camino de Lluïsos a casa (15 minuts de pujada un altre cop amb pujada de 1era categoria), camino de casa a casa els meus pares (20 minuts),...i això gairebé every day.
No cal que us digui que a les nits no m'aguanto els pets. Es posar el cap al coixí i no tenir temps ni de dir bona nit a la parenta (quina parenta?).
Caminar té moltes coses bones i la més important de totes és que es molt bo per la salut. Es un exercici físic de baixa intensitat que ajuda a cremar greixos i enfortir el cor. Qualsevol metge al que aneu segur que sempre us ho recomanarà.
A més, i entenc que és una altre cosa positiva, jo m'he acostumat a caminar escoltant la radio i he de reconèixer que estic molt més al dia del que passa en el mòn. Pensareu que no es del tot positiu perque al mòn nomès hi passen  (o només són noticia) desgracies de tota mena però no es tant així i de tant en tant treuen alguna noticia que et fa content. Encara que només sigui uns segons (fins a escoltar la seguent noticia).
Aquest matí no ha estat el cas de noticia que em fa feliç sino ben al contrari. Era un quart i mig de nou i caminava pel carrer Ballester direcció Ronda General Mitre. Escoltava RAC 1 i el Basté entrevistava a la secretaria general del Departament d"Educació, la senyora Dolors Rius. L'entrevista girava al voltant de la reforma escolar que es dura a terme l'any vinent.
Tot anava bé i em semblava força coherent fins que he sentit que el Basté li ha preguntat alguna semblant a "com es que el dia 7 de gener, dia desprès de REIS, deixarà de ser festiu??". La pregunta m'ha sentat com una puntada de peu als collons de les que fan època. He pensat que potser no ho havia escoltat bé. He pujat el volum de la radio fins que ja no es podia més i efectivament la senyora Rius ho ha afirmat. I no només ho ha afirmat sino que ho ha argumentat amb aquestes paraules (més o menys) "la realitat ja no es la mateixa i els nens tenen molts dies per jugar en tot el Nadal". Si ja els tenia inflats i adolorits de la primera puntada, aquesta segona puntada ha estat definitiva. 
No sé vosaltres però la meva familia sempre ha estat de celebrar els Reis. El dia de Nadal queia alguna coseta (normalment calçotets i mitjons) i el dia de Reis era el dia gran. T'anaves a dormir dora (deixant llet i galetes pels reis i aigua pels camells) amb el convenciment que aquell any t'havies portat molt bé (mentida, perquè t'havies començat a portar bé màxim 1/2 dia abans) i que el dia seguent la taula del menjador (a casa meva) estaria plena de regals. El dia seguent quan t'aixecaves del llit i els pares em deien que ja hi podia anar l'sprint fins el menjador era del tipus Bolt. La cara d'il·lusió que suposo que feia devia ser xula, xula. Em passava molta estona del dia jugant menys a l'hora de dinar on els avis i les àvies demanaven la seva quota d'atenció. Tot el que no feiem el 6 ho deixavem pel dia 7. Seguiem jugant ara si sense la intervenció dels grans (treballaven).
En fi, ara sembla que tot això s'ho vulguin carregar. Direu que es pot fer el mateix amb el dia de Nadal amb el Pare Noël però no es el mateix. Ho sento però encara que si posin farrucos els que som de reis som de reis. 

dijous, de novembre 19, 2009

Fenòmen de masses

El que va començar sent un grup de quatre arreplegats que es juntaven per jugar unes patxangues, s'ha convertit en 3 o 4 setmanes en un fenòmen de masses comparable em el que el seu moment van ser el Beatles o el que ara és el Barça de les cinc (poden ser sis) copes del Guardiola.
No son ni un ni dos sino molta més gent la que en les últimes setmanes m'ha demanat noticies fresques d'aquest equip de llegenda que s'ha proposat aixecar un minim de 10 copes (de cervessa, es clar).
 Donçs som-hi:
A l'últim post, de fa un parell de setmanes, us parlava de la ratxa victoriosa de l'equip i que havia disparat totes les eufòries "habidas y por haber". L'equip ja veia a tocar la final al majestuós Sant Gordi i es notava amb expressions com "a la final haurem de negociar un mitja pista perque jo no em veig amb cor de jugar a tota pista" o "sabeu d'algun super aprop del Sant Gordi? es per comprar els ganchitos". En definitiva, massa eufòria.
El seguent partit (dimecres passat) ens va posar al nostre lloc. Primera derrota i com va dir un sabi "no es pot dir blat, fins que és al sac i ben lligat". L'equip rival el Grup Xiroi, un equip plagat de veterans, entrenat per un conegut de la parroquia lluisenca. Segons el que vaig poder llegir al Mundo Deportivo (estic ferit, però no de mort) vem tenir el partit controlat fins la mitja part gràcies a la feina de tots els integrants de l'equip però a la segona part el nostre poc encert davant la seva zona tancadeta ens va condemnar. Al vestuari, com sempre, hi va haber unanimitat "Valero nano quin culet" i es va decidir pensar en el seguent partit contra els  KIRILENKO TACHENKO (jugat ahir).
Quan es demostra que un equip és gran és quan es sobreposa a les dificultats i ahir era una prova de foc per tots els que hi eren (i pels que no hi erem també). Desprès d'una derrota l'equip volia esbair dubtes i va sortir encabritat. A l'escalfament em diuen que les nostres cares ho deien tot. Gent de l'organització em diuen que van veure al Ferran i al Bruno pintant-se la cara amb pintures de guerra, al Dani pentinant-se, al Sergi i al Javi fent flexions, al Xavi marcant-li el ritme de les abdominals al Quique i als Valero's brothers fent una lluita greco-romana.
L'equip contrari va ser un juguet en mans de 9 máquines de jugar a bàsquet i la mitja part un dels Kirilenko Tachenko  va venir a parlar amb el nostre capità i li va dir només una paraula "indulgencia"...la resposta no es va fer esperar "indulgencia? Indulgencia lo será tu padre, mamón!". Quan el noi va marxar l'encabritament del nostre capità era encara més gran "Els tios aquests, a sobre venen i ens insulten". Quan ho va explicar ho van entendre tot i el Sergi va invertit tota la mitja part en explicar que "indulgencia" no era un insult, que era sinònim de clemència. Era igual, la resposta ja estava donada i el mal ja estava fet per tant a jugar. I a guanyar perquè ho van fer i de molts.
A la classificació anem segons amb 4 victories i 1 derrota.
Familia, fans, fins la setmana vinent!!! Ens ho fem contra els Katakrak!!! Dimecres 21:15 (ja podré venir encara que sigui de mister!!!)

dijous, de novembre 05, 2009

Los Llumins golpean de nuevo

Desprès del primer post referent a l'equip del "Bar Llumí" se que molts de vosaltres estaveu frissosos de tenir alguna noticia més d'aquests"All Stars" autèntics.
Dons es un plaer informar-vos que desprès de la victoria d'ahir davant els "Mala Hierba" anem liders. I no només això sino que a més encara ens mantenim invictes desprès dels 3 partits jugats.
El partit que fins ara ens ha donat més problemes va ser el de divendres passat contra el "Grupo Salvaje" (ja us vaig dir jo que amb aquell nom...). Ells eren un equip que tenien de tot: gent gran a dins, bases bastant habilidosos i sobretot un exterior altet que ho feia força bé (de fet estic convençut que si s'haguès jugat més tirs encara haguessim patit més).  Va ser un partit molt igualat fins el tercer quart on els triples del Ferran i sobretot el Factor Valero -amb un triple més tir adicional i un tir per taulell d'aquells que desmoralitzen- van decantar el partit de la nostre banda. Es cert que al final vem patir una mica però al final victoria 46-52 (jugant fora de casa jeje). El millor de tot, "show time" de Valero apart,  va ser que el Quique i el Xavi Simó si que van venir i ho van fer de conya. El Quique va ficar un parell de triples molt xulos i el Xavi, que com sempre va lluitar com el que més, va ficar aquells tirs a mitja distancia que ja ens tenia acostumats quan feiem les patxangues als campus. Desprès del matx alguns dels integrans vem anar a preparar al seguent partit al bar de la cantonada a base de "bocatas" i una cervessetes.
Del partit d'ahir més val no fer comentaris. Com diuen els futboleros lo mejor "los 3 puntos" (en el nostre cas 2)...portavem el partit molt ben preparat (vegeu l'apartat de les cervessetes de divendres passat) i vem guanyar de molts contra els "Mala hierba" que eren, com diria el nostre amic Tomàs Molina, "dolentots, dolentots". 
En fi famila, us he de deixar, perque vaig a fer uns estiraments al menjador.