dimecres, de desembre 14, 2011

Good parents

Si un dia veieu que el vostre avió vola per sobre del Llobregat.....es brooooma. Bon video!

Casserres 2011 (i 2)

Primer de tot, i atenent una petició de la Sandra, us poso la foto:

El segon dia, diumenge, era el fort ja que venia la resta de família per dinar i fer un mica de xerinola. Els cosins tot i haver anat a dormir desprès del partit ens vem llevar ben aviat. Uns perquè l’Arlet va decidir que ja n’hi havia prou de dormir, d’altres perquè tenim el despertador biològic espatllat i les set en punt ja teníem els ulls com a plats, i la resta perquè volíem evitar despertar-se pel soroll d’unes olles en mans d’uns inconscients (tiet Lluís i tiet Ramon).
Així dons a les nou ja estaven qui més qui menys força espavilats i esperàvem l’arribada de la tieta Lourdes, el tiet Joaquim, la tieta Dolors, el tiet Lluís, la tieta Carme i el tiet Ramon. Aquesta es va produir cinc minuts més tard i com us podeu imaginar no van entrar a la casa silenciosament, sinó més aviat tot el contrari. Ja només faltaven per arribar la tieta Antònia, l’Aida i el Miquel.
A dos quarts de deu ja els teníem a tots els tiets asseguts a taula esmorzant com uns reis. Pa amb tomàquet, embotits i formatge, a més d’una coca molt bona, per menjar i per beure la cosa va començar forta per ells: cava a punta pala!. Durant el seu primer àpat, si nosaltres el dia anterior l’havíem aprofitat per posar-nos al dia, ells que es veuen més sovint i no els hi calia perquè ja estan al dia de tot, van aprofitar per escoltar “flamenco” (afortunadament amb uns auriculars) i poca cosa més.

Desprès de unes quatre, cinc o sis!!!! ampolletes de cava, va venir el cafetó i el whisky...i aquí es on el Sergi i el Lluís van veure l’oportunitat de, per un cop, intentar guanyar a la tradicional partida de dominó.
Es van muntar partides alternatives per la casa d’altres jocs, com la partida de cartes de personatges famosos de nens que s’estava jugant davant la llar de foc entre la Carla, la Txell, la Lourdes, el Javi i demés gent però tota l’atenció estava al menjador.
El primer joc cau del canto dels més joves que ja es creuen que de veritat poden guanyar. Però quan estaven fent una mica el fatxenda, una jugada magistral dels veterans els fa baixar de cop un altre cop a la terra i els complica molt la victòria. La partida segueix, i els joves es van recuperant. Finalment es hora d’anar a passejar, per tant la partida es dona per finalitzada i salta la sorpresa! El duo Sergi-Lluís s’enduen la victòria!!! Campiooons, campiooons oeoeoeeee! No cal que us expliqui la cara dels vençuts no? Un poema, no se si per la derrota o per les ampolles de cava d’abans, però tot i així , un poema. Sort en tenen que marxem de casa per passejar i no caldrà que durant una estona es trobin amb els seus enemics. Us poso la foto de germanor quan van finalitzar la partida (no es veu molt bé si el que te el tiet Ramon a la mà dreta es un ganivet...).

Som-hi! Anem a passejar, i l'objectiu del passeig: arribar a un arbre gegant que hi ha a les afores de Casserres i estirar les cames abans de dinar.
Quan ja érem de camí cap a l’arbre, rebem la trucada del Miquel dient que ja son allà. Els esperem que vinguin i així ja podrem anar tots plegats a passejar.
Així es, arriben petons i abraçades a tots i reiniciem la passejada tots junts...o no tant junts ja que es formen grupets de família que s’intenten seguir posant al dia. Els grups no son estàtics sinó que es passa d’un grup a l’altre amb facilitat ja que “hi ha tanta roba i tant poc sabó” (moltes coses per explicar i tant poc temps).

La passejada segueix el seu curs fins arribar a l’arbre, i com no podia ser d’una altre manera immortalitzem el moment amb una foto de grup (us l’adjunto):




Un cop fet la foto, toca tornar cap a casa ja que el petits han de començar a dinar i els grans hem de començar a organitzar les taules i demés.
La tornada, com a l’anada, tot i que les cames hi fan la seva, la “sin hueso” es la protagonista indiscutible. Es parla tant de records passats, com quan fèiem els sopars a casa l’avi Pep i l’àvia Tresina, com d’històries de més present, i també s’escolten rialles però ni un segon de silenci, que bé!
A l’una i poc ja som a casa, preparant les taules per encabir-nos a tots. No es fàcil però ho aconseguim. El dinar comença. Plats amunt i avall, família de peu, família asseguda, família parlant, família rient, família jugant amb els petits, però sobretot família junta.



Encara faltaria explicar més coses però prefereixo deixar-ho aquí. Ha estat un cap de setmana genial gràcies a totes i tots. No som una família que ens trobem cada setmana però cada cop que ens trobem sembla que el temps no hagi passat.

Ja estem esperant la propera per tornar-vos a veure (esperem que a casa nostre!!!!)

Petons a tots, FAMÍLIA!!!

PD: Algú em pot dir quant son 12 + 2?

dilluns, de desembre 12, 2011

Casserres 2011 (i 1)

De les diferents teories que em circulen pel cap, n’hi ha una que diu que normalment quan es fa una cosa per primera vegada sempre tens aquella il•lusió d’allò desconegut i el dubte de com anirà tot plegat. De si t’agradarà o no t’agradarà, de si se’t farà llarg o curt, de que si tomba o gira. Però quan ho fas per segona vegada el dubte ja està majoritàriament esvaït i si ho fas, si pots, es perquè ens tens ganes (o moltes ganes) de fer-ho.
Doncs bé, aquest cap de setmana passat, amb el dubtes esvaïts de la primera trobada de l’any passat, la família Nache gairebé al complert ens vem tornar a reunir dins d’una casa, la “Casserres house”. He fet el petit apunt de gairebé al complert perquè aquest cop no vem poder contar amb la Clara, la Mònica i el Xavier per motius laborals però si que hi van ser aquest cop la tieta Antònia, el Miquel i l’Aïda que l’any passat no van poder-ne gaudir.
El gruix de la família vem arribar dissabte matí. Allà, instal•lats de feia uns dies, ja ens esperaven la tieta Anna, la Maria del Mar, el Sergi i sobretot l’Arlet, que amb el temps que no ens havíem vist s’ha convertit amb una nena preciosa amb una cara de “bitxu” que fa por. Us poso una foto perquè ho comproveu vosaltres mateixos.
Els primers en arribar van ser la Txell, el Lluís i la Marta. No hi era però m’imagino que petons i abraçades a dojo. Tot seguit i sense donar-los temps per deixar les bosses, la segona unitat ja érem allà, i clar, més petons i abraçades. La Lourdes, el Javi, la Laura, la Carla, el Marc i un servidor vem trigar ben poc a deixar les bosses i a començar a xerrar per saber com ens havien anat a tots les coses aquell any que no ens havíem vist.
Mentre ens anàvem posant al dia, i alguns de tant en tant visitaven la Biblioteca (usease l’indret per anar donar 4 caladetes al pitillo) el primer dinar ja estava en marxa. Els primers, com ha de ser, les tres joies de la corona: l’Arlet, la Carla i el Marc. I desprès, els grans amb un dels menús que més agrada a tothom: macarrons i carn arrebossada.
El dinar com us podeu imaginar es va allargar. Hi van haber anades i vingudes, com la del Sergi que ens va dir que havia anat a vigilar l’Arlet mentre dormia però que la cara que feia deia més aviat que en realitat havia estat l’Arlet qui l’havia vigilat a ell. En aquest dinar vem saber que el Lluïs serà un fantàstic enòleg o que la Maria del Mar ens convida a assistir a un curs de massatge “Californiano” que té pinta de ser HOT, HOT, HOT.
Un cop acabades les becaines del peques, o no tant peques, i desprès de fer la porra pel Madrid-Barça que veuríem desprès tots plegats, va arribar l’hora d’anar a donar un vol i comprar provisions pel partit.
Durant el passeig, amb un fred que deu ni do, van arribar la Sandra i el Carles. Abraçades i petons per tots i som-hi, anem cap a casa que encara hi ha feia a fer i els més culers a les deu en punt desapareixeran amb el seu carro de cavalls per endinsar-se en el partit.
Una de les feines era preparar les grades i moure la televisió. I quan érem dalt acabant d’enllestir-ho, moment divertit. En el “tocadiscos” que tenen, la Mar comença a posar alguns “temazos” d’una altre època. Que si la cançons de la Trinca, que si cançons dels dibuixos que van marcar la nostre infància...els “viejos lobos de mar” i els no tant “viejos” que ens agrupàvem allà vem començar a ballar una mica, sent sincer més malament que bé però “por ilusión, por ganas, por la sonrisa permanente” ens vem merèixer “seguir en la Academia”.

Desprès del desgast provocat per la moguda desmesurada del ”esqueleto” l’única opció era anar a recuperar forces baixant al pis de baix per sopar. I quin sopar! Pa amb tomàquet, embotit boníssim que van dur la Sandra i el Carles, un parell de truites de patata i una de verdures que va fer la tieta per llepar-se els dits i sobretot una companyia immillorable.
Collons que son les 22:00, tothom a dalt que comença el partit. Sense temps ni d’obrir la primera pipa i donar el primer glop a la cervesa 1-0...mal parits. Comencem perdent i el que es pitjor la meva porra a prendre pel sac, la meva i la de 3 o 4 més. Sort que desprès gràcies a 3 gols molt celebrats i que van pegar més d’un “susto” a algun petit es va acabar remuntant. Al final 3-1 (tens raó bonica, 1-3), la porra compartida per la Txell i la tieta Anna, i a dormit tothom que demà serà un altre dia.

Demà segueixo, ok? No m’abandoneu ehhh! Que demà arriba més gent i passen més coses!!!

Muak muak muak!!


dijous, de desembre 01, 2011

Ho portem dins

Les coses a Catalunya van com van. Son moments durs per moltes families. Els més fàcil es deixar-se vencer però nosaltres, HO PORTEM DINS!

dilluns, de novembre 21, 2011

Millor

Ens esperen temps difícils. Amb la victòria d'ahir del PP, i per una majoria tant amplia, els catalans ho tindrem fotut. No hi ha molt més a dir.

Potser l’opció es prendre-s’ho amb una mica d’humor. Us passo unes piulades d’ahir nit al vespre mentre feien el recompte de vots i que van fer que gairebé em pixès de riure (literalment):

“Rajoy: Nadie tiene que sentir inquietud alguna... Se m'han eriçat els pèls del clatell”.

“Molt gran el DJ de Génova posant Queen. Tot de pperos corejant un homosexual”

"Hemos perdido claramente las elecciones" http://bit.ly/vuzK93 #20nlv” #nomedigas???”

“Se rumorea que el PSOE va a sacar a Karanka a dar la rueda de prensa..”

“Mariano, ya podemos empezar a fumar en el trabajo? O nos esperamos a mañana?”

“Francisco Franco, Manuel Fraga, Rouco Varela, Mariano Rajoy... De verdad, como gallego os pido disculpas al resto de España. Lo siento.”

“Estoy dándole a F5 ininterrumpidamente a las ofertas laborales de Infojobs, tienen que estar al caer. TIENEN QUE ESTAR AL CAER.”

“RT si quieres que Ramos aupe a Rajoy en el balcon de Génova”

“Mientras no seas gay, inmigrante, estés en paro, estudiando, enfermo o cobrando una pensión, no hay de qué preocuparse.”

"El convidat" passarà a ser "El invitado", presentat per Bertín Osborne"

.....................


dimarts, de novembre 15, 2011

El valor de les coses

Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant.
La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor.
Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé tot, sempre i a tothora, i el que es encara pitjor, sense esforç.
Doncs bé sembla que aquesta situació de tenir-ho tot, té, si no canvien molt les coses, els dies comptats o sense comptats, ja no té dies. La crisi gairebé global del planeta, i més particularment d’Espanya i Catalunya, està provocant que la situació de benestar en la que vivíem s’estigui fonent i que ja fa un temps anem desfent el camí que semblava que fos infinit.
Les persones, producte d’aquesta crisi, estem perdent la feina i el pitjor de tot es que no se li veu final. Les empreses tanquen, les administracions s’aprimen i no ens en sortim. Potser estem buscant solucions a una cosa que no en té. Potser es el camí que hem d’agafar a partir d’ara. Potser hem de tornar als orígens. Potser ja ens anirà bé...ens obligarà a donar el valor a les coses com deia el meu pare i educar-nos a tornar a lluitar, i no rendir-nos mai.

divendres, d’octubre 28, 2011

La castanyada, un dia diferent

Quan et lleves de bon matí, obres la persiana i veus que plou, encares el dia diferent. Ja se sap que si l’encares diferent segurament serà diferent. Molta gent diu que l’encares amb un cert pessimisme i tristesa, i potser tenen raó. Deu ser cosa de la foscor o potser la incomoditat de mullar-te (més que la sensació de mullar-te es saber que aniràs molta estona mullat).

Aquest matí la situació era aquesta, molta pluja i molta foscor. Sembla que tot el camí anés cap aquest pessimisme i tristesa però la veritat no ha estat així. Perquè? Perquè els nens, que encara no els han inflat el cap amb aquestes cabòries, encaren un dia plujòs com un altre dia qualsevol (o això crec). I clar quan estàs una hora amb ells te n’oblides que plou, o més que oblidar-te’n t’és igual perquè amb ells t’ho passes bé, o molt bé.

Aquest matí, com cada matí, he anat a casa els meus nebots a ajudar-los a que es vesteixin i esmorzin, i desprès de fer una mica de “cachondeito2 al cotxe els deixo a cadascun al seu “cole” amb les seves “profes” i amics.

Avui però, si que era un dia diferent. No, no era pel temps sinó perquè les escoles d’arreu celebren la “Castanyada”, una festivitat de tradició catalana que se segueix celebrant tot i que potser els últims anys va perdent força o perdent el significat (com la majoria de festes cristianes). Us deixo el link de la wikipedia sobre la festa http://ca.wikipedia.org/wiki/Castanyada.

A l’escola de LA “peque”, tot i que sembla que el virus “Halloween” hi va fent aparició, sembla que ho celebraran de debò i les nenes petites havien de dur un mocador i posar-se’l al cap com les castanyeres de debò. Ho he intentat fer de la millor manera, encara que no se si, tot i l’esforç, ho he aconseguit. Quan sortia per la porta amb EL “peque” a coll perquè no es mullés pensava que si més que una castanyera no semblava que la pobre tingués mal de queixal. Si, poca traça la del tiet.

A l’escola dEL “peque” a l’entrada hi havia una castanyera feta de cartró (crec) molt ben parida. La feina de fer aquesta castanyera segur que a les professores els hi ha dut molt de temps (Si us he de ser sincer, no es el primer cop que la veia ja que ahir vespre-nit, passejant cap al centre del poble amb la L. des de la vorera, havíem vist com li feien els últims retocs). A part de la castanyera també havien fet uns platets amb castanyes i d’altres coses.

En fi...m’agrada que les escoles, sempre que es pugui, segueixin celebrant aquestes coses i que intentin que els dies siguin diferents pels petits, i de retruc, per nosaltres, els grans.

dijous, d’octubre 20, 2011

Ahir al migdia vaig poder veure un tros de la segona emissió d’una entrevista que li havien fet a la Sanchez Camacho al Canal Català. Ella defensa un partit polític que em repugna enormement i l’entrevista va anar sempre més o menys per on m’imaginava i va dir les coses que s’esperava que digués. Va entrar pels temes de la llengua, per l’actualitat en el corredor del mediterrani i demés.
Però en un moment donat, la entrevistada, va deixar anar la frase “els polítics som un mal necessari” i aquí si que he de reconèixer que em vaig quedar força estorat. Que vol dir que son un mal necessari? Que la gent de fora ho digui, encara, però que els propis polítics s’autoanomenin com un mal necessari ja em sembla del tot al•lucinant.
Entenc des de la meva modesta postura, que els polítics han de ser absolutament necessaris per fer que el país funcioni i vagi endavant. Que l’objectiu final no ha de ser governar sinó sumar perquè el país ens en sortim i que la gent que hi vivim també pugui donar passos endavant.
Si la senyora Camacho va dir allò potser el que passa es que ara tenen l’objectiu mal enfocat i el poder els encega.

Us recomano aquest article d’en Manel Cuyas al diari "El Punt/Avui":




dilluns, d’octubre 10, 2011

Barcelona 1959

Només falta una minut perquè soni la sirena i avui no hem puc entretenir parlant amb en Joan. He d’enfilar ràpid cap a casa, que he encara he de fer el pastís que em va encarregar l’Adela i desprès vaig prometre a la Tresina que aniríem a donar un vol pel passeig Sant Joan. El millor camí crec que serà agafar Consell de Cent fins a Sicília, pujar fins a Industria i enfilar cap el casa (Passatge Alió).

Quin fred que fa pel carrer, el vent es gelat i ja fa estona que el sol ha marxat. En dues setmanes ja tornem a estar a Nadal i tot i que en tinc moltes ganes no se com ens ho farem aquest any. Espero que abans del cap de setmana ens paguin coma mínim una part de la paga i així ja podrem anar a comprar les llaunes i l’ampolla de cava que vaig veure a la bodega d’en Cal Pupes.

Ja veig el balcó de casa, aquell que treu el cap és el Miquel?

- Miquel, ves cap dins que aquí fora i fa un fred que pela.

- Papa! Ja estàs a casa? Que ràpid! Estic aquí a fora perquè amb la Lourdes i el Ramon estem construint una cabana molt guapa a la vostre habitació i ens faltava el pal del mig,

- Doncs som-hi, agafa el pal, entra cap dins i obrem la porta.

- D’acord papa, hi vaig volant.

Caram amb el Miquel, si que m’ha obert la porta però no s’ha esperat ni a fer-me un petó. Quina una en deuen estar fent aquests, una cabana a la nostre habitació? La Tresina ja deu estar a punt d’agafar-li un atac de nervis amb aquests tres.

Estic cansat i de bon grat em quedaria una estona assegut però m’he de posar a treballar ara mateix que sinó no tindré temps per tot. Primer de tot deixa’m veure quina una n’estan fent aquells tres.

- Papa! (muak)

- Hola Lourdes, i el Miquel i el Ramon?

- Estem aquí a dins. Ja tenim gairebé muntada la cabana!

- Molt bé Ramon! Us està quedant molt bé! Sabeu on es la mare?

- Si, ha anat a buscar fideus pel sopar.

- D’acord, vaig cap a la cuina que he de preparar un pastís i desprès sortirem amb la vostre mare a donar un vol pel passeig Sant Joan. Lourdes no feu molt escampall per l’habitació.

- Vale papa, nosaltres ens quedem aquí

La Tresina té el sopar a mig preparar, suposo que no trigarà gaire, millor que em posi ara mateix a fer el pastís, i així quan vingui ja gairebé podrem marxar.

Primer de tot em rento les mans i trec tots els ingredients. Em posaré a treballar al marbre de la dreta i així no li faré nosa. Ara hi poso la farina, l’oli....sento la porta, deu ser la Tresina que ja torna de comprar. De fons la sento que parla amb algú, la seva cosina?, segur que s’han trobat a l’escala.

- Hola Josep, ja ets a casa?

- Si, avui m’he afanyat per poder preparar el pastís de l’Adela.

- Ja el tens fet? anirem a donar una volta?

- Si, ja només em queda la mitja horeta de forn i ja tindré el pa pessic. La resta ho acabaré quan tornem al vespre.

- Perfecte, doncs et deixo treballar.

...........

Ho poso al forn i ja em podré anar a posar roba més còmode per anar a caminar.

- Tresinaaa, ja estic llest quan vulguis marxem! He deixa’t el pa de pessic refredant-se al marbre.

- Parlo amb el nens i els hi dic que marxem. Cap a dos quarts del nou serem a casa i els hi acabaré de fer el sopar.

- T’espero.

Avui la Tresina està més guapa que mai, tinc ganes d’anar a passejar amb ella pel Passeig de Sant Joan. Ara fa dies que entre una cosa i un altre no tenim temps per sortir a passejar, diria que des de Tots Sants que varem sortir amb la seva germana.

- Som-hi Josep?

- Som-hi! Ja vas prou abrigada?

- Crec que si, però potser si que millor que agafi un mocador pel coll.

- Millor. Agafa’t.

..........

La passejada crec que ens està anant molt bé. Hem parlat de la Lourdes que segueix tant responsable com sempre, del Miquel que es un trapella però molt espavilat i del Ramonet que li segueixen fent mal els genolls. També hem parlat del Nadal, que potser no podrà ser tant bo com el que l’any passat però l’important es que estiguem tots junts i ho celebrem. En fi, millor que tornem a casa que encara tenim feina a fer.

............

Obro la porta i no sento xivarri, a que deuen estar jugant?.

- Tresina mires tu com estan els nens? Jo m’he de posar a fer les quatre coses que em queden del pastís .

- No els sento, deuen ser encara jugant a la nostre habitació. Vaig cap allà.

Que estrany, li he dit a la Tresina que deixava el pastís aquí sobre i no hi es. Potser abans de marxar l’ha deixat a un altre lloc?

- Tresina, que n’has fet del pastis?

- Josep, serà millor que vinguis.

- Vaig!

Que fan els nens dormint? La Tresina m’ensenya el paper on hi havia el pastís i on ara ja només hi ha molles. Els nens se l’han menjat, la mare que els va....com m’ho faré ara? L’Adela ja m’ha pagat i no tenim diners per anar a comprar de nou els ingredients. La Tresina em parla però jo no l’escolto.

- Josep, no m’escoltes?

- No se com ens ho farem.....

. T’has fixat que bé que estan dormint, quina cara de felicitat que posen?

- Però Tresina, com vols que...

- Ja ho se Josep, demà en parlarem amb l’Adela però mira’ls!

Te raó, estan dormint com uns angelets. Ells també ho estan passant malament i cada dia sopen poc i el mateix. Passen gana i la sopa de fideus la tenen més que avorrida i no es queixen mai. Demà aniré a parlar amb l’Adela i li explicaré fil per randa el que ha passat, espero que no s’emprenyi gaire.

Fi

Sabeu quina va ser la resposta de l’Adela el dia següent? Si es per això Josep no pateixis, ara anem tu i jo a comprar de nou el que necessitis per fer-me’n un de nou.

Gràcies Adela, allà on siguis.

divendres, d’octubre 07, 2011

Estudiant anglès passant per l'Àfrica

A finals del mes de juny una companya de feina em va comentar que donat que teníem un parell d'hores per dinar i es feien força llargues, un parell de migdies a la setmana podríem agafar una professora d'anglès. L’escollida era una senyora vinculada al despatx que no era específicament una professora però que ens podia ajudar.
Tot el mes de Juliol varem estar venint tots els dimarts i dijous i s’ha de dir que la cosa va anar prou bé, ja que només el fet de parlar durant una hora en anglès ens anava perfecte.
A l’Agost per les nostres vacances i el setembre per les de ella varem acordar retornar la primera setmana de octubre, es a dir, la setmana que avui tanquem.
El dimarts, com el primer dia a tot arreu, va ser per explicar-nos breument les nostres vacances. L’E. va explicar que havia anat cap el nord d’Espanya i jo els hi vaig fer cinc cèntims dels dies a Menorca amb L. i la resta de la family però el que de debò teníem d’escoltar es el viatge de la B. I el seu marit a l’Àfrica.
Ens va explicar amb molt detall tot el que van fer, van veure i van sentir en aquell continent on el que ens arriba a nosaltres son les imatges dels telenotícies que no cal dir que son descoratjadores. Ens va descriure el camió que els transportava, les tendes de campanya on dormien, els poblats que van visitar, el menjar i petites activitats que muntaven els organitzadors del viatge i demés.
La cosa que més em va impactar es quan va començar a parlar del que ella anomenava una pobresa feliç. Ens deia que la gent d’allà no te les comoditats que podem tenir aquí però que estaven contents. Frueixen amb el que tenen, tot i que segur que voldrien tenir més, però no els hi angoixa. La conversa va seguir una estoneta més, i desprès varem començar la classe.
Ahir quan vaig arribar a casa (no tenia entrenament) L’L i jo desprès d’anar a fer una mica de carrera continua, varem estar xerrant sobre el que la B ens havia estat explicant. L. i jo varem estant extrapolant la situació explicada a la nostre personal en referència al sempre voler tenir més, més i més. Penso que va ser una bona xerrada i que ens pot ajudar en el futur. La conclusió seria que està bé ser ambiciós i voler donar un pas endavant però que això no ens pot tapar les altres coses tant magnifiques que tenim i que potser a vegades ens costa valorar.
“No és més ric qui més té sinó qui menys necessita”

Penseu-hi!

dimarts, d’octubre 04, 2011

Un patiment

Amb aquesta paraula podriem definir la meva participació a la Mitja marató de Sant Cugat 2011.
Però com gairebé tot en aquest vida el motiu de tot plegat va ser una deficient preparació. Francament em pensava que tot i conèixer la duresa de la prova, ja que l'havia fet l'any passat, amb tres o quatre entrenaments els últims quinze dies la podria acabar sense problemes. Donava per descomptat que el meu temps seria força dolent però no m'imaginava que em costaria tant arribar a la Rambla del Celler i completar els 21 quilòmetres i 97 metres.
L'inici va anar força bé i tot que anava al grup del darrera les sensacions eren bones. El recorregut passava per la zona de Collfavà, les afores del CAR de Sant Cugat, Can Magi i tornada a Collfavà fins arribar de nou al punt d'inici i final (Rambla del Celler). Al quilòmetre 10 portava poc més d'una hora i creia que encara tenia forces per encarar amb tot optimisme la segona part de la prova. M'havia anat hidratant religiosament per intentar mantenir aquell ritme.
A la segona part de la prova la cosa es va anar complicant. La pujada per tot el Parc Central fins arribar a Can Matas se'm va fer força dura i les cames em van començar a donar els primers avisos però com tot just desprès va venir un descens força llarg no els hi vaig fer gaire cas. Va ser quan va finalitzar la baixada que càlculo que era el quilòmetre 13-14 qua va començar el patiment i ja no el vaig abandonar fins l'arribada.
Era potser la part més plana de tota la cursa però les cames em pesaven un colló i part de l'altre, les zones de sol semblaven el puto desert i el cap em va començar a donar males passades. Francament vaig pensar abandonar un parell de cops però gràcies a que no estava disposat a rendir-me i que al quilòmetre 19 hi havia la L. donant-me, com sempre, el seu suport, vaig decidir aguantar fins al final tot i les petites arcades i rampes que vaig tenir.
A l'arribada, tot i estar força fotut, estava molt orgullós de mi mateix. No em vaig donar per vençut i això per mi es important. Tant important com entendre que les coses si vols que surtin bé, en el meu cas, les he de preparar perquè si m'he de refiar del meu talent vaig bé per anar a Sants...
Fins la propera!!

divendres, de setembre 30, 2011

El canvi està en nosaltres

Un dels viatges que recordo amb més "carinyo" és el que vaig fer, fa tres o quatre anys, amb els meus amics a Berlín i el qual vaig explicar en aquest bloc. Crec que el títol era "Un Sant Joan a Berlín" i el vaig dividir en uns quants capítols.
Durant els dies que varem passar allà, van passar dues coses que aquests dies he recordat i que penso que son si més no sorprenents.
La primera va passar crec que el segon dia, on al matí, de camí cap al metro, varem veure una bicicleta en perfecte estat sense lligar i sinó recordo malament tirada a terra. Nosaltres en un acte de generositat la varem posar de peu, li varem posar el cavallet i varem seguir el nostre camí. Desprès de voltar tot el dia, quan varem tornar cap a l'hotel per dutxar-nos, i desfent el camí que havíem fet al matí. La bicicleta encara estava allà intacte, ningú l'havia tornat a tirar, ningú li havia pispat una roda o tret el manillar, ningú se l'havia endut cap a casa fent-se la seva.
La segona va passar al metro. Només entrar t'esperes trobar-te un espai similar al del metro de Barcelona, no? No penses que un metro d'una ciutat pugui ser gaire diferent al d'una altra. Doncs bé aquell metro si que era diferent, ja que per entrar-hi no havies de passar cap barrera, per accedir a l'andana aparentment no era d'obligat compliment passar per caixa, i dic aparentment perquè moralment si que ho era i la gent ho respectava.
Us imagineu aquests dos exemples a la ciutat de Barcelona? On i com estaria la bicicleta? Sense barreres, quanta gent pagaria al metro de Barcelona? Si, ja se el que es diu: "es que som cultures diferents", però potser per això mateix a nosaltres les coses ens van com ens van. Ens falten alguns valors que marquen la diferència avui en dia i hi hem de posar remeï. Pareu-vos a pensar que si potser no tenim uns millors transports, sanitat i demés no es per les retallades i si pel mal us que hi donem els altres.
Si, Sr. Mas, tenim feina.

dijous, de setembre 29, 2011

Política a casa

A l'espera de poder-vos explicar com va la mitja marató de Sant Cugat, tinc ganes de parlar-vos del que en podriem anomenar política. Dic podriem anomenar perquè no ho tinc gaire clar.
A casa de petit, tret de dies contats on no hi havia més remei que parlar-ne, no era un tema principal de les nostres converses. El motiu, en part, es que aquest sempre ha estat un tema recorrent de la majoria de les families a la sobretaula, i a la meva de sobretaula en fem ben poca. Ara bé, d'uns anys ençà, la cosa ha canviat força i, potser empesos, sobretot els meus pares, pel meu interès sobre la materia, les converses entre nosaltres han anat en augment. Anem un per un:
La mare, crec, es un clar reflex del que li ha passat a molts catalans. Un cop acabada la dictadura, va veure en l'honorable Jordi Pujol a la persona que volia que portès els destins del catalans i durant tots aquells anys de "pujolisme" es va lliurar sense condicions a aquell home menut i amb pinta de bona persona. Amb la caiguda dels convergents del poder, l'ascenció dels socialistes i la situació política a Espanya va anar deixant veure un sentiment d'independentisme que jo desconeixia. La situació ara mateix es que no en vol saber res d'Espanya ni dels espanyols i ho manifesta sempre que pot a les manifestacions, tant a les més tradicionals com a les més esporàdiques.
El pare és, o era, més moderat. Fill d'un home andalús que s'havia integrat a Catalunya i que parlava perfectament el català, la seva relació amb el pujolisme es semblant al de la mare. Desprès però no havia anat tant enllà, i ha estat ultimament on també sembla que el sentiment independentista ha anat creixent motivat per les injusticies que creu que Catalunya ha estat i està patint.
Pel que fa a la meva germana, la veritat es que no en tinc informació. N'hem parlat ven poc de tot plegat, potser perquè quan a casa n'hem parlat més, ella no hi era. Evidentment com a germà intueixo alguna cosa però del que no saps millor no parlar-ne.
I arriba el meu torn. Podriem dir que històricament he navegat força pel tema i no he tingut gaire clar cap a on tirar. La cosa va canviar fa un parell o tres d'anys quan vaig començar a llegir i a informar-me millor de les coses. Una mica d'història, les memòries d'algú i escoltar a la gent del meu voltant i de no tant el meu voltant. També llegir diaris, veure i torno a repetir, escoltar. Puc dir que ara ho tinc força clar: crec que pel bé de tots no podem continuar plegats perquè no ens entenem. Només cal fixar-si nua mica i sobretot, escoltar.

Us deixo un link força interessant:


http://vimeo.com/25245089 versió subtitulada en Català



http://vimeo.com/24052492 versió original



dilluns, de setembre 19, 2011

El com va començar tot plegat

Els que em coneixeu en major mesura i els que aneu seguint aquest bloc en menor, sabreu que durant molts anys hi vaig dedicar molt de temps a jugar a bàsquet (un dia hi dedicaré una entrada al blog). Un cop vaig donar per finalitzada la meva poc exitosa carrera vaig decidir que no podia abandonar l'esport de cap de les maneres, primer per un tema físic i segon per un tema de cap.
El primer any, o millor dir temporada (setembre-juny), el gimnàs va er l'opció que vaig escollir. els dilluns, dimecres i divendres em llevaba a les 6:30 a.m. i a les 7:00 ja era sobre la bicicleta fent l'escalfament. Feia una horeta ben bona i cap a les 8:15 a.m. ja estava a punt per anar a la feina. No cal dir que pels meus amics era una bojeria estar per aquelles hores al carrer, però a mi era el més natural ja que a casa sempre hem estat d'estar ben dora en peu.
El segon any la meva vida va donar un bon tomb, a nivell esportiu i sobretot a nivell personal. Cap el mes de novembre vaig tenir una intervenció quirurjica que em va demanar repòs durant un trimestre i just desprès vaig conèixer a L. Les dues coses, però sobretot la segona, em van fer replantejar l'història del gimnàs. No tenia ganes de sortir tant dora de casa, així que vaig decidir donar-me de baixa i buscar una alternativa que em permetès fer tot el que tenia ganes de fer.
L'opció, desprès d'un temps d'inactivitat,  va ser començar a correr amb una major regularitat. Fins aquell moment ja havia anat a correr força però ho limitava més a èpoques en concret i a moments on em venia de gust. El anar apuntant-me a curses esperava que em donès la motivació per posar-me les malles i les bambes i fer aquella horeta que tant bé per estar en pau amb mi mateix.
Així va ser com l'any passat em vaig apuntar per aquest ordre a la cursa de la Mercè, a la mitja marató de Sant Cugat, a la cursa dels Nassos, a la mitja marató de Barcelona i a la cursa del bombers. Apuntar-me a aquestes curses em va permetre sobretot, i com deia abans, fer sortides amb molta regularitat. Les curses per mi era com la pastanaga dels gossos que fan curses als canodroms.
Desde la cursa dels bombers, cap a l'abril-maig d'aquest any, i degut al trasllat de casa i a la nova feina basquebolística que tinc la cosa havia anat degenerant. Seguia sortint però no havia trobat la regularitat dels curs passat, i es per això que fa un parell de dies he decidit apuntar-me de nou a la mitja marató de Sant Cugat. Es el diumenge 2 d'octubre i la distància 21 kilómetres i 97 metres pel meu poble que l'any passat se'm van fer molt durs.
El repte, es cert que, amb la poca preparació que porto sembla una mica agosarat però com no se si qui va dir "a grandes males, grandes soluciones". 
Tinc ganes d'explicar-vos com va tot plegat, no marxeu gaire lluny.

dimarts, de setembre 13, 2011

Futur president

Desprès d'uns dies força atrafegats, ahir, finalment, vaig poder veure l'entrega de la medalla d'Or del Parlament de Catalunya a l'entrenador del Barça de futbol, Sr. Josep Guardiola.
No cal dir que l'entrega de la medalla em sembla del tot merescuda desprès de tots els títols que ha guanyat i de l'imatge que ha donat de Catalunya cap en dins i de Catalunya cap enfora ha estat inmilloralbe. 
Primer vaig veure el discurs de la Mònica Terribes. La directora de Televisió de Catalunya em sembla, vist desde fora, una profesional exel·lent que està conduint una televisió de la qual me'n sento molt orgullòs com a català. El discurs es més de repàs de l'història del Pep en el món del futbol però amb un estil propi que em va agradar. Us l'adjunto:

Desprès vaig veure el del propi Pep. El discurs per mi va ser inspirador de principi a fi, quan diu coses com que s'estima i que sent passió per la seva feina o quan ens fa una "arenga" als catalans per tirar el pais endavant. Us l'adjunto també:


 
Que us ha semblat?

Diuen que molts volen que sigui el proper president de la Generalitat...jo amb el que hi ha ara hi confio.

dilluns, de setembre 12, 2011

I si hi torno?

Això d’escriure es com anar amb bicicleta. Desprès d’un temps sense pujar-hi al principi costa mantenir l’equilibri, i quan fas les primeres pedalades costa anar recte cap a l'objecitu. Això si desprès d’uns minuts la cosa s’estabilitza, ja no penses en la "nata" que et pots pegar i frueixes del recorregut. Això es el que tinc ganes de fer ara, agafar la bici de nou i explicar-vos el nou recorregut.
La primera passejada desprès retorn comença ara...deixeu-me una mica d'espai no sigui que faci mal a algú...som-hi!
Fa dos mesos que vaig rebre, a mitja tarda, una trucada important. En el meu cas diria que potser va una mica més enllà que important i s’apropa més a importantíssima...espera un moment, potser la paraula no és important...si, prefereixo utilitzar il•lusionant.
A l’altre banda de l’aparell hi havia una persona important (ell si que és important) que m’ofereix participar en un projecte en el que ja feia temps que tenia ganes de ser-hi. Bàsicament consisteix a entrar en una de les entitats esportives més grans del món i ajudar a aconseguir un petit o gran objectiu, depen amb quins ulls es miri.
Quan t’arriba una cosa així no t’hi has de pensar gaire i has de donar el “si quiero”, no sigui cas que s’ho repensin i et deixin palplantat a l’altar. 
Els dies següents van ser de nervis per veure com pots encabir-ho tot plegat dins la teva vida. Jo, jugo amb avantatge, ja què la dona que m’estimo fa les parets de la meva més grans i em dona (com sempre) tot el seu suport, no només moral sinó de tots els suport que es poden imaginar.
Ara fa un parell de setmanes que he començat i com m’imaginava han estat intenses de treball. I segur que encara ho seran més. De moment he anat recollint sensacions...de moment totes bones. I tinc ganes d'anar-vos-ho explicant de tant en tant, que us sembla? 
Ufff es el primer dia de tornar a agafar la bici i amb 5 minuts ja estic cansat, merda de cames. Millor parar. Veurem si puc agafar la bicicleta més sovint que sinó el pensament se’m rovella i em costa més escriure.

dimarts, de maig 17, 2011

Ho podem fer...segur!

Diumenge passat l'equip on faig de segon entrenador va viure un dia especial. `Vàrem jugar l'anada d'unes fases d'ascens a lliga EBA, una categoria  que de moment pensem que està fora de les nostres possibilitats, segur a nivell econòmic i molt possiblement també a d'altres nivells.
La premissa en aquest cas, era bàsica, fruïr al màxim del partit perquè no sabem que ens depararà el futur, i si tindrem la possibilitat de jugar-ne més. Esperem que si.
Un cop començat el partit les coses no van anar tant bé com ens haguès agradat, i sobretot a la segona part els rivals, un club històric de la ciutat de Badalona, van estar molt més encertats en el tir i en les decisions que van prendre.
Nosaltres, impotents, tot i que ho vem intentar no en vem saber prou, i el pitjor es que penso que no el vem disfrutar com es mereixia, un moment com aquest. 
Diumenge en tenim un altre oportunitat de disfrutar-ho, i perquè no, de guanyar.
En fi, coses de l'esport.  

dimarts, d’abril 12, 2011

Turris tremola!

Noies / Nois, aquest divendres-dissabte desprès de molts anys de voler i no fer, finalment vaig fer. I que vaig fer? Pà! Un pà de debó, un pà cassolà...un pà tipus Turris.
Amb el que m'agrada a mi el pà i només n'havia fet una vegada en una activitat que em van demanar a l'escola quan tenia 7 o 8 anys. No recordo com va sortir però veient alguna altra manualitat que tinc per casa de quan tenia aquella edat....millor no enrecordar-se'n.
Us he de ser sincer, i dir-vos, que el què va sortir divendres-dissabte no va ser el millor pà, ja què em vaig equivocar en l'elecció del llevat.  Però el d'ahir nanos ja va per nota!
Us adjunto una foto de l'entrepà que s'ha endut la L. aquest matí, i el dia que vingueu a casa us en deixaré provar una mica!! Que us sembla un pà amb tomàquet amb fuet de la plana de Vic?? Boca aigua, no?
Us hi espero!!

dijous, d’abril 07, 2011

El que fa una taula de cuina

Ara fa una setmana la L. i jo vem estrenar al nou pis una taula de cuina molt xula i, sobretot, força econòmica. Es d’aquestes que s’obren com un llibre perquè, d’aquesta manera, quan es tancada ocupa un espai relativament petit i quan l’obres hi pots fer un àpat amb tota comoditat. Com podeu veure a la foto l’hem comprat d’un color verd intens que creiem que encaixa perfectament amb la cuina i li dona un contrapunt força interessant.
Els anys que vaig ser al pis de la Baixada era difícil poder posar una taula encara que fos minúscula sobretot perquè la cuina no donava per més.
Doncs bé, el que pot semblar una compra relativament poc important penso que n’és una de les que més orgullós n’estic. Primer, per un tema de neteja de la casa, ja que esmorzant, dinant o sopant a la cuina es fa menys merder, o com a mínim m’ho sembla a mi. Com diu un proverbi de no se on “no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta”.
Però sobretot, el que més m’agrada, es que els 2-3 dies que l’hem fet servir amb la L. per sopar (per esmorzar la faig servir jo sol cada dia perquè la L. acostuma a esmorzar a la feina) ens ha servit per xerrar una bona estona. Com a la cuina no hi tenim televisor, el fer-la petar es l’única opció, m'ha sortit un rodolí, no?. En aquella mitja horeta llarga ens hem pogut explicar coses del dia a dia com les feines, els bàsquets,... però també per parlar d’alguna cosa que hem llegit al diari o ens han explicat i també, i el més important, per parlar de la nostra relació.

En fi família, ja sabeu, poseu una taula de cuina a la vostre vida....això si, sense televisor.

dijous, de març 31, 2011

Darrera la muntanya

Admeto que amb la poca regularitat amb la que escric es impossible tenir algun seguidor al meu bloc però la veritat es que se’m fa feixuc moltes vegades escriure-hi. La raó es que penso que tinc poques coses que explicar. Estaria bé prometre-us que a partir d’ara hi escriure més però no us ho creieu...potser ara que se que el D. té ordinador per fi a casa m'hi animo més sovint.
Durant aquest temps d’absència hi ha hagut alguns canvis al meu pas per aquest món, que ara mateix està farcit de guerres i desgracies com les del Japó, però una de les més rellevants ha estat que amb la L. hem deixat el pis de Baixada de la Glòria i hem marxat a l’altra banda de Collserola. Sant Cugat del Vallès.
La comparació d’aquest pis amb l’anterior no té color ja que el d’ara ens dona un confort i unes comoditats que l’altre, tot i tenir coses molt bones, no ens podia oferir. Temes com tenir calefacció son coses que s’havien convertit, potser perquè ens fem grans, en gairebé imprescindibles. També el no haver de pujar 4 pisos (5 si contem les escales del carrer) cada cop que sobretot pujaves carregat amb les bosses del mercat o qualsevol altre estri que més que pesant fos incomoda de dur.
A més, també ens dona més coses fora del pis ja que disposem de coses impensables dins de la ciutat com zones verdes o un carril bici que arriba a tots arreu.
Així puc dir que deixar el pis de la Baixada, tot i el component emotiu que té per molts motius, ha estat una bona passa endavant per la meva relació amb la L. i també per la relació amb mi mateix.

No ho oblideu, hi esteu convidats!