dimecres, de gener 21, 2009

Un Sant Joan a Berlín - Desenlace (6 mesos desprès)


Fa uns mesos vaig iniciar la narració del viatge Berlin, que la Marta la Mar, el Ferran, el Dani i un servidor vem dur a terme el pont de Sant Joan 2008. Va anar passant el temps i a pesar dels ànims per part del implicats no vaig explicar com va acabar l'aventura. No se qui va ser el tio que va dir allò de "más vale tarde que nunca" però li demano que em llenci un cable. Per tant, com no podria ser d'un altre manera, l'escrit va integrament dedicat a la Marta i a la Mar, seguidores (potser a hores d'ara ex-seguidores) del meu bloc que em van acompanyar en aquell guapissim viatge i la redacció del qual mai vaig arribar a completar. Noies, avui podreu llegir que va passar amb les noies de l'Oranienburger Straße. Avui estic decidit a fer-ho....."va por ustedes, Ooooooooooolé".

Ara, però, tenim un problema i és, on ens haviem quedat? Us recomano que aneu cap enrera i pogueu llegir les narracions dels altres dies! Jo ja ho he fet i ha estat com tornar a viatjar a la capital d'Alemanya. Us dono exactament 5 minuts, a partir deeeeeeeeeeee JAAAAAAAA!!!

tic-tac-tic-tac......
us queden 2 minuts........
us queda 1 minut.........
1/2 minut..........
10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1111111111 i....

SOM-HI!!!

Ens haviem quedat en el dia 23 de juny a la tarda. Haviem dedicat tot el matí a anar al parlament, i desprès de fer-nos la foto de rigor (un altre cop gràcies per la tassa...ocupa un lloc d'honor dins l'estanteria que tenim al menjador), anavem a dinar!!

On vem anar a dinar, us enrecordeu? Jo si! Aprofitant que a la tarda teniem que anar a comprar vem anar a dinar molt aprop de la part més comercial de la ciutat. Vem dinar a una placeta xulissima que hi ha al costat del metro i on hi ha una de les llibreries més famoses de Berlin. El restaurant escollit era un italià amb una terrasseta tocant a la plaça. Realment idil·lic. El cambrer que ens va atendre encara estaba capficat amb al derrota italiana a l'Eurocopa de futbol del dia anterior però quan va veure que el nostre interès sobre el tema era irrisori, es va dedicar a fer la seva feina amb tota profesionalitat. Vem menjar de conya i sobrertot recordo un pa que ens van dur al principi que amb una mica d'oli i acompanyat per una cervesseta fresqueta...uummmm.
Desprès de dinar va ser quan l'instint comprador del grup es va despertar i ens vem dirigir a reventar-nos part del presupost en comprar tres o quatre souvenirs per la familia i amics. Realment amb tot el tema de la globalització s'ha perdut una mica l'encant, i quan dones una volta per algun d'aquests llocs, sino fos perque els anuncis estan escrits en la llengua del territori, podries pensar que estàs per exemple al Passeig de Gràcia.
Les compres van durar menys del previst i en poca estona ja ho teniem tot enllestit. Un parell de jerres per la cervessa i alguna samarreta rollo "I love Berlin" de les que venen als souvenirs que diviso desde el balcó (deixem-ho en terrassa) de casa meva amb una frase sospitosament semblant "I love Barcelona".
Devien ser 2/4 de 6 quan ja no teniem res més programat. Sabiem que voliem anar a menjar la típica salchicha alemanya però fins les 8 i mitja o les 9 nothing the nothing. Finalment les propostes es van reduir a dues: anar a l'hotel i tornar a fer un bany romà o anar a visitar la part més llarga del mur que queda en peu.
La segona va ser la opció escollida i veritablement va ser un encert perque allà vem veure el que havia estat el monument (es una manera de dir-ho) més important de tota la història de Berlin...si, un troç de paret!!. Vem passejar-hi i fins i tot vem posar les nostres inicials al mur: MCG, FMV, MM.. (no recordo el teu segon), RNS i DNS...DNS?? Qui es aquest DNS?? Rafa tens un germà? Si Ramon, ja ho diuen, "no perds un fill, en guanyes un" jajajaja. Quin crack en Dani....el tio enlloc de posar els seus cognoms va copiar els meus...ja saps que jo t'estimo com un germà Dani, però de veritat que no cal que et canviis els cognoms!!! Sort que el Ferran mirant la foto ho va veure i vem poder rectificar....
Vist aquesta part del mur, ara si que ho teniem tot vist, i com s'estava fent tard, rapidament vem agafar els transports publics pertinents i amb la bufeta apunt de reventar ens vem dirigir cap a l'hotel per posar-nos 4 drapets i cap a sopar!
Com us he dit, per sopar estavem buscant un lloc característic d'allà....caracterític per nosaltres perque ens pensavem que trobariem el tipic lloc de salchiches rollo "Pibe" del carrer Gran de Gràcia. Finalment vem anar a parar a un lloc superestrany on ens vem topar amb la cambrera més borde de la història i el millor de tot es que t'ho posava a la carta. La noieta dels collons va complir a "rajatabla" el seu paper i ens va tractar bastant malament. El menjar? Res de l'altre dijous, però amb la gana que portavem ens era una mica igual.

Mar, Marta, ara, ara!!!

Desprès de sopar vem decidir anar a pendre alguna cosa i anar a dormir dora perque el dia seguent al matí agafavem l'avió i no teniem moltes ganes de gresca..o dit d'una altre manera les caminates sota un sol de justicia començaven a passar factura.
Per anar a pendre alguna cosa vem haver d'atrevessar part de la Oranienburger Strate. Caminant per aquella avinguda vaig tornar a veure, com el primer dia, unes noies que corrien per allà molt ben arreglades i que, parlant amb la mà al cor, estaven com un Déu!. Jo que sempre he estat un tio inocent com pocs, pensava que era fruit de la casualitat però la resta del "esquadron" ja s'oloraven alguna cosa.
El local escollit tenia vistes de primera linia a l'avinguda i allà es on vem poder constatar que aquelles noies exercien la prostitució. Desde dins del local vem poder veure el modus operandi d'aquelles noies i fer una de les últimes cervessetes.
Estava clar..."blanco y en botella? Leche. Segur? No per tots! Sorprenentment les nostres noies volien tenir alguna prova més, volien la prova definitiva, volien la "prueba del algodon" (ja sabeu, el algodon no engaña) i estaven tant decidides que ens van obligar a fer el paper de clients. EEEEEHHHH HO HAVEU VISTTT!!.
Els nois no les teniem totes, però que haviem de fer...si, ja se, la paraula es d'origen castellà i es "calzonazos". Ademés elles van ser les que van decidir la tàctica...fariem com en el bàsquet, una 3-2! 3 davant fotent el ridicul i 2 darrera pixant-se de riure.
Donçs allà estavem els 3 "jinetes del apocalipsi" avançant per l'avinguda esperant ser preguntats per aquelles guapissimes "deeses de l'amor" si voliem anar a fotre un clau, previ pagament d'una quantitat que segurament hauriem de negociar i per tant encara desconeguda per nosatres.
Els 20 metres es van fer eterns, rollo quan als dibuixos "Oliver i Benji" feien un contraatac. La meva consciència no parava de donar-hi voltes "Ai Rafa, que esteu fent..crec que no ha estat una bona idea". Com a les películes se'm van aparèixer un àngel que em deia "Aiaiaia Rafa i si et violen? Que faràs?" i el dimoni tot seguit deia "Fill meu, si et violen tot això que tens. Que fa temps que no suques". Vaig donar tota la raó al dimoni i vaig seguir caminant.
El carrer s'havia buidat bastant i ja només en quedava una...una era suficient per averiguar el que voliem. Vem passar al costat d'ella i ens va saludar amb un "Hello"....nosaltres timidament li vem contestar també amb un "Hello". Pel tó de veu (amariconat a més no poder) que vem utilitzar, li deviem fer creure que erem unes victimes ideals perque acte seguit la noia en questio em va fotre una estirada d'escàndol a la motxila que portava. La seva acció, plena de subtilesa, em va donar a entendre que es volia dirigir a nosaltres i més concretament a mi. Crec que era per com anava vestit...aquella classe mitja-alta que em caracteritza.....unes bermudetes clarament sortides de "verano azul", unes esportives, una motxila "cutre, cutre" i tot acompanyat d'una xaqueta propia del "capitan pescanova"...tot un gigoló.
La situació que es va crear va ser, si més no, curiosa. El Dani va decidir deixar-nos a l'estacada i es va fotre a la parada del bus fent que llegia el poste. El Ferran es va quedar quiet al meu costat, com sempre, impasible. I jo em vaig quedar absolutament "patidifuso" davant d'aquella noia a la que he de reconèixer trobava guapissima.
Ella va iniciar la conversa preguntant-me que si parlava anglès, a la qual jo vaig respondre amb un "ma o menos" (mecagondena, si m'ho tornès apreguntar ara, que vaig a clases d'anglès, li diria un "Yes, of course" amb una pronunciació perfecte). Sort en tenia del Ferran que em va poder traduïr tot el que deia i ens vem poder comunicar molt breument. Evidentment ella anava al negoci i jo no estava per la feina. Una llàstima, però ja se sap...camins diferents. No la vem molestar més perque a sobre de no "treure-li punta al llapís" no volia que un dels seus xulos em trenques la cara. Ens vem despedir cordialment i vem seguir el nostre trajecte.
Uns metres més enllà ens vem tornar a reunir tots i vem entrar en un bar i vem estar comentant la jugada. Va ser divertit perque la situació va ser dantesca i es veritat que vem riure una estona.
També vem poder parlar una mica més seriosament del tema de la prostitució però millor quedar-se amb les parts divertides.
Desprès tornant cap a l'hotel, hi vem tornar a passar però la noia ja no hi era. Va ser un final infeliç de la meva 2ona petita història d'amor (la primera va ser la Kylie, recordeu?).


Familiaaaa ha arribat el moment de la despedida definitiva. Em direu que encara falta però el que queda ja es bastant pessadet perque es la tornada a Barcelona, per tant prefereixo despedir-me aquí de tots. Només agrair-vos a tots els que m'heu acompanyat fisicament (Marta, Mar, Dani i Ferran) perque de debó que m'ho vaig passar genial, i també els que heu fet aquest viatge amb mi mitjançant el bloc.
Segurament, per coses molt bones, trigarem algun temps a fer un viatge tots junts...i potser si algun dia en fem un altre serem algun més...a tots i totes moltissims petons!!!!

dimarts, de gener 20, 2009

We want change too

Avui, dia 20 de gener de 2009, ha estat un dia important de la humanitat. La superpotència per exel·lència de mòn, Estats Units, ha començat un camí liderat per un president que sembla que té les coses força clares per tirar el seu pais (i per extensió el mòn) endavant.
Gràcies a la meva mestre d'anglès vaig conèixer el seu lema electoral, que era clar i potent "Yes, we can". Un gran treball dels seus publicistes o caps de campanya. Però això, per nosaltres, no ha de ser garantia de res. Aquí, per desgràcia, sabem que una bona campanya de marketing ens pot estar deixant despullats davant les adversitats que ens trobarem.
Tinc ganes de veure com se'n surt, perque la seva posible bona feina repercutirà en tota la humanitat...us imagineu tenir tot el poder que té aquest senyor a les mans? No tothom és capaç d'administrar-ho.
En fi Sr. Obama, l'anirem seguint, molta sort!!!
video

dijous, de gener 15, 2009

Des del Nord

Hola familia!
Us devieu pensar que encara estava de vacances, però no!!! De fet les vacances laborals van durar ben poc, el que passa es que les vacances d'escriptura han durat una mica més! El tema es que escric una mica quan em ve de gust i durant aquest temps...pues eso, que preferia llegir una mica i entrenar a les meves noies, que estan fent un gran paper. Arrel de l'altre dia d'escriure un article, vaig pensar a tornar-m'hi a posar, i aquí estic. De moment un adjunto l'article que vaig escriure a "Des del Nord"
Escola de bàsquet?...escola de vida!!!

Als Lluïsos es porta més de mig segle iniciant a molts joves del barri en un esport que, fruit dels exits de jugadors com el Pau Gasol o el “Rudy” Fernandez, s’ha convertit en el que té un creixament més important arreu de Catalunya.
L’escola de bàsquet dels Lluïsos es el primer esglaó de la majoria de nens i nenes que han nodrit, nodreixen i nodriran els nostres equips més grans o fins i tot en algun cas com el del Xavi Rey, jugador del primer equip del Barça, un dels quips més importants d’arreu d’Europa.
Els primers dies de l’escola de bàsquet son els de més nervis dels petits ja que entren a un lloc que desconeixen i no saben que hi trobaran. Més o menys saben que es un nou espai amb dues cistelles on passaran dos dies a la setmana amb uns nous companys i amb dos, tres o quatre nous educadors que els instruiran a dominar una pilota de color carbassa per finalment intentar encertarla dins d’una d’aquelles cistelles que a primer cop d’ull es veu molt llunyana.
Es també en aquests primers dies on tens l’oportunitat per poder parlar amb els pares i on alguns t’exposen, i d’alguns altres pots deduir, els motius del perque han apuntat al seu fill/a a l’escola de bàsquet. Els motius que s’exposen son molt diferents. Alguns van lligats al nen o nena com que el propi fill/a els hi ha demanat per algun motiu (algun amic s’hi ha apuntat, etc), o que volen que el seu fill fagi alguna cosa més que jugar a la “maquineta” tota la tarda. D’altres van més lligats a la comoditat dels pares i mares.
En general son pocs son els que en parlen en termes d’educació i aquí es on volia anar a parar ja que es on crec que el bàsquet (quan dic bàsquet em refereixo sempre a l’esport en general) pren més importancia. Hem de veure que el bàsquet es un mitja més que teniu per l’educació dels vostres fills i que si el sabem utilitzar correctament serà un punt més que els ajudarà en un futur per afrontar moltes situacions que es trobaran a la vida. Valors com esforç, sacrifici, compromís, amistat, treball en equip, companyerisme, empatia, generositat, solidaritat, disfrutar, equilibri o respecte son aspectes bàsics de la formació integral d’una persona i en el bàsquet apareixen continuament. Exemples? N’hi ha moltissims però us en posaré algun: esforç: he de treballar per aconseguir el meu objectiu de jugar més i millor, treball en equip: si tots treballem junts ens serà molt més fàcil aconseguir guanyar aquest partit, companyerime: el meu company no es capaç de superar al seu defensor el vaig a ajudar o solidaritat: sel meu company està millor colocat que jo, li passaré al pilota!.
En definitiva, pares/mares, us felicito si el vostre fill està fent bàsquet (esport) i als que no, us engresco a que el vostre fill en pràctiqui perque segur que serà positiu per ells en aquest cami que tot just inicien i que es diu vida. També us animo a que ens ajudeu en aquesta educació, en aquest cas més esportiva, perque vosaltres sou el mirall dels vostres fills/filles, fent que els vostres fills i filles vinguin a tots els partits i entrenaments (compromís), a animar sempre d’una manera positiva als nostres (i als que no son nostres) nens/nenes, amb somriures i crits d’ànim (disfrutar), a compendre una feina gens fàcil com es la d’arbitrar (respecte), entendre que el nen/nena es bo que tingui temps per tot, per la familia, pels estudis però també pel bàsquet (equilibri) o entendre que la feina que fa l’entrenador es positiva pel vostre fill i que busca el millor per ell/a (empatia). A tots moltes gràcies!
Una abraçada i ben retrobats!!!!