dilluns, de desembre 21, 2009

Family Nache’s day

Dissabte 19 d’octubre a les 13:00. La meva germana m’ha trucat fa mitja hora i em diu que abans d’anar a la “comilona” amb tota la família passaran pel Pilma (una botiga de decoració) a comprar un ule. Jo els hi dic que els acompanyo. Tinc ganes de veure’ls a ells però sobretot als dos peques. Agafo la moto i cap a la Diagonal.
Quan estic a punt d’entrar els veig a ells al final del carrer. La meva germana li diu alguna cosa a l’orella a la Carla i ella fa una carrera per donar-me una abraçada i un petó de campionat. Guapa!. El Marc, que va en braços del Javi, porta un barret de llana molt xulo. Ell no pot venir corrent perquè encara no sap caminar però em dedica un dels seus somriures estrella en els que m’ensenya les seves primeres quatre dents. Guapu!.
Entrem ràpid dins de la botiga perquè a fora fa un fred que pela. La Lourdes em pregunta si sé on està el Bar on hem quedat amb tots. Jo li responc que no ho se però que ara truco al papa i li pregunto. “On has dit?” Li pregunto per segona vegada. I ell em repeteix: “Consell de Cent-Diputació, al costat de la botiga del teu tiet Lluís”. “Ok Ramon (ma germana, i jo per copiar-la a ella, sempre que ens dirigim al meu pare li diem pel seu nom), ens veiem allà”.
Donem una volta per la botiga però hem d’anar ràpid perquè volem ser puntuals. La Carla durant aquells 20 minuts té temps de fer-ne alguna. El Javi l’intenta alliçonar (sempre ho fa amb un carinyo que m’encanta, es un “padrazo”).Com es riu la tia. Vinga va marxem que sinó no arribem.
És la 13:30 en punt i comença l’arribada. El meu pare i la meva mare han estat els primers en arribar, i just desprès el pack de cinc que veníem del Pilma. Quan no m’ho espero, la Marta, la meva cosina, m’ataca per la banda dreta. Em dona una abraçada tipus Carla. Carai quina força. Amb ella també ve el meu cosí, el Lluís, i amb ell una surprise, la seva xicota. Es diu Txell, se la veu una noia molt simpàtica. Lluís ho tenies ben amagat ehhh, ja veuràs quan la tieta Lourdes ho sàpiga. A la Txell no sap el que li espera!! En els pròxims 20-30 minuts coneixerà a tots els membres de la família. Algun/a més sonat que un altre.
Encara ens estàvem fent petons quan la tieta Dolors i el tiet Lluís (pares de la Marta i el Lluís) van arribar. El meu tiet duia un barret guapo. Que sàpigues que un dia te’l pisparé. Ja estem al complert dues de les cinc unitats. Petons i abraçades però ràpid cap a dins que fa fred.
Encara ens estem traient les jaquetes i arriba la tercera unitat en bloc. La tieta Lourdes (Lluís i Txell prepareu-vos), el tiet Joaquim, el meu cosí Carlos, el meu cosí Xavier, la seva dona Mònica i la seva filla la Clara que està moooolt gran i molt guapa. Amb aquesta tercera unitat vàrem viure uns moments molts xulos quan érem veïns a Pineda, ho recordeu?? Les baralles del Xavier i la Lourdes (crec que no sabien ni l’un ni l’altre perquè es barallaven. Recordeu el dia que vem anar al Minigolf (encara em pixo quan hi penso).
Tic-tac-tic-tac un quart més tard ja tenim allà a gairebé tothom. La tieta Anna, companya de fatigues del meu pare al camp de l’Espanyol (els “pericos” son tant dolents), la tieta Antònia que ja puja queixant-se de la dona del bar que li ha tocat el crostó, la meva cosina Aida que gairebé ho deixa de ser per no agregar-me al Facebook, la Maria del Mar que no ha portat “l’organillo” i ha perdut 20 euros (el proper any et donaré una segona oportunitat) i el Sergi, parella de la Maria del Mar i que s’ha integrat de conya amb tots nosaltres. Ja només falta el Miquel que ens diuen que no pot venir abans. Llàstima perquè n’hi ha més d’un que ja l’espera perquè expliqui els seus acudits. Es molt bo explicant-ne. De fet de petit, com va dir la seva germana (l’Aida) durant el dinar, es guanyava els calerons nadalencs, destinats a les poesies i els cants, deixant anar un bon seguit d’acudits dels que ja ell mateix ja es pixava.
Comencem?? Si, li apartem un plat al Miquel i els altres ja podem començar. La mestressa del Bar (Bar El Cisne, propaganda gratuïta) ens porta de tot i més. Embotit, tapes, pa amb tomàquet, calamars a la romana i una cosa que a la Maria del Mar li serveix per explicar una autèntica porcada que va fer un cop el seu pare amb el xicot de la Aida (no ho reprodueixo per si esteu menjant). No paren de sortir anècdotes de la nostre infantessa mentre el Javi acuna al Marc, que no té cap ganes de dormir i perdres res del que està passant allà, i les dues peques, la Clara i Carla, van passant d’unes mans a unes altres fent-nos riure a tots. La Carla pintant i ballant. La Clara fent alguna de les coses que segur que li ha ensenyat el seu pare: fent “banyetes” (el que nostres deiem fer “cuernus”) o repartint butifarres a tord i a dret. Xavier, ets un crack.
Durant el dinar arriba el Miquel i el rebem amb una petita ovació. Segur que algú ja té la llibreta apunt per si explica un acudit i el pot explicar el dia següent a la feina (Ramon, que te tengo calao).
Ara si, ja hi som tots i ens ho anem a passar de conya durant una bona estona!!

Familia potser no ens veiem tant com voldriem però l'important es que quan ens veiem ens ho passem tant bé com dissabte.

Un petó

PD: Perdoneu però no tinc cap foto, algú en té alguna??

divendres, de desembre 18, 2009

Without Gas Natural

Si la setmana passada l'escrit es deia "los martes al sol", avui en podria escriure un altre dient tot el contrari d'aquell. Està fent una setmana de fred increible. El contrast entre la temperatura de la setmana passada i aquesta es com el dia i la nit, i a casa ho hem notat. Viure en un quart d’allà dalt te coses molt bones com les vistes però hi fa un fred que pela i se’t queden els peus gelats (; 

Amb el meu company de pis en fem força broma...ja sabeu, riure per no plorar. Us passo un petit vídeo que hem preparat aquest matí quan s'ha llevat.

dimecres, de desembre 09, 2009

Los martes al sol

Dimarts 8 de desembre: festa. Quina festa? Dons ni flowers però festa al cap i la fi. Se que al pont se li diu el “Pont de la Constitució” però no se si el 6 o el 8, i això que jo soc un dels nens de la Constitució (1978).

A les vuit i mitja ja es veia a més que el dia havia de ser bo. Pocs núvols al cel i poc vent. Em poso un polar sobre el pijama (els pantalons son d’un xandall antic) i cap a comprar el pa.
Quan baixo de les escales de casa i del carrer m’agafen ganes de Mundo Deportivo, així que enfilo Verdi cap a baix i me’l compro a un estanc del carrer Valldoreix. Es un estanc curiós ja que fa l’horari que li dona la gana i a més fa un any el van tancar per reformes i segueix igual de vell i atrotinat.
De pujada em paro a comprar el pa al forn de sempre. Davant meu hi ha 2 homes que per la manera de parlar tenen pinta de ser cubans. També tenen pinta pel ritme al que demanen les coses. Per demanar 2 barres de pa, 5 minuts. Per decidir-se si “un sumo” o “un Cacao” (deu ser la versio Cubana d’un “Cacaolat”), 5 minuts més. Quan paguen (5 minuts més) i quan estan a punt de sortir em pregunten si el Caprabo del mercat es obert. Jo els hi dic que crec que si, que no els hi asseguro però que ho provin. Un d’ells es fot a riure i em diu que ni de conya si no estan segurs que es obert “no me bajo semejante cuesta, nene”. Jo també em ric i els hi dic un “lo entiendo”.
Quan m’acomiado d’ells amb un “que vaya bien” (traducció literal, no se si correcte, del “que vagi bé” en català) em centro en l’objectiu: comprar pa. El primer que em diu la dependenta és que no té ni pa gallec ni de quart curta (més ample). Penso en un “si no hay Casera nos vamos” però jo tampoc penso baixar un altre cop “semejante cuesta, nene”. M’ofereix una baguet però li dic que vull una barra més ample. No es pot fer un bon entrepà amb un cagarro de barreta. L’únic que té es un pa de Viena acceptable. “Dons apa, posa-me’n dues i un d’aquells fuets”. Total 5 euros i pico.
Pujo les escales (carrer i casa) i em començo a fer un entrepà de 5 estrelles. El pa ben sucat, un bon raig d’oli d’ampolla de vidre (Jordi, ja no me´n queda del que em vas dur del teu poble) i tallo uns bons talls de fuet.
Obro els porticons i entra un sol guapo, guapo!
Em poso al sofà amb el Mundo Deportivo, l’entrepà de fuet i per celebrar aquesta festivitat tant especial i de tant sentiment per mi m’obro una “Cocacola Light” que es troba en el punt just de fred.
Primera queixalada i ummmm....collons que bé, soc feliç!
Desprès d’esmorzar i de netejar del pis m’agafo la cadira plegable de l’estiu (or pur). Estic una horeta llegint un nou llibre (aquest sobre escriptura...ho notareu al bloc), prenent el sol i escoltant música....ufff, un altre cop feliç.
Tots els dimarts haurien de ser així, no creieu?

dijous, de desembre 03, 2009

Creixell sona com entrenador dels Llumins

Tot i la ratxa imparable de victories, els Llumins, fa temps que busquen mister. El primer que va sonar va ser el Lluís Valero però per ell era molt difícil fer compatibles la feina d'MVP i de mister, per tant primer fiasco. El segon vaig ser jo però, tal i com veu poder llegir a l'anterior post, el primer dia ja em van fer un motin (anomenat el "motin del Bac de Roda") i tot apuntava que si seguia em pendrien pel pito del sereno. Segon fiasco.
Aquesta setmana el nostre Txiqui personal ha estat treballant de valent i està a punt de tancar el que seria una "boooooooomba sensual....y las mujeres lo bailan asi". Es diu Jaume Creixell i, tot i que ve del furgol, tots estem convençuts que podria fer una bona feina en aquest equip. En declaracions a la nostra cadena ha dit que "si el Bar Llumí no queda campeón me la tallo i em faig monja. I ho diu el Jaume Creixell, fill de taxista".
Esperem confirmació oficial.

Us adjunto un video de presentació:


dimarts, de desembre 01, 2009

Un amic a l’elit

Aquest migdia he aprofitat que el meu pare tornava a la feina per General Mitre, i li he demanat si me’n podia anar amb ell i deixar-me a General Mitre amb Sant Gervasi de Cassoles. Com sempre el meu pare, que és un sol, m’ha dit que cap problema.

L’únic problema i que desprès ho ha deixa't de ser, és que a tres quarts de tres ja estava pujant el carrer Sant Gervasi de Cassoles i fins les quatre no tenia que entrar a la feina. He pensat en asseure’m a llegir en un banc de la plaça Bonanova però el fred intens que fa avui, el vent huracanat i sobretot haver-me deixa’t el llibre que estic llegint ara (“Tres vidas de santos” del Eduadro Mendoza) m’han fet canviar d’opinió i pujar al despatx (queda molon, ehhh però no tinc despatx més aviat es una taula i una cadira en un forat comú) una hora i pico abans de l’hora.
El primer que he fet es treure’m el parell coses que m’havien quedat penjades abans del migdia. Desprès mentre mirava el correu personal he decidit obrir, desprès de força temps sense fer-ho, el messenger esperant que s’obrissin les finestretes pertinents per rebre una onada de salutacions de forma escrita. He posat les mans sobre el teclat preparat per contestar l’allau de salutacions. i he esperat. Tic-tac-tic-tac-tic-tac. Naa. Que raro. Esperarem una mica més. Tic-tac-tic-tac-tic-tac. Ni un “Hooooooombreeeeee Raaaaafa” o un “Eiiiiiiiiiiiiii crack” o un “Iuuuuujuuuuu” o un “Guaaaaapoooooooo”. Decepcionant.
Desprès de cinc minuts ja he vist he decidit agafar el toro pels cuerns i he pensat que “si Mahoma no va a la montaña, la montaña ira a Mahoma”. He obert la finestreta del Msn i he mira’t la llista del personal que vaguejava per allà. A dalt em posava que tenia 8 contactes (= amigos) conectats. No està gens malament. He començat a baixar i osti, sorpresa, l’ENDER està en línia.
L’Ender es el sobrenom que utilitza un amic en el msg. Per la feina que té i on la té ens veiem poquet. Es preparador físic i entrenador de bàsquet a Manresa, si si al Manresa ACB. La nostre relació durant l’any queda limitada a algun missatge d’ànim o felicitació (massa poc) i es potser cap a maig-juny-juliol on ens podem veure algun dia.
Quan l’hi he escrit no les tenia totes de que estigues a l’altra banda perquè suposava que potser estaria dinant. Però al cap de pocs segons ha contestat el meu “hola” amb un altre “hola”. M’ha fet molta il•lusió. Hem pogut intercanviar alguns missatges i quan portàvem deu minuts m’he volgut acomiadar per deixar-lo treballar. Segur que estava preparant alguna sessió per algun dels seus players o elaborant algun video de l’scouting del proper rival.. Es un currante i a més és bo, molt bo. Tothom ho diu. El Jaume ho diu o ho va dir en un clínic a l’estiu. La poqueta gent del mundillo que conec ho diu. I els resultats també ho diuen.
Encara recordo el dia que fent una cervesa em vas dir que el Manresa t’havia trucat per anar a fer una entrevista per portar la preparació física. Estaves que no passaves per la porta....i ara ja han passat 3 o quatre anys i ja estàs allà, consolidat. Ender, felicitats per la feina!!
I força TDK!! (Ho se ara sou Suzuki, però TDK mola més!)