dimecres, de febrer 25, 2009

“SER ENTRENADOR, per mi, ES ASI””


Quan vaig començar el bloc, ara ja fa gairebé un any, vaig pensar que seria bo que aquest espai no el dediquès a escriure sobre la meva gran passió: el bàsquet. El motiu és simplement de desconexió. Hi penso durant massa hores al dia i, tot i que ho disfruto molt, crec que es bo netejar una mica la ment. Es veritat que he penjat un parell d’articles relacionats amb temes d’educació, però avui faré una excepció.
Vaig començar a entrenar ara deu fer uns 12 anys. En tenia uns 18 o 19 i no recordo exactament com ni qui va ser el que em engrescar a agafar el grup de l’escola de bàsquet dels Lluïsos. Crec que va ser un efecte “domino”, és a dir, els meus amics ja entrenaven i per mi va ser bastant fàcil enganxar-m’hi.
L’evolució que he seguit dins del “mundillo” és la de la majoria d’entrenadors. Comences amb els més petits, creixes amb equips infantils, cadets o juniors, i la culminació arriba quan et confien un dels equips sèniors del club.
Ara estic inmers en la meva quarta temporada vinculat al sènior. La primera va ser ajudant al Xavi Schelling, un gran amic i actual tercer entrenador-preparador físic del Ricoh Manresa. Quan ell li va sorgir la posibilitat i va marxar a Manresa, el club me’l va oferir a mi com a “head coach”.
Si us he de ser sincer, quan vaig començar a entrenar m’ho prenia com una activitat més aviat social. Com us he dit els meus amics entrenaven i era com un vincle entre nosaltres. Jo d’entrenar en tenia quatre nocions que havia après com a jugador, i evidentment aquests coneixements eren del tot insuficients per poder dur un grup correctament A mi, en aquell moment, m’era una mica igual perque formava part d’un grup i allà m’hi trobava agust.
Va ser més endavant quan, gràcies al “gran” (en tots els sentits) Josep Manel Garriga (entrenador meu al sènior masculí), li vaig començar a trobar el gust a això d’entrenar. A part de ser entrenador del sènior, el Josep Manel, també ajudava al club amb els més petits.
Ell va ser el que em va donar les primeres nocions i, sobretot, em va engrescar a apendre de que anava i com podia ensenyar aquell joc al que jo li dedicava tant temps.
A partir d’aquell moment he llegii infinitat de llibres, he anat a desenes de clínics, he vist videos/DVD, m’he tret tots els titols de la federació tant catalana com espanyola i sobretot he compartit moltissim temps amb gent amb molta més experiència i coneixements que jo.
I d’això últim estic convençut que es d’on he après més. Les fascinants anècdotes del Paco Bernat, directiu del Barça de bàsquet i persona entranyable, asseguts a la taula de la pista de Lluïsos mentre ell veia entrenar el seu net. Increibles les xerrades amb el Giancarlo Macchi quan ell entrenava als minis amb una passió “italiana” increible. I, últimament, les cada cop més engrescadores converses de direcció de partit i de grup amb el Josep Maria Rofes.
El bàsquet, durant aquest temps, ha passat de ser el “hobby” al que hi dedicava unes horetes a la setmana per passar a ser una manera d’afrontar i entendre la vida.
En aquest mòn s'han d'entrendre moltes coses i el primer i més important que s'ha d'entrendre és que ser entrenador és dur, molt dur. Dirigeixes a 12, 14 o, fins i tot, 18 persones entre jugadores, entrenadors i delegats. Cadascuna amb una manera diferent d’èsser i amb unes espectatives per un mateix que moltes vegades no van amb consonància amb la realitat ni amb el que l’equip demana. Molts demanen molt i no poques vegades donen poc. Molts volen ser protagonista però pocs son els que treballen per ser-ho. Tú, entrenador, has de pendre decisions que mai deixen content a tothom i moltes vegades a ningú, però si l’equip ho demana ho has de fer. Son moltes hores de preparació d’entrenaments, de la realització d’aquests, de analisi d’aquests, de xerrar/comentar/discutir amb un o l’altre, de preparació dels partits analitzant el rivals i preparant les xerrades pre i post partit. Molta feina que no es veu i que no poques vegades no té la recompensa que es mereix perquè les derrotes, com un truc de màgia, ho amaguen tot, i sino que li diguin al Guardiola que ha empatat un parell de partits i ja se li questionen certes decisions.
Tot i això, tot i els desaires, tot i els conflictes, les lesions de les jugadores que te les fas com teves i fins i tot les derrotes, disfruto de cada segon que passo a la pista entrenant a l’equip, m’agrada passar temps xerrant de bàsquet amb el Ruben, el meu segon i tot un crack com a persona i entrenador, embadaleixo veient quan les jugadores estan fruint del joc i la sensació de felicitat desprès de cada victoria m’omple d’una manera....no se ni com explicar-vos ho.
Adaptant un tòpic futbolístic, “SER ENTRENADOR, per mi, ES ASÍ”.

dimarts, de febrer 17, 2009

Records

Son les 17:50 de la tarda i el sol ja fa estona que ha començat a marxar per donar pas a una d’aquelles nits fosques i fredes del desembre de l’any 1984.
Estic assegut a la classe de 1er d’EGB del “Col·legi Montseny”. Com sòc dels alts de la classe em fan seure a les darreres fileres, segurament compartint taula, o “pupitre”, amb el Javi Pacheco, amb el Ruben Diaz o alguna de les altres “torretes” de la generació del 78.
La classe té 4 o 5 finestres i des d’allà veig el carrer Encarnació. També veig l’entrada del parc privat de l'illa de cases que formen els carrers Encarnació-Escorial-Legalitat-Alegre de Dalt, i una botiga de bosses i bolsos que té un aparador ple d’articles que serveixen de reclam per la gent que camina per aquell carrer.
Molts pares, entre ells la meva mare, a aquella hora ja s’esperen pacientment a que nosaltres, els seus fills, finalitzem la nostre jornada escolar. Mentrestant la profe, la qual no recordo el nom (merda de memòria), ens segueix alliçonant de com es fan les sumes i les restes. El Carles Aguiló està a la pissarra intentant resoldre un d’aquells galimaties que ens proposa aquella senyora amb ulleres (ja començo a recordar). En Carles se’n surt prou bé, i els companys conscients de que ja queda poc comencem a moure’ns de manera acelerada.
Queden 5 minuts i la mestre, veient que ja no podrà treurens ni un minut més de concentració, ens demana recollir. Ja n’hi ha prou per avui. Ens treiem les bates (rosa la de les nenes i blava la dels nois), les pengem, recollim l’anorac, recollim la motxila i cap a la fila. Es un moment difícil ja que estem tots ja molt excitats i tenim ganes de moure’ns, però encara ens queda una mica perquè fins que el senyor Culleré, director de l’escola, no obri la porta principal no podem sortir.
El Col·legi Montseny es una escola molt petita. De fet l’edifici segur que no va ser concebut per ser una escola. Son uns quants pisos junts i entre tots han aconseguit l’aparença d’una escola. Es veritat que no tenim un gimnàs, la cuina es petita, les classes sno estan gaire ben acondicionades, els menjadors es fan a les classes i que no disposem d’una gran sala d’ordinadors, però jo allà m’hi trobo a gust. Es respira una familiaritat que m’agrada. Suposo que quan els meus pares van escollir l’escola perque hi anès la meva germana sobretot es van fixar en coses com la proximitat (la teniem al costat de casa) i crec que, proximitat apart, la van encertar.
El Sr. Culleré ja obre la porta. Com som el 1er curs som els primers a sortir. La Laura Aguilera, Carles Aguiló, Marta Coderch, Cristina Crespi, Rubén Diaz, Ivan Diaz, Bárbara Garcia, David Morell, Jordi Llobet, Javi Pacheco, Sandra Soms, David Valldeperez, Manolo Diaz,....baixem tots les escales poc a poc i arribem a l’entrada de l’escola. Es com la porteria d’una escala de veins, sense conserjeria com a les grans escoles però a mi m'és igual.
Això si, com s’apropa el Nadal, ja hem començat a engalarnar l’escola i el vestibul concentra moltes de les coses que fem els nens i nenes. El Nadal m'agrada, és màgic.
Els Nadal és una època molt especial per l’escola. Molts dies abans ja estem preparant murals, dibuixos fets amb tot tipus de pintures, i per sobre de tot les representacions teatrals que farem just abans de començar les vacances de Nadal. En aquestes representacions hi participa tota l’escola. Els més petits fem coses més aviat sencilles i són els més grans els que treballen de valent per poder representar alguns balls i sobretot “els pastorets”, reservat als alumnes de 8è.
Quan arribem al vestibul els pares ja ens poden anar cridant i anem sortint. La meva mare em crida (Rafel!) i jo com de costum li dono dos petons i m’espero al seu costat. Hem d’esperar a la meva germana, la Lourdes, que ja fa 4art!.
Ella ja es gran. Com a bons germans ens barallem de tant en tant perque es una mandona, i hem de fer el que ella diu. També moltes vegades se’n riu de mi i em pren el pèl com vol, però tot s’ha de dir, amb ella m’ho paso molt bé. M’agrada veure-la com escriu i de fet intento copiar-la però em sembla que ella utilitza una mà diferent a la meva. M’hi hauré de fixar més.
La Lourdes ja surt i, com sempre, va amb al Carol, la Gemma, i altres nenes que venen sovint a casa a jugar. Es el moment d’anar cap a casa.
El recorregut cap a casa el fem junt amb altres mares d’amics meus i amigues de la meva germana que viuen en la mateixa direcció que nosaltres. Es un moment on elles xerren pels descosits i en això hi ha mares que són autèntiques especialistes.
Quan arribem a la porteria de casa la meva mare es despedeix de les altres i anem cap a dalt tots 3. La Lourdes ja m’enprenya (o potser avui he començat jo) i la mare ha de posar pau. Obre la porta del pis. Mentre la meva mare va a la cuina a preparar una mica de berenar, la Lourdes i jo anem corrent cap el menjador i obrim la televisió. Posem TV1. Ja comença. Us he deixar, continuo un altre dia, us sembla bé?

dijous, de febrer 12, 2009

De gran vui ser forner...del Turris


Si et vols fer un bon entrepà de fuet, una de les parts més importants del procediment és comprar un bon pà. De fet, penso que el pà es un element bàsic en qualsevol tipus de menjar. Com tots sabeu n’hi ha de molts tipus: pà classic, pà de xapata, pà de viena....i tots tenen un denominador comú, estan bonissims!!!
El pà ha estat, i és, una de les majors debilitats que ha tingut la familia Nache-Santacreu al llarg de la seva història. Com diu la meva mare, som uns “panarras”. No hi ha àpat que no vagi acompanyat d’una bona barra de pà...de fet a casa seriem del rollo La Casera: “sí no hay pan nos vamos”. El “Txema”, forner de “El barrio Sesamo”, era el meu ídol...allà amb la seva samarreta blanca abanderado, el seu gorret blanc i tot ple de de farina. Un heroi.
El Javi, marit de la meva germana, al·lucina amb les quantitats que en podem arribar a ingerir en un dinar familiar (també al·lucina en la repartició que fem dels postres, ja que dividim el postre exactament amb la gent que som a taula i que en volem, per tant si hi ha braç de gitano i en volem 5 comensals, donçs es parteix en 5 parts, si en volem 4 en 4, i així succesivament fins a arribar a que si només en vol 1, per ell es tot...curiosa tradició i que explica el tamany de les panxulines de la família).
A més, heretat de les arrels Nache, tenim un tall propi, ja que no el tallem del tot recte sino un pel “axoriçat”. No hi ha cap raó de pes, ja que ni li dona millor sabor ni es més pràctic ni res de res, simplement es un segell d’identitat i que ens permet saber si per allà ha passat un Nache de los que se viste por los pies.
Donçs bé, deu fer cosa de mig any, a l’entrevista que fan diariament a La contra de La Vanguardia, la qual llegeixo religiosament cada matí quan entro a treballar, vaig veure que el convidat era el propietari d’un forn de pà, situat al carrer Aribau, anomenat Turris i l’existència del qual desconeixia.
Només llegir el títol de l’entrevista "Quiero recuperar el placer de comer pan" sabia que aquell seria un dia gran, molt gran. Per tant excepcionalemtn aquell dia no vaig restar dret al mostrador sino que vaig seure al sofà de l’entrada i vaig fruir d’aquell moment. Van ser només 5 minutets però en aquell petit espai de temps vaig saber que aquell era el meu forn.
El propietari o mestre forner, que es deia Xavier Barriga, parlava d’una manera que semblava enamorat del pà que produia. I clar, quan fas les coses d’aquesta manera, dificilment poden sortir malament.
No va ser fins una setmana més tard que hi vaig poder passar i la cua que hi havia, suposo que producte del “boom” de l’entrevista, era d’escàncol. Diria que més de 20 o 30 persones (sòc molt dolent contant bultos de gent) feien cua davant la porta esperant endur-se a casa qualsevol de les varietats de pà que ofertaven: pà de campanya, de viena, amb cereals, gallec, d’anous,...i una desena més de tipus de pà, al·lucinant!. Tot i les ganes bojes que tenia vaig decidir ajornar uns dies la compra perque m’agobien molt els llocs amb molta gent i no volia espatllar un moment com aquest.
El moment va arribar 2 setmanes més tard. Ara si, el forn estava gairebé buit, i quan hi vaig entrar els meus ulls van poder veure, a primera filera, tot aquell pà que esperava pacientment ser devorat.
Vaig comprar pà de xapata per mi i un parell de pans per ma germana (un era de cereals, l’altre no el recordo). Vaig pensar a fotre-li quexelada allà mateix però vaig ajornar aquell plaer per poder fruir-ne amb tota comoditat per la nit a casa, ja amb un tomàquet de l’hort, l’oli d’oliva verge (d’aquells d’ampolla de vidre) i una truiteta a la francesa (al matí prefereixo fuet però al vespre una truita).
Eren 2/4 de nou del vespre quan vaig poder finalment iniciar-me en la degustació d’aquell pà delicios i us prometo que va ser un dels millor sopars que m’hagi fotut mai...ni plats elaborats, ni mariscs de no se on....aquella barreja de sabors era inigualable o, com diu el Robirosa quan fa les retransmisions del bàsquet diumenge al matí, APOSTOFLANT!!!!
Avui hi he tornat i aquest migdia per postres els hi he comprat a la familia un pà de 3 xocolates que ja us podeu imaginar com estava.
Per últim dir-vos que les dependentes del local saben el que es porten entre mans i dominen molt. A més son molt simpatiques...avui sense anar més lluny una d’elles m’ha perdonat deu centims per no omplir-me de moltes monedes i ella perdre canvi.
Us ànimo a anar-hi i a disfrutar del forn...de veritat, i sento repetirme, APOSTOFLANT!!!

dimarts, de febrer 10, 2009

Utilitza protecció solar

Desprès de la graduació...

Enjoy!

divendres, de febrer 06, 2009

Quin és el teu objectiu?


" No hay viento favorable para el que no sabe a dónde va " SÉNECA

dijous, de febrer 05, 2009

Política-Esport, A. junt o separat?




Un Barça-Maccabi és un dels millors partits de bàsquet que es poden veure a día d'avui. I a día d'ahir també, perquè qui no recorda aquells duels de l'època del Solozabal i l'Epi. Els dos equips actualment estan farcits de grandissims jugadors com per ejemple en Joan Carles Navarro pel bàndol blaugrana o l'ex-NBA Carlos Arroyo pel bàndol de l'equip israelià.
Avui, 5 de febrer, a tres quarts de vuit el Palau Blaugrana ha viscut un d'aquests mítics duels i, tot i que el partit no ha estat èpic, els dos equips han lluitat per endur-se la victoria. El Barça ha estat més encertat i finalment s'ha endut el partit.

El partit però no ha estat marcat pel joc en si, sino per la condemna que han fet molta gent del públic del conflicte que s'esta vivint entre els israelians i els palestins. Durant el partit diverses vegades s'han ensenyat banderes i sentit crits a favor del poble palestí.

El moment àlgit ha estat a la primera meitat quan diverses persones han intentat saltar dins la pista per donar més relleu al seu missatge. El cert es que ha estat un moment de descontrol i crec que els cossos de seguretat no les tenien totes. Ha estat un acte aparentment descontrolat però sincerament crec que darrera hi havia un mínim d'organització. Finalment tot ha tornat a la tranquilitat i tot i que els crits han continuat no s'ha produit cap fet suficientment gruixut per destacar.

A la mitja part he coincidit uns moments amb una de les meves jugadores, l'A. Un dia un parlaré del meu equip però l'A. és una jugadora molt jove, com la resta de les seves companyes, i amb un grandissim talent. Amb ella hem comentat els fets que havien passat feia uns minuts i ella ha fet un comentari molt comú en aquestes situacions "s'ha de separar esport i política".

Ella ha hagut de marxar però jo hi he estat donant voltes a la frase. Realment hem de separar aquests dos conceptes? Pot l'esport, que es un dels mitjans que té el poble per passar-ho bé, deslligar-se del que passa al mòn? Pot un Barça-Maccabi allunyar-se d'un conflicte on està morint tanta gent?.

La resposta es complicada, molt complicada, i suposo que cadascú tindrà els seus arguments, però potser es bo que no estigui gaire allunyades. Hem de ser conscients de tot el que passa en el mòn i denunciar les injusticies que hi passen. No podem oblidar que l'esport es un bon conductor dels missatges i perque no el podem utilitzar per donar un missatge de pau.

A. somiem? Si avui un nen palestí ha pogut veure el partit (díficil, ja ho se) potser se'n va a dormir amb un diminut somriure pensant que no està tant sol. És un somni però, perquè no?

Bon nit a tots i A. diumenge espero aquest triple que m'has dit.