dilluns, de desembre 21, 2009

Family Nache’s day

Dissabte 19 d’octubre a les 13:00. La meva germana m’ha trucat fa mitja hora i em diu que abans d’anar a la “comilona” amb tota la família passaran pel Pilma (una botiga de decoració) a comprar un ule. Jo els hi dic que els acompanyo. Tinc ganes de veure’ls a ells però sobretot als dos peques. Agafo la moto i cap a la Diagonal.
Quan estic a punt d’entrar els veig a ells al final del carrer. La meva germana li diu alguna cosa a l’orella a la Carla i ella fa una carrera per donar-me una abraçada i un petó de campionat. Guapa!. El Marc, que va en braços del Javi, porta un barret de llana molt xulo. Ell no pot venir corrent perquè encara no sap caminar però em dedica un dels seus somriures estrella en els que m’ensenya les seves primeres quatre dents. Guapu!.
Entrem ràpid dins de la botiga perquè a fora fa un fred que pela. La Lourdes em pregunta si sé on està el Bar on hem quedat amb tots. Jo li responc que no ho se però que ara truco al papa i li pregunto. “On has dit?” Li pregunto per segona vegada. I ell em repeteix: “Consell de Cent-Diputació, al costat de la botiga del teu tiet Lluís”. “Ok Ramon (ma germana, i jo per copiar-la a ella, sempre que ens dirigim al meu pare li diem pel seu nom), ens veiem allà”.
Donem una volta per la botiga però hem d’anar ràpid perquè volem ser puntuals. La Carla durant aquells 20 minuts té temps de fer-ne alguna. El Javi l’intenta alliçonar (sempre ho fa amb un carinyo que m’encanta, es un “padrazo”).Com es riu la tia. Vinga va marxem que sinó no arribem.
És la 13:30 en punt i comença l’arribada. El meu pare i la meva mare han estat els primers en arribar, i just desprès el pack de cinc que veníem del Pilma. Quan no m’ho espero, la Marta, la meva cosina, m’ataca per la banda dreta. Em dona una abraçada tipus Carla. Carai quina força. Amb ella també ve el meu cosí, el Lluís, i amb ell una surprise, la seva xicota. Es diu Txell, se la veu una noia molt simpàtica. Lluís ho tenies ben amagat ehhh, ja veuràs quan la tieta Lourdes ho sàpiga. A la Txell no sap el que li espera!! En els pròxims 20-30 minuts coneixerà a tots els membres de la família. Algun/a més sonat que un altre.
Encara ens estàvem fent petons quan la tieta Dolors i el tiet Lluís (pares de la Marta i el Lluís) van arribar. El meu tiet duia un barret guapo. Que sàpigues que un dia te’l pisparé. Ja estem al complert dues de les cinc unitats. Petons i abraçades però ràpid cap a dins que fa fred.
Encara ens estem traient les jaquetes i arriba la tercera unitat en bloc. La tieta Lourdes (Lluís i Txell prepareu-vos), el tiet Joaquim, el meu cosí Carlos, el meu cosí Xavier, la seva dona Mònica i la seva filla la Clara que està moooolt gran i molt guapa. Amb aquesta tercera unitat vàrem viure uns moments molts xulos quan érem veïns a Pineda, ho recordeu?? Les baralles del Xavier i la Lourdes (crec que no sabien ni l’un ni l’altre perquè es barallaven. Recordeu el dia que vem anar al Minigolf (encara em pixo quan hi penso).
Tic-tac-tic-tac un quart més tard ja tenim allà a gairebé tothom. La tieta Anna, companya de fatigues del meu pare al camp de l’Espanyol (els “pericos” son tant dolents), la tieta Antònia que ja puja queixant-se de la dona del bar que li ha tocat el crostó, la meva cosina Aida que gairebé ho deixa de ser per no agregar-me al Facebook, la Maria del Mar que no ha portat “l’organillo” i ha perdut 20 euros (el proper any et donaré una segona oportunitat) i el Sergi, parella de la Maria del Mar i que s’ha integrat de conya amb tots nosaltres. Ja només falta el Miquel que ens diuen que no pot venir abans. Llàstima perquè n’hi ha més d’un que ja l’espera perquè expliqui els seus acudits. Es molt bo explicant-ne. De fet de petit, com va dir la seva germana (l’Aida) durant el dinar, es guanyava els calerons nadalencs, destinats a les poesies i els cants, deixant anar un bon seguit d’acudits dels que ja ell mateix ja es pixava.
Comencem?? Si, li apartem un plat al Miquel i els altres ja podem començar. La mestressa del Bar (Bar El Cisne, propaganda gratuïta) ens porta de tot i més. Embotit, tapes, pa amb tomàquet, calamars a la romana i una cosa que a la Maria del Mar li serveix per explicar una autèntica porcada que va fer un cop el seu pare amb el xicot de la Aida (no ho reprodueixo per si esteu menjant). No paren de sortir anècdotes de la nostre infantessa mentre el Javi acuna al Marc, que no té cap ganes de dormir i perdres res del que està passant allà, i les dues peques, la Clara i Carla, van passant d’unes mans a unes altres fent-nos riure a tots. La Carla pintant i ballant. La Clara fent alguna de les coses que segur que li ha ensenyat el seu pare: fent “banyetes” (el que nostres deiem fer “cuernus”) o repartint butifarres a tord i a dret. Xavier, ets un crack.
Durant el dinar arriba el Miquel i el rebem amb una petita ovació. Segur que algú ja té la llibreta apunt per si explica un acudit i el pot explicar el dia següent a la feina (Ramon, que te tengo calao).
Ara si, ja hi som tots i ens ho anem a passar de conya durant una bona estona!!

Familia potser no ens veiem tant com voldriem però l'important es que quan ens veiem ens ho passem tant bé com dissabte.

Un petó

PD: Perdoneu però no tinc cap foto, algú en té alguna??

divendres, de desembre 18, 2009

Without Gas Natural

Si la setmana passada l'escrit es deia "los martes al sol", avui en podria escriure un altre dient tot el contrari d'aquell. Està fent una setmana de fred increible. El contrast entre la temperatura de la setmana passada i aquesta es com el dia i la nit, i a casa ho hem notat. Viure en un quart d’allà dalt te coses molt bones com les vistes però hi fa un fred que pela i se’t queden els peus gelats (; 

Amb el meu company de pis en fem força broma...ja sabeu, riure per no plorar. Us passo un petit vídeo que hem preparat aquest matí quan s'ha llevat.

dimecres, de desembre 09, 2009

Los martes al sol

Dimarts 8 de desembre: festa. Quina festa? Dons ni flowers però festa al cap i la fi. Se que al pont se li diu el “Pont de la Constitució” però no se si el 6 o el 8, i això que jo soc un dels nens de la Constitució (1978).

A les vuit i mitja ja es veia a més que el dia havia de ser bo. Pocs núvols al cel i poc vent. Em poso un polar sobre el pijama (els pantalons son d’un xandall antic) i cap a comprar el pa.
Quan baixo de les escales de casa i del carrer m’agafen ganes de Mundo Deportivo, així que enfilo Verdi cap a baix i me’l compro a un estanc del carrer Valldoreix. Es un estanc curiós ja que fa l’horari que li dona la gana i a més fa un any el van tancar per reformes i segueix igual de vell i atrotinat.
De pujada em paro a comprar el pa al forn de sempre. Davant meu hi ha 2 homes que per la manera de parlar tenen pinta de ser cubans. També tenen pinta pel ritme al que demanen les coses. Per demanar 2 barres de pa, 5 minuts. Per decidir-se si “un sumo” o “un Cacao” (deu ser la versio Cubana d’un “Cacaolat”), 5 minuts més. Quan paguen (5 minuts més) i quan estan a punt de sortir em pregunten si el Caprabo del mercat es obert. Jo els hi dic que crec que si, que no els hi asseguro però que ho provin. Un d’ells es fot a riure i em diu que ni de conya si no estan segurs que es obert “no me bajo semejante cuesta, nene”. Jo també em ric i els hi dic un “lo entiendo”.
Quan m’acomiado d’ells amb un “que vaya bien” (traducció literal, no se si correcte, del “que vagi bé” en català) em centro en l’objectiu: comprar pa. El primer que em diu la dependenta és que no té ni pa gallec ni de quart curta (més ample). Penso en un “si no hay Casera nos vamos” però jo tampoc penso baixar un altre cop “semejante cuesta, nene”. M’ofereix una baguet però li dic que vull una barra més ample. No es pot fer un bon entrepà amb un cagarro de barreta. L’únic que té es un pa de Viena acceptable. “Dons apa, posa-me’n dues i un d’aquells fuets”. Total 5 euros i pico.
Pujo les escales (carrer i casa) i em començo a fer un entrepà de 5 estrelles. El pa ben sucat, un bon raig d’oli d’ampolla de vidre (Jordi, ja no me´n queda del que em vas dur del teu poble) i tallo uns bons talls de fuet.
Obro els porticons i entra un sol guapo, guapo!
Em poso al sofà amb el Mundo Deportivo, l’entrepà de fuet i per celebrar aquesta festivitat tant especial i de tant sentiment per mi m’obro una “Cocacola Light” que es troba en el punt just de fred.
Primera queixalada i ummmm....collons que bé, soc feliç!
Desprès d’esmorzar i de netejar del pis m’agafo la cadira plegable de l’estiu (or pur). Estic una horeta llegint un nou llibre (aquest sobre escriptura...ho notareu al bloc), prenent el sol i escoltant música....ufff, un altre cop feliç.
Tots els dimarts haurien de ser així, no creieu?

dijous, de desembre 03, 2009

Creixell sona com entrenador dels Llumins

Tot i la ratxa imparable de victories, els Llumins, fa temps que busquen mister. El primer que va sonar va ser el Lluís Valero però per ell era molt difícil fer compatibles la feina d'MVP i de mister, per tant primer fiasco. El segon vaig ser jo però, tal i com veu poder llegir a l'anterior post, el primer dia ja em van fer un motin (anomenat el "motin del Bac de Roda") i tot apuntava que si seguia em pendrien pel pito del sereno. Segon fiasco.
Aquesta setmana el nostre Txiqui personal ha estat treballant de valent i està a punt de tancar el que seria una "boooooooomba sensual....y las mujeres lo bailan asi". Es diu Jaume Creixell i, tot i que ve del furgol, tots estem convençuts que podria fer una bona feina en aquest equip. En declaracions a la nostra cadena ha dit que "si el Bar Llumí no queda campeón me la tallo i em faig monja. I ho diu el Jaume Creixell, fill de taxista".
Esperem confirmació oficial.

Us adjunto un video de presentació:


dimarts, de desembre 01, 2009

Un amic a l’elit

Aquest migdia he aprofitat que el meu pare tornava a la feina per General Mitre, i li he demanat si me’n podia anar amb ell i deixar-me a General Mitre amb Sant Gervasi de Cassoles. Com sempre el meu pare, que és un sol, m’ha dit que cap problema.

L’únic problema i que desprès ho ha deixa't de ser, és que a tres quarts de tres ja estava pujant el carrer Sant Gervasi de Cassoles i fins les quatre no tenia que entrar a la feina. He pensat en asseure’m a llegir en un banc de la plaça Bonanova però el fred intens que fa avui, el vent huracanat i sobretot haver-me deixa’t el llibre que estic llegint ara (“Tres vidas de santos” del Eduadro Mendoza) m’han fet canviar d’opinió i pujar al despatx (queda molon, ehhh però no tinc despatx més aviat es una taula i una cadira en un forat comú) una hora i pico abans de l’hora.
El primer que he fet es treure’m el parell coses que m’havien quedat penjades abans del migdia. Desprès mentre mirava el correu personal he decidit obrir, desprès de força temps sense fer-ho, el messenger esperant que s’obrissin les finestretes pertinents per rebre una onada de salutacions de forma escrita. He posat les mans sobre el teclat preparat per contestar l’allau de salutacions. i he esperat. Tic-tac-tic-tac-tic-tac. Naa. Que raro. Esperarem una mica més. Tic-tac-tic-tac-tic-tac. Ni un “Hooooooombreeeeee Raaaaafa” o un “Eiiiiiiiiiiiiii crack” o un “Iuuuuujuuuuu” o un “Guaaaaapoooooooo”. Decepcionant.
Desprès de cinc minuts ja he vist he decidit agafar el toro pels cuerns i he pensat que “si Mahoma no va a la montaña, la montaña ira a Mahoma”. He obert la finestreta del Msn i he mira’t la llista del personal que vaguejava per allà. A dalt em posava que tenia 8 contactes (= amigos) conectats. No està gens malament. He començat a baixar i osti, sorpresa, l’ENDER està en línia.
L’Ender es el sobrenom que utilitza un amic en el msg. Per la feina que té i on la té ens veiem poquet. Es preparador físic i entrenador de bàsquet a Manresa, si si al Manresa ACB. La nostre relació durant l’any queda limitada a algun missatge d’ànim o felicitació (massa poc) i es potser cap a maig-juny-juliol on ens podem veure algun dia.
Quan l’hi he escrit no les tenia totes de que estigues a l’altra banda perquè suposava que potser estaria dinant. Però al cap de pocs segons ha contestat el meu “hola” amb un altre “hola”. M’ha fet molta il•lusió. Hem pogut intercanviar alguns missatges i quan portàvem deu minuts m’he volgut acomiadar per deixar-lo treballar. Segur que estava preparant alguna sessió per algun dels seus players o elaborant algun video de l’scouting del proper rival.. Es un currante i a més és bo, molt bo. Tothom ho diu. El Jaume ho diu o ho va dir en un clínic a l’estiu. La poqueta gent del mundillo que conec ho diu. I els resultats també ho diuen.
Encara recordo el dia que fent una cervesa em vas dir que el Manresa t’havia trucat per anar a fer una entrevista per portar la preparació física. Estaves que no passaves per la porta....i ara ja han passat 3 o quatre anys i ja estàs allà, consolidat. Ender, felicitats per la feina!!
I força TDK!! (Ho se ara sou Suzuki, però TDK mola més!)

dijous, de novembre 26, 2009

Llumins: Que algú els hi agafi la matricula!!!

Eren les 20:30 i anava carrer Escorial avall per agafar el metro que em portaria cap el partit dels Llumins. Encara no podia agafar la motorbike així que la única forma que tenia d’arribar-hi era pels soterranis de la ciutat.

No em podia vestir de curt però m’havien dit que podria fer de coach. Sabia que la meva presencia era important més que res per pegar 4 crits d’ànim i fer de bulto a la banqueta.
Feia molt temps que no agafava el metro i el primer que vaig notar en baixar les primeres escales cap a l’andana va ser calor, molta calor, massa calor. Em vaig treure la jaqueta, vaig posar la mirada fixa en la parella de teeneagers que s’estaven pegant el filet i ja em vaig començar a concentrar pel partit que havia de dirigir en menys d’una hora. Dels rivals, que com us vaig dir l’altre dia es deien Katakraks, no en teníem gaire referències i les que teníem eren dels resultats que havien fet fins aleshores. Alguna victòria i sobretot derrotes contundents.
Quan vaig arribar al pavelló el primer que volia era donar una abraçada als meus companys per acte seguit començar a veure de quines eines disposava. Només arribar i saludar al Dani i al Ferran primera sorpresa “Avui serem pocs, com a molt 6”...començàvem bé. Primer partit com a coach del menda i amb 6.
El primer que em va venir al cap va ser motín. Si al Barça fa uns anys es va anomenar “el motín del Hesperia”, aquest el podiem anomenar “el motín del Bac de Roda”. Aquests s’han enterat que els porto jo i em volen fer el llit. Desprès em van aclarir que totes les baixes estaven justificades o be per lesió (Bruno, Javi i un servidor) o be per temes professionals (Quique).
A l’hora de començar encara faltava per arribar el Joan Valero, érem 5. Per tant la primera decisió dolorosa que vaig haver de prendre va ser el 5 inicial. Els vaig mirar al ulls i els hi vaig comunicar amb seguretat “Nanos, cinc inicial: Ferran, Sergi, Xavi, Dani i Lluis Valero”. Sembla que tothom hi va estar d’acord...per tant, primera prova superada.
Els contraris també eren 5 per tant la lluita era d’igual a igual.
Els primers compassos del partit van ser de tanteig. I de tanteig baix. Cada cistella nostre (normalment de bella factura) era contrarestada per una cistella d’ells (lletja) normalment molt propera i de rebot ofensiu.
Al final del primer quart tant ells com nosaltres havíem incorporat nous efectius. Nosaltres al Joan i al Bruno ( que faria feines de direcció amb mi), i ells a dos besties pardes, un amb una cueta que li donava una imatge deplorable i l’altre lleig, molt lleig, massa lleig.
La tàctica que varem decidir pel segon quart va ser una tàctica valenta. La inspiració ens va arribar del que havia fet el Guardiola el dia anterior. Varem asseure al nostre MVP Valero = Messi (va sortir l’altre Valero,el Joan= Pedrito) i “tots tancats a dintre i si tenen ous que tirin”. La tàctica va sortir a la perfecció i a la mitja part ja anàvem davant.
El tercer i el quart quart havien de ser de tràmit, perquè el resultat ja era molt clar, si no arriba a ser que el joc es va endurir. Els contraris repartien estopa a tort i a dret i els nostres interiors se’n començaven a cansar.
Les primeres dues pica baralles les van protagonitzar els Valero’s brothers cosa que ens va fer pensar que la cosa no era tant greu. Diferent va ser quan va ser el Xavi el que va rebre i es va queixar. Si el Xavi s’ha emprenyat alguna cosa passa.
A més al descans entre el 3er i quart quart el Sergi i el Valero van iniciar un petit rifi-rafe sobre el tema. El Sergi li deia “Lluís t’estimo” i el Lluïs li contestava “Sergi jo t’estimo més”.....beautiful.
Varem decidir actuar de manera pacífica. Vaig treure la meva Glock 17 semiautomàtica (us he posat una foto pels poc iniciats en armament), els hi vaig ensenyar als contraris com fan els tenistes quan hi ha pilotes noves i la vaig deixar sobre la banqueta amb el “gatillo” obert per si havia d’obrir foc sobre algun d’ells. A partir d’aquí oli en un llum.
Al final del partit victòria de molts i el millor de tot es que compartim liderat. IMPARABLES!!!!
La setmana vinent últim matx de la primera fase on ens juguem el liderat i desprès sopar d’equip al BAR LLUMÍ (el nostre patrocinador).
Fins la setmana vinent família.

PD: Agrair al Xavi i al Lluís la seva assistència al partit d’ahir. Tots dos tenien compromisos importants i allà van estar. També al Bruno que tot i estar lesionat va estar allà deixant-se la veu.

dimarts, de novembre 24, 2009

Caminates: el dia 7 de gener

Fa avui una setmana que m'he convertit en un "caminador" profesional. Producte de la meva ferida de guerra, camino, camino i no paro de caminar: camino de casa a la feina (35 minutets ben bons amb un port de 2ona categoria), camino de la feina a casa (35 minuts amb un port de 1era categoria), camino de casa a Lluïsos (15 minuts de baixada pronunciada), camino de Lluïsos a casa (15 minuts de pujada un altre cop amb pujada de 1era categoria), camino de casa a casa els meus pares (20 minuts),...i això gairebé every day.
No cal que us digui que a les nits no m'aguanto els pets. Es posar el cap al coixí i no tenir temps ni de dir bona nit a la parenta (quina parenta?).
Caminar té moltes coses bones i la més important de totes és que es molt bo per la salut. Es un exercici físic de baixa intensitat que ajuda a cremar greixos i enfortir el cor. Qualsevol metge al que aneu segur que sempre us ho recomanarà.
A més, i entenc que és una altre cosa positiva, jo m'he acostumat a caminar escoltant la radio i he de reconèixer que estic molt més al dia del que passa en el mòn. Pensareu que no es del tot positiu perque al mòn nomès hi passen  (o només són noticia) desgracies de tota mena però no es tant així i de tant en tant treuen alguna noticia que et fa content. Encara que només sigui uns segons (fins a escoltar la seguent noticia).
Aquest matí no ha estat el cas de noticia que em fa feliç sino ben al contrari. Era un quart i mig de nou i caminava pel carrer Ballester direcció Ronda General Mitre. Escoltava RAC 1 i el Basté entrevistava a la secretaria general del Departament d"Educació, la senyora Dolors Rius. L'entrevista girava al voltant de la reforma escolar que es dura a terme l'any vinent.
Tot anava bé i em semblava força coherent fins que he sentit que el Basté li ha preguntat alguna semblant a "com es que el dia 7 de gener, dia desprès de REIS, deixarà de ser festiu??". La pregunta m'ha sentat com una puntada de peu als collons de les que fan època. He pensat que potser no ho havia escoltat bé. He pujat el volum de la radio fins que ja no es podia més i efectivament la senyora Rius ho ha afirmat. I no només ho ha afirmat sino que ho ha argumentat amb aquestes paraules (més o menys) "la realitat ja no es la mateixa i els nens tenen molts dies per jugar en tot el Nadal". Si ja els tenia inflats i adolorits de la primera puntada, aquesta segona puntada ha estat definitiva. 
No sé vosaltres però la meva familia sempre ha estat de celebrar els Reis. El dia de Nadal queia alguna coseta (normalment calçotets i mitjons) i el dia de Reis era el dia gran. T'anaves a dormir dora (deixant llet i galetes pels reis i aigua pels camells) amb el convenciment que aquell any t'havies portat molt bé (mentida, perquè t'havies començat a portar bé màxim 1/2 dia abans) i que el dia seguent la taula del menjador (a casa meva) estaria plena de regals. El dia seguent quan t'aixecaves del llit i els pares em deien que ja hi podia anar l'sprint fins el menjador era del tipus Bolt. La cara d'il·lusió que suposo que feia devia ser xula, xula. Em passava molta estona del dia jugant menys a l'hora de dinar on els avis i les àvies demanaven la seva quota d'atenció. Tot el que no feiem el 6 ho deixavem pel dia 7. Seguiem jugant ara si sense la intervenció dels grans (treballaven).
En fi, ara sembla que tot això s'ho vulguin carregar. Direu que es pot fer el mateix amb el dia de Nadal amb el Pare Noël però no es el mateix. Ho sento però encara que si posin farrucos els que som de reis som de reis. 

dijous, de novembre 19, 2009

Fenòmen de masses

El que va començar sent un grup de quatre arreplegats que es juntaven per jugar unes patxangues, s'ha convertit en 3 o 4 setmanes en un fenòmen de masses comparable em el que el seu moment van ser el Beatles o el que ara és el Barça de les cinc (poden ser sis) copes del Guardiola.
No son ni un ni dos sino molta més gent la que en les últimes setmanes m'ha demanat noticies fresques d'aquest equip de llegenda que s'ha proposat aixecar un minim de 10 copes (de cervessa, es clar).
 Donçs som-hi:
A l'últim post, de fa un parell de setmanes, us parlava de la ratxa victoriosa de l'equip i que havia disparat totes les eufòries "habidas y por haber". L'equip ja veia a tocar la final al majestuós Sant Gordi i es notava amb expressions com "a la final haurem de negociar un mitja pista perque jo no em veig amb cor de jugar a tota pista" o "sabeu d'algun super aprop del Sant Gordi? es per comprar els ganchitos". En definitiva, massa eufòria.
El seguent partit (dimecres passat) ens va posar al nostre lloc. Primera derrota i com va dir un sabi "no es pot dir blat, fins que és al sac i ben lligat". L'equip rival el Grup Xiroi, un equip plagat de veterans, entrenat per un conegut de la parroquia lluisenca. Segons el que vaig poder llegir al Mundo Deportivo (estic ferit, però no de mort) vem tenir el partit controlat fins la mitja part gràcies a la feina de tots els integrants de l'equip però a la segona part el nostre poc encert davant la seva zona tancadeta ens va condemnar. Al vestuari, com sempre, hi va haber unanimitat "Valero nano quin culet" i es va decidir pensar en el seguent partit contra els  KIRILENKO TACHENKO (jugat ahir).
Quan es demostra que un equip és gran és quan es sobreposa a les dificultats i ahir era una prova de foc per tots els que hi eren (i pels que no hi erem també). Desprès d'una derrota l'equip volia esbair dubtes i va sortir encabritat. A l'escalfament em diuen que les nostres cares ho deien tot. Gent de l'organització em diuen que van veure al Ferran i al Bruno pintant-se la cara amb pintures de guerra, al Dani pentinant-se, al Sergi i al Javi fent flexions, al Xavi marcant-li el ritme de les abdominals al Quique i als Valero's brothers fent una lluita greco-romana.
L'equip contrari va ser un juguet en mans de 9 máquines de jugar a bàsquet i la mitja part un dels Kirilenko Tachenko  va venir a parlar amb el nostre capità i li va dir només una paraula "indulgencia"...la resposta no es va fer esperar "indulgencia? Indulgencia lo será tu padre, mamón!". Quan el noi va marxar l'encabritament del nostre capità era encara més gran "Els tios aquests, a sobre venen i ens insulten". Quan ho va explicar ho van entendre tot i el Sergi va invertit tota la mitja part en explicar que "indulgencia" no era un insult, que era sinònim de clemència. Era igual, la resposta ja estava donada i el mal ja estava fet per tant a jugar. I a guanyar perquè ho van fer i de molts.
A la classificació anem segons amb 4 victories i 1 derrota.
Familia, fans, fins la setmana vinent!!! Ens ho fem contra els Katakrak!!! Dimecres 21:15 (ja podré venir encara que sigui de mister!!!)

dijous, de novembre 05, 2009

Los Llumins golpean de nuevo

Desprès del primer post referent a l'equip del "Bar Llumí" se que molts de vosaltres estaveu frissosos de tenir alguna noticia més d'aquests"All Stars" autèntics.
Dons es un plaer informar-vos que desprès de la victoria d'ahir davant els "Mala Hierba" anem liders. I no només això sino que a més encara ens mantenim invictes desprès dels 3 partits jugats.
El partit que fins ara ens ha donat més problemes va ser el de divendres passat contra el "Grupo Salvaje" (ja us vaig dir jo que amb aquell nom...). Ells eren un equip que tenien de tot: gent gran a dins, bases bastant habilidosos i sobretot un exterior altet que ho feia força bé (de fet estic convençut que si s'haguès jugat més tirs encara haguessim patit més).  Va ser un partit molt igualat fins el tercer quart on els triples del Ferran i sobretot el Factor Valero -amb un triple més tir adicional i un tir per taulell d'aquells que desmoralitzen- van decantar el partit de la nostre banda. Es cert que al final vem patir una mica però al final victoria 46-52 (jugant fora de casa jeje). El millor de tot, "show time" de Valero apart,  va ser que el Quique i el Xavi Simó si que van venir i ho van fer de conya. El Quique va ficar un parell de triples molt xulos i el Xavi, que com sempre va lluitar com el que més, va ficar aquells tirs a mitja distancia que ja ens tenia acostumats quan feiem les patxangues als campus. Desprès del matx alguns dels integrans vem anar a preparar al seguent partit al bar de la cantonada a base de "bocatas" i una cervessetes.
Del partit d'ahir més val no fer comentaris. Com diuen els futboleros lo mejor "los 3 puntos" (en el nostre cas 2)...portavem el partit molt ben preparat (vegeu l'apartat de les cervessetes de divendres passat) i vem guanyar de molts contra els "Mala hierba" que eren, com diria el nostre amic Tomàs Molina, "dolentots, dolentots". 
En fi famila, us he de deixar, perque vaig a fer uns estiraments al menjador.

dimecres, d’octubre 28, 2009

La Castanyada: dia de castanyes, panellets i moniatos

El proper diumenge 1 de novembre, sabeu que toca, no? Si, els catalans celebrarem la festa de  “la Castanyada” i si en voleu saber alguna cosa més podeu fer un clic aquí  http://ca.wikipedia.org/wiki/Castanyada.
Es quan s’apropen aquests dies on em poso una mica nostàlgic i recordo com fruïa d’aquestes festes quan jo era petit. Entenc que es un sentiment que tenim gairebé tots perquè quan no aixeques dos pams de terra els teus problemes es limiten a viure el moment i a passar-t’ho tant bé com sigui possible.
A la família “la Castanyada” la celebràvem tots (avis, tiets i cosins) a casa dels meus avis per part de pare, l’àvia Tresina i l’avi Pep. Els avis vivien al primer pis d’un edifici antic al carrer Passatge Alió (un carrer paral•lel al Passeig Sant Joan). L’àvia no només hi havia viscut sempre en aquell pis, sinó que fins i tot hi va néixer. L’efemèride va ser un 13 de desembre, i ho recordo perquè el meu pare va néixer també en aquell pis un 13 de desembre d’uns quants anys més tard.
No cal dir que els avis estaven encantats de rebre a tota la família, i sobretot als 8 nets que tenien en aquell moment. El Xavier, el Carlos, el Miquel, l’Aïda, la Lourdes, la Maria del Mar, el Lluís i un servidor (la Marta va venir un pèl més tard) érem l’orgull d’ells i aprofitàvem la més mínima ocasió per treure pit de les nostres aptituds acadèmiques, esportives o en coses aparentment més poc importants com l’art d’explicar acudits on el meu cosí Miquel sempre era el més destacat...era el Ronaldinho dels acudits.
L’avi Pep, que havia estat pastisser durant molts anys, era l’encarregat de preparar els panellets. L’avi, tot i el caràcter fort que tenia, era una persona molt estimada per tothom per la noblesa que destilava. Tenia aquell caràcter que s'ha anat forjant la gent que les ha passat molt putes, gent que ha viscut la duresa d’una guerra i una postguerra encara pitjor. Gent que vivia, o millor dit es desvivia, per tirar endavant una família, que en aquest cas era de set membres, ells dos i els seus cinc fills.
Els panellets eren boníssims, o això deien tots els que en menjaven perquè jo no els acostumava a provar, i si ho feia era més per comprovar que seguien tenint un gust no gaire agradable per mi. El que de debò m’agradava a mi era veure l’avi elaborar-los i ajudar-lo, o millor dit des-ajudar-lo, en tot el que podia. El meu pare sempre explica la llegenda de que a l’avi no li agradava gens que fills, nets o família en general manipulés la massa que estava preparant, i que de fet algun d’ells s’havia endut alguna vegada una bona esbroncada. Però ell explica que amb mi era diferent. perquè hem donava via lliure per fer el que em rotés (dins d’uns límits que mai vaig traspassar). Evidentment no ho recordo però en tot cas es una cosa de m'agrada i que m'explico a mi mateix de tant en tant.
El timing d’arribada de la família el dia de "la Castanyada" depenia dels compromisos de cada un. Els primers érem els més petits que vivíem i estudiàvem més prop. Sortíem del col•legi i amb la mare ja anàvem cap allà. Desprès un cop a casa els avis cada poca estona sentíem o el xiulet de la família (si, si teníem un xiulet propi que encara recordo) o el so del pom de la porta de baix -encara no tenien intèrfon i es feia amb un pom que fèiem un pic i repicó. La cerimònia de recepció sempre la mateixa: els petits anàvem a les escales a rebre la nova personalitat que arribava i desprès abraçades, petons i conyes a dojo.
Quan arribava l’últim, que era rebut amb una sonora ovació, la festa donava el tret de sortida oficialment, tot i que alguns ja portàvem una bona estona fruint d'ella.
A partir d’aquí primer sopàvem els petits i així quan els grans s’entaulaven els menuts ja podíem anar a jugar per les habitacions. Els jocs? Bastant diversos però recordo jugar a l’escondite o al cuarto oscuro.
Els grans, mentre sopaven, cridaven d’allò més (som una família de cridaners i encara avui dia quan ens reunim s’imposa la llei del més fort, o sigui el que crida més) i s’ho passaven de conya. Senties al meu tiet Josep que feia broma de tot o a la meva tieta Antònia amb aquell salero especial se’n reia de tot i tothom. Els meus pares tret d’algun comentari no eren els que més parlaven i participaven d’aquella festa amb unes rialles que encomanaven a la resta (i que a mi la meva mare encara m’encomana).
Quan els pares ja feia estona que s’havien menjat els panellets i les castanyes era hora de marxar, i com l’arribada, s’anava produint lentament i depenent de la situació de cada un. Les abraçades, els petons tornaven a tenir protagonisme i més quan t’agafava l’àvia Tresina que te’n feia com quatre o cinc seguits (la tradició la segueix la meva tieta Lourdes, i m’agrada quan ho fa).
Recordo que la meva germana i jo enfilàvem cap a casa agafats de les mans del papa i la mama, cansats de jugar i esperant a aque arribés la següent festa. El Nadal? Si, d’aquí quatre dies Nadal!
Bona nit familia, fins un altre.

dimarts, d’octubre 27, 2009

Pràctiques d'anglès

Avui, cap a mig matí, m'ha trucat el Ruben per preguntar-me que feia demà al vespre. Jo li he dit que en principi tenia previst sortir a fer una mica d'esport pels carrers de Gràcia i el Guinardó (ho he fet un parell de dies i m'ha agradat força) però que volia saber quina proposta tenia per mi.
La seva proposta és anar demà a veure un partit de LEB Plata entre el C.B. L'Hospitalet-Cajarioja. La proposta, per ser un jo basquetmaniàtic empedernit, m'ha semblat força interessant. I encara ho ha estat més quan m'ha dit que hi aniriem amb un entrenador d'una Universitat americana que ve a veure un jugador que tenen jugant a l'equip del Baix Llobregat.
No cal dir que hauré d'esforçar-me en treure pols al meu anglès però en tinc ganes. M'apasiona el tema bàsquet universitari i intento veure alguns partits durant l'any. De fet fa un parell d'anys un amic que treballa al servei d'scouting de l'ACB em va passar més de 10 DVD's.

Us poso un video de una de les Universitats amb més renom


dijous, d’octubre 22, 2009

Come back!! Go Llumí go!!

Ahir, 21 d'octubre de 2009, va ser un dia gran per uns quants "ex-combatientes". Desprès d'un periode més o menys llarg d'inactivitat en el mòn basquetbolístic el Lluis Valero, el Dani Jou, el Ferran Morris, el Sergi Garnica i un servidor ens vem tornar a reunir en un camp de bàsquet per jugar una lliga de veterans que s'allargarà fins el mes de juny del 2010.
Som cinc dels jugadors que hem defensat més aferrissadament la samarreta del Sènior Masculí de Lluïsos en els últims 15 anys i la història la podriem explicar així: "En 2009 cinco de los mejores hombres del ejercito lluisenc que formaban un comando, habian ido dejando el equipo por un delito que no habían cometido, no tardaron en fugarse de la inactividad en la que se encontraban recluidos, hoy buscados todavía por el director técnico de Lluïsos sobreviven como jugadores de fortuna, si usted tiene algún problema y se los encuentra quizá pueda contratarlos.....".
L'equip es diu BAR LLUMÍ (en homenatge al nostre patrocinador, un gourmet dels entrepans que regenta un local al carrer Verdi), i està format per deu jugadors. A part dels cinc que ja he anomenat, també contem
amb el Bruno, el Xavi, el Javi, el Joan (germà del Lluis) i el Quique. Com podeu veure som un bon equip, no, un equipàs. Disposem de bons jugadors en totes les posicions, per tant la confiança i les espectatives abans de començar eren màximes. Ningú parlava de guanyar algun títol però tots ho teniem en ment...la Euroleague? l'ACB? Temps al temps i, com diu el gran José Antonio Camacho (alias el ronchas en los sobacos): "PACHEEEETAAA!! ui perdó, la frase és aquesta: "VAMOS A IR PARTIDO A PARTIDO" .
L'espectació 1 hora abans ja era màxima i els missatges d'ànim del nostre nombròs públic, format per la Inès (dona del Lluís) i la Conchi (dona del Joan) ho deien tot. Estaven frissoses de poder veure aquell gran circ.
Tot i que el partit començava a les 9:15 PM, a les 8:30 PM nosaltres ja estavem preparant-nos per la primera batalla. Si, la paraula és PROFESIONALS!. Hi erem tots menys el Xavi Simó, que va causar baixa per un atac aliè (la grip), i el Quique que va ser baixa d'última hora pel neixament del seu nebot. Per tant erem només 8 per enfrontar-nos al primer rival, els "Cincinatti Pussywagons". El nom no ens donava confiança...segur que tot i aquell nom inocent aquells fills de mala mare venien carregats d'armament fins a les dents.
A les 9:00 PM vem començar l'escalfament. Era el moment de començar a calibrar el nostre estat físic. La carrera continua va ser força decent i tret d'algun cas particular (jeje de qui estic parlant?? Blanco i en botellaaaa??) la imatge era de que estavem com com uns roures,com uns toros de "miura", erem titani pur mecagondena!!.
Les primeres mans començaven a xocar "plas, plas" i s'escoltaven els primers crits d'equip "vinga nanos", "a por ellos", "algú sap on està el labavo?", "joder heu vist quines ties hi ha a la grada?".... "Aaaarrrrhhgggtttt!!!!" El Lluis estava rabiós, o potser era que s'estava ennuagant amb els "ganchitos" que s'estava fotent?? No se, però feiem por....molta por.
Cinc minuts més tard, els estiraments. Aquí és on vem veure que els anys passem factura. Els crits d'ànim van deixar pas als crits de dolor: "Ahhh, em sembla que m'he trencat alguna cosa d'aquí darrera" o de sorpresa "Ui, que raro, em sembla que abans m'arribava a tocar la punta dels peus". Un poema. Va començar a apareixer a les nostres ments el nom de "Siiiiski", "Siiiiski", "Siiiiiissssskiiiii". El Siski es un amic, fisio de professió i que crec que haurem de visitar sovint.
Estirats del tot, el seguent pas era la roda d'escalfament amb pilota. Moment de veure si seguiem botant fort i alt, moment de veure si les nostres passades seguien sent missils dirigits a un punt concret, moment de veure si els nostres tirs trobaven la caricia de les xarxes. En definitiva, era el moment de veure que les nostres qualitats basquetbolístiques seguien allà, intactes al pas del temps.
El resultat va ser esperançador i així els crits d'ànim van tornar al grup "Javi ho hem de donar tot", "vinga Bruno, fort!", "Dani "hilo de seda" Jou no et preocupis al partit aniran dins", "Ferran també es pot tirar de 2", "Sergi "flash" Garnica bon revers!", "Rafa nen, apunta que gairebé me la fots a la cara". "Aaaarrrrrrhhgggttttt!!!!" El Lluis seguia rabiós, pel partit? perque ja no li quedaven "ganchitos" a la bossa? No se, però tornavem a fer por....molta por.
El xiulet de l'árbitre va donar per finalitzada la roda i desprès d'una petita reunió per decidir qui sortia d'inici vem fer el nostre primer crit de guerra "1,2,3, LLUMÍ". Els fonaments del pavelló van tremolar, els vidres
es van esguinçar. Les nostres cares ho deien tot: compromís, concentració, confiança, arrugues... havien passat alguns anys, però si, tornavem a estar junts. Estavem preparats. Som-hi nois!!!
El partit? Un espectacle de molts quirats!! +20!! No us l'explicaré. Si ens voleu veure us ho curreu i veniu al Pavelló Bac de Roda. Divendres 30 d'octubre a les 9:15 PM, segona batalla contra l'equip "Grupo Salvaje" (Quin nom més "molón"....Born to be wild!!).

Fins la setmana vinent!!

1,2,3 Llumí!!!

dimarts, d’octubre 20, 2009

Els bons dies a la carretera de les aigües

Es divendres i fa dies que no faig esport, des de'l partit de pàdel de dilluns amb el Ferran, el Carles i el Josep Maria res de res. Ho necesito, així que demà abans d'anar a comprar quatre coses per veure el futbol al vespre, amb la Mar, la Marta, el Dani i el Ferran, em calçaré les esportives i aniré cap a la carretera de les aigües a fer una mica de footing. Desprès de comprar he quedat amb el Júlian i el Ruben per anar a l'enterrament del pare de l'Andreu.

Son les 6 i mitja del matí i obro el primer ull...encara massa dora per pujar. Aguanto una mica al llit. Son les 7 i penso que ja està bé. Em poso els pantalons curts, l'única samarreta que tinc que sembla d'atletisme, uns mitjons i vaig cap al balcó a buscar les bambes que s'estan airejant. Obro la porta del balcó i noto l'aire una mica de fred. Potser millor que em posi una desuadora d'aquelles que porta el Cuc a l'hivern quan puja allà dalt. Obro el seu armari i n'agafo una de color blau cel.
Ja estic llest. Agafo la cartera, les claus de la moto i el mòbil...no, el mòbil no cal. A les 7:20 ja estic baixant els quatre pisos de l'edifici més el tram d'escales del carrer. Encara es fosc i els fanals del carrer encara treballen. Obro el parking i quan engego la moto veig que per davant la porta del parking passa un gos amb anorac, aixeca la "poteta" i em dona els "bons dies"...collons....jo, incrèdul, em frego els ulls i penso que deu ser cosa de la son.
Els carrers a aquella hora estan deserts. Joves que tornen de passar la nit ballant a les discoteques, gent que el dissabte es com qualsevol dia de la setmana i han d'anar a treballar o avis que ja volen anar a comprar el pà per esmorzar i el diari per estar informats de si el Messi jugarà a València.
El cami fins on deixo la moto es fa curt i en 10 minuts mal contats ja sòc deixant la moto. Durant aquells 10 minuts de pujada permanent ja començo a veure que potser he fet curt de roba i que uns pantalons llargs....es millor no pensar-hi, ja soc allà i no tornaré a casa.
Penso que faré els 10 kilometres que vinc fent ultimament. De moment aquests 10 kilometres es el recorregut just. Més endavant ja pensaré en donar un pas més.
Els primers 500 metres es fan durs perque fa molt més fred del que em pensava sobretot pel vent que fa aumentar la sensació de geló. Tinc la sensació de quan pujava a esquiar a ple hivern. La cara freda i els pulmons gelats. Aquesta sensació creix quan em creuo amb dos primers corredors. Van amb màniga curta! Tenen la pell d'aquell color rosat del fred però no sembla que en tinguin gens ni mica.
Quan passo pel seu costat, igual que ha fet el gos al parking, aixequen la mà i em donen els bons dies. Es estrany perque quan pujo per les tardes la gent no et saluda mai. Penso que ho potser ho fan com un tema de solidaritat. Deuen pensar: "un altre boig".
Els deixo enrera i segueixo al meu ritme. Passats aquells 500 metres segueix fent fred i vent, però ja no tinc la sensació de l'inici. Penso que la temperatura exterior puja però sobretot deu ser el meu cos que producte de l'exercici comença a pujar la seva. Comencen les vistes de Barcelona i com encara es de nit es veuen les llums de la ciutat. La vista m'agrada, sempre m'ha agradat (KELDENICH). Es preciòs.
Als vint-i-cinc minuts ja porto gairebé 4 kilometres. I a la mitja hora ja he arribat a la marca dels 5. Toca donar mitja volta. Ja està força més clar i la temperatura ja podriem dir que es agradable. Ja una cosa que em xoca i és que des d'aquells 2 homes no he trobat a ningú més. Avui la gent te mandra o potser el pensament d'aquells 2 es veritat "estàs boig".
Just iniciada la tornada em trobo al tercer valent. Com els altres dos quan em veu aixeca la mà i em dona els bons dies. Jo li torno i penso en que es una cosa xula. Em dona bon rotllo i em proposo a mi mateix que a la próxima persona que em creui seré jo qui li doni els bons dies.
Segueixo corrent i no passa ni 100 metres quan veig a la que serà la meva primera "victima". Quan es va apropant em fixo que es una noia. Guapa, però no, no és la Kylie. Quan està a uns 3 o 4 metres li aixeco la mà i li desitjo els bons dies. Ella em mira, es riu i em correspon. Perque ha rigut? Crec que he cridat massa. El volum era més del Conti els dissbtes al vespre. Tot i així estic content. Em dona bon rotllo.
Els quatre kilometres i pico restants ja els faig completament de dia. I cada cop hi ha més gent. Diria que em trobo unes 10 o 12 persones més. I amb totes faig el mateix. Desitjo el bon dia amb un volum més moderat. La resposta de tots, la mateixa. Un somriure.
Quan arribo a la moto ja estic convençut del tot. El que ha fet somriure a la noia no era el meu volum desproporcionat sino el meu bon dia. Penso que es una cosa xula i que he de seguir fent.

El proper dissabte hi tornaré, a les 7:15, ok? Qui s'apunta?

dijous, d’octubre 01, 2009

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa.
Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per culpa de la ventada que ens va foradar part del sostre, però a part d'això al Roger (el co-inquil·li) i jo l'haviem acondicionat poc. Haviem anat tirant amb poques coses: els quatre mobles necesaris a totes les cases, la tele, un llit i para de contar.
Aquest estiu passat però es on m'hi vaig involucrar una mica més i vaig penjar un parell de quadres i em vaig comprar objectes, mobles que m'hi fan estar bé i que fan per mi la casa més acollidora. Potser del que estic més content es d'una cadira que m'he comprat pel balcó per poder llegir i que es la mar de comode. El dia que vingueu us la deixaré provar.
Pel que fa al barri....no us enganyaré, el barri es bastant incomode a nivell pràctic. Està ple de baixades/pujades molt pronunciades i si no estàs minimament en forma és dur, perque una tasca tant quotidiana com comprar el diari desemboca en una suada considerable (ja no us dic pujar carregat del super).
Tot i això el barri m'agrada perque té l'encant d'un poble. La gent del barri es coneix i es saluda. Hi ha dos bars, el Llumi i un de més adalt on la gent es pren el tallat pel matí abans d'anar a la feina i la cervesseta quan tornen al vespre cap a casa. Hi ha dones grans que van a comprar el pà amb bata i sabatilles, i et diuen que ja han vist l'home del temps aquest matí i que t'has d'abrigar perque farà fred. El Manel, que es el noi que regenta (Carles, la paraula aquesta és teva) el Bar Llumi, es un vei de l'edifici del davant i l'any passat quan hi havia partit del Barça muntava unes bones festes. La verduleria que tenim sota de casa està molt i molt bé, i m'agrada perque la dona i el seu marit li diu a les clientes pel seu nom amb una familiaritat de poble.

En definitiva, potser no es el millor barri a efectes pràctics, però allà m'hi trobo agust.

dimecres, de setembre 09, 2009

Somnis

Divendres passat, desprès de jugar un partit amistòs amb el Sènior "B" masculí a Mirasol (Sant Cugat), el Ruben, l'Angèlica i jo vem anar a sopar. Com que eren 2/4 d'onze vem parlar d'anar a l'Attica. Un restaurant que es troba al carrer Mossèn Masdexeixart (el que vindria a ser la continuació del carrer Sant Salvador) i que fan unes pizzes força bones i unes amanides que, depèn del dia, no estan gens malament. El local del restaurant és petit però m'hi trobo particularment agust, de fet us diria que és junt amb el "Casajuana" (a la cruïlla de Roger de Flor amb Pare Claret) un dels locals on hi estic millor.

Durant el sopar, com no, vem parlar del partit que acabavem de jugar. Vem parlar de si haviem fet una bona defensa a nivell d'intensitat, de si haviem llençat bé els contraatacs o de si haviem aconseguit jugar amb paciència l'atac posicional. En definitiva de si haviem aconseguit els objectius que ens haviem marcat abans de començar. Les conclusions van ser satisfactories, per tant ja podiem passar a parlar d'altres coses i aquí es on volia arribar.

El Ruben va encetar el tema dels somnis. No els somnis d'on vols arribar algun dia sino dels que et venen quan estàs dormint.No se com hi vem anar a parar però ell deia que s'enrecordava gairebé sempre dels somnis (tinc una altre amiga que també l'hi passa...eh Gual!). Jo li vaig explicar que, deixant a part que jo normalment no m'enrecordava d'ells, moltes vegades els somnis van lligats al que has pogut pensar durant el dia, però ell em va dir que no, que ell somiava el que somiava, i no hi veia relació als pensaments que havia tingut durant el dia.

Avui ha estat un d'aquells estranyissims dies on quan m'he llevat m'he enrecordat perfectament del que havia somiat, o com a minim el que havia somiat, suposo, cap el final. El somni era una mica estrany (manifestacions, gent, la "furgo" del meu pare, el meu pare,...) però el final, 10 segons abans que em llevès, ha estat xulo, molt xulo. Ha estat xulo per les sensacions que recordo haver tingut en aquell moment quan somiva (no se si això es posible), ha estat xulo per les sensacions que he tingut quan he posat els peus a terra, ha estat xulo per les sensacions que he anat a la feina amb la moto...encara és xulo.

Tot i que diuen que els somnis no s'han d'explicar, recordo que anava sentat al costat de la "furgo" del meu pare i que ell girava cap a l'esquerra per entrar al carrer de casa seva (anteriorment també meva). Crec que portava uns papers a les mans i crec...no, segur!! que anava vestit fosc, un xandall potser?. I ha estat llavors quan l'he vist davant, caminant entre els cotxes del xamfrà per evitar-se donar volta per arribar al mateix lloc. Era mateix caminar de sempre....

Que us sembla? Paro aquí?...Millor que si, perque els somnis, com he dit abans, no s'han d'explicar, si més no, no del tot.

Haviam si teniu sort i un dia us passa el mateix que a mi (potser ja us ha passat)...es xulo, molt xulo.

Disfruteu del dia companys!!


divendres, de setembre 04, 2009

Vacances: anem cap a New York!!

Quan arriba aquesta època, les primeres converses amb els amics sempre van destinades a saber com els han probat les vacances estivals.
Aquest any, tot i la crisi, els viatges que han escollit han estat molt xulos i el comú denominador és que, tot i la crisi, han estat fora de Catalunya (trencant la corrent d'aquest any que ha estat un turisme molt més local, tal i com van dir al Telenoticies migdia l'altre dia).
Alguns han anat a recorrer Costa Rica, altres han anat a l'illa de Sardenya i d'altres ho han passat més aprop (França). Però hi ha una destinació que ha guanyat, i per golejada, a totes les altres, i aquesta ha estat Nova York. Cinc amics, cadascú amb el seu grup de gent, han anat cap a la "Big Apple" a disfrutar uns dies d'aquesta genial ciutat.
Jo hi vaig estar un dies al desembre del 2005 amb la Lourdes i el Javi (ma germana i meu cunyat) i no cal que us digui que va ser increible! Un Nadal a Nova York! Haviam si un dia m'animo i n'escric alguna cosa.
Companys/es els que no hi heu anat us recomano que hi aneu i els que ja hi heu anat us recomano que hi torneu pels vols de Nadal...xulo, xulo.
Us adjunto un link que ja us havia posat fa un temps on el Sergi, un bon amic, hi penja unes fotos molt guapes!! Entreu a l'album "New York 09" i veureu les fotos que ha fet aquest estiu. Al·lucinareu!! A més de ser un "jugón" (la paraula es teva Sergi, ho se!) de bàsquet també es un gran fotògraf! Felicitats Sergi!

dimarts, de setembre 01, 2009

Un suc de taronja "every morning"


Aquest migdia ha sortit al Telenoticies migdia una noticia sobre l'obesitat infantil, i on el Ferran Adrià (cuiner) i el Valentí Fuster (cardiòleg) advertien que els nens obesos son clars candidats a patir malalties de cor en un futur. La solució que ells donaven "és canviar els estils de vida -incrementant l'exercici físic i menjant de manera saludable-, a més d'educar els més petits de les famílies en hàbits alimentaris sans".

El Ferran Adrià ha posat un exemple molt clar, i crec que ja no referent a l'obesitat sino a la salut en general, és perque la gent no ens fem un suc de taronja cada matí? La resposta es clara: PER VAGANCIA!!!. Es per posar-se les mans al cap!!!

En definitiva, per experiència propia us diré que us recomano cada matí fer-vos aquest suquet de taronja natural que us parla el propietari del Bulli. Entenc la mandra que fa sobretot haver de rentar l'exprimidor (com a minim a mi) però els beneficis familia son grans.

Anims a tots els que esteu passant aquesta grip que corre ara per Barna i animar-vos a pendre un suc de taronje every morning, ehh L.
Take care!

divendres, d’agost 28, 2009

Al canto d'un duro


Durant l'època estiuenca es, com molts d'altres lectors, el moment on hi puc dedicar més temps a la lectura. No tinc entrenaments, no tinc tanta feina de Director Tècnic i fins i tot a la feina es redueix la jornada a la meitat.

Aquest estiu, a part de finalitzar la trilogia del Stieg Larsson (val molt la pena), va a rribar a les meves mans el llibre "Anatomia de un instante" del Javier Cercas. El fil conductor del llibre son els aconteixaments del 23 de febrer de 1981, es a dir, el cop d'estat que durant es va produir durant la presidència de l'Adolfo Suarez (de fet era l'ultim dia del seu mandat perque en aquell Congrès del Diputats s'estava produint el relleu per el Leopoldo Calvo-Sotelo) i que va tenir com a cap més visible el "Teniente Coronel" Tejero. Jo en aquella època no arribava als 3 anys i com podeu compendre no recordo res de res. Em venen algunes imatges al cap però suposo que deuen ser posteriors.

Entenent que suposa un fet capdal de l'història se suposa que hauria d'haver format part de la meva formació durant l'EGB, BUP i COU però com era un fet molt recent els professors mai arribaven i ens deien amb molt poc convenciment "ja us ho mirareu pel vostre compte" (Si, si ara anirem a casa i el primer que farem a l'estiu abans de posar-nos el banyador serà obrir el llibre d'història).

En fi l'unic que volia en aquest post es animar-vos a llegir al llibre i dir-vos que, fills/es meus/ves, el cop d'estat no es una divertida anècdota de la democracia sino que vem estar al canto d'un duro de tornar a estar sota una dictadura militar com la del General Franco.

dilluns, de juliol 06, 2009

Les obres van acabar fa uns dies

Pel fet de que el darrer missatge fos del 30 de març i de que el títol fos "Tinc paletes a casa" devieu estar pensant que m'estava construint un petit palau. Donçs sento dir-vos que no, que el pis segueix sent igual de petit, una mica millor acondicionat (les parets ja no tenen aspecte de cova) però the same.
Durant aquests 3 mesos no he parat: que si bàsquet, que si la feina, que si bàsquet, que si bàsquet...en definitiva, a part d'estar inmers en el segon llibre del Larsson gairebé com sempre.
Ara em tornaré a posar amb el bloc i amb l'intenció de no perdre "comba", haviam quan dura!

dilluns, de març 30, 2009

Tinc paletes a casa!!!



Desde fa ja 2 setmanes la meva convivència no quedava limitada al Roger, el meu company de pis. També tenia que compartir espai amb uns paletes que, producte del dia de la ventada de fa més d'un mes, estan intentant arreglar tot el sostre del nostre pis.
Aquest cap de setmana he dit prou i he fotut el camp. He tornat temporalment a casa els pares. No cal que us digui que la sensació es prou estranya, ja que m'he acostumat a la soletat del meu pis i ahir veient la televisió al menjador em notava estrany...m'estaré tornant un "viejo lobo de mar"??
Els paletes diuen que em deixaran un pis de "padre y muy señor nuestro" ja que em volen posar la instal·lació elèctrica nova, un sostre nou i algunes altres millores.
En definitiva, que com diu la dita "qui vol lluïr, ha de patir".

dilluns, de març 16, 2009

No hase falta desir nada mas

..............................

dimarts, de març 10, 2009

Es de bien nacido ser agradecido


El diumenge a la tarda vaig anar a Badalona a veure un partit entre el Sant Josep de Badalona i l'ABB també de Badalona. Podriem dir que aquest partit es més que un derbi ja que, com passava entre els Lluïsos i La Salle Gràcia, la separació entre els 2 camps es de 100 metres com a molt.

El partit? Un partidàs!!! El Sant Josep va estar molt bé els dos primers quarts amb un joc d'equip i l'ABB va dominar els dos seguents gràcies a les individualitats. El resultat final va ser d'empat i per tant van jugar una prórroga que va guanyar el Sant Josep gràcies al seu encert final tant defensiu robant pilotes clau com ofensiu ficant de fora.

El pavelló era ple de gom a gom de públic en general i de gent del bàsquet de Badalona. I entre ells hi havia en Xavi Bassas, primer entrenador de l'ABB els últims anys i que van decidir que no continuès un cop finalitzada la temporada anterior.

Gràcies al seu segon entrenador durant aquelles temporades amb l'ABB, el Josep Maria Planas, se que el Sr. Bassas treballava, a part de la part colectiva del joc, també individualment amb els seus jugadors. I això últim que pot semblar molt normal, no ho es tant en el bàsquet de competició actual ja que els resultats es veuen a més llarg plaç i els entrenadors no acostumen a tenir tanta paciència. Ja se sap que els resultats manen.

Donçs bé, el passat diumenge, quant l'ABB estava remuntant, es va produir una jugada on un dels interiors del ABB, el Ruben Morales (un jugador molt emocional), va fer un moviment interior preciòs acabat amb un "ganxo" perfecte. El moviment era tecnicament gairebé inmillorable i executat amb una velocitat altissima.

Tot seguit, desprès de veure que el llançament entrava, va assenyalar al seu ex-entrenador amb el seu dit, el Sr Bassas, dedicant-li aquest "moviment-llançament". Va ser un gest d'agraiment cap al que havia estat el seu entrenador durant x temporades i que l'havia fet creixer i millorar. El Xavi Bassas somreia. Se'l veia content, orgullòs, ... segurament aquell gest pagava amb escreix totes les hores que havia invertit en pulir els moviments interiors d'aquest noi que segurament mai jugarà a l'ACB però que ha millora't i això segur per ell es molt.

El partit només per això ja va valer molt la pena. Un luxe.

dimecres, de febrer 25, 2009

“SER ENTRENADOR, per mi, ES ASI””


Quan vaig començar el bloc, ara ja fa gairebé un any, vaig pensar que seria bo que aquest espai no el dediquès a escriure sobre la meva gran passió: el bàsquet. El motiu és simplement de desconexió. Hi penso durant massa hores al dia i, tot i que ho disfruto molt, crec que es bo netejar una mica la ment. Es veritat que he penjat un parell d’articles relacionats amb temes d’educació, però avui faré una excepció.
Vaig començar a entrenar ara deu fer uns 12 anys. En tenia uns 18 o 19 i no recordo exactament com ni qui va ser el que em engrescar a agafar el grup de l’escola de bàsquet dels Lluïsos. Crec que va ser un efecte “domino”, és a dir, els meus amics ja entrenaven i per mi va ser bastant fàcil enganxar-m’hi.
L’evolució que he seguit dins del “mundillo” és la de la majoria d’entrenadors. Comences amb els més petits, creixes amb equips infantils, cadets o juniors, i la culminació arriba quan et confien un dels equips sèniors del club.
Ara estic inmers en la meva quarta temporada vinculat al sènior. La primera va ser ajudant al Xavi Schelling, un gran amic i actual tercer entrenador-preparador físic del Ricoh Manresa. Quan ell li va sorgir la posibilitat i va marxar a Manresa, el club me’l va oferir a mi com a “head coach”.
Si us he de ser sincer, quan vaig començar a entrenar m’ho prenia com una activitat més aviat social. Com us he dit els meus amics entrenaven i era com un vincle entre nosaltres. Jo d’entrenar en tenia quatre nocions que havia après com a jugador, i evidentment aquests coneixements eren del tot insuficients per poder dur un grup correctament A mi, en aquell moment, m’era una mica igual perque formava part d’un grup i allà m’hi trobava agust.
Va ser més endavant quan, gràcies al “gran” (en tots els sentits) Josep Manel Garriga (entrenador meu al sènior masculí), li vaig començar a trobar el gust a això d’entrenar. A part de ser entrenador del sènior, el Josep Manel, també ajudava al club amb els més petits.
Ell va ser el que em va donar les primeres nocions i, sobretot, em va engrescar a apendre de que anava i com podia ensenyar aquell joc al que jo li dedicava tant temps.
A partir d’aquell moment he llegii infinitat de llibres, he anat a desenes de clínics, he vist videos/DVD, m’he tret tots els titols de la federació tant catalana com espanyola i sobretot he compartit moltissim temps amb gent amb molta més experiència i coneixements que jo.
I d’això últim estic convençut que es d’on he après més. Les fascinants anècdotes del Paco Bernat, directiu del Barça de bàsquet i persona entranyable, asseguts a la taula de la pista de Lluïsos mentre ell veia entrenar el seu net. Increibles les xerrades amb el Giancarlo Macchi quan ell entrenava als minis amb una passió “italiana” increible. I, últimament, les cada cop més engrescadores converses de direcció de partit i de grup amb el Josep Maria Rofes.
El bàsquet, durant aquest temps, ha passat de ser el “hobby” al que hi dedicava unes horetes a la setmana per passar a ser una manera d’afrontar i entendre la vida.
En aquest mòn s'han d'entrendre moltes coses i el primer i més important que s'ha d'entrendre és que ser entrenador és dur, molt dur. Dirigeixes a 12, 14 o, fins i tot, 18 persones entre jugadores, entrenadors i delegats. Cadascuna amb una manera diferent d’èsser i amb unes espectatives per un mateix que moltes vegades no van amb consonància amb la realitat ni amb el que l’equip demana. Molts demanen molt i no poques vegades donen poc. Molts volen ser protagonista però pocs son els que treballen per ser-ho. Tú, entrenador, has de pendre decisions que mai deixen content a tothom i moltes vegades a ningú, però si l’equip ho demana ho has de fer. Son moltes hores de preparació d’entrenaments, de la realització d’aquests, de analisi d’aquests, de xerrar/comentar/discutir amb un o l’altre, de preparació dels partits analitzant el rivals i preparant les xerrades pre i post partit. Molta feina que no es veu i que no poques vegades no té la recompensa que es mereix perquè les derrotes, com un truc de màgia, ho amaguen tot, i sino que li diguin al Guardiola que ha empatat un parell de partits i ja se li questionen certes decisions.
Tot i això, tot i els desaires, tot i els conflictes, les lesions de les jugadores que te les fas com teves i fins i tot les derrotes, disfruto de cada segon que passo a la pista entrenant a l’equip, m’agrada passar temps xerrant de bàsquet amb el Ruben, el meu segon i tot un crack com a persona i entrenador, embadaleixo veient quan les jugadores estan fruint del joc i la sensació de felicitat desprès de cada victoria m’omple d’una manera....no se ni com explicar-vos ho.
Adaptant un tòpic futbolístic, “SER ENTRENADOR, per mi, ES ASÍ”.

dimarts, de febrer 17, 2009

Records

Son les 17:50 de la tarda i el sol ja fa estona que ha començat a marxar per donar pas a una d’aquelles nits fosques i fredes del desembre de l’any 1984.
Estic assegut a la classe de 1er d’EGB del “Col·legi Montseny”. Com sòc dels alts de la classe em fan seure a les darreres fileres, segurament compartint taula, o “pupitre”, amb el Javi Pacheco, amb el Ruben Diaz o alguna de les altres “torretes” de la generació del 78.
La classe té 4 o 5 finestres i des d’allà veig el carrer Encarnació. També veig l’entrada del parc privat de l'illa de cases que formen els carrers Encarnació-Escorial-Legalitat-Alegre de Dalt, i una botiga de bosses i bolsos que té un aparador ple d’articles que serveixen de reclam per la gent que camina per aquell carrer.
Molts pares, entre ells la meva mare, a aquella hora ja s’esperen pacientment a que nosaltres, els seus fills, finalitzem la nostre jornada escolar. Mentrestant la profe, la qual no recordo el nom (merda de memòria), ens segueix alliçonant de com es fan les sumes i les restes. El Carles Aguiló està a la pissarra intentant resoldre un d’aquells galimaties que ens proposa aquella senyora amb ulleres (ja començo a recordar). En Carles se’n surt prou bé, i els companys conscients de que ja queda poc comencem a moure’ns de manera acelerada.
Queden 5 minuts i la mestre, veient que ja no podrà treurens ni un minut més de concentració, ens demana recollir. Ja n’hi ha prou per avui. Ens treiem les bates (rosa la de les nenes i blava la dels nois), les pengem, recollim l’anorac, recollim la motxila i cap a la fila. Es un moment difícil ja que estem tots ja molt excitats i tenim ganes de moure’ns, però encara ens queda una mica perquè fins que el senyor Culleré, director de l’escola, no obri la porta principal no podem sortir.
El Col·legi Montseny es una escola molt petita. De fet l’edifici segur que no va ser concebut per ser una escola. Son uns quants pisos junts i entre tots han aconseguit l’aparença d’una escola. Es veritat que no tenim un gimnàs, la cuina es petita, les classes sno estan gaire ben acondicionades, els menjadors es fan a les classes i que no disposem d’una gran sala d’ordinadors, però jo allà m’hi trobo a gust. Es respira una familiaritat que m’agrada. Suposo que quan els meus pares van escollir l’escola perque hi anès la meva germana sobretot es van fixar en coses com la proximitat (la teniem al costat de casa) i crec que, proximitat apart, la van encertar.
El Sr. Culleré ja obre la porta. Com som el 1er curs som els primers a sortir. La Laura Aguilera, Carles Aguiló, Marta Coderch, Cristina Crespi, Rubén Diaz, Ivan Diaz, Bárbara Garcia, David Morell, Jordi Llobet, Javi Pacheco, Sandra Soms, David Valldeperez, Manolo Diaz,....baixem tots les escales poc a poc i arribem a l’entrada de l’escola. Es com la porteria d’una escala de veins, sense conserjeria com a les grans escoles però a mi m'és igual.
Això si, com s’apropa el Nadal, ja hem començat a engalarnar l’escola i el vestibul concentra moltes de les coses que fem els nens i nenes. El Nadal m'agrada, és màgic.
Els Nadal és una època molt especial per l’escola. Molts dies abans ja estem preparant murals, dibuixos fets amb tot tipus de pintures, i per sobre de tot les representacions teatrals que farem just abans de començar les vacances de Nadal. En aquestes representacions hi participa tota l’escola. Els més petits fem coses més aviat sencilles i són els més grans els que treballen de valent per poder representar alguns balls i sobretot “els pastorets”, reservat als alumnes de 8è.
Quan arribem al vestibul els pares ja ens poden anar cridant i anem sortint. La meva mare em crida (Rafel!) i jo com de costum li dono dos petons i m’espero al seu costat. Hem d’esperar a la meva germana, la Lourdes, que ja fa 4art!.
Ella ja es gran. Com a bons germans ens barallem de tant en tant perque es una mandona, i hem de fer el que ella diu. També moltes vegades se’n riu de mi i em pren el pèl com vol, però tot s’ha de dir, amb ella m’ho paso molt bé. M’agrada veure-la com escriu i de fet intento copiar-la però em sembla que ella utilitza una mà diferent a la meva. M’hi hauré de fixar més.
La Lourdes ja surt i, com sempre, va amb al Carol, la Gemma, i altres nenes que venen sovint a casa a jugar. Es el moment d’anar cap a casa.
El recorregut cap a casa el fem junt amb altres mares d’amics meus i amigues de la meva germana que viuen en la mateixa direcció que nosaltres. Es un moment on elles xerren pels descosits i en això hi ha mares que són autèntiques especialistes.
Quan arribem a la porteria de casa la meva mare es despedeix de les altres i anem cap a dalt tots 3. La Lourdes ja m’enprenya (o potser avui he començat jo) i la mare ha de posar pau. Obre la porta del pis. Mentre la meva mare va a la cuina a preparar una mica de berenar, la Lourdes i jo anem corrent cap el menjador i obrim la televisió. Posem TV1. Ja comença. Us he deixar, continuo un altre dia, us sembla bé?

dijous, de febrer 12, 2009

De gran vui ser forner...del Turris


Si et vols fer un bon entrepà de fuet, una de les parts més importants del procediment és comprar un bon pà. De fet, penso que el pà es un element bàsic en qualsevol tipus de menjar. Com tots sabeu n’hi ha de molts tipus: pà classic, pà de xapata, pà de viena....i tots tenen un denominador comú, estan bonissims!!!
El pà ha estat, i és, una de les majors debilitats que ha tingut la familia Nache-Santacreu al llarg de la seva història. Com diu la meva mare, som uns “panarras”. No hi ha àpat que no vagi acompanyat d’una bona barra de pà...de fet a casa seriem del rollo La Casera: “sí no hay pan nos vamos”. El “Txema”, forner de “El barrio Sesamo”, era el meu ídol...allà amb la seva samarreta blanca abanderado, el seu gorret blanc i tot ple de de farina. Un heroi.
El Javi, marit de la meva germana, al·lucina amb les quantitats que en podem arribar a ingerir en un dinar familiar (també al·lucina en la repartició que fem dels postres, ja que dividim el postre exactament amb la gent que som a taula i que en volem, per tant si hi ha braç de gitano i en volem 5 comensals, donçs es parteix en 5 parts, si en volem 4 en 4, i així succesivament fins a arribar a que si només en vol 1, per ell es tot...curiosa tradició i que explica el tamany de les panxulines de la família).
A més, heretat de les arrels Nache, tenim un tall propi, ja que no el tallem del tot recte sino un pel “axoriçat”. No hi ha cap raó de pes, ja que ni li dona millor sabor ni es més pràctic ni res de res, simplement es un segell d’identitat i que ens permet saber si per allà ha passat un Nache de los que se viste por los pies.
Donçs bé, deu fer cosa de mig any, a l’entrevista que fan diariament a La contra de La Vanguardia, la qual llegeixo religiosament cada matí quan entro a treballar, vaig veure que el convidat era el propietari d’un forn de pà, situat al carrer Aribau, anomenat Turris i l’existència del qual desconeixia.
Només llegir el títol de l’entrevista "Quiero recuperar el placer de comer pan" sabia que aquell seria un dia gran, molt gran. Per tant excepcionalemtn aquell dia no vaig restar dret al mostrador sino que vaig seure al sofà de l’entrada i vaig fruir d’aquell moment. Van ser només 5 minutets però en aquell petit espai de temps vaig saber que aquell era el meu forn.
El propietari o mestre forner, que es deia Xavier Barriga, parlava d’una manera que semblava enamorat del pà que produia. I clar, quan fas les coses d’aquesta manera, dificilment poden sortir malament.
No va ser fins una setmana més tard que hi vaig poder passar i la cua que hi havia, suposo que producte del “boom” de l’entrevista, era d’escàncol. Diria que més de 20 o 30 persones (sòc molt dolent contant bultos de gent) feien cua davant la porta esperant endur-se a casa qualsevol de les varietats de pà que ofertaven: pà de campanya, de viena, amb cereals, gallec, d’anous,...i una desena més de tipus de pà, al·lucinant!. Tot i les ganes bojes que tenia vaig decidir ajornar uns dies la compra perque m’agobien molt els llocs amb molta gent i no volia espatllar un moment com aquest.
El moment va arribar 2 setmanes més tard. Ara si, el forn estava gairebé buit, i quan hi vaig entrar els meus ulls van poder veure, a primera filera, tot aquell pà que esperava pacientment ser devorat.
Vaig comprar pà de xapata per mi i un parell de pans per ma germana (un era de cereals, l’altre no el recordo). Vaig pensar a fotre-li quexelada allà mateix però vaig ajornar aquell plaer per poder fruir-ne amb tota comoditat per la nit a casa, ja amb un tomàquet de l’hort, l’oli d’oliva verge (d’aquells d’ampolla de vidre) i una truiteta a la francesa (al matí prefereixo fuet però al vespre una truita).
Eren 2/4 de nou del vespre quan vaig poder finalment iniciar-me en la degustació d’aquell pà delicios i us prometo que va ser un dels millor sopars que m’hagi fotut mai...ni plats elaborats, ni mariscs de no se on....aquella barreja de sabors era inigualable o, com diu el Robirosa quan fa les retransmisions del bàsquet diumenge al matí, APOSTOFLANT!!!!
Avui hi he tornat i aquest migdia per postres els hi he comprat a la familia un pà de 3 xocolates que ja us podeu imaginar com estava.
Per últim dir-vos que les dependentes del local saben el que es porten entre mans i dominen molt. A més son molt simpatiques...avui sense anar més lluny una d’elles m’ha perdonat deu centims per no omplir-me de moltes monedes i ella perdre canvi.
Us ànimo a anar-hi i a disfrutar del forn...de veritat, i sento repetirme, APOSTOFLANT!!!

dimarts, de febrer 10, 2009

Utilitza protecció solar

Desprès de la graduació...

Enjoy!

divendres, de febrer 06, 2009

Quin és el teu objectiu?


" No hay viento favorable para el que no sabe a dónde va " SÉNECA

dijous, de febrer 05, 2009

Política-Esport, A. junt o separat?




Un Barça-Maccabi és un dels millors partits de bàsquet que es poden veure a día d'avui. I a día d'ahir també, perquè qui no recorda aquells duels de l'època del Solozabal i l'Epi. Els dos equips actualment estan farcits de grandissims jugadors com per ejemple en Joan Carles Navarro pel bàndol blaugrana o l'ex-NBA Carlos Arroyo pel bàndol de l'equip israelià.
Avui, 5 de febrer, a tres quarts de vuit el Palau Blaugrana ha viscut un d'aquests mítics duels i, tot i que el partit no ha estat èpic, els dos equips han lluitat per endur-se la victoria. El Barça ha estat més encertat i finalment s'ha endut el partit.

El partit però no ha estat marcat pel joc en si, sino per la condemna que han fet molta gent del públic del conflicte que s'esta vivint entre els israelians i els palestins. Durant el partit diverses vegades s'han ensenyat banderes i sentit crits a favor del poble palestí.

El moment àlgit ha estat a la primera meitat quan diverses persones han intentat saltar dins la pista per donar més relleu al seu missatge. El cert es que ha estat un moment de descontrol i crec que els cossos de seguretat no les tenien totes. Ha estat un acte aparentment descontrolat però sincerament crec que darrera hi havia un mínim d'organització. Finalment tot ha tornat a la tranquilitat i tot i que els crits han continuat no s'ha produit cap fet suficientment gruixut per destacar.

A la mitja part he coincidit uns moments amb una de les meves jugadores, l'A. Un dia un parlaré del meu equip però l'A. és una jugadora molt jove, com la resta de les seves companyes, i amb un grandissim talent. Amb ella hem comentat els fets que havien passat feia uns minuts i ella ha fet un comentari molt comú en aquestes situacions "s'ha de separar esport i política".

Ella ha hagut de marxar però jo hi he estat donant voltes a la frase. Realment hem de separar aquests dos conceptes? Pot l'esport, que es un dels mitjans que té el poble per passar-ho bé, deslligar-se del que passa al mòn? Pot un Barça-Maccabi allunyar-se d'un conflicte on està morint tanta gent?.

La resposta es complicada, molt complicada, i suposo que cadascú tindrà els seus arguments, però potser es bo que no estigui gaire allunyades. Hem de ser conscients de tot el que passa en el mòn i denunciar les injusticies que hi passen. No podem oblidar que l'esport es un bon conductor dels missatges i perque no el podem utilitzar per donar un missatge de pau.

A. somiem? Si avui un nen palestí ha pogut veure el partit (díficil, ja ho se) potser se'n va a dormir amb un diminut somriure pensant que no està tant sol. És un somni però, perquè no?

Bon nit a tots i A. diumenge espero aquest triple que m'has dit.

dimecres, de gener 21, 2009

Un Sant Joan a Berlín - Desenlace (6 mesos desprès)


Fa uns mesos vaig iniciar la narració del viatge Berlin, que la Marta la Mar, el Ferran, el Dani i un servidor vem dur a terme el pont de Sant Joan 2008. Va anar passant el temps i a pesar dels ànims per part del implicats no vaig explicar com va acabar l'aventura. No se qui va ser el tio que va dir allò de "más vale tarde que nunca" però li demano que em llenci un cable. Per tant, com no podria ser d'un altre manera, l'escrit va integrament dedicat a la Marta i a la Mar, seguidores (potser a hores d'ara ex-seguidores) del meu bloc que em van acompanyar en aquell guapissim viatge i la redacció del qual mai vaig arribar a completar. Noies, avui podreu llegir que va passar amb les noies de l'Oranienburger Straße. Avui estic decidit a fer-ho....."va por ustedes, Ooooooooooolé".

Ara, però, tenim un problema i és, on ens haviem quedat? Us recomano que aneu cap enrera i pogueu llegir les narracions dels altres dies! Jo ja ho he fet i ha estat com tornar a viatjar a la capital d'Alemanya. Us dono exactament 5 minuts, a partir deeeeeeeeeeee JAAAAAAAA!!!

tic-tac-tic-tac......
us queden 2 minuts........
us queda 1 minut.........
1/2 minut..........
10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1111111111 i....

SOM-HI!!!

Ens haviem quedat en el dia 23 de juny a la tarda. Haviem dedicat tot el matí a anar al parlament, i desprès de fer-nos la foto de rigor (un altre cop gràcies per la tassa...ocupa un lloc d'honor dins l'estanteria que tenim al menjador), anavem a dinar!!

On vem anar a dinar, us enrecordeu? Jo si! Aprofitant que a la tarda teniem que anar a comprar vem anar a dinar molt aprop de la part més comercial de la ciutat. Vem dinar a una placeta xulissima que hi ha al costat del metro i on hi ha una de les llibreries més famoses de Berlin. El restaurant escollit era un italià amb una terrasseta tocant a la plaça. Realment idil·lic. El cambrer que ens va atendre encara estaba capficat amb al derrota italiana a l'Eurocopa de futbol del dia anterior però quan va veure que el nostre interès sobre el tema era irrisori, es va dedicar a fer la seva feina amb tota profesionalitat. Vem menjar de conya i sobrertot recordo un pa que ens van dur al principi que amb una mica d'oli i acompanyat per una cervesseta fresqueta...uummmm.
Desprès de dinar va ser quan l'instint comprador del grup es va despertar i ens vem dirigir a reventar-nos part del presupost en comprar tres o quatre souvenirs per la familia i amics. Realment amb tot el tema de la globalització s'ha perdut una mica l'encant, i quan dones una volta per algun d'aquests llocs, sino fos perque els anuncis estan escrits en la llengua del territori, podries pensar que estàs per exemple al Passeig de Gràcia.
Les compres van durar menys del previst i en poca estona ja ho teniem tot enllestit. Un parell de jerres per la cervessa i alguna samarreta rollo "I love Berlin" de les que venen als souvenirs que diviso desde el balcó (deixem-ho en terrassa) de casa meva amb una frase sospitosament semblant "I love Barcelona".
Devien ser 2/4 de 6 quan ja no teniem res més programat. Sabiem que voliem anar a menjar la típica salchicha alemanya però fins les 8 i mitja o les 9 nothing the nothing. Finalment les propostes es van reduir a dues: anar a l'hotel i tornar a fer un bany romà o anar a visitar la part més llarga del mur que queda en peu.
La segona va ser la opció escollida i veritablement va ser un encert perque allà vem veure el que havia estat el monument (es una manera de dir-ho) més important de tota la història de Berlin...si, un troç de paret!!. Vem passejar-hi i fins i tot vem posar les nostres inicials al mur: MCG, FMV, MM.. (no recordo el teu segon), RNS i DNS...DNS?? Qui es aquest DNS?? Rafa tens un germà? Si Ramon, ja ho diuen, "no perds un fill, en guanyes un" jajajaja. Quin crack en Dani....el tio enlloc de posar els seus cognoms va copiar els meus...ja saps que jo t'estimo com un germà Dani, però de veritat que no cal que et canviis els cognoms!!! Sort que el Ferran mirant la foto ho va veure i vem poder rectificar....
Vist aquesta part del mur, ara si que ho teniem tot vist, i com s'estava fent tard, rapidament vem agafar els transports publics pertinents i amb la bufeta apunt de reventar ens vem dirigir cap a l'hotel per posar-nos 4 drapets i cap a sopar!
Com us he dit, per sopar estavem buscant un lloc característic d'allà....caracterític per nosaltres perque ens pensavem que trobariem el tipic lloc de salchiches rollo "Pibe" del carrer Gran de Gràcia. Finalment vem anar a parar a un lloc superestrany on ens vem topar amb la cambrera més borde de la història i el millor de tot es que t'ho posava a la carta. La noieta dels collons va complir a "rajatabla" el seu paper i ens va tractar bastant malament. El menjar? Res de l'altre dijous, però amb la gana que portavem ens era una mica igual.

Mar, Marta, ara, ara!!!

Desprès de sopar vem decidir anar a pendre alguna cosa i anar a dormir dora perque el dia seguent al matí agafavem l'avió i no teniem moltes ganes de gresca..o dit d'una altre manera les caminates sota un sol de justicia començaven a passar factura.
Per anar a pendre alguna cosa vem haver d'atrevessar part de la Oranienburger Strate. Caminant per aquella avinguda vaig tornar a veure, com el primer dia, unes noies que corrien per allà molt ben arreglades i que, parlant amb la mà al cor, estaven com un Déu!. Jo que sempre he estat un tio inocent com pocs, pensava que era fruit de la casualitat però la resta del "esquadron" ja s'oloraven alguna cosa.
El local escollit tenia vistes de primera linia a l'avinguda i allà es on vem poder constatar que aquelles noies exercien la prostitució. Desde dins del local vem poder veure el modus operandi d'aquelles noies i fer una de les últimes cervessetes.
Estava clar..."blanco y en botella? Leche. Segur? No per tots! Sorprenentment les nostres noies volien tenir alguna prova més, volien la prova definitiva, volien la "prueba del algodon" (ja sabeu, el algodon no engaña) i estaven tant decidides que ens van obligar a fer el paper de clients. EEEEEHHHH HO HAVEU VISTTT!!.
Els nois no les teniem totes, però que haviem de fer...si, ja se, la paraula es d'origen castellà i es "calzonazos". Ademés elles van ser les que van decidir la tàctica...fariem com en el bàsquet, una 3-2! 3 davant fotent el ridicul i 2 darrera pixant-se de riure.
Donçs allà estavem els 3 "jinetes del apocalipsi" avançant per l'avinguda esperant ser preguntats per aquelles guapissimes "deeses de l'amor" si voliem anar a fotre un clau, previ pagament d'una quantitat que segurament hauriem de negociar i per tant encara desconeguda per nosatres.
Els 20 metres es van fer eterns, rollo quan als dibuixos "Oliver i Benji" feien un contraatac. La meva consciència no parava de donar-hi voltes "Ai Rafa, que esteu fent..crec que no ha estat una bona idea". Com a les películes se'm van aparèixer un àngel que em deia "Aiaiaia Rafa i si et violen? Que faràs?" i el dimoni tot seguit deia "Fill meu, si et violen tot això que tens. Que fa temps que no suques". Vaig donar tota la raó al dimoni i vaig seguir caminant.
El carrer s'havia buidat bastant i ja només en quedava una...una era suficient per averiguar el que voliem. Vem passar al costat d'ella i ens va saludar amb un "Hello"....nosaltres timidament li vem contestar també amb un "Hello". Pel tó de veu (amariconat a més no poder) que vem utilitzar, li deviem fer creure que erem unes victimes ideals perque acte seguit la noia en questio em va fotre una estirada d'escàndol a la motxila que portava. La seva acció, plena de subtilesa, em va donar a entendre que es volia dirigir a nosaltres i més concretament a mi. Crec que era per com anava vestit...aquella classe mitja-alta que em caracteritza.....unes bermudetes clarament sortides de "verano azul", unes esportives, una motxila "cutre, cutre" i tot acompanyat d'una xaqueta propia del "capitan pescanova"...tot un gigoló.
La situació que es va crear va ser, si més no, curiosa. El Dani va decidir deixar-nos a l'estacada i es va fotre a la parada del bus fent que llegia el poste. El Ferran es va quedar quiet al meu costat, com sempre, impasible. I jo em vaig quedar absolutament "patidifuso" davant d'aquella noia a la que he de reconèixer trobava guapissima.
Ella va iniciar la conversa preguntant-me que si parlava anglès, a la qual jo vaig respondre amb un "ma o menos" (mecagondena, si m'ho tornès apreguntar ara, que vaig a clases d'anglès, li diria un "Yes, of course" amb una pronunciació perfecte). Sort en tenia del Ferran que em va poder traduïr tot el que deia i ens vem poder comunicar molt breument. Evidentment ella anava al negoci i jo no estava per la feina. Una llàstima, però ja se sap...camins diferents. No la vem molestar més perque a sobre de no "treure-li punta al llapís" no volia que un dels seus xulos em trenques la cara. Ens vem despedir cordialment i vem seguir el nostre trajecte.
Uns metres més enllà ens vem tornar a reunir tots i vem entrar en un bar i vem estar comentant la jugada. Va ser divertit perque la situació va ser dantesca i es veritat que vem riure una estona.
També vem poder parlar una mica més seriosament del tema de la prostitució però millor quedar-se amb les parts divertides.
Desprès tornant cap a l'hotel, hi vem tornar a passar però la noia ja no hi era. Va ser un final infeliç de la meva 2ona petita història d'amor (la primera va ser la Kylie, recordeu?).


Familiaaaa ha arribat el moment de la despedida definitiva. Em direu que encara falta però el que queda ja es bastant pessadet perque es la tornada a Barcelona, per tant prefereixo despedir-me aquí de tots. Només agrair-vos a tots els que m'heu acompanyat fisicament (Marta, Mar, Dani i Ferran) perque de debó que m'ho vaig passar genial, i també els que heu fet aquest viatge amb mi mitjançant el bloc.
Segurament, per coses molt bones, trigarem algun temps a fer un viatge tots junts...i potser si algun dia en fem un altre serem algun més...a tots i totes moltissims petons!!!!