Què us puc explicar...

Dissabte 19 d’octubre a les 13:00. La meva germana m’ha trucat fa mitja hora i em diu que abans d’anar a la “comilona” amb tota la família passaran pel Pilma (una botiga de decoració) a comprar un ule. Jo els hi dic que els acompanyo. Tinc ganes de veure’ls a ells però sobretot als dos peques. Agafo la moto i cap a la Diagonal. Quan estic a punt d’entrar els veig a ells al final del carrer. La meva germana li diu alguna cosa a l’orella a la Carla i ella fa una carrera per donar-me una abraçada i un petó de campionat. Guapa!. El Marc, que va en braços del Javi, porta un barret de llana molt xulo. Ell no pot venir corrent perquè encara no sap caminar però em dedica un dels seus somriures estrella en els que m’ensenya les seves primeres quatre dents. Guapu!. Entrem ràpid dins de la botiga perquè a fora fa un fred que pela. La Lourdes em pregunta si sé on està el Bar on hem quedat amb tots. Jo li responc que no ho se però que ara truco al papa i li pregunto. “On has dit?” Li pregunto per

Si la setmana passada l'escrit es deia "los martes al sol", avui en podria escriure un altre dient tot el contrari d'aquell. Està fent una setmana de fred increible. El contrast entre la temperatura de la setmana passada i aquesta es com el dia i la nit, i a casa ho hem notat. Viure en un quart d’allà dalt te coses molt bones com les vistes però hi fa un fred que pela i se’t queden els peus gelats (;  Amb el meu company de pis en fem força broma...ja sabeu, riure per no plorar. Us passo un petit vídeo que hem preparat aquest matí quan s'ha llevat.

Dimarts 8 de desembre: festa. Quina festa? Dons ni flowers però festa al cap i la fi. Se que al pont se li diu el “Pont de la Constitució” però no se si el 6 o el 8, i això que jo soc un dels nens de la Constitució (1978). A les vuit i mitja ja es veia a més que el dia havia de ser bo. Pocs núvols al cel i poc vent. Em poso un polar sobre el pijama (els pantalons son d’un xandall antic) i cap a comprar el pa. Quan baixo de les escales de casa i del carrer m’agafen ganes de Mundo Deportivo, així que enfilo Verdi cap a baix i me’l compro a un estanc del carrer Valldoreix. Es un estanc curiós ja que fa l’horari que li dona la gana i a més fa un any el van tancar per reformes i segueix igual de vell i atrotinat. De pujada em paro a comprar el pa al forn de sempre. Davant meu hi ha 2 homes que per la manera de parlar tenen pinta de ser cubans. També tenen pinta pel ritme al que demanen les coses. Per demanar 2 barres de pa, 5 minuts. Per decidir-se si “un sumo” o “un Cacao” (deu ser la

Tot i la ratxa imparable de victories, els Llumins, fa temps que busquen mister. El primer que va sonar va ser el Lluís Valero però per ell era molt difícil fer compatibles la feina d'MVP i de mister, per tant primer fiasco. El segon vaig ser jo però, tal i com veu poder llegir a l'anterior post, el primer dia ja em van fer un motin (anomenat el "motin del Bac de Roda") i tot apuntava que si seguia em pendrien pel pito del sereno. Segon fiasco. Aquesta setmana el nostre Txiqui personal ha estat treballant de valent i està a punt de tancar el que seria una "boooooooomba sensual....y las mujeres lo bailan asi". Es diu Jaume Creixell i, tot i que ve del furgol, tots estem convençuts que podria fer una bona feina en aquest equip. En declaracions a la nostra cadena ha dit que "si el Bar Llumí no queda campeón me la tallo i em faig monja. I ho diu el Jaume Creixell, fill de taxista". Esperem confirmació oficial. Us adjunto un video de presentació:

Aquest migdia he aprofitat que el meu pare tornava a la feina per General Mitre, i li he demanat si me’n podia anar amb ell i deixar-me a General Mitre amb Sant Gervasi de Cassoles. Com sempre el meu pare, que és un sol, m’ha dit que cap problema. L’únic problema i que desprès ho ha deixa't de ser, és que a tres quarts de tres ja estava pujant el carrer Sant Gervasi de Cassoles i fins les quatre no tenia que entrar a la feina. He pensat en asseure’m a llegir en un banc de la plaça Bonanova però el fred intens que fa avui, el vent huracanat i sobretot haver-me deixa’t el llibre que estic llegint ara (“Tres vidas de santos” del Eduadro Mendoza) m’han fet canviar d’opinió i pujar al despatx (queda molon, ehhh però no tinc despatx més aviat es una taula i una cadira en un forat comú) una hora i pico abans de l’hora. El primer que he fet es treure’m el parell coses que m’havien quedat penjades abans del migdia. Desprès mentre mirava el correu personal he decidit obrir, desprès de for

Eren les 20:30 i anava carrer Escorial avall per agafar el metro que em portaria cap el partit dels Llumins. Encara no podia agafar la motorbike així que la única forma que tenia d’arribar-hi era pels soterranis de la ciutat. No em podia vestir de curt però m’havien dit que podria fer de coach . Sabia que la meva presencia era important més que res per pegar 4 crits d’ànim i fer de bulto a la banqueta. Feia molt temps que no agafava el metro i el primer que vaig notar en baixar les primeres escales cap a l’andana va ser calor, molta calor, massa calor. Em vaig treure la jaqueta, vaig posar la mirada fixa en la parella de teeneagers que s’estaven pegant el filet i ja em vaig començar a concentrar pel partit que havia de dirigir en menys d’una hora. Dels rivals, que com us vaig dir l’altre dia es deien Katakraks, no en teníem gaire referències i les que teníem eren dels resultats que havien fet fins aleshores. Alguna victòria i sobretot derrotes contundents. Quan vaig arribar al pa

Fa avui una setmana que m'he convertit en un "caminador" profesional. Producte de la meva ferida de guerra, camino, camino i no paro de caminar: camino de casa a la feina (35 minutets ben bons amb un port de 2ona categoria), camino de la feina a casa (35 minuts amb un port de 1era categoria), camino de casa a Lluïsos (15 minuts de baixada pronunciada), camino de Lluïsos a casa (15 minuts de pujada un altre cop amb pujada de 1era categoria), camino de casa a casa els meus pares (20 minuts),...i això gairebé every day . No cal que us digui que a les nits no m'aguanto els pets. Es posar el cap al coixí i no tenir temps ni de dir bona nit a la parenta (quina parenta?). Caminar té moltes coses bones i la més important de totes és que es molt bo per la salut. Es un exercici físic de baixa intensitat que ajuda a cremar greixos i enfortir el cor. Qualsevol metge al que aneu segur que sempre us ho recomanarà. A més, i entenc que és una altre cosa positiva, jo m'he acost

El que va començar sent un grup de quatre arreplegats que es juntaven per jugar unes patxangues, s'ha convertit en 3 o 4 setmanes en un fenòmen de masses comparable em el que el seu moment van ser el Beatles o el que ara és el Barça de les cinc (poden ser sis) copes del Guardiola. No son ni un ni dos sino molta més gent la que en les últimes setmanes m'ha demanat noticies fresques d'aquest equip de llegenda que s'ha proposat aixecar un minim de 10 copes (de cervessa, es clar).  Donçs som-hi: A l'últim post, de fa un parell de setmanes, us parlava de la ratxa victoriosa de l'equip i que havia disparat totes les eufòries "habidas y por haber". L'equip ja veia a tocar la final al majestuós Sant Gordi i es notava amb expressions com "a la final haurem de negociar un mitja pista perque jo no em veig amb cor de jugar a tota pista" o "sabeu d'algun super aprop del Sant Gordi? es per comprar els ganchitos". En definitiva, massa e

Desprès del primer post referent a l'equip del "Bar Llumí" se que molts de vosaltres estaveu frissosos de tenir alguna noticia més d'aquests"All Stars" autèntics. Dons es un plaer informar-vos que desprès de la victoria d'ahir davant els "Mala Hierba" anem liders. I no només això sino que a més encara ens mantenim invictes desprès dels 3 partits jugats. El partit que fins ara ens ha donat més problemes va ser el de divendres passat contra el "Grupo Salvaje" (ja us vaig dir jo que amb aquell nom...). Ells eren un equip que tenien de tot: gent gran a dins, bases bastant habilidosos i sobretot un exterior altet que ho feia força bé (de fet estic convençut que si s'haguès jugat més tirs encara haguessim patit més).  Va ser un partit molt igualat fins el tercer quart on els triples del Ferran i sobretot el Factor Valero -amb un triple més tir adicional i un tir per taulell d'aquells que desmoralitzen- van decantar el partit de la

El proper diumenge 1 de novembre, sabeu que toca, no? Si, els catalans celebrarem la festa de  “la Castanyada” i si en voleu saber alguna cosa més podeu fer un clic aquí  http://ca.wikipedia.org/wiki/Castanyada . Es quan s’apropen aquests dies on em poso una mica nostàlgic i recordo com fruïa d’aquestes festes quan jo era petit. Entenc que es un sentiment que tenim gairebé tots perquè quan no aixeques dos pams de terra els teus problemes es limiten a viure el moment i a passar-t’ho tant bé com sigui possible. A la família “la Castanyada” la celebràvem tots (avis, tiets i cosins) a casa dels meus avis per part de pare, l’àvia Tresina i l’avi Pep. Els avis vivien al primer pis d’un edifici antic al carrer Passatge Alió (un carrer paral•lel al Passeig Sant Joan). L’àvia no només hi havia viscut sempre en aquell pis, sinó que fins i tot hi va néixer. L’efemèride va ser un 13 de desembre, i ho recordo perquè el meu pare va néixer també en aquell pis un 13 de desembre d’uns quants anys més

Avui, cap a mig matí, m'ha trucat el Ruben per preguntar-me que feia demà al vespre. Jo li he dit que en principi tenia previst sortir a fer una mica d'esport pels carrers de Gràcia i el Guinardó (ho he fet un parell de dies i m'ha agradat força) però que volia saber quina proposta tenia per mi. La seva proposta és anar demà a veure un partit de LEB Plata entre el C.B. L'Hospitalet-Cajarioja. La proposta, per ser un jo basquetmaniàtic empedernit, m'ha semblat força interessant. I encara ho ha estat més quan m'ha dit que hi aniriem amb un entrenador d'una Universitat americana que ve a veure un jugador que tenen jugant a l'equip del Baix Llobregat. No cal dir que hauré d'esforçar-me en treure pols al meu anglès però en tinc ganes. M'apasiona el tema bàsquet universitari i intento veure alguns partits durant l'any. De fet fa un parell d'anys un amic que treballa al servei d'scouting de l'ACB em va passar més de 10 DVD's. Us

Ahir, 21 d'octubre de 2009, va ser un dia gran per uns quants "ex-combatientes". Desprès d'un periode més o menys llarg d'inactivitat en el mòn basquetbolístic el Lluis Valero, el Dani Jou, el Ferran Morris, el Sergi Garnica i un servidor ens vem tornar a reunir en un camp de bàsquet per jugar una lliga de veterans que s'allargarà fins el mes de juny del 2010. Som cinc dels jugadors que hem defensat més aferrissadament la samarreta del Sènior Masculí de Lluïsos en els últims 15 anys i la història la podriem explicar així: "En 2009 cinco de los mejores hombres del ejercito lluisenc que formaban un comando, habian ido dejando el equipo por un delito que no habían cometido, no tardaron en fugarse de la inactividad en la que se encontraban recluidos, hoy buscados todavía por el director técnico de Lluïsos sobreviven como jugadores de fortuna, si usted tiene algún problema y se los encuentra quizá pueda contratarlos.....". L'equip es diu BAR LLUMÍ (

Es divendres i fa dies que no faig esport, des de'l partit de pàdel de dilluns amb el Ferran, el Carles i el Josep Maria res de res. Ho necesito, així que demà abans d'anar a comprar quatre coses per veure el futbol al vespre, amb la Mar, la Marta, el Dani i el Ferran, em calçaré les esportives i aniré cap a la carretera de les aigües a fer una mica de footing. Desprès de comprar he quedat amb el Júlian i el Ruben per anar a l'enterrament del pare de l'Andreu. Son les 6 i mitja del matí i obro el primer ull...encara massa dora per pujar. Aguanto una mica al llit. Son les 7 i penso que ja està bé. Em poso els pantalons curts, l'única samarreta que tinc que sembla d'atletisme, uns mitjons i vaig cap al balcó a buscar les bambes que s'estan airejant. Obro la porta del balcó i noto l'aire una mica de fred. Potser millor que em posi una desuadora d'aquelles que porta el Cuc a l'hivern quan puja allà dalt. Obro el seu armari i n'agafo una de colo

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c

Divendres passat, desprès de jugar un partit amistòs amb el Sènior "B" masculí a Mirasol (Sant Cugat), el Ruben, l'Angèlica i jo vem anar a sopar. Com que eren 2/4 d'onze vem parlar d'anar a l'Attica. Un restaurant que es troba al carrer Mossèn Masdexeixart (el que vindria a ser la continuació del carrer Sant Salvador) i que fan unes pizzes força bones i unes amanides que, depèn del dia, no estan gens malament. El local del restaurant és petit però m'hi trobo particularment agust, de fet us diria que és junt amb el "Casajuana" (a la cruïlla de Roger de Flor amb Pare Claret) un dels locals on hi estic millor. Durant el sopar, com no, vem parlar del partit que acabavem de jugar. Vem parlar de si haviem fet una bona defensa a nivell d'intensitat, de si haviem llençat bé els contraatacs o de si haviem aconseguit jugar amb paciència l'atac posicional. En definitiva de si haviem aconseguit els objectius que ens haviem marcat abans de començar.

Quan arriba aquesta època, les primeres converses amb els amics sempre van destinades a saber com els han probat les vacances estivals. Aquest any, tot i la crisi, els viatges que han escollit han estat molt xulos i el comú denominador és que, tot i la crisi, han estat fora de Catalunya (trencant la corrent d'aquest any que ha estat un turisme molt més local, tal i com van dir al Telenoticies migdia l'altre dia). Alguns han anat a recorrer Costa Rica, altres han anat a l'illa de Sardenya i d'altres ho han passat més aprop (França). Però hi ha una destinació que ha guanyat, i per golejada, a totes les altres, i aquesta ha estat Nova York. Cinc amics, cadascú amb el seu grup de gent, han anat cap a la "Big Apple" a disfrutar uns dies d'aquesta genial ciutat. Jo hi vaig estar un dies al desembre del 2005 amb la Lourdes i el Javi (ma germana i meu cunyat) i no cal que us digui que va ser increible! Un Nadal a Nova York! Haviam si un dia m'animo i n'es

Aquest migdia ha sortit al Telenoticies migdia una noticia sobre l'obesitat infantil, i on el Ferran Adrià (cuiner) i el Valentí Fuster (cardiòleg) advertien que els nens obesos son clars candidats a patir malalties de cor en un futur. La solució que ells donaven " és canviar els estils de vida -incrementant l'exercici físic i menjant de manera saludable-, a més d'educar els més petits de les famílies en hàbits alimentaris sans ". El Ferran Adrià ha posat un exemple molt clar, i crec que ja no referent a l'obesitat sino a la salut en general, és perque la gent no ens fem un suc de taronja cada matí? La resposta es clara: PER VAGANCIA!!!. Es per posar-se les mans al cap!!! En definitiva, per experiència propia us diré que us recomano cada matí fer-vos aquest suquet de taronja natural que us parla el propietari del Bulli . Entenc la mandra que fa sobretot haver de rentar l'exprimidor (com a minim a mi) però els beneficis familia son grans. Anims a tots els

Durant l'època estiuenca es, com molts d'altres lectors, el moment on hi puc dedicar més temps a la lectura. No tinc entrenaments, no tinc tanta feina de Director Tècnic i fins i tot a la feina es redueix la jornada a la meitat. Aquest estiu, a part de finalitzar la trilogia del Stieg Larsson (val molt la pena), va a rribar a les meves mans el llibre "Anatomia de un instante" del Javier Cercas. El fil conductor del llibre son els aconteixaments del 23 de febrer de 1981, es a dir, el cop d'estat que durant es va produir durant la presidència de l'Adolfo Suarez (de fet era l'ultim dia del seu mandat perque en aquell Congrès del Diputats s'estava produint el relleu per el Leopoldo Calvo-Sotelo) i que va tenir com a cap més visible el "Teniente Coronel" Tejero. Jo en aquella època no arribava als 3 anys i com podeu compendre no recordo res de res. Em venen algunes imatges al cap però suposo que deuen ser posteriors. Entenent que suposa un fet ca

Pel fet de que el darrer missatge fos del 30 de març i de que el títol fos "Tinc paletes a casa" devieu estar pensant que m'estava construint un petit palau. Donçs sento dir-vos que no, que el pis segueix sent igual de petit, una mica millor acondicionat (les parets ja no tenen aspecte de cova) però the same. Durant aquests 3 mesos no he parat: que si bàsquet, que si la feina, que si bàsquet, que si bàsquet...en definitiva, a part d'estar inmers en el segon llibre del Larsson gairebé com sempre. Ara em tornaré a posar amb el bloc i amb l'intenció de no perdre "comba", haviam quan dura!

Desde fa ja 2 setmanes la meva convivència no quedava limitada al Roger, el meu company de pis. També tenia que compartir espai amb uns paletes que, producte del dia de la ventada de fa més d'un mes, estan intentant arreglar tot el sostre del nostre pis. Aquest cap de setmana he dit prou i he fotut el camp. He tornat temporalment a casa els pares. No cal que us digui que la sensació es prou estranya, ja que m'he acostumat a la soletat del meu pis i ahir veient la televisió al menjador em notava estrany...m'estaré tornant un "viejo lobo de mar"?? Els paletes diuen que em deixaran un pis de "padre y muy señor nuestro" ja que em volen posar la instal·lació elèctrica nova, un sostre nou i algunes altres millores. En definitiva, que com diu la dita "qui vol lluïr, ha de patir".

..............................

El diumenge a la tarda vaig anar a Badalona a veure un partit entre el Sant Josep de Badalona i l'ABB també de Badalona. Podriem dir que aquest partit es més que un derbi ja que, com passava entre els Lluïsos i La Salle Gràcia, la separació entre els 2 camps es de 100 metres com a molt. El partit? Un partidàs!!! El Sant Josep va estar molt bé els dos primers quarts amb un joc d'equip i l'ABB va dominar els dos seguents gràcies a les individualitats. El resultat final va ser d'empat i per tant van jugar una prórroga que va guanyar el Sant Josep gràcies al seu encert final tant defensiu robant pilotes clau com ofensiu ficant de fora. El pavelló era ple de gom a gom de públic en general i de gent del bàsquet de Badalona. I entre ells hi havia en Xavi Bassas, primer entrenador de l'ABB els últims anys i que van decidir que no continuès un cop finalitzada la temporada anterior. Gràcies al seu segon entrenador durant aquelles temporades amb l'ABB, el Josep Maria Plana

Quan vaig començar el bloc, ara ja fa gairebé un any, vaig pensar que seria bo que aquest espai no el dediquès a escriure sobre la meva gran passió: el bàsquet. El motiu és simplement de desconexió. Hi penso durant massa hores al dia i, tot i que ho disfruto molt, crec que es bo netejar una mica la ment. Es veritat que he penjat un parell d’articles relacionats amb temes d’educació, però avui faré una excepció. Vaig començar a entrenar ara deu fer uns 12 anys. En tenia uns 18 o 19 i no recordo exactament com ni qui va ser el que em engrescar a agafar el grup de l’escola de bàsquet dels Lluïsos. Crec que va ser un efecte “domino”, és a dir, els meus amics ja entrenaven i per mi va ser bastant fàcil enganxar-m’hi. L’evolució que he seguit dins del “mundillo” és la de la majoria d’entrenadors. Comences amb els més petits, creixes amb equips infantils, cadets o juniors, i la culminació arriba quan et confien un dels equips sèniors del club. Ara estic inmers en la meva quarta temporada vinc

Son les 17:50 de la tarda i el sol ja fa estona que ha començat a marxar per donar pas a una d’aquelles nits fosques i fredes del desembre de l’any 1984. Estic assegut a la classe de 1er d’EGB del “Col·legi Montseny”. Com sòc dels alts de la classe em fan seure a les darreres fileres, segurament compartint taula, o “pupitre”, amb el Javi Pacheco, amb el Ruben Diaz o alguna de les altres “torretes” de la generació del 78. La classe té 4 o 5 finestres i des d’allà veig el carrer Encarnació. També veig l’entrada del parc privat de l'illa de cases que formen els carrers Encarnació-Escorial-Legalitat-Alegre de Dalt, i una botiga de bosses i bolsos que té un aparador ple d’articles que serveixen de reclam per la gent que camina per aquell carrer. Molts pares, entre ells la meva mare, a aquella hora ja s’esperen pacientment a que nosaltres, els seus fills, finalitzem la nostre jornada escolar. Mentrestant la profe, la qual no recordo el nom (merda de memòria), ens segueix alliçonant de co

Si et vols fer un bon entrepà de fuet, una de les parts més importants del procediment és comprar un bon pà. De fet, penso que el pà es un element bàsic en qualsevol tipus de menjar. Com tots sabeu n’hi ha de molts tipus: pà classic, pà de xapata, pà de viena....i tots tenen un denominador comú, estan bonissims!!! El pà ha estat, i és, una de les majors debilitats que ha tingut la familia Nache-Santacreu al llarg de la seva història. Com diu la meva mare, som uns “panarras”. No hi ha àpat que no vagi acompanyat d’una bona barra de pà...de fet a casa seriem del rollo La Casera: “sí no hay pan nos vamos”. El “Txema”, forner de “El barrio Sesamo”, era el meu ídol...allà amb la seva samarreta blanca abanderado, el seu gorret blanc i tot ple de de farina. Un heroi. El Javi, marit de la meva germana, al·lucina amb les quantitats que en podem arribar a ingerir en un dinar familiar (també al·lucina en la repartició que fem dels postres, ja que dividim el postre exactament amb la gent que som a

Desprès de la graduació... Enjoy!

" No hay viento favorable para el que no sabe a dónde va " SÉNECA

Un Barça-Maccabi és un dels millors partits de bàsquet que es poden veure a día d'avui. I a día d'ahir també, perquè qui no recorda aquells duels de l'època del Solozabal i l'Epi. Els dos equips actualment estan farcits de grandissims jugadors com per ejemple en Joan Carles Navarro pel bàndol blaugrana o l'ex-NBA Carlos Arroyo pel bàndol de l'equip israelià. Avui, 5 de febrer, a tres quarts de vuit el Palau Blaugrana ha viscut un d'aquests mítics duels i, tot i que el partit no ha estat èpic, els dos equips han lluitat per endur-se la victoria. El Barça ha estat més encertat i finalment s'ha endut el partit. El partit però no ha estat marcat pel joc en si, sino per la condemna que han fet molta gent del públic del conflicte que s'esta vivint entre els israelians i els palestins. Durant el partit diverses vegades s'han ensenyat banderes i sentit crits a favor del poble palestí. El moment àlgit ha estat a la primera meitat quan diverses persones h