Passa al contingut principal

Al canto d'un duro


Durant l'època estiuenca es, com molts d'altres lectors, el moment on hi puc dedicar més temps a la lectura. No tinc entrenaments, no tinc tanta feina de Director Tècnic i fins i tot a la feina es redueix la jornada a la meitat.

Aquest estiu, a part de finalitzar la trilogia del Stieg Larsson (val molt la pena), va a rribar a les meves mans el llibre "Anatomia de un instante" del Javier Cercas. El fil conductor del llibre son els aconteixaments del 23 de febrer de 1981, es a dir, el cop d'estat que durant es va produir durant la presidència de l'Adolfo Suarez (de fet era l'ultim dia del seu mandat perque en aquell Congrès del Diputats s'estava produint el relleu per el Leopoldo Calvo-Sotelo) i que va tenir com a cap més visible el "Teniente Coronel" Tejero. Jo en aquella època no arribava als 3 anys i com podeu compendre no recordo res de res. Em venen algunes imatges al cap però suposo que deuen ser posteriors.

Entenent que suposa un fet capdal de l'història se suposa que hauria d'haver format part de la meva formació durant l'EGB, BUP i COU però com era un fet molt recent els professors mai arribaven i ens deien amb molt poc convenciment "ja us ho mirareu pel vostre compte" (Si, si ara anirem a casa i el primer que farem a l'estiu abans de posar-nos el banyador serà obrir el llibre d'història).

En fi l'unic que volia en aquest post es animar-vos a llegir al llibre i dir-vos que, fills/es meus/ves, el cop d'estat no es una divertida anècdota de la democracia sino que vem estar al canto d'un duro de tornar a estar sota una dictadura militar com la del General Franco.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c...

Los martes al sol

Dimarts 8 de desembre: festa. Quina festa? Dons ni flowers però festa al cap i la fi. Se que al pont se li diu el “Pont de la Constitució” però no se si el 6 o el 8, i això que jo soc un dels nens de la Constitució (1978). A les vuit i mitja ja es veia a més que el dia havia de ser bo. Pocs núvols al cel i poc vent. Em poso un polar sobre el pijama (els pantalons son d’un xandall antic) i cap a comprar el pa. Quan baixo de les escales de casa i del carrer m’agafen ganes de Mundo Deportivo, així que enfilo Verdi cap a baix i me’l compro a un estanc del carrer Valldoreix. Es un estanc curiós ja que fa l’horari que li dona la gana i a més fa un any el van tancar per reformes i segueix igual de vell i atrotinat. De pujada em paro a comprar el pa al forn de sempre. Davant meu hi ha 2 homes que per la manera de parlar tenen pinta de ser cubans. També tenen pinta pel ritme al que demanen les coses. Per demanar 2 barres de pa, 5 minuts. Per decidir-se si “un sumo” o “un Cacao” (deu ser la...

Ho portem dins

Les coses a Catalunya van com van. Son moments durs per moltes families. Els més fàcil es deixar-se vencer però nosaltres, HO PORTEM DINS!