dimecres, de desembre 14, 2011

Good parents

Si un dia veieu que el vostre avió vola per sobre del Llobregat.....es brooooma. Bon video!

Casserres 2011 (i 2)

Primer de tot, i atenent una petició de la Sandra, us poso la foto:

El segon dia, diumenge, era el fort ja que venia la resta de família per dinar i fer un mica de xerinola. Els cosins tot i haver anat a dormir desprès del partit ens vem llevar ben aviat. Uns perquè l’Arlet va decidir que ja n’hi havia prou de dormir, d’altres perquè tenim el despertador biològic espatllat i les set en punt ja teníem els ulls com a plats, i la resta perquè volíem evitar despertar-se pel soroll d’unes olles en mans d’uns inconscients (tiet Lluís i tiet Ramon).
Així dons a les nou ja estaven qui més qui menys força espavilats i esperàvem l’arribada de la tieta Lourdes, el tiet Joaquim, la tieta Dolors, el tiet Lluís, la tieta Carme i el tiet Ramon. Aquesta es va produir cinc minuts més tard i com us podeu imaginar no van entrar a la casa silenciosament, sinó més aviat tot el contrari. Ja només faltaven per arribar la tieta Antònia, l’Aida i el Miquel.
A dos quarts de deu ja els teníem a tots els tiets asseguts a taula esmorzant com uns reis. Pa amb tomàquet, embotits i formatge, a més d’una coca molt bona, per menjar i per beure la cosa va començar forta per ells: cava a punta pala!. Durant el seu primer àpat, si nosaltres el dia anterior l’havíem aprofitat per posar-nos al dia, ells que es veuen més sovint i no els hi calia perquè ja estan al dia de tot, van aprofitar per escoltar “flamenco” (afortunadament amb uns auriculars) i poca cosa més.

Desprès de unes quatre, cinc o sis!!!! ampolletes de cava, va venir el cafetó i el whisky...i aquí es on el Sergi i el Lluís van veure l’oportunitat de, per un cop, intentar guanyar a la tradicional partida de dominó.
Es van muntar partides alternatives per la casa d’altres jocs, com la partida de cartes de personatges famosos de nens que s’estava jugant davant la llar de foc entre la Carla, la Txell, la Lourdes, el Javi i demés gent però tota l’atenció estava al menjador.
El primer joc cau del canto dels més joves que ja es creuen que de veritat poden guanyar. Però quan estaven fent una mica el fatxenda, una jugada magistral dels veterans els fa baixar de cop un altre cop a la terra i els complica molt la victòria. La partida segueix, i els joves es van recuperant. Finalment es hora d’anar a passejar, per tant la partida es dona per finalitzada i salta la sorpresa! El duo Sergi-Lluís s’enduen la victòria!!! Campiooons, campiooons oeoeoeeee! No cal que us expliqui la cara dels vençuts no? Un poema, no se si per la derrota o per les ampolles de cava d’abans, però tot i així , un poema. Sort en tenen que marxem de casa per passejar i no caldrà que durant una estona es trobin amb els seus enemics. Us poso la foto de germanor quan van finalitzar la partida (no es veu molt bé si el que te el tiet Ramon a la mà dreta es un ganivet...).

Som-hi! Anem a passejar, i l'objectiu del passeig: arribar a un arbre gegant que hi ha a les afores de Casserres i estirar les cames abans de dinar.
Quan ja érem de camí cap a l’arbre, rebem la trucada del Miquel dient que ja son allà. Els esperem que vinguin i així ja podrem anar tots plegats a passejar.
Així es, arriben petons i abraçades a tots i reiniciem la passejada tots junts...o no tant junts ja que es formen grupets de família que s’intenten seguir posant al dia. Els grups no son estàtics sinó que es passa d’un grup a l’altre amb facilitat ja que “hi ha tanta roba i tant poc sabó” (moltes coses per explicar i tant poc temps).

La passejada segueix el seu curs fins arribar a l’arbre, i com no podia ser d’una altre manera immortalitzem el moment amb una foto de grup (us l’adjunto):




Un cop fet la foto, toca tornar cap a casa ja que el petits han de començar a dinar i els grans hem de començar a organitzar les taules i demés.
La tornada, com a l’anada, tot i que les cames hi fan la seva, la “sin hueso” es la protagonista indiscutible. Es parla tant de records passats, com quan fèiem els sopars a casa l’avi Pep i l’àvia Tresina, com d’històries de més present, i també s’escolten rialles però ni un segon de silenci, que bé!
A l’una i poc ja som a casa, preparant les taules per encabir-nos a tots. No es fàcil però ho aconseguim. El dinar comença. Plats amunt i avall, família de peu, família asseguda, família parlant, família rient, família jugant amb els petits, però sobretot família junta.



Encara faltaria explicar més coses però prefereixo deixar-ho aquí. Ha estat un cap de setmana genial gràcies a totes i tots. No som una família que ens trobem cada setmana però cada cop que ens trobem sembla que el temps no hagi passat.

Ja estem esperant la propera per tornar-vos a veure (esperem que a casa nostre!!!!)

Petons a tots, FAMÍLIA!!!

PD: Algú em pot dir quant son 12 + 2?

dilluns, de desembre 12, 2011

Casserres 2011 (i 1)

De les diferents teories que em circulen pel cap, n’hi ha una que diu que normalment quan es fa una cosa per primera vegada sempre tens aquella il•lusió d’allò desconegut i el dubte de com anirà tot plegat. De si t’agradarà o no t’agradarà, de si se’t farà llarg o curt, de que si tomba o gira. Però quan ho fas per segona vegada el dubte ja està majoritàriament esvaït i si ho fas, si pots, es perquè ens tens ganes (o moltes ganes) de fer-ho.
Doncs bé, aquest cap de setmana passat, amb el dubtes esvaïts de la primera trobada de l’any passat, la família Nache gairebé al complert ens vem tornar a reunir dins d’una casa, la “Casserres house”. He fet el petit apunt de gairebé al complert perquè aquest cop no vem poder contar amb la Clara, la Mònica i el Xavier per motius laborals però si que hi van ser aquest cop la tieta Antònia, el Miquel i l’Aïda que l’any passat no van poder-ne gaudir.
El gruix de la família vem arribar dissabte matí. Allà, instal•lats de feia uns dies, ja ens esperaven la tieta Anna, la Maria del Mar, el Sergi i sobretot l’Arlet, que amb el temps que no ens havíem vist s’ha convertit amb una nena preciosa amb una cara de “bitxu” que fa por. Us poso una foto perquè ho comproveu vosaltres mateixos.
Els primers en arribar van ser la Txell, el Lluís i la Marta. No hi era però m’imagino que petons i abraçades a dojo. Tot seguit i sense donar-los temps per deixar les bosses, la segona unitat ja érem allà, i clar, més petons i abraçades. La Lourdes, el Javi, la Laura, la Carla, el Marc i un servidor vem trigar ben poc a deixar les bosses i a començar a xerrar per saber com ens havien anat a tots les coses aquell any que no ens havíem vist.
Mentre ens anàvem posant al dia, i alguns de tant en tant visitaven la Biblioteca (usease l’indret per anar donar 4 caladetes al pitillo) el primer dinar ja estava en marxa. Els primers, com ha de ser, les tres joies de la corona: l’Arlet, la Carla i el Marc. I desprès, els grans amb un dels menús que més agrada a tothom: macarrons i carn arrebossada.
El dinar com us podeu imaginar es va allargar. Hi van haber anades i vingudes, com la del Sergi que ens va dir que havia anat a vigilar l’Arlet mentre dormia però que la cara que feia deia més aviat que en realitat havia estat l’Arlet qui l’havia vigilat a ell. En aquest dinar vem saber que el Lluïs serà un fantàstic enòleg o que la Maria del Mar ens convida a assistir a un curs de massatge “Californiano” que té pinta de ser HOT, HOT, HOT.
Un cop acabades les becaines del peques, o no tant peques, i desprès de fer la porra pel Madrid-Barça que veuríem desprès tots plegats, va arribar l’hora d’anar a donar un vol i comprar provisions pel partit.
Durant el passeig, amb un fred que deu ni do, van arribar la Sandra i el Carles. Abraçades i petons per tots i som-hi, anem cap a casa que encara hi ha feia a fer i els més culers a les deu en punt desapareixeran amb el seu carro de cavalls per endinsar-se en el partit.
Una de les feines era preparar les grades i moure la televisió. I quan érem dalt acabant d’enllestir-ho, moment divertit. En el “tocadiscos” que tenen, la Mar comença a posar alguns “temazos” d’una altre època. Que si la cançons de la Trinca, que si cançons dels dibuixos que van marcar la nostre infància...els “viejos lobos de mar” i els no tant “viejos” que ens agrupàvem allà vem començar a ballar una mica, sent sincer més malament que bé però “por ilusión, por ganas, por la sonrisa permanente” ens vem merèixer “seguir en la Academia”.

Desprès del desgast provocat per la moguda desmesurada del ”esqueleto” l’única opció era anar a recuperar forces baixant al pis de baix per sopar. I quin sopar! Pa amb tomàquet, embotit boníssim que van dur la Sandra i el Carles, un parell de truites de patata i una de verdures que va fer la tieta per llepar-se els dits i sobretot una companyia immillorable.
Collons que son les 22:00, tothom a dalt que comença el partit. Sense temps ni d’obrir la primera pipa i donar el primer glop a la cervesa 1-0...mal parits. Comencem perdent i el que es pitjor la meva porra a prendre pel sac, la meva i la de 3 o 4 més. Sort que desprès gràcies a 3 gols molt celebrats i que van pegar més d’un “susto” a algun petit es va acabar remuntant. Al final 3-1 (tens raó bonica, 1-3), la porra compartida per la Txell i la tieta Anna, i a dormit tothom que demà serà un altre dia.

Demà segueixo, ok? No m’abandoneu ehhh! Que demà arriba més gent i passen més coses!!!

Muak muak muak!!


dijous, de desembre 01, 2011

Ho portem dins

Les coses a Catalunya van com van. Son moments durs per moltes families. Els més fàcil es deixar-se vencer però nosaltres, HO PORTEM DINS!