Casserres 2011 (i 1)

De les diferents teories que em circulen pel cap, n’hi ha una que diu que normalment quan es fa una cosa per primera vegada sempre tens aquella il•lusió d’allò desconegut i el dubte de com anirà tot plegat. De si t’agradarà o no t’agradarà, de si se’t farà llarg o curt, de que si tomba o gira. Però quan ho fas per segona vegada el dubte ja està majoritàriament esvaït i si ho fas, si pots, es perquè ens tens ganes (o moltes ganes) de fer-ho.

Doncs bé, aquest cap de setmana passat, amb el dubtes esvaïts de la primera trobada de l’any passat, la família Nache gairebé al complert ens vem tornar a reunir dins d’una casa, la “Casserres house”. He fet el petit apunt de gairebé al complert perquè aquest cop no vem poder contar amb la Clara, la Mònica i el Xavier per motius laborals però si que hi van ser aquest cop la tieta Antònia, el Miquel i l’Aïda que l’any passat no van poder-ne gaudir.

El gruix de la família vem arribar dissabte matí. Allà, instal•lats de feia uns dies, ja ens esperaven la tieta Anna, la Maria del Mar, el Sergi i sobretot l’Arlet, que amb el temps que no ens havíem vist s’ha convertit amb una nena preciosa amb una cara de “bitxu” que fa por. Us poso una foto perquè ho comproveu vosaltres mateixos.

Els primers en arribar van ser la Txell, el Lluís i la Marta. No hi era però m’imagino que petons i abraçades a dojo. Tot seguit i sense donar-los temps per deixar les bosses, la segona unitat ja érem allà, i clar, més petons i abraçades. La Lourdes, el Javi, la Laura, la Carla, el Marc i un servidor vem trigar ben poc a deixar les bosses i a començar a xerrar per saber com ens havien anat a tots les coses aquell any que no ens havíem vist.

Mentre ens anàvem posant al dia, i alguns de tant en tant visitaven la Biblioteca (usease l’indret per anar donar 4 caladetes al pitillo) el primer dinar ja estava en marxa. Els primers, com ha de ser, les tres joies de la corona: l’Arlet, la Carla i el Marc. I desprès, els grans amb un dels menús que més agrada a tothom: macarrons i carn arrebossada.

El dinar com us podeu imaginar es va allargar. Hi van haber anades i vingudes, com la del Sergi que ens va dir que havia anat a vigilar l’Arlet mentre dormia però que la cara que feia deia més aviat que en realitat havia estat l’Arlet qui l’havia vigilat a ell. En aquest dinar vem saber que el Lluïs serà un fantàstic enòleg o que la Maria del Mar ens convida a assistir a un curs de massatge “Californiano” que té pinta de ser HOT, HOT, HOT.

Un cop acabades les becaines del peques, o no tant peques, i desprès de fer la porra pel Madrid-Barça que veuríem desprès tots plegats, va arribar l’hora d’anar a donar un vol i comprar provisions pel partit.

Durant el passeig, amb un fred que deu ni do, van arribar la Sandra i el Carles. Abraçades i petons per tots i som-hi, anem cap a casa que encara hi ha feia a fer i els més culers a les deu en punt desapareixeran amb el seu carro de cavalls per endinsar-se en el partit.

Una de les feines era preparar les grades i moure la televisió. I quan érem dalt acabant d’enllestir-ho, moment divertit. En el “tocadiscos” que tenen, la Mar comença a posar alguns “temazos” d’una altre època. Que si la cançons de la Trinca, que si cançons dels dibuixos que van marcar la nostre infància...els “viejos lobos de mar” i els no tant “viejos” que ens agrupàvem allà vem començar a ballar una mica, sent sincer més malament que bé però “por ilusión, por ganas, por la sonrisa permanente” ens vem merèixer “seguir en la Academia”.

Desprès del desgast provocat per la moguda desmesurada del ”esqueleto” l’única opció era anar a recuperar forces baixant al pis de baix per sopar. I quin sopar! Pa amb tomàquet, embotit boníssim que van dur la Sandra i el Carles, un parell de truites de patata i una de verdures que va fer la tieta per llepar-se els dits i sobretot una companyia immillorable.

Collons que son les 22:00, tothom a dalt que comença el partit. Sense temps ni d’obrir la primera pipa i donar el primer glop a la cervesa 1-0...mal parits. Comencem perdent i el que es pitjor la meva porra a prendre pel sac, la meva i la de 3 o 4 més. Sort que desprès gràcies a 3 gols molt celebrats i que van pegar més d’un “susto” a algun petit es va acabar remuntant. Al final 3-1 (tens raó bonica, 1-3), la porra compartida per la Txell i la tieta Anna, i a dormit tothom que demà serà un altre dia.

Demà segueixo, ok? No m’abandoneu ehhh! Que demà arriba més gent i passen més coses!!!

Muak muak muak!!