Una de les frases que recordo que em deia més cops el meu pare quan jo era petit és “es que no li dones cap valor a les coses”. La frase me la deia quan feia malbé per ser poc curós alguna joguina o alguna altre cosa. En aquell moment suposo, perquè no me’n recordo, que jo no li devia donar més importància a la frase i em devia quedar més amb el fet que m’estigués renyant. La frase venia d’una persona, el meu pare, que les havia passat molt putes de petit a casa seva i que, al contrari que nosaltres, no havia pogut demanar/tenir/gaudir de tantes joguines, bicicletes, consoles o d’altres coses com nosaltres. La preocupació que tenien anava més enllà i era com podien tenir una plat a taula a cada àpat. I lluitaven i tornaven a lluitar per un futur millor.
Aquesta situació, no ha estat exclusiva de casa meva, i la societat es l’evolució que ha seguit. Una millora abismal en les comoditats alhora de viure que han portat als fills a viure molt millor que els pares. A tenir de tot o gairebé tot, sempre i a tothora, i el que es encara pitjor, sense esforç.
Doncs bé sembla que aquesta situació de tenir-ho tot, té, si no canvien molt les coses, els dies comptats o sense comptats, ja no té dies. La crisi gairebé global del planeta, i més particularment d’Espanya i Catalunya, està provocant que la situació de benestar en la que vivíem s’estigui fonent i que ja fa un temps anem desfent el camí que semblava que fos infinit.
Les persones, producte d’aquesta crisi, estem perdent la feina i el pitjor de tot es que no se li veu final. Les empreses tanquen, les administracions s’aprimen i no ens en sortim. Potser estem buscant solucions a una cosa que no en té. Potser es el camí que hem d’agafar a partir d’ara. Potser hem de tornar als orígens. Potser ja ens anirà bé...ens obligarà a donar el valor a les coses com deia el meu pare i educar-nos a tornar a lluitar, i no rendir-nos mai.
Comentaris