Què us puc explicar...

Un dels viatges que recordo amb més "carinyo" és el que vaig fer, fa tres o quatre anys, amb els meus amics a Berlín i el qual vaig explicar en aquest bloc. Crec que el títol era "Un Sant Joan a Berlín" i el vaig dividir en uns quants capítols. Durant els dies que varem passar allà, van passar dues coses que aquests dies he recordat i que penso que son si més no sorprenents. La primera va passar crec que el segon dia, on al matí, de camí cap al metro, varem veure una bicicleta en perfecte estat sense lligar i sinó recordo malament tirada a terra. Nosaltres en un acte de generositat la varem posar de peu, li varem posar el cavallet i varem seguir el nostre camí. Desprès de voltar tot el dia, quan varem tornar cap a l'hotel per dutxar-nos, i desfent el camí que havíem fet al matí. La bicicleta encara estava allà intacte, ningú l'havia tornat a tirar, ningú li havia pispat una roda o tret el manillar, ningú se l'havia endut cap a casa fent-se la seva. La se

A l'espera de poder-vos explicar com va la mitja marató de Sant Cugat, tinc ganes de parlar-vos del que en podriem anomenar política. Dic podriem anomenar perquè no ho tinc gaire clar. A casa de petit, tret de dies contats on no hi havia més remei que parlar-ne, no era un tema principal de les nostres converses. El motiu, en part, es que aquest sempre ha estat un tema recorrent de la majoria de les families a la sobretaula, i a la meva de sobretaula en fem ben poca. Ara bé, d'uns anys ençà, la cosa ha canviat força i, potser empesos, sobretot els meus pares, pel meu interès sobre la materia, les converses entre nosaltres han anat en augment. Anem un per un: La mare, crec, es un clar reflex del que li ha passat a molts catalans. Un cop acabada la dictadura, va veure en l'honorable Jordi Pujol a la persona que volia que portès els destins del catalans i durant tots aquells anys de "pujolisme" es va lliurar sense condicions a aquell home menut i amb pinta de bona per

Els que em coneixeu en major mesura i els que aneu seguint aquest bloc en menor, sabreu que durant molts anys hi vaig dedicar molt de temps a jugar a bàsquet (un dia hi dedicaré una entrada al blog). Un cop vaig donar per finalitzada la meva poc exitosa carrera vaig decidir que no podia abandonar l'esport de cap de les maneres, primer per un tema físic i segon per un tema de cap. El primer any, o millor dir temporada (setembre-juny), el gimnàs va er l'opció que vaig escollir. els dilluns, dimecres i divendres em llevaba a les 6:30 a.m. i a les 7:00 ja era sobre la bicicleta fent l'escalfament. Feia una horeta ben bona i cap a les 8:15 a.m. ja estava a punt per anar a la feina. No cal dir que pels meus amics era una bojeria estar per aquelles hores al carrer, però a mi era el més natural ja que a casa sempre hem estat d'estar ben dora en peu. El segon any la meva vida va donar un bon tomb, a nivell esportiu i sobretot a nivell personal. Cap el mes de novembre vaig tenir

Desprès d'uns dies força atrafegats, ahir, finalment, vaig poder veure l'entrega de la medalla d'Or del Parlament de Catalunya a l'entrenador del Barça de futbol, Sr. Josep Guardiola. No cal dir que l'entrega de la medalla em sembla del tot merescuda desprès de tots els títols que ha guanyat i de l'imatge que ha donat de Catalunya cap en dins i de Catalunya cap enfora ha estat inmilloralbe.  Primer vaig veure el discurs de la Mònica Terribes. La directora de Televisió de Catalunya em sembla, vist desde fora, una profesional exel·lent que està conduint una televisió de la qual me'n sento molt orgullòs com a català. El discurs es més de repàs de l'història del Pep en el món del futbol però amb un estil propi que em va agradar. Us l'adjunto: Desprès vaig veure el del propi Pep. El discurs per mi va ser inspirador de principi a fi, quan diu coses com que s'estima i que sent passió per la seva feina o quan ens fa una "arenga" als catalans p

Això d’escriure es com anar amb bicicleta. Desprès d’un temps sense pujar-hi al principi costa mantenir l’equilibri, i quan fas les primeres pedalades costa anar recte cap a l'objecitu. Això si desprès d’uns minuts la cosa s’estabilitza, ja no penses en la "nata" que et pots pegar i frueixes del recorregut. Això es el que tinc ganes de fer ara, agafar la bici de nou i explicar-vos el nou recorregut. La primera passejada desprès retorn comença ara...deixeu-me una mica d'espai no sigui que faci mal a algú...som-hi! Fa dos mesos que vaig rebre, a mitja tarda, una trucada important. En el meu cas diria que potser va una mica més enllà que important i s’apropa més a importantíssima...espera un moment, potser la paraula no és important...si, prefereixo utilitzar il•lusionant. A l’altre banda de l’aparell hi havia una persona important (ell si que és important) que m’ofereix participar en un projecte en el que ja feia temps que tenia ganes de ser-hi. Bàsicament consisteix a