divendres, de setembre 30, 2011

El canvi està en nosaltres

Un dels viatges que recordo amb més "carinyo" és el que vaig fer, fa tres o quatre anys, amb els meus amics a Berlín i el qual vaig explicar en aquest bloc. Crec que el títol era "Un Sant Joan a Berlín" i el vaig dividir en uns quants capítols.
Durant els dies que varem passar allà, van passar dues coses que aquests dies he recordat i que penso que son si més no sorprenents.
La primera va passar crec que el segon dia, on al matí, de camí cap al metro, varem veure una bicicleta en perfecte estat sense lligar i sinó recordo malament tirada a terra. Nosaltres en un acte de generositat la varem posar de peu, li varem posar el cavallet i varem seguir el nostre camí. Desprès de voltar tot el dia, quan varem tornar cap a l'hotel per dutxar-nos, i desfent el camí que havíem fet al matí. La bicicleta encara estava allà intacte, ningú l'havia tornat a tirar, ningú li havia pispat una roda o tret el manillar, ningú se l'havia endut cap a casa fent-se la seva.
La segona va passar al metro. Només entrar t'esperes trobar-te un espai similar al del metro de Barcelona, no? No penses que un metro d'una ciutat pugui ser gaire diferent al d'una altra. Doncs bé aquell metro si que era diferent, ja que per entrar-hi no havies de passar cap barrera, per accedir a l'andana aparentment no era d'obligat compliment passar per caixa, i dic aparentment perquè moralment si que ho era i la gent ho respectava.
Us imagineu aquests dos exemples a la ciutat de Barcelona? On i com estaria la bicicleta? Sense barreres, quanta gent pagaria al metro de Barcelona? Si, ja se el que es diu: "es que som cultures diferents", però potser per això mateix a nosaltres les coses ens van com ens van. Ens falten alguns valors que marquen la diferència avui en dia i hi hem de posar remeï. Pareu-vos a pensar que si potser no tenim uns millors transports, sanitat i demés no es per les retallades i si pel mal us que hi donem els altres.
Si, Sr. Mas, tenim feina.

dijous, de setembre 29, 2011

Política a casa

A l'espera de poder-vos explicar com va la mitja marató de Sant Cugat, tinc ganes de parlar-vos del que en podriem anomenar política. Dic podriem anomenar perquè no ho tinc gaire clar.
A casa de petit, tret de dies contats on no hi havia més remei que parlar-ne, no era un tema principal de les nostres converses. El motiu, en part, es que aquest sempre ha estat un tema recorrent de la majoria de les families a la sobretaula, i a la meva de sobretaula en fem ben poca. Ara bé, d'uns anys ençà, la cosa ha canviat força i, potser empesos, sobretot els meus pares, pel meu interès sobre la materia, les converses entre nosaltres han anat en augment. Anem un per un:
La mare, crec, es un clar reflex del que li ha passat a molts catalans. Un cop acabada la dictadura, va veure en l'honorable Jordi Pujol a la persona que volia que portès els destins del catalans i durant tots aquells anys de "pujolisme" es va lliurar sense condicions a aquell home menut i amb pinta de bona persona. Amb la caiguda dels convergents del poder, l'ascenció dels socialistes i la situació política a Espanya va anar deixant veure un sentiment d'independentisme que jo desconeixia. La situació ara mateix es que no en vol saber res d'Espanya ni dels espanyols i ho manifesta sempre que pot a les manifestacions, tant a les més tradicionals com a les més esporàdiques.
El pare és, o era, més moderat. Fill d'un home andalús que s'havia integrat a Catalunya i que parlava perfectament el català, la seva relació amb el pujolisme es semblant al de la mare. Desprès però no havia anat tant enllà, i ha estat ultimament on també sembla que el sentiment independentista ha anat creixent motivat per les injusticies que creu que Catalunya ha estat i està patint.
Pel que fa a la meva germana, la veritat es que no en tinc informació. N'hem parlat ven poc de tot plegat, potser perquè quan a casa n'hem parlat més, ella no hi era. Evidentment com a germà intueixo alguna cosa però del que no saps millor no parlar-ne.
I arriba el meu torn. Podriem dir que històricament he navegat força pel tema i no he tingut gaire clar cap a on tirar. La cosa va canviar fa un parell o tres d'anys quan vaig començar a llegir i a informar-me millor de les coses. Una mica d'història, les memòries d'algú i escoltar a la gent del meu voltant i de no tant el meu voltant. També llegir diaris, veure i torno a repetir, escoltar. Puc dir que ara ho tinc força clar: crec que pel bé de tots no podem continuar plegats perquè no ens entenem. Només cal fixar-si nua mica i sobretot, escoltar.

Us deixo un link força interessant:


http://vimeo.com/25245089 versió subtitulada en Català



http://vimeo.com/24052492 versió original



dilluns, de setembre 19, 2011

El com va començar tot plegat

Els que em coneixeu en major mesura i els que aneu seguint aquest bloc en menor, sabreu que durant molts anys hi vaig dedicar molt de temps a jugar a bàsquet (un dia hi dedicaré una entrada al blog). Un cop vaig donar per finalitzada la meva poc exitosa carrera vaig decidir que no podia abandonar l'esport de cap de les maneres, primer per un tema físic i segon per un tema de cap.
El primer any, o millor dir temporada (setembre-juny), el gimnàs va er l'opció que vaig escollir. els dilluns, dimecres i divendres em llevaba a les 6:30 a.m. i a les 7:00 ja era sobre la bicicleta fent l'escalfament. Feia una horeta ben bona i cap a les 8:15 a.m. ja estava a punt per anar a la feina. No cal dir que pels meus amics era una bojeria estar per aquelles hores al carrer, però a mi era el més natural ja que a casa sempre hem estat d'estar ben dora en peu.
El segon any la meva vida va donar un bon tomb, a nivell esportiu i sobretot a nivell personal. Cap el mes de novembre vaig tenir una intervenció quirurjica que em va demanar repòs durant un trimestre i just desprès vaig conèixer a L. Les dues coses, però sobretot la segona, em van fer replantejar l'història del gimnàs. No tenia ganes de sortir tant dora de casa, així que vaig decidir donar-me de baixa i buscar una alternativa que em permetès fer tot el que tenia ganes de fer.
L'opció, desprès d'un temps d'inactivitat,  va ser començar a correr amb una major regularitat. Fins aquell moment ja havia anat a correr força però ho limitava més a èpoques en concret i a moments on em venia de gust. El anar apuntant-me a curses esperava que em donès la motivació per posar-me les malles i les bambes i fer aquella horeta que tant bé per estar en pau amb mi mateix.
Així va ser com l'any passat em vaig apuntar per aquest ordre a la cursa de la Mercè, a la mitja marató de Sant Cugat, a la cursa dels Nassos, a la mitja marató de Barcelona i a la cursa del bombers. Apuntar-me a aquestes curses em va permetre sobretot, i com deia abans, fer sortides amb molta regularitat. Les curses per mi era com la pastanaga dels gossos que fan curses als canodroms.
Desde la cursa dels bombers, cap a l'abril-maig d'aquest any, i degut al trasllat de casa i a la nova feina basquebolística que tinc la cosa havia anat degenerant. Seguia sortint però no havia trobat la regularitat dels curs passat, i es per això que fa un parell de dies he decidit apuntar-me de nou a la mitja marató de Sant Cugat. Es el diumenge 2 d'octubre i la distància 21 kilómetres i 97 metres pel meu poble que l'any passat se'm van fer molt durs.
El repte, es cert que, amb la poca preparació que porto sembla una mica agosarat però com no se si qui va dir "a grandes males, grandes soluciones". 
Tinc ganes d'explicar-vos com va tot plegat, no marxeu gaire lluny.

dimarts, de setembre 13, 2011

Futur president

Desprès d'uns dies força atrafegats, ahir, finalment, vaig poder veure l'entrega de la medalla d'Or del Parlament de Catalunya a l'entrenador del Barça de futbol, Sr. Josep Guardiola.
No cal dir que l'entrega de la medalla em sembla del tot merescuda desprès de tots els títols que ha guanyat i de l'imatge que ha donat de Catalunya cap en dins i de Catalunya cap enfora ha estat inmilloralbe. 
Primer vaig veure el discurs de la Mònica Terribes. La directora de Televisió de Catalunya em sembla, vist desde fora, una profesional exel·lent que està conduint una televisió de la qual me'n sento molt orgullòs com a català. El discurs es més de repàs de l'història del Pep en el món del futbol però amb un estil propi que em va agradar. Us l'adjunto:

Desprès vaig veure el del propi Pep. El discurs per mi va ser inspirador de principi a fi, quan diu coses com que s'estima i que sent passió per la seva feina o quan ens fa una "arenga" als catalans per tirar el pais endavant. Us l'adjunto també:


 
Que us ha semblat?

Diuen que molts volen que sigui el proper president de la Generalitat...jo amb el que hi ha ara hi confio.

dilluns, de setembre 12, 2011

I si hi torno?

Això d’escriure es com anar amb bicicleta. Desprès d’un temps sense pujar-hi al principi costa mantenir l’equilibri, i quan fas les primeres pedalades costa anar recte cap a l'objecitu. Això si desprès d’uns minuts la cosa s’estabilitza, ja no penses en la "nata" que et pots pegar i frueixes del recorregut. Això es el que tinc ganes de fer ara, agafar la bici de nou i explicar-vos el nou recorregut.
La primera passejada desprès retorn comença ara...deixeu-me una mica d'espai no sigui que faci mal a algú...som-hi!
Fa dos mesos que vaig rebre, a mitja tarda, una trucada important. En el meu cas diria que potser va una mica més enllà que important i s’apropa més a importantíssima...espera un moment, potser la paraula no és important...si, prefereixo utilitzar il•lusionant.
A l’altre banda de l’aparell hi havia una persona important (ell si que és important) que m’ofereix participar en un projecte en el que ja feia temps que tenia ganes de ser-hi. Bàsicament consisteix a entrar en una de les entitats esportives més grans del món i ajudar a aconseguir un petit o gran objectiu, depen amb quins ulls es miri.
Quan t’arriba una cosa així no t’hi has de pensar gaire i has de donar el “si quiero”, no sigui cas que s’ho repensin i et deixin palplantat a l’altar. 
Els dies següents van ser de nervis per veure com pots encabir-ho tot plegat dins la teva vida. Jo, jugo amb avantatge, ja què la dona que m’estimo fa les parets de la meva més grans i em dona (com sempre) tot el seu suport, no només moral sinó de tots els suport que es poden imaginar.
Ara fa un parell de setmanes que he començat i com m’imaginava han estat intenses de treball. I segur que encara ho seran més. De moment he anat recollint sensacions...de moment totes bones. I tinc ganes d'anar-vos-ho explicant de tant en tant, que us sembla? 
Ufff es el primer dia de tornar a agafar la bici i amb 5 minuts ja estic cansat, merda de cames. Millor parar. Veurem si puc agafar la bicicleta més sovint que sinó el pensament se’m rovella i em costa més escriure.