dimarts, de febrer 23, 2010

From Russia with love

Desprès de les males sensacions de la setmana passada tots teníem al cap que al partit d’ahir el volíem gaudir (es veu que la paraula disfrutar en català no existeix). No era tant un tema tant de resultat, que també, sinó de jugar un bon bàsquet i deixar estar altres coses. A més l’altre equip a priori ens donava bones vibracions: molts ex-jugadors del SAFA Claror, relativament joves i de nivell tècnic i tàctic alt.
A l’hora de començar el partit ja hi érem tots menys la baixa confirmada del MVP Valero, que aquella hora estava gaudint d’un sopar “romanticon” amb la seva dona, la Inés, que feia anys (Valero vas sucar? Vas fer guarreridas españolas???).
Dons bé, ens disposàvem a començar quan “primera en la frente”. Si la setmana anterior havíem dit que no volíem tornar a veure l’àrbitre rus ni en pintura dons toma geroma pastilla de goma...com va dir el Ferran “no vols caldo, dos tasses” (=”no vols rus, toma rus”).
A les 22:30 en punt començava el partit i la veritat es que no va començar gaire bé. La seva defensa zonal (si, per variar, aquests també ens en van fer) ens feia mal i en defensa érem incapaços de tapar els seus llançaments exteriors. Al final del primer quart ja anàvem força avall en el marcador.
Al segon quart, tot i millorar el nostre joc, el resultat seguia sent força dolent. Vem millorar una mica en defensa i en atac vem estar un pèl més encertats, però ells s’aprofitaven sobretot de les nostres pèrdues de pilota per fer bàsquets massa fàcils. A la mitja part 10 avall.
El minut de descans de la mitja part el vem aprofitar per motivar-nos una mica i veure que els rivals no eren tant bons i que amb una mica més de defensa podíem donar la volta al marcador.
I així va ser. L’inici del 3er quart crec que va ser la millor estona de bàsquet que hem jugat durant aquests mesos. Es veritat que se li va sumar un encert molt alt i que potser lluïa més però la realitat es que no només varem eixugar els 10 punts de desavantatge sinó que ens varem posar per davant amb un bàsquet molt ràpid i vistós.
La cosa pintava bé per l’últim quart. Ens veiem capaços de guanyar i jugant bé. Però llavors es on no varem estar gaire encertats i els rivals ho van aprofitar molt bé per posar-se un altre cop davant. A partir d’aquí ells van jugar millor les cartes ajudats pel rus que ens xiulava el menor contacte i que els feia anar a la línia de tirs lliures cada viatge. Al final derrota però amb unes sensacions molt i molt bones.

Nois, felicitats a tots pel partit d’ahir!! La setmana vinent el bon joc segur que ve acompanyat de una victòria. Som-hi!!

Bar Llumí 2-4

dijous, de febrer 18, 2010

ONE MOMENT IN TIME

L'any 1988, entre el 17 de setembre i el 2 d'octubre, es van celebrar les XXIV olimpíades a Seul, Corea de Sud. I van haver moltes fets importants i molts records batuts durant aquelles olimpíade,s però potser el que tots més recordem es el positiu del Ben Johnson desprès de pulveritzar el record del món dels 100 metres, no?.
Dons bé per l'Album Olímpic d'aquell estiu l'Albert Hammond i el John Bettis van composar la cançó "One moment in time". L'escollida per cantar-la va ser la Whitney Houston, un troç de cantant que fa relativament poc va tenir problemes amb les drogues i que ara sembla que vol tornar a ser la que era: una cantant genial.
M'agrada perquè la canço parla de superació, d'il·lusió, d'ambició,...hem de seguir lluitant i intentar treure el millor de nosaltres perquè el nostre moment està per arribar, i arribarà.

Us poso la lletra: 

Each day I live

I want to be
A day to give
The best of me
I'm only one
But not alone
My finest day
Is yet unknown


I broke my heart
Fought every gain
To taste the sweet
I face the pain
I rise and fall
Yet through it all
This much remains


I want one moment in time
When I'm more than I thought I could be
When all of my dreams are a heartbeat away
And the answers are all up to me
Give me one moment in time
When I'm racing with destiny
Then in that one moment of time
I will feel
I will feel eternity

I've lived to be
The very best
I want it all
No time for less
I've laid the plans
Now lay the chance
Here in my hands


Give me one moment in time
When I'm more than I thought I could be
When all of my dreams are a heartbeat away
And the answers are all up to me
Give me one moment in time
When I'm racing with destiny
Then in that one moment of time


I will feel
I will feel eternity

You're a winner for a lifetime
If you seize that one moment in time
Make it shine


Give me one moment in time
When I'm more than I thought I could be
When all of my dreams are a heartbeat away
And the answers are all up to me
Give me one moment in time
When I'm racing with destiny
Then in that one moment of time


I will be
I will be
I will be free
I will be
I will be free

I un video del YouTube:



Espero que us agradi....el nostre moment sempre està per arribar!!

dimarts, de febrer 16, 2010

Els Llumins a Vietnam

Era dur. Havia estat un dia fosc i humit, d’aquells que quan estàvem a Barcelona et donaven ganes de no aixecar-te del llit. La pluja no havia parat de caure des del migdia i semblava que la nit, a la qual ja entràvem, no havia de ser millor.

A les 9:00 PM a la trinxera, esperant per fer l’atac, només érem sis. La resta els teníem tots controlats: el Javi feia uns dies que l’havíem perdut trepitjant una mina que li havia destrossat el peu, el Quique el teníem fent negociacions amb els francesos per saber si aquest cop si ens donarien un cop de mà, i el Xavi i el Bruno estaven fent una volta de reconeixement. Per tant, i de moment, tot estava en mans del Ferran, el Dani, el Sergi, el Joan, el Lluís i el que escriu.

La tensió a la trinxera deu minuts de l’inici de la batalla es palpava. El Dani s’intentava tranquilitzar fumant-se l’última cigarreta que li quedava mentre mirava una foto de la Mar del dia del seu casament, el Ferran escrivia les últimes línies d’una carta adreçada a la seva dona, la Marta, on li deia que l’estimava i que tornaria a casa fos com fos. El Joan i el Lluís, mentre jugaven a les cartes, parlaven de l’empresa que muntarien tots dos si sortien d’aquesta. I el Sergi i un servidor ofegàvem les nostres penes donant-li un traguet de whisky a la “petaqueta” forrada de pell que m’havia regalat la meva xicota abans de marxar.

A les 9:10 ens van arribar males noticies. El Bruno tornava de la seva sortida de reconeixement i ens deia que els soviètics (l’àrbitre) s’havien aliat als nostres rivals i que els hi subministraven armament i homes. No haviem començat encara i les coses començaven a pintar malament.

A les 9:15 PM, hora de l’inici de la batalla, la majoria d’ integrants d’aquell grup pensàvem que allò seria  dur però que ho treuriem endavant. Mentre escalfavem i mirant amb els binocles havíem vist que ells eren pocs però força alts, per tant ho teníem clar, segurament aquella colla de fills de mala mare es defensarien en zona i nosaltres haviem d'intentar atacar ràpid.

Així va ser quan al cap de 5 minuts estàvem en plena lluita. Nosaltres ho intentavem i ells es defensaven en zona amb tota mena de cops de colze, empentes, trepitjades. I no només això, sinó que utilitzaven la paraula per escalfar-nos donant records per les nostres mares. I per aquí si que no passàvem.

Faltaven 3 minuts per finalitzar el segon quart, quan un dels del Viet Cong, va voler etzibar un cop de colze al nas al nostre MVP. Sort que, àgil com sempre, el va poder esquivar perquè sinó estaríem parlant de la nova Belen Esteban.

La resposta del Lluis, que ja en tenia els collons plens, no es va fer esperar i amb una tècnica absolutament innovadora que havia après a la seva estada al Japó i que consistia en posar-se uns “dodotis” i donar empentes a l’altre per treure’l del tatami (ara no recordo el nom jejeje), va tumbar al nº 12 contrari. No cal dir que als soviètics no els hi va agradar gens i amb una jugada sospitosa ens van deixar el nostre MVP fora de combat (descualificant). Per tant amb mitja part per jugar encara, perdíem a una peça important. Sort que va arribar el Xavi de la seva volta de reconeixement per les Rondes (que estaven colapsades) i es va incorporar. Per tant seguiríem sent 7 a la segona part per lluitar contra aquelles bèsties.

A la segona part, desprès d’un inici esperançador tot va seguir “por los mismos derroteros”. Nosaltres ho intentàvem tot utilitzant el millor que podíem les nostres armes i ells seguien donant-nos estopa, sobretot el Gerard Depardieu, amb el beneplàcit dels soviètics. Era descoratjador.

Passada menys d’una hora des de l’inici (té collons la cosa) ja havíem perdut la batalla i tornàvem cap a la trinxera capcots. El regust de boca era dolent perquè teníem la sensació de que ens havien pres el pèl de l’inici a la fi.

En fi, suposo que hem de pensar que es una cosa que no podem controlar i que a la segona volta quan juguem contra ells hem d’anar més ben preparats. Qui porta els cascs perquè no ens rebentin la totxa?

Us faig una proposta de nou equipatge:














Bar Llumí 2-3

Apa, bona setmana Llumins, seguidores i seguidors. El setmana vinent ens toca el preciòs horari de dilluns a les 22:30!!!  

dijous, de febrer 11, 2010

Els llumins tornen a il•luminar

Se que esteu tots pensant: "nen deixa ja d'escriure de nadaletes, d'esquiadetes, firetes i altres colllonadetes, i centra't d'una p... vegada en escriure sobre els Llumins, que ens tens abandonats".

Es cert, des d'abans del Nadal molts de vosaltres no teniu cap noticia de l'equip. Potser alguns heu pogut anar seguint-nos per la pàgina de la competició http://totbasquet.playoffinformatica.com/  , però pels resultats que hem anat fent espero que no. Així que crec que el primer que he de fer es posar-vos en situació.

Us havia deixa't quan encara ens quedava un partit de la primera fase i ens jugàvem el liderat contra l'equip Mòbilgirgi, un equip que basa el seu joc en un tio que havia jugat fa alguns anys a l'ACB. El susodicho es diu Marvin Alexander (El Valero el va re-batejar com a Winston...Winston Bogarde???) i és una autèntica bèstia parda...més bèstia que el nostre Lluís i també més parda (es negre com el carbó).

El partit el van guanyar ells, i tot i que al final vem maquillar el resultat, la derrota va ser clara. En Marvin-Winston ens va donar pel cul a tots...i ja sabem tots del tamany que la tenen aquests negres. Es igual, no vem quedar primers però en el nostre any de debut una tercera posició no estava gens malament, i a més teníem sopar d’equip, per tant a la una de la matinada cap de nosaltres recordava com havíem quedat (crec que recordar que algú al Almo2bar va brindar per la victòria...jejeje l’alcohol).

El Nadal ens havia de servir per recuperar les forces perdudes en totes aquelles batalles. Però no ens podíem dormir perquè en quatre dies començava la segona fase, la Champions League del Tot Basquet.

Acabo de dir que no ens podiem dormir? Dons i tant si ens vem dormir. Jugadors bàsics en els nostres esquemes, com el nostre MVP, és van presentar desprès de festes amb algun quilet de més (1 segons ell, i 10 segons la resta) i els altres encara teníem al cap la última farra a l’Almo2bar. Així dons vem arribar al primer partit en un estat físic i mental deplorable, i d’això se’n van aprofitar els nostres rivals. Amb un joc pràctic i efectiu ens van treure de les nostres caselles. Per tant només començar “la primera en la frente”. El diari Sport titulava el dia següent: “Los llumins se quedan sin fósforo”. (Bar Llumí 0-1).

La següent setmana, tot i que pensàvem que pitjor no podíem jugar, ho vem aconseguir i la imatge va ser lamentable, horripilant, esperpentica...Un equip rival curt (no curts de gambals sinó amb pocs efectius) ens va donar una lliçó d’organització en el joc i de saber estar a la pista. Es veritat que l’hora del partit, un dimecres a 22:30, no ens ajudava gaire però no pot servir d’excusa. La derrota va ser molt dura i el diari Marca el dia següent va treure el següent titular “VERGUENZA!!!, Los galácticos son chorreados en el Bac de Roda”. Raó no els hi faltava. (Bar Llumí 0-2).

I així ens vem presentar al partit de la setmana passada...amb la nostre dignitat tacada per dues derrotes dures i amb una pressió mediatica gairebé insuportable. A l’escalfament els nervis estaven a flor de pell i la tensió es palpava a l’ambient.

Només dir-vos que el Bruno no volia saber res de nosaltres i la xerrada de just abans del partit la va fer amb l’equip contrari. Esquirol. Sort en vem tenir d’un bon inici que ens va donar confiança i ens va fer arribar a la mitja part amunt. El Bruno ja tornava a ser dels nostres. Som-hi!!

La segona part, tot i algun moment de crisi, la vem controlar bastant bé. Al final vem poder aconseguir la primera victòria i la vem celebrar al bar Manolo amb unes quantes cerveses (no tantes com la taula del costat, la d’en Marvin Alexander, on ja no n’hi cabien més). El mundo deportivo: “Una victoria de casta: parece que los llumins, a base de pit i collons, van recuperando la senda de la victoria”. (Bar Llumí 1-2)

Ahir vespre era la prova definitiva de la nostre aparent recuperació. Jugàvem contra un equip que havíem fet un amistós abans de Nadal i que ens havia costat molt guanyar. Tot i les baixes que presentava el team (MVP Valero i el Javi Navarro) el nostre inici va ser fulgurant. Una defensa pressionant ens feia recuperar moltes pilotes i poder sortir molt ràpid al contraatac. Al final del primer quart el nostre avantatge ja era de 10 punts aproximadament. El segon quart va seguir amb més o menys els mateixos guarismes fins els últims 2 minuts, on un petit parcial en contra ens va fer anar a la mitja part només 6 punts amunt i tot per decidir a la segona part.

I llavors va arribar la debacle. Un equip que fins aleshores havia estat una joguina a les nostres mans se’ns va pujar a les barbes. En defensa ens superaven fàcil i en atac, gràcies a la seva defensa molt tancada, no aconseguíem anotar. En definitiva a falta de 2 minuts i poc per finalitzar el partit anàvem 8 a sota. El minut que vem demanar es va fer etern i les propostes per millorar eren nombroses. La solució va ser: seguir fent el mateix, i amb aquesta formula no només vem eixugar els 8 punts sinó que ens va permetre anotar-ne 3 més i endur-nos una victòria èpica que ens ha de donar confiança pels següents partits. El titular de l’AS ho diu tot: “por un pelo de una rana calva, deben mejorar o las pasaran muy putas”. (Bar Llumí 2-2).

Familia, la setmana vinent juguem dilluns contra un equip molt bó que fa un joc espectacular. Ha de ser el nostre “ser o no ser”....i segur que “SEREM”!!!

Una abraçada llumins i fans!

dimecres, de febrer 10, 2010

Firant per Catalunya: La Candelera de Molins de Rei

Si busques al diccionari la paraula fira trobaràs el següent: “reunió periòdica, generalment anual, de mercaders i negociants protegits pel poder públic per dur a terme llurs intercanvis”.

Dons bé, la setmana passada una d’aquestes “reunions periòdiques de mercaders i negociants” es va dur a terme a Molins de Rei sota el nom de “La Candelera”.

Si us he de ser sincers jo mai he estat una persona de fires, es més, a dia d’avui es podrien contar les vegades que  he anat a una amb els dits d’una mà. La setmana passada però, la Laura que es de Molins de Rei, em va animar a acompanyar-la diumenge pel matí a "La Candelera".

Abans d’anar-hi vaig decidir llegir quatre coses per saber ben bé on anàvem. l la sorpresa va ser majúscula en veure que la fira, de la qual jo no tenia coneixement de la seva existència, era de les més importants de Catalunya i ha estat declarada des de l’any 2002 com a Festa Tradicional d’Interès Nacional. Us deixo la direcció de la web per si voleu tafanejar una mica: http://www.molinsderei.cat/lacandelera/index.php

Dons bé, el dia va arribar i diumenge la Laura i jo ens vem llevar relativament d’hora, ens vem “acicalar” i cap a les onze i poc ja érem sobre la moto en direcció Molins de Rei.

La primera sorpresa, tot i que la Laura ja m’ho havia avisat, va arribar quan encara no havíem ni entrat al poble. Una llarga caravana de cotxes esperava impacientment el seu torn per entrar i poder aparcar. Caram si que ha de ser important aquesta fira, si. Nosaltres, gràcies a haver-hi anat motoritzats, en 5 minuts ja érem dins i ben aparcats davant d’una Caixa (on comprem entrades per anar al vespre a veure “Avatar”).

No havien passat ni 3 minuts caminant i ja podíem veure els primers expositors. D’aquests primers la majoria eren de productes alimentaris i més concretament de formatges i embotits. Suposo que no cal que us digui la pinta que feia tot. Només us diré que tornant no ho vem poder resistir i vem comprar un parell de pastissos de formatge espectaculars (un de xocolata escandalós).

Us poso un plànol perque aneu seguint:



A la zona on hi ha havia tots aquests expositors de menjar també hi havia exposat dins d’un local "el Camell", que és una mena de cap gros en forma de camell que treuen a la Festa Major. Pel que em va explicar la Laura l’animal fa un parell de sortides durant la Festa i faria la funció com de correfoc.

Sin prisa però sin pausa vem seguir caminant direcció cap a la plaça de l’ajuntament. Allà els expositors eren més dedicats a l’artesania i unes amigues de la Laura hi tenien el seu espai. Elles hi venien petits platets per l’incens, penjolls i altres objectes força bonics.

Un cop fet la xerrada de retrobament pertinent ens vem endinsar per uns carrerons per arribar a la plaça de l’esglesia que es on hi havia els expositors més antics. Allà s’hi venien tot el que eren temes agrícoles. Des de maquinaria passant per les típiques plantetes, i arbres grossos tipus tarongers, castanyers i d’altres tipus.

Quan vem mirar el rellotge ja era la una. La Laura volia veure a la Ivette, una amiga seva que tenia un expositor de cavalls, per tant si la volíem enganxar abans de que anés a dinar no podíem perdre temps. Deu minuts més tard, i desprès de sortejar una gentada de por, ja hi érem. En aquella zona hi havia exposats cavalls, ponis, una burra, porcs, gallines....vaja, de tot. Allà, mentre la Ivette ens explicava que la majoria d’animals eren seus i que els hi havien demanat que els portessin, hi vaig conèixer la seva parella, en Carles.

Vem estar 10 minuts més admirant aquells impressionants animals fins que vem decidir que si volíem acabar de veure la fira i anar a dinar a casa abans d’anar al cine havíem d’espavilar.

Els següents expositors que vem trobar tornaven a ser de menjar i aquí es on ja no ho vem poder evitar i ,tot i que veníem conscienciats, ens vem deixar anar. Va despertar la bestia comilona que dúiem dins. Durant els següents tres quarts d’hora vem comprar coca de pinyols, llardons, butifarra per cuinar, pa francès, pastís de formatge, pastís de xocolata i formatge,...com us he dit abans, no ho vem poder evitar. La gula va ser més forta que nosaltres.

Entre la compra de menjar i menjar la Laura tenia una altra objectiu entre cella i cella, “firar-se alguna cosa”, que volia dir comprar-se alguna cosa de la fira. Segons em va explicar, hi ha la tradició (i gairebé obligació)entre la gent del poble d'adquirir algun producte dels allà exposats....unes arracades, un penjoll, un anell, una samarreta o un taronger. Ella, com a bona ciutadana, no va voler fallar als "seus" i va sortir d’allà amb una mena de solapa en forma de flor i un anell de color blau molt xulo.

Eren ja gairebé les 3 i desprès de dubtar si quedar-nos a dinar per allà, i també de dubtar si firar-se alguna cosa més (pa que veas et poso la direcció web dels bolsos: http://labichacreativa.blogspot.com/2008/04/bolsos-2008.html ), vem anar cap a casa a omplir l’estómac amb el pa, la butifarra i els pastissos que havíem comprat.

L’any vinent de ben segur que hi tornarem i ens firarem alguna cosa. Si ens hi voleu acompanyar ja sabeu...reserveu-vos aquestes dates!!!

dimarts, de febrer 02, 2010

Diumenge d'esqui

Corria el mes de gener de l'any 2003 quan vaig rebre la trucada de l'EP per fer la primera entrevista per entrar a treballar a l'empresa on estic actualment. Desprès de la primera, una setmana més tard, hi va haver una segona i , suposo que fruit de la meva sinceritat en reconèixer que no tenia ni idea de res en concret i de tot en general, el 6 de febrer de l'any 2003 començava a guanyar-me les garrofes de manera més o menys seriosa.
Els primers dies van ser durs perque la meva nova situació implicava deixar de fer algunes coses que a mi m'agradaven. La més inmediata i dolorosa, fruit de l'horari que tenia (i que encara tinc), va ser haver de deixar d'entrenar equips de "peques". Fins aleshores havia treballat amb nanos desde 4-5 anys fins els 12-13 i la realitat es que m'ho passava en gran. A part de deixar de dur el preinfantil de Lluïsos (amb el meu estimat player Francesco Casagrande, ànims amb la lesió crack!!), també vaig haber de deixar l'Escola de Nacho Solozabal on entrenava dos grups. Aquell any crec recordar que a l'Escola del Nacho en duia un de nens i nenes de 5 anys (Alberto, Nil, Sergi, Júlia,...) que em deien el "monstruo de las cosquillas" i un altre de noies més grans de les que sincerament encara no entenc perquè s'havien apuntat a jugar quan no en tenien gens de ganes.
Hi van haver més coses que vaig haver de deixar. O més que vaig haver de deixar, que vaig deixar de fer amb l'excusa de la feina. Una d'aquestes coses, i de les que us parlaré avui, va ser l'esquí.
Amb els amics, durant alguns anys haviem muntat unes esquiades durant els dies Nadal. Normalment pujavem del periode entre Sant Esteve i Cap d'any. Agafavem un hotelet a Andorra i durant uns dies la nostre agenda es reduia a menjar, dormir i sobretot esquiar el màxim temps posible. Eren dies xulos i dels que de tant en quant encara en surten algunes anècdotes quan compartim taula en algun restaurant (us enrecordeu quan al Valero li anaven tant justos els pantalons que no es podia lligar les bambes??? jajajajaja imagineu-vos l'estampa).
Dons bé, aquest cap de setmana passat, amb la Laura, desprès de jugar els nostres respectius partits (2 de 2 victòries, vamos!!!) vem pujar a La Molina per gaudir, un altre cop d'un dia d'esqui. La Laura també feia molt temps que no esquiava, per tant els dos teniem les mateixes ganes bojes de posar-nos les botes i els esquis.
A dos quarts d'onze, desprès de arreglar tot els temes burocràtics (forfait, lloguer del material, etc) agafavem el primer dels molts telecadires als que vàrem pujar. 
Al principi, i per recuperar sensacions, vem baixar per pistes blaves i verdes on vem fer una exhibició d'èstil.  Desprès van venir les pistes vermelles, i amb elles les primeres caigudes. N'hi van haver de tots els colors. Alguna, i per trencar el gel, de provocada i d'altres producte del nostre poc cap alhora de ser realistes amb el nostre nivell.
Ens vàrem pegar un bon "tute" però la realitat es que ens ho vem passar genial!!!!! Vem esquiar molt però sobretot vem riure molt.


Fotos de la Blanca Fernandez Ochoa i de l'Alberto Tomba



Tenim moltes ganes de tornar-hi, així que ja estem buscant dates per pujar un altre dia, us apunteu???