Els Llumins a Vietnam

Era dur. Havia estat un dia fosc i humit, d’aquells que quan estàvem a Barcelona et donaven ganes de no aixecar-te del llit. La pluja no havia parat de caure des del migdia i semblava que la nit, a la qual ja entràvem, no havia de ser millor.

A les 9:00 PM a la trinxera, esperant per fer l’atac, només érem sis. La resta els teníem tots controlats: el Javi feia uns dies que l’havíem perdut trepitjant una mina que li havia destrossat el peu, el Quique el teníem fent negociacions amb els francesos per saber si aquest cop si ens donarien un cop de mà, i el Xavi i el Bruno estaven fent una volta de reconeixement. Per tant, i de moment, tot estava en mans del Ferran, el Dani, el Sergi, el Joan, el Lluís i el que escriu.

La tensió a la trinxera deu minuts de l’inici de la batalla es palpava. El Dani s’intentava tranquilitzar fumant-se l’última cigarreta que li quedava mentre mirava una foto de la Mar del dia del seu casament, el Ferran escrivia les últimes línies d’una carta adreçada a la seva dona, la Marta, on li deia que l’estimava i que tornaria a casa fos com fos. El Joan i el Lluís, mentre jugaven a les cartes, parlaven de l’empresa que muntarien tots dos si sortien d’aquesta. I el Sergi i un servidor ofegàvem les nostres penes donant-li un traguet de whisky a la “petaqueta” forrada de pell que m’havia regalat la meva xicota abans de marxar.

A les 9:10 ens van arribar males noticies. El Bruno tornava de la seva sortida de reconeixement i ens deia que els soviètics (l’àrbitre) s’havien aliat als nostres rivals i que els hi subministraven armament i homes. No haviem començat encara i les coses començaven a pintar malament.

A les 9:15 PM, hora de l’inici de la batalla, la majoria d’ integrants d’aquell grup pensàvem que allò seria dur però que ho treuriem endavant. Mentre escalfavem i mirant amb els binocles havíem vist que ells eren pocs però força alts, per tant ho teníem clar, segurament aquella colla de fills de mala mare es defensarien en zona i nosaltres haviem d'intentar atacar ràpid.

Així va ser quan al cap de 5 minuts estàvem en plena lluita. Nosaltres ho intentavem i ells es defensaven en zona amb tota mena de cops de colze, empentes, trepitjades. I no només això, sinó que utilitzaven la paraula per escalfar-nos donant records per les nostres mares. I per aquí si que no passàvem.

Faltaven 3 minuts per finalitzar el segon quart, quan un dels del Viet Cong, va voler etzibar un cop de colze al nas al nostre MVP. Sort que, àgil com sempre, el va poder esquivar perquè sinó estaríem parlant de la nova Belen Esteban.

La resposta del Lluis, que ja en tenia els collons plens, no es va fer esperar i amb una tècnica absolutament innovadora que havia après a la seva estada al Japó i que consistia en posar-se uns “dodotis” i donar empentes a l’altre per treure’l del tatami (ara no recordo el nom jejeje), va tumbar al nº 12 contrari. No cal dir que als soviètics no els hi va agradar gens i amb una jugada sospitosa ens van deixar el nostre MVP fora de combat (descualificant). Per tant amb mitja part per jugar encara, perdíem a una peça important. Sort que va arribar el Xavi de la seva volta de reconeixement per les Rondes (que estaven colapsades) i es va incorporar. Per tant seguiríem sent 7 a la segona part per lluitar contra aquelles bèsties.

A la segona part, desprès d’un inici esperançador tot va seguir “por los mismos derroteros”. Nosaltres ho intentàvem tot utilitzant el millor que podíem les nostres armes i ells seguien donant-nos estopa, sobretot el Gerard Depardieu, amb el beneplàcit dels soviètics. Era descoratjador.

Passada menys d’una hora des de l’inici (té collons la cosa) ja havíem perdut la batalla i tornàvem cap a la trinxera capcots. El regust de boca era dolent perquè teníem la sensació de que ens havien pres el pèl de l’inici a la fi.

En fi, suposo que hem de pensar que es una cosa que no podem controlar i que a la segona volta quan juguem contra ells hem d’anar més ben preparats. Qui porta els cascs perquè no ens rebentin la totxa?

Us faig una proposta de nou equipatge: