Passa al contingut principal

ONE MOMENT IN TIME

L'any 1988, entre el 17 de setembre i el 2 d'octubre, es van celebrar les XXIV olimpíades a Seul, Corea de Sud. I van haver moltes fets importants i molts records batuts durant aquelles olimpíade,s però potser el que tots més recordem es el positiu del Ben Johnson desprès de pulveritzar el record del món dels 100 metres, no?.
Dons bé per l'Album Olímpic d'aquell estiu l'Albert Hammond i el John Bettis van composar la cançó "One moment in time". L'escollida per cantar-la va ser la Whitney Houston, un troç de cantant que fa relativament poc va tenir problemes amb les drogues i que ara sembla que vol tornar a ser la que era: una cantant genial.
M'agrada perquè la canço parla de superació, d'il·lusió, d'ambició,...hem de seguir lluitant i intentar treure el millor de nosaltres perquè el nostre moment està per arribar, i arribarà.

Us poso la lletra: 

Each day I live

I want to be
A day to give
The best of me
I'm only one
But not alone
My finest day
Is yet unknown


I broke my heart
Fought every gain
To taste the sweet
I face the pain
I rise and fall
Yet through it all
This much remains


I want one moment in time
When I'm more than I thought I could be
When all of my dreams are a heartbeat away
And the answers are all up to me
Give me one moment in time
When I'm racing with destiny
Then in that one moment of time
I will feel
I will feel eternity

I've lived to be
The very best
I want it all
No time for less
I've laid the plans
Now lay the chance
Here in my hands


Give me one moment in time
When I'm more than I thought I could be
When all of my dreams are a heartbeat away
And the answers are all up to me
Give me one moment in time
When I'm racing with destiny
Then in that one moment of time


I will feel
I will feel eternity

You're a winner for a lifetime
If you seize that one moment in time
Make it shine


Give me one moment in time
When I'm more than I thought I could be
When all of my dreams are a heartbeat away
And the answers are all up to me
Give me one moment in time
When I'm racing with destiny
Then in that one moment of time


I will be
I will be
I will be free
I will be
I will be free

I un video del YouTube:



Espero que us agradi....el nostre moment sempre està per arribar!!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c...
7 comentaris
Més informació

Ho portem dins

Les coses a Catalunya van com van. Son moments durs per moltes families. Els més fàcil es deixar-se vencer però nosaltres, HO PORTEM DINS!
1 comentari
Més informació

Casserres 2011 (i 1)

De les diferents teories que em circulen pel cap, n’hi ha una que diu que normalment quan es fa una cosa per primera vegada sempre tens aquella il•lusió d’allò desconegut i el dubte de com anirà tot plegat. De si t’agradarà o no t’agradarà, de si se’t farà llarg o curt, de que si tomba o gira. Però quan ho fas per segona vegada el dubte ja està majoritàriament esvaït i si ho fas, si pots, es perquè ens tens ganes (o moltes ganes) de fer-ho. Doncs bé, aquest cap de setmana passat, amb el dubtes esvaïts de la primera trobada de l’any passat, la família Nache gairebé al complert ens vem tornar a reunir dins d’una casa, la “Casserres house”. He fet el petit apunt de gairebé al complert perquè aquest cop no vem poder contar amb la Clara, la Mònica i el Xavier per motius laborals però si que hi van ser aquest cop la tieta Antònia, el Miquel i l’Aïda que l’any passat no van poder-ne gaudir. El gruix de la família vem arribar dissabte matí. Allà, instal•lats de feia uns dies, ja ens esperaven ...
3 comentaris
Més informació