Passa al contingut principal

Los martes al sol

Dimarts 8 de desembre: festa. Quina festa? Dons ni flowers però festa al cap i la fi. Se que al pont se li diu el “Pont de la Constitució” però no se si el 6 o el 8, i això que jo soc un dels nens de la Constitució (1978).

A les vuit i mitja ja es veia a més que el dia havia de ser bo. Pocs núvols al cel i poc vent. Em poso un polar sobre el pijama (els pantalons son d’un xandall antic) i cap a comprar el pa.
Quan baixo de les escales de casa i del carrer m’agafen ganes de Mundo Deportivo, així que enfilo Verdi cap a baix i me’l compro a un estanc del carrer Valldoreix. Es un estanc curiós ja que fa l’horari que li dona la gana i a més fa un any el van tancar per reformes i segueix igual de vell i atrotinat.
De pujada em paro a comprar el pa al forn de sempre. Davant meu hi ha 2 homes que per la manera de parlar tenen pinta de ser cubans. També tenen pinta pel ritme al que demanen les coses. Per demanar 2 barres de pa, 5 minuts. Per decidir-se si “un sumo” o “un Cacao” (deu ser la versio Cubana d’un “Cacaolat”), 5 minuts més. Quan paguen (5 minuts més) i quan estan a punt de sortir em pregunten si el Caprabo del mercat es obert. Jo els hi dic que crec que si, que no els hi asseguro però que ho provin. Un d’ells es fot a riure i em diu que ni de conya si no estan segurs que es obert “no me bajo semejante cuesta, nene”. Jo també em ric i els hi dic un “lo entiendo”.
Quan m’acomiado d’ells amb un “que vaya bien” (traducció literal, no se si correcte, del “que vagi bé” en català) em centro en l’objectiu: comprar pa. El primer que em diu la dependenta és que no té ni pa gallec ni de quart curta (més ample). Penso en un “si no hay Casera nos vamos” però jo tampoc penso baixar un altre cop “semejante cuesta, nene”. M’ofereix una baguet però li dic que vull una barra més ample. No es pot fer un bon entrepà amb un cagarro de barreta. L’únic que té es un pa de Viena acceptable. “Dons apa, posa-me’n dues i un d’aquells fuets”. Total 5 euros i pico.
Pujo les escales (carrer i casa) i em començo a fer un entrepà de 5 estrelles. El pa ben sucat, un bon raig d’oli d’ampolla de vidre (Jordi, ja no me´n queda del que em vas dur del teu poble) i tallo uns bons talls de fuet.
Obro els porticons i entra un sol guapo, guapo!
Em poso al sofà amb el Mundo Deportivo, l’entrepà de fuet i per celebrar aquesta festivitat tant especial i de tant sentiment per mi m’obro una “Cocacola Light” que es troba en el punt just de fred.
Primera queixalada i ummmm....collons que bé, soc feliç!
Desprès d’esmorzar i de netejar del pis m’agafo la cadira plegable de l’estiu (or pur). Estic una horeta llegint un nou llibre (aquest sobre escriptura...ho notareu al bloc), prenent el sol i escoltant música....ufff, un altre cop feliç.
Tots els dimarts haurien de ser així, no creieu?

Comentaris

Anònim ha dit…
Si no es molt preguntar....quina música escoltaves?
Ginobili
Anònim ha dit…
quina gana m ha agafat !!! mar
Rafa ha dit…
Manuuuu, benvinguda!!!
Una estona estava escoltant radio Flaix Back....recordo que van posar una de la Pink "Please Don't Leave Me" i d'altres així que donen bon rollo. Només em va faltar que possesin "I want to break free" de Queen per diexar-me anar i ballar una estona. Desprès un CD del Bruce Springsteen de versions country superxules!

Que et sembla?
Rafa ha dit…
Mar, t'ho recomano...un matí t'aixeques, pa, fuet.....i uffff a disfrutar!!
Anònim ha dit…
Potser demanar tots els dimarts així és una mica agosarat, tot i que per demanar que no quedi… però la iniciativa aquesta que s’està engegant dels caps de setmana de 3 dies si que hauria de tirar endavant, us imagineu??? Ara es veu que el dilema és decidir si hauria de ser festa els divendres o els dilluns... doncs quin problema, tots els problemes fossin com aquest!! Mentre ho sigui un dels dos n’hi ha prou, no?
Marta
Anònim ha dit…
Per cert, un apunt sobre el teu esmorzar… una Cocacola light??? Què se n’ha fet de la teva creuada a favor del suc de taronja natural?? Si que ens ha durat poc l’activista pro vitamina C!! Al final m’hauràs de donar la raó de que és moooolt més còmode obrir una llauna que agafar l’exprimidor, jajaja
Petonets i bon divendres!!
Marta
Rafa ha dit…
Jejeje un dia es un dia.

Segueixo amb el suc de taronja però de tant en tant s'ha de fer algun canvi.

Ara el que surten bones son les mandarines...a la frutieria de sota casa en tenen unes bonissimes!

Tema cap de setmana 3 dies...dificil, dificil però apa que no estaria bé. Dijous perque ja seria gairebé finde + tres dies uffff massa bonic!!

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c

Diumenge d'esqui

Corria el mes de gener de l'any 2003 quan vaig rebre la trucada de l'EP per fer la primera entrevista per entrar a treballar a l'empresa on estic actualment. Desprès de la primera, una setmana més tard, hi va haver una segona i , suposo que fruit de la meva sinceritat en reconèixer que no tenia ni idea de res en concret i de tot en general, el 6 de febrer de l'any 2003 començava a guanyar-me les garrofes de manera més o menys seriosa. Els primers dies van ser durs perque la meva nova situació implicava deixar de fer algunes coses que a mi m'agradaven. La més inmediata i dolorosa, fruit de l'horari que tenia (i que encara tinc), va ser haver de deixar d'entrenar equips de "peques". Fins aleshores havia treballat amb nanos desde 4-5 anys fins els 12-13 i la realitat es que m'ho passava en gran. A part de deixar de dur el preinfantil de Lluïsos (amb el meu estimat player Francesco Casagrande, ànims amb la lesió crack!!), també vaig haber de deixar

We want change too

Avui, dia 20 de gener de 2009, ha estat un dia important de la humanitat. La superpotència per exel·lència de mòn, Estats Units, ha començat un camí liderat per un president que sembla que té les coses força clares per tirar el seu pais (i per extensió el mòn) endavant. Gràcies a la meva mestre d'anglès vaig conèixer el seu lema electoral, que era clar i potent "Yes, we can". Un gran treball dels seus publicistes o caps de campanya. Però això, per nosaltres, no ha de ser garantia de res. Aquí, per desgràcia, sabem que una bona campanya de marketing ens pot estar deixant despullats davant les adversitats que ens trobarem. Tinc ganes de veure com se'n surt, perque la seva posible bona feina repercutirà en tota la humanitat...us imagineu tenir tot el poder que té aquest senyor a les mans? No tothom és capaç d'administrar-ho. En fi Sr. Obama, l'anirem seguint, molta sort!!!