Passa al contingut principal

Casserres 2011 (i 2)

Primer de tot, i atenent una petició de la Sandra, us poso la foto:

El segon dia, diumenge, era el fort ja que venia la resta de família per dinar i fer un mica de xerinola. Els cosins tot i haver anat a dormir desprès del partit ens vem llevar ben aviat. Uns perquè l’Arlet va decidir que ja n’hi havia prou de dormir, d’altres perquè tenim el despertador biològic espatllat i les set en punt ja teníem els ulls com a plats, i la resta perquè volíem evitar despertar-se pel soroll d’unes olles en mans d’uns inconscients (tiet Lluís i tiet Ramon).
Així dons a les nou ja estaven qui més qui menys força espavilats i esperàvem l’arribada de la tieta Lourdes, el tiet Joaquim, la tieta Dolors, el tiet Lluís, la tieta Carme i el tiet Ramon. Aquesta es va produir cinc minuts més tard i com us podeu imaginar no van entrar a la casa silenciosament, sinó més aviat tot el contrari. Ja només faltaven per arribar la tieta Antònia, l’Aida i el Miquel.
A dos quarts de deu ja els teníem a tots els tiets asseguts a taula esmorzant com uns reis. Pa amb tomàquet, embotits i formatge, a més d’una coca molt bona, per menjar i per beure la cosa va començar forta per ells: cava a punta pala!. Durant el seu primer àpat, si nosaltres el dia anterior l’havíem aprofitat per posar-nos al dia, ells que es veuen més sovint i no els hi calia perquè ja estan al dia de tot, van aprofitar per escoltar “flamenco” (afortunadament amb uns auriculars) i poca cosa més.

Desprès de unes quatre, cinc o sis!!!! ampolletes de cava, va venir el cafetó i el whisky...i aquí es on el Sergi i el Lluís van veure l’oportunitat de, per un cop, intentar guanyar a la tradicional partida de dominó.
Es van muntar partides alternatives per la casa d’altres jocs, com la partida de cartes de personatges famosos de nens que s’estava jugant davant la llar de foc entre la Carla, la Txell, la Lourdes, el Javi i demés gent però tota l’atenció estava al menjador.
El primer joc cau del canto dels més joves que ja es creuen que de veritat poden guanyar. Però quan estaven fent una mica el fatxenda, una jugada magistral dels veterans els fa baixar de cop un altre cop a la terra i els complica molt la victòria. La partida segueix, i els joves es van recuperant. Finalment es hora d’anar a passejar, per tant la partida es dona per finalitzada i salta la sorpresa! El duo Sergi-Lluís s’enduen la victòria!!! Campiooons, campiooons oeoeoeeee! No cal que us expliqui la cara dels vençuts no? Un poema, no se si per la derrota o per les ampolles de cava d’abans, però tot i així , un poema. Sort en tenen que marxem de casa per passejar i no caldrà que durant una estona es trobin amb els seus enemics. Us poso la foto de germanor quan van finalitzar la partida (no es veu molt bé si el que te el tiet Ramon a la mà dreta es un ganivet...).

Som-hi! Anem a passejar, i l'objectiu del passeig: arribar a un arbre gegant que hi ha a les afores de Casserres i estirar les cames abans de dinar.
Quan ja érem de camí cap a l’arbre, rebem la trucada del Miquel dient que ja son allà. Els esperem que vinguin i així ja podrem anar tots plegats a passejar.
Així es, arriben petons i abraçades a tots i reiniciem la passejada tots junts...o no tant junts ja que es formen grupets de família que s’intenten seguir posant al dia. Els grups no son estàtics sinó que es passa d’un grup a l’altre amb facilitat ja que “hi ha tanta roba i tant poc sabó” (moltes coses per explicar i tant poc temps).

La passejada segueix el seu curs fins arribar a l’arbre, i com no podia ser d’una altre manera immortalitzem el moment amb una foto de grup (us l’adjunto):




Un cop fet la foto, toca tornar cap a casa ja que el petits han de començar a dinar i els grans hem de començar a organitzar les taules i demés.
La tornada, com a l’anada, tot i que les cames hi fan la seva, la “sin hueso” es la protagonista indiscutible. Es parla tant de records passats, com quan fèiem els sopars a casa l’avi Pep i l’àvia Tresina, com d’històries de més present, i també s’escolten rialles però ni un segon de silenci, que bé!
A l’una i poc ja som a casa, preparant les taules per encabir-nos a tots. No es fàcil però ho aconseguim. El dinar comença. Plats amunt i avall, família de peu, família asseguda, família parlant, família rient, família jugant amb els petits, però sobretot família junta.



Encara faltaria explicar més coses però prefereixo deixar-ho aquí. Ha estat un cap de setmana genial gràcies a totes i tots. No som una família que ens trobem cada setmana però cada cop que ens trobem sembla que el temps no hagi passat.

Ja estem esperant la propera per tornar-vos a veure (esperem que a casa nostre!!!!)

Petons a tots, FAMÍLIA!!!

PD: Algú em pot dir quant son 12 + 2?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c

Diumenge d'esqui

Corria el mes de gener de l'any 2003 quan vaig rebre la trucada de l'EP per fer la primera entrevista per entrar a treballar a l'empresa on estic actualment. Desprès de la primera, una setmana més tard, hi va haver una segona i , suposo que fruit de la meva sinceritat en reconèixer que no tenia ni idea de res en concret i de tot en general, el 6 de febrer de l'any 2003 començava a guanyar-me les garrofes de manera més o menys seriosa. Els primers dies van ser durs perque la meva nova situació implicava deixar de fer algunes coses que a mi m'agradaven. La més inmediata i dolorosa, fruit de l'horari que tenia (i que encara tinc), va ser haver de deixar d'entrenar equips de "peques". Fins aleshores havia treballat amb nanos desde 4-5 anys fins els 12-13 i la realitat es que m'ho passava en gran. A part de deixar de dur el preinfantil de Lluïsos (amb el meu estimat player Francesco Casagrande, ànims amb la lesió crack!!), també vaig haber de deixar

We want change too

Avui, dia 20 de gener de 2009, ha estat un dia important de la humanitat. La superpotència per exel·lència de mòn, Estats Units, ha començat un camí liderat per un president que sembla que té les coses força clares per tirar el seu pais (i per extensió el mòn) endavant. Gràcies a la meva mestre d'anglès vaig conèixer el seu lema electoral, que era clar i potent "Yes, we can". Un gran treball dels seus publicistes o caps de campanya. Però això, per nosaltres, no ha de ser garantia de res. Aquí, per desgràcia, sabem que una bona campanya de marketing ens pot estar deixant despullats davant les adversitats que ens trobarem. Tinc ganes de veure com se'n surt, perque la seva posible bona feina repercutirà en tota la humanitat...us imagineu tenir tot el poder que té aquest senyor a les mans? No tothom és capaç d'administrar-ho. En fi Sr. Obama, l'anirem seguint, molta sort!!!