Ahir, 21 d'octubre de 2009, va ser un dia gran per uns quants "ex-combatientes". Desprès d'un periode més o menys llarg d'inactivitat en el mòn basquetbolístic el Lluis Valero, el Dani Jou, el Ferran Morris, el Sergi Garnica i un servidor ens vem tornar a reunir en un camp de bàsquet per jugar una lliga de veterans que s'allargarà fins el mes de juny del 2010.Som cinc dels jugadors que hem defensat més aferrissadament la samarreta del Sènior Masculí de Lluïsos en els últims 15 anys i la història la podriem explicar així: "En 2009 cinco de los mejores hombres del ejercito lluisenc que formaban un comando, habian ido dejando el equipo por un delito que no habían cometido, no tardaron en fugarse de la inactividad en la que se encontraban recluidos, hoy buscados todavía por el director técnico de Lluïsos sobreviven como jugadores de fortuna, si usted tiene algún problema y se los encuentra quizá pueda contratarlos.....".
L'equip es diu BAR LLUMÍ (en homenatge al nostre patrocinador, un gourmet dels entrepans que regenta un local al carrer Verdi), i està format per deu jugadors. A part dels cinc que ja he anomenat, també contem
amb el Bruno, el Xavi, el Javi, el Joan (germà del Lluis) i el Quique. Com podeu veure som un bon equip, no, un equipàs. Disposem de bons jugadors en totes les posicions, per tant la confiança i les espectatives abans de començar eren màximes. Ningú parlava de guanyar algun títol però tots ho teniem en ment...la Euroleague? l'ACB? Temps al temps i, com diu el gran José Antonio Camacho (alias el ronchas en los sobacos): "PACHEEEETAAA!! ui perdó, la frase és aquesta: "VAMOS A IR PARTIDO A PARTIDO" .
L'espectació 1 hora abans ja era màxima i els missatges d'ànim del nostre nombròs públic, format per la Inès (dona del Lluís) i la Conchi (dona del Joan) ho deien tot. Estaven frissoses de poder veure aquell gran circ.
Tot i que el partit començava a les 9:15 PM, a les 8:30 PM nosaltres ja estavem preparant-nos per la primera batalla. Si, la paraula és PROFESIONALS!. Hi erem tots menys el Xavi Simó, que va causar baixa per un atac aliè (la grip), i el Quique que va ser baixa d'última hora pel neixament del seu nebot. Per tant erem només 8 per enfrontar-nos al primer rival, els "Cincinatti Pussywagons". El nom no ens donava confiança...segur que tot i aquell nom inocent aquells fills de mala mare venien carregats d'armament fins a les dents.
A les 9:00 PM vem començar l'escalfament. Era el moment de començar a calibrar el nostre estat físic. La carrera continua va ser força decent i tret d'algun cas particular (jeje de qui estic parlant?? Blanco i en botellaaaa??) la imatge era de que estavem com com uns roures,com uns toros de "miura", erem titani pur mecagondena!!.
Les primeres mans començaven a xocar "plas, plas" i s'escoltaven els primers crits d'equip "vinga nanos", "a por ellos", "algú sap on està el labavo?", "joder heu vist quines ties hi ha a la grada?".... "Aaaarrrrhhgggtttt!!!!" El Lluis estava rabiós, o potser era que s'estava ennuagant amb els "ganchitos" que s'estava fotent?? No se, però feiem por....molta por.
Cinc minuts més tard, els estiraments. Aquí és on vem veure que els anys passem factura. Els crits d'ànim van deixar pas als crits de dolor: "Ahhh, em sembla que m'he trencat alguna cosa d'aquí darrera" o de sorpresa "Ui, que raro, em sembla que abans m'arribava a tocar la punta dels peus". Un poema. Va començar a apareixer a les nostres ments el nom de "Siiiiski", "Siiiiski", "Siiiiiissssskiiiii". El Siski es un amic, fisio de professió i que crec que haurem de visitar sovint.
Estirats del tot, el seguent pas era la roda d'escalfament amb pilota. Moment de veure si seguiem botant fort i alt, moment de veure si les nostres passades seguien sent missils dirigits a un punt concret, moment de veure si els nostres tirs trobaven la caricia de les xarxes. En definitiva, era el moment de veure que les nostres qualitats basquetbolístiques seguien allà, intactes al pas del temps.
El resultat va ser esperançador i així els crits d'ànim van tornar al grup "Javi ho hem de donar tot", "vinga Bruno, fort!", "Dani "hilo de seda" Jou no et preocupis al partit aniran dins", "Ferran també es pot tirar de 2", "Sergi "flash" Garnica bon revers!", "Rafa nen, apunta que gairebé me la fots a la cara". "Aaaarrrrrrhhgggttttt!!!!" El Lluis seguia rabiós, pel partit? perque ja no li quedaven "ganchitos" a la bossa? No se, però tornavem a fer por....molta por.
El xiulet de l'árbitre va donar per finalitzada la roda i desprès d'una petita reunió per decidir qui sortia d'inici vem fer el nostre primer crit de guerra "1,2,3, LLUMÍ". Els fonaments del pavelló van tremolar, els vidres
es van esguinçar. Les nostres cares ho deien tot: compromís, concentració, confiança, arrugues... havien passat alguns anys, però si, tornavem a estar junts. Estavem preparats. Som-hi nois!!!
El partit? Un espectacle de molts quirats!! +20!! No us l'explicaré. Si ens voleu veure us ho curreu i veniu al Pavelló Bac de Roda. Divendres 30 d'octubre a les 9:15 PM, segona batalla contra l'equip "Grupo Salvaje" (Quin nom més "molón"....Born to be wild!!).
Fins la setmana vinent!!
1,2,3 Llumí!!!
Comentaris
Marta
P.D. Gran crònica!!
He dit que no parlaria del partit, tot i així, entenc que una acció d'aquesta envergadura no pot quedar "en el olvido". L'acció va anar així:
Corria el tercer quart i el partit el teniem força controlat (uns 15 a sobre). Els contraris estavem fent un contraatac però vem aconseguir robar-la. El Valero que no havia baixa't a defensar (1.- perque no li donava la gana o 2.-perque no podia con su body) va emetre un so absolutament imposible d'entendre (alguna cosa així UUUAAAAAARRRRHHHTTTT). El que tenia la pilota a les mans desprès de veure que no era un "oso pardo" i que era el nostre company li va fer un passe perfecte. Va rebre i quan va veure que no podia encarar perque l'altre era més ràpid va posar el seu culet i va fer 2 bots d'esquenes. En veure que no superava va ser una finta amb la cintureta de ballarina que té com si anés cap a la dreta i va anar cap a l'esquerra. El defensor s'ho va creure i el final ja te'l pots imaginar....ovació pel Valero (crits d'MVP MVP MVP) i copets a l'esquena de consolació pel pobre xaval que va plorar com una madalena. De fet va arribar a afirmar "nunca me havia sentido tan humillado" i que "este ha sido mi último partido...siento tal verguenza que ya nunca más podré mirar a mis compañeros a la cara".
Valero MVP, Valero MVP, Valero MVP!