El proper diumenge 1 de novembre, sabeu que toca, no? Si, els catalans celebrarem la festa de “la Castanyada” i si en voleu saber alguna cosa més podeu fer un clic aquí http://ca.wikipedia.org/wiki/Castanyada.Es quan s’apropen aquests dies on em poso una mica nostàlgic i recordo com fruïa d’aquestes festes quan jo era petit. Entenc que es un sentiment que tenim gairebé tots perquè quan no aixeques dos pams de terra els teus problemes es limiten a viure el moment i a passar-t’ho tant bé com sigui possible.
A la família “la Castanyada” la celebràvem tots (avis, tiets i cosins) a casa dels meus avis per part de pare, l’àvia Tresina i l’avi Pep. Els avis vivien al primer pis d’un edifici antic al carrer Passatge Alió (un carrer paral•lel al Passeig Sant Joan). L’àvia no només hi havia viscut sempre en aquell pis, sinó que fins i tot hi va néixer. L’efemèride va ser un 13 de desembre, i ho recordo perquè el meu pare va néixer també en aquell pis un 13 de desembre d’uns quants anys més tard.
No cal dir que els avis estaven encantats de rebre a tota la família, i sobretot als 8 nets que tenien en aquell moment. El Xavier, el Carlos, el Miquel, l’Aïda, la Lourdes, la Maria del Mar, el Lluís i un servidor (la Marta va venir un pèl més tard) érem l’orgull d’ells i aprofitàvem la més mínima ocasió per treure pit de les nostres aptituds acadèmiques, esportives o en coses aparentment més poc importants com l’art d’explicar acudits on el meu cosí Miquel sempre era el més destacat...era el Ronaldinho dels acudits.
L’avi Pep, que havia estat pastisser durant molts anys, era l’encarregat de preparar els panellets. L’avi, tot i el caràcter fort que tenia, era una persona molt estimada per tothom per la noblesa que destilava. Tenia aquell caràcter que s'ha anat forjant la gent que les ha passat molt putes, gent que ha viscut la duresa d’una guerra i una postguerra encara pitjor. Gent que vivia, o millor dit es desvivia, per tirar endavant una família, que en aquest cas era de set membres, ells dos i els seus cinc fills.
Els panellets eren boníssims, o això deien tots els que en menjaven perquè jo no els acostumava a provar, i si ho feia era més per comprovar que seguien tenint un gust no gaire agradable per mi. El que de debò m’agradava a mi era veure l’avi elaborar-los i ajudar-lo, o millor dit des-ajudar-lo, en tot el que podia. El meu pare sempre explica la llegenda de que a l’avi no li agradava gens que fills, nets o família en general manipulés la massa que estava preparant, i que de fet algun d’ells s’havia endut alguna vegada una bona esbroncada. Però ell explica que amb mi era diferent. perquè hem donava via lliure per fer el que em rotés (dins d’uns límits que mai vaig traspassar). Evidentment no ho recordo però en tot cas es una cosa de m'agrada i que m'explico a mi mateix de tant en tant.
El timing d’arribada de la família el dia de "la Castanyada" depenia dels compromisos de cada un. Els primers érem els més petits que vivíem i estudiàvem més prop. Sortíem del col•legi i amb la mare ja anàvem cap allà. Desprès un cop a casa els avis cada poca estona sentíem o el xiulet de la família (si, si teníem un xiulet propi que encara recordo) o el so del pom de la porta de baix -encara no tenien intèrfon i es feia amb un pom que fèiem un pic i repicó. La cerimònia de recepció sempre la mateixa: els petits anàvem a les escales a rebre la nova personalitat que arribava i desprès abraçades, petons i conyes a dojo.
Quan arribava l’últim, que era rebut amb una sonora ovació, la festa donava el tret de sortida oficialment, tot i que alguns ja portàvem una bona estona fruint d'ella.
A partir d’aquí primer sopàvem els petits i així quan els grans s’entaulaven els menuts ja podíem anar a jugar per les habitacions. Els jocs? Bastant diversos però recordo jugar a l’escondite o al cuarto oscuro.
Els grans, mentre sopaven, cridaven d’allò més (som una família de cridaners i encara avui dia quan ens reunim s’imposa la llei del més fort, o sigui el que crida més) i s’ho passaven de conya. Senties al meu tiet Josep que feia broma de tot o a la meva tieta Antònia amb aquell salero especial se’n reia de tot i tothom. Els meus pares tret d’algun comentari no eren els que més parlaven i participaven d’aquella festa amb unes rialles que encomanaven a la resta (i que a mi la meva mare encara m’encomana).
Quan els pares ja feia estona que s’havien menjat els panellets i les castanyes era hora de marxar, i com l’arribada, s’anava produint lentament i depenent de la situació de cada un. Les abraçades, els petons tornaven a tenir protagonisme i més quan t’agafava l’àvia Tresina que te’n feia com quatre o cinc seguits (la tradició la segueix la meva tieta Lourdes, i m’agrada quan ho fa).
Recordo que la meva germana i jo enfilàvem cap a casa agafats de les mans del papa i la mama, cansats de jugar i esperant a aque arribés la següent festa. El Nadal? Si, d’aquí quatre dies Nadal!
Bona nit familia, fins un altre.
Comentaris