Passa al contingut principal

Es de bien nacido ser agradecido


El diumenge a la tarda vaig anar a Badalona a veure un partit entre el Sant Josep de Badalona i l'ABB també de Badalona. Podriem dir que aquest partit es més que un derbi ja que, com passava entre els Lluïsos i La Salle Gràcia, la separació entre els 2 camps es de 100 metres com a molt.

El partit? Un partidàs!!! El Sant Josep va estar molt bé els dos primers quarts amb un joc d'equip i l'ABB va dominar els dos seguents gràcies a les individualitats. El resultat final va ser d'empat i per tant van jugar una prórroga que va guanyar el Sant Josep gràcies al seu encert final tant defensiu robant pilotes clau com ofensiu ficant de fora.

El pavelló era ple de gom a gom de públic en general i de gent del bàsquet de Badalona. I entre ells hi havia en Xavi Bassas, primer entrenador de l'ABB els últims anys i que van decidir que no continuès un cop finalitzada la temporada anterior.

Gràcies al seu segon entrenador durant aquelles temporades amb l'ABB, el Josep Maria Planas, se que el Sr. Bassas treballava, a part de la part colectiva del joc, també individualment amb els seus jugadors. I això últim que pot semblar molt normal, no ho es tant en el bàsquet de competició actual ja que els resultats es veuen a més llarg plaç i els entrenadors no acostumen a tenir tanta paciència. Ja se sap que els resultats manen.

Donçs bé, el passat diumenge, quant l'ABB estava remuntant, es va produir una jugada on un dels interiors del ABB, el Ruben Morales (un jugador molt emocional), va fer un moviment interior preciòs acabat amb un "ganxo" perfecte. El moviment era tecnicament gairebé inmillorable i executat amb una velocitat altissima.

Tot seguit, desprès de veure que el llançament entrava, va assenyalar al seu ex-entrenador amb el seu dit, el Sr Bassas, dedicant-li aquest "moviment-llançament". Va ser un gest d'agraiment cap al que havia estat el seu entrenador durant x temporades i que l'havia fet creixer i millorar. El Xavi Bassas somreia. Se'l veia content, orgullòs, ... segurament aquell gest pagava amb escreix totes les hores que havia invertit en pulir els moviments interiors d'aquest noi que segurament mai jugarà a l'ACB però que ha millora't i això segur per ell es molt.

El partit només per això ja va valer molt la pena. Un luxe.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c...

Ho portem dins

Les coses a Catalunya van com van. Son moments durs per moltes families. Els més fàcil es deixar-se vencer però nosaltres, HO PORTEM DINS!

Casserres 2011 (i 1)

De les diferents teories que em circulen pel cap, n’hi ha una que diu que normalment quan es fa una cosa per primera vegada sempre tens aquella il•lusió d’allò desconegut i el dubte de com anirà tot plegat. De si t’agradarà o no t’agradarà, de si se’t farà llarg o curt, de que si tomba o gira. Però quan ho fas per segona vegada el dubte ja està majoritàriament esvaït i si ho fas, si pots, es perquè ens tens ganes (o moltes ganes) de fer-ho. Doncs bé, aquest cap de setmana passat, amb el dubtes esvaïts de la primera trobada de l’any passat, la família Nache gairebé al complert ens vem tornar a reunir dins d’una casa, la “Casserres house”. He fet el petit apunt de gairebé al complert perquè aquest cop no vem poder contar amb la Clara, la Mònica i el Xavier per motius laborals però si que hi van ser aquest cop la tieta Antònia, el Miquel i l’Aïda que l’any passat no van poder-ne gaudir. El gruix de la família vem arribar dissabte matí. Allà, instal•lats de feia uns dies, ja ens esperaven ...