Son les 17:50 de la tarda i el sol ja fa estona que ha començat a marxar per donar pas a una d’aquelles nits fosques i fredes del desembre de l’any 1984.
Estic assegut a la classe de 1er d’EGB del “Col·legi Montseny”. Com sòc dels alts de la classe em fan seure a les darreres fileres, segurament compartint taula, o “pupitre”, amb el Javi Pacheco, amb el Ruben Diaz o alguna de les altres “torretes” de la generació del 78.
La classe té 4 o 5 finestres i des d’allà veig el carrer Encarnació. També veig l’entrada del parc privat de l'illa de cases que formen els carrers Encarnació-Escorial-Legalitat-Alegre de Dalt, i una botiga de bosses i bolsos que té un aparador ple d’articles que serveixen de reclam per la gent que camina per aquell carrer.
Molts pares, entre ells la meva mare, a aquella hora ja s’esperen pacientment a que nosaltres, els seus fills, finalitzem la nostre jornada escolar. Mentrestant la profe, la qual no recordo el nom (merda de memòria), ens segueix alliçonant de com es fan les sumes i les restes. El Carles Aguiló està a la pissarra intentant resoldre un d’aquells galimaties que ens proposa aquella senyora amb ulleres (ja començo a recordar). En Carles se’n surt prou bé, i els companys conscients de que ja queda poc comencem a moure’ns de manera acelerada.
Queden 5 minuts i la mestre, veient que ja no podrà treurens ni un minut més de concentració, ens demana recollir. Ja n’hi ha prou per avui. Ens treiem les bates (rosa la de les nenes i blava la dels nois), les pengem, recollim l’anorac, recollim la motxila i cap a la fila. Es un moment difícil ja que estem tots ja molt excitats i tenim ganes de moure’ns, però encara ens queda una mica perquè fins que el senyor Culleré, director de l’escola, no obri la porta principal no podem sortir.
El Col·legi Montseny es una escola molt petita. De fet l’edifici segur que no va ser concebut per ser una escola. Son uns quants pisos junts i entre tots han aconseguit l’aparença d’una escola. Es veritat que no tenim un gimnàs, la cuina es petita, les classes sno estan gaire ben acondicionades, els menjadors es fan a les classes i que no disposem d’una gran sala d’ordinadors, però jo allà m’hi trobo a gust. Es respira una familiaritat que m’agrada. Suposo que quan els meus pares van escollir l’escola perque hi anès la meva germana sobretot es van fixar en coses com la proximitat (la teniem al costat de casa) i crec que, proximitat apart, la van encertar.
El Sr. Culleré ja obre la porta. Com som el 1er curs som els primers a sortir. La Laura Aguilera, Carles Aguiló, Marta Coderch, Cristina Crespi, Rubén Diaz, Ivan Diaz, Bárbara Garcia, David Morell, Jordi Llobet, Javi Pacheco, Sandra Soms, David Valldeperez, Manolo Diaz,....baixem tots les escales poc a poc i arribem a l’entrada de l’escola. Es com la porteria d’una escala de veins, sense conserjeria com a les grans escoles però a mi m'és igual.
Això si, com s’apropa el Nadal, ja hem començat a engalarnar l’escola i el vestibul concentra moltes de les coses que fem els nens i nenes. El Nadal m'agrada, és màgic.
Els Nadal és una època molt especial per l’escola. Molts dies abans ja estem preparant murals, dibuixos fets amb tot tipus de pintures, i per sobre de tot les representacions teatrals que farem just abans de començar les vacances de Nadal. En aquestes representacions hi participa tota l’escola. Els més petits fem coses més aviat sencilles i són els més grans els que treballen de valent per poder representar alguns balls i sobretot “els pastorets”, reservat als alumnes de 8è.
Quan arribem al vestibul els pares ja ens poden anar cridant i anem sortint. La meva mare em crida (Rafel!) i jo com de costum li dono dos petons i m’espero al seu costat. Hem d’esperar a la meva germana, la Lourdes, que ja fa 4art!.
Estic assegut a la classe de 1er d’EGB del “Col·legi Montseny”. Com sòc dels alts de la classe em fan seure a les darreres fileres, segurament compartint taula, o “pupitre”, amb el Javi Pacheco, amb el Ruben Diaz o alguna de les altres “torretes” de la generació del 78.
La classe té 4 o 5 finestres i des d’allà veig el carrer Encarnació. També veig l’entrada del parc privat de l'illa de cases que formen els carrers Encarnació-Escorial-Legalitat-Alegre de Dalt, i una botiga de bosses i bolsos que té un aparador ple d’articles que serveixen de reclam per la gent que camina per aquell carrer.
Molts pares, entre ells la meva mare, a aquella hora ja s’esperen pacientment a que nosaltres, els seus fills, finalitzem la nostre jornada escolar. Mentrestant la profe, la qual no recordo el nom (merda de memòria), ens segueix alliçonant de com es fan les sumes i les restes. El Carles Aguiló està a la pissarra intentant resoldre un d’aquells galimaties que ens proposa aquella senyora amb ulleres (ja començo a recordar). En Carles se’n surt prou bé, i els companys conscients de que ja queda poc comencem a moure’ns de manera acelerada.
Queden 5 minuts i la mestre, veient que ja no podrà treurens ni un minut més de concentració, ens demana recollir. Ja n’hi ha prou per avui. Ens treiem les bates (rosa la de les nenes i blava la dels nois), les pengem, recollim l’anorac, recollim la motxila i cap a la fila. Es un moment difícil ja que estem tots ja molt excitats i tenim ganes de moure’ns, però encara ens queda una mica perquè fins que el senyor Culleré, director de l’escola, no obri la porta principal no podem sortir.
El Col·legi Montseny es una escola molt petita. De fet l’edifici segur que no va ser concebut per ser una escola. Son uns quants pisos junts i entre tots han aconseguit l’aparença d’una escola. Es veritat que no tenim un gimnàs, la cuina es petita, les classes sno estan gaire ben acondicionades, els menjadors es fan a les classes i que no disposem d’una gran sala d’ordinadors, però jo allà m’hi trobo a gust. Es respira una familiaritat que m’agrada. Suposo que quan els meus pares van escollir l’escola perque hi anès la meva germana sobretot es van fixar en coses com la proximitat (la teniem al costat de casa) i crec que, proximitat apart, la van encertar.
El Sr. Culleré ja obre la porta. Com som el 1er curs som els primers a sortir. La Laura Aguilera, Carles Aguiló, Marta Coderch, Cristina Crespi, Rubén Diaz, Ivan Diaz, Bárbara Garcia, David Morell, Jordi Llobet, Javi Pacheco, Sandra Soms, David Valldeperez, Manolo Diaz,....baixem tots les escales poc a poc i arribem a l’entrada de l’escola. Es com la porteria d’una escala de veins, sense conserjeria com a les grans escoles però a mi m'és igual.
Això si, com s’apropa el Nadal, ja hem començat a engalarnar l’escola i el vestibul concentra moltes de les coses que fem els nens i nenes. El Nadal m'agrada, és màgic.
Els Nadal és una època molt especial per l’escola. Molts dies abans ja estem preparant murals, dibuixos fets amb tot tipus de pintures, i per sobre de tot les representacions teatrals que farem just abans de començar les vacances de Nadal. En aquestes representacions hi participa tota l’escola. Els més petits fem coses més aviat sencilles i són els més grans els que treballen de valent per poder representar alguns balls i sobretot “els pastorets”, reservat als alumnes de 8è.
Quan arribem al vestibul els pares ja ens poden anar cridant i anem sortint. La meva mare em crida (Rafel!) i jo com de costum li dono dos petons i m’espero al seu costat. Hem d’esperar a la meva germana, la Lourdes, que ja fa 4art!.
Ella ja es gran. Com a bons germans ens barallem de tant en tant perque es una mandona, i hem de fer el que ella diu. També moltes vegades se’n riu de mi i em pren el pèl com vol, però tot s’ha de dir, amb ella m’ho paso molt bé. M’agrada veure-la com escriu i de fet intento copiar-la però em sembla que ella utilitza una mà diferent a la meva. M’hi hauré de fixar més.
La Lourdes ja surt i, com sempre, va amb al Carol, la Gemma, i altres nenes que venen sovint a casa a jugar. Es el moment d’anar cap a casa.
El recorregut cap a casa el fem junt amb altres mares d’amics meus i amigues de la meva germana que viuen en la mateixa direcció que nosaltres. Es un moment on elles xerren pels descosits i en això hi ha mares que són autèntiques especialistes.
Quan arribem a la porteria de casa la meva mare es despedeix de les altres i anem cap a dalt tots 3. La Lourdes ja m’enprenya (o potser avui he començat jo) i la mare ha de posar pau. Obre la porta del pis. Mentre la meva mare va a la cuina a preparar una mica de berenar, la Lourdes i jo anem corrent cap el menjador i obrim la televisió. Posem TV1. Ja comença. Us he deixar, continuo un altre dia, us sembla bé?
La Lourdes ja surt i, com sempre, va amb al Carol, la Gemma, i altres nenes que venen sovint a casa a jugar. Es el moment d’anar cap a casa.
El recorregut cap a casa el fem junt amb altres mares d’amics meus i amigues de la meva germana que viuen en la mateixa direcció que nosaltres. Es un moment on elles xerren pels descosits i en això hi ha mares que són autèntiques especialistes.
Quan arribem a la porteria de casa la meva mare es despedeix de les altres i anem cap a dalt tots 3. La Lourdes ja m’enprenya (o potser avui he començat jo) i la mare ha de posar pau. Obre la porta del pis. Mentre la meva mare va a la cuina a preparar una mica de berenar, la Lourdes i jo anem corrent cap el menjador i obrim la televisió. Posem TV1. Ja comença. Us he deixar, continuo un altre dia, us sembla bé?
Comentaris
Arrel del tema que em vas comentar Carles del tema del "Chema" de Barrio Sesamo em van venir records...i m'ho he passat molt bé escrivint.
Una abraçad a tots!