Passa al contingut principal

Estudiant anglès passant per l'Àfrica

A finals del mes de juny una companya de feina em va comentar que donat que teníem un parell d'hores per dinar i es feien força llargues, un parell de migdies a la setmana podríem agafar una professora d'anglès. L’escollida era una senyora vinculada al despatx que no era específicament una professora però que ens podia ajudar.
Tot el mes de Juliol varem estar venint tots els dimarts i dijous i s’ha de dir que la cosa va anar prou bé, ja que només el fet de parlar durant una hora en anglès ens anava perfecte.
A l’Agost per les nostres vacances i el setembre per les de ella varem acordar retornar la primera setmana de octubre, es a dir, la setmana que avui tanquem.
El dimarts, com el primer dia a tot arreu, va ser per explicar-nos breument les nostres vacances. L’E. va explicar que havia anat cap el nord d’Espanya i jo els hi vaig fer cinc cèntims dels dies a Menorca amb L. i la resta de la family però el que de debò teníem d’escoltar es el viatge de la B. I el seu marit a l’Àfrica.
Ens va explicar amb molt detall tot el que van fer, van veure i van sentir en aquell continent on el que ens arriba a nosaltres son les imatges dels telenotícies que no cal dir que son descoratjadores. Ens va descriure el camió que els transportava, les tendes de campanya on dormien, els poblats que van visitar, el menjar i petites activitats que muntaven els organitzadors del viatge i demés.
La cosa que més em va impactar es quan va començar a parlar del que ella anomenava una pobresa feliç. Ens deia que la gent d’allà no te les comoditats que podem tenir aquí però que estaven contents. Frueixen amb el que tenen, tot i que segur que voldrien tenir més, però no els hi angoixa. La conversa va seguir una estoneta més, i desprès varem començar la classe.
Ahir quan vaig arribar a casa (no tenia entrenament) L’L i jo desprès d’anar a fer una mica de carrera continua, varem estar xerrant sobre el que la B ens havia estat explicant. L. i jo varem estant extrapolant la situació explicada a la nostre personal en referència al sempre voler tenir més, més i més. Penso que va ser una bona xerrada i que ens pot ajudar en el futur. La conclusió seria que està bé ser ambiciós i voler donar un pas endavant però que això no ens pot tapar les altres coses tant magnifiques que tenim i que potser a vegades ens costa valorar.
“No és més ric qui més té sinó qui menys necessita”

Penseu-hi!

Comentaris

Anònim ha dit…
Africa...per quan el nostre viatget cap allà? Quina raó té la frase feta que has possat, el més ric és aquell que menys necessita... díficil en aquesta societat consumista que vivim, però molt cert si realment saps apreciar coses com les persones que ens envolten!!

Entrades populars d'aquest blog

El chico del barrio

El passat diumenge va fer 2 anys que vaig emigrar de casa els pares i em vaig instal·lar al pis de Baixada de la Glòria. Ho recordo perfectament perque la primera nit era el piromusical de les festes de la Mercè i desde'l balcó vaig veure unes petites llums. Com no les veia del tot bé vaig decidir pujar al terrat (el pis de sobre) i allà vaig coneixer el primer vei. Jo anava molt correctament vestit amb calçotets baaastant clàssics i una samarreta d'anar per casa i ell, que també anava en "gallumbos", ho millorarva amb una samarreta imperio que tenia pinta de tenir un "futimé" d'anys. Ens vem presentar i desprès d'estar un estona xerrant  els dos vem enfilar cap a casa. Com diu la meva mare el temps passa ràpid, potser massa, i aquests dos anys m'han passat volant. Si us he de ser sincers crec que fins aquest esitu passat el pis no l'hem cuidat gaire. Ha patit un canvi bèstia per culpa d'unes goteres que vem tpatir l'any passat per c

Diumenge d'esqui

Corria el mes de gener de l'any 2003 quan vaig rebre la trucada de l'EP per fer la primera entrevista per entrar a treballar a l'empresa on estic actualment. Desprès de la primera, una setmana més tard, hi va haver una segona i , suposo que fruit de la meva sinceritat en reconèixer que no tenia ni idea de res en concret i de tot en general, el 6 de febrer de l'any 2003 començava a guanyar-me les garrofes de manera més o menys seriosa. Els primers dies van ser durs perque la meva nova situació implicava deixar de fer algunes coses que a mi m'agradaven. La més inmediata i dolorosa, fruit de l'horari que tenia (i que encara tinc), va ser haver de deixar d'entrenar equips de "peques". Fins aleshores havia treballat amb nanos desde 4-5 anys fins els 12-13 i la realitat es que m'ho passava en gran. A part de deixar de dur el preinfantil de Lluïsos (amb el meu estimat player Francesco Casagrande, ànims amb la lesió crack!!), també vaig haber de deixar

We want change too

Avui, dia 20 de gener de 2009, ha estat un dia important de la humanitat. La superpotència per exel·lència de mòn, Estats Units, ha començat un camí liderat per un president que sembla que té les coses força clares per tirar el seu pais (i per extensió el mòn) endavant. Gràcies a la meva mestre d'anglès vaig conèixer el seu lema electoral, que era clar i potent "Yes, we can". Un gran treball dels seus publicistes o caps de campanya. Però això, per nosaltres, no ha de ser garantia de res. Aquí, per desgràcia, sabem que una bona campanya de marketing ens pot estar deixant despullats davant les adversitats que ens trobarem. Tinc ganes de veure com se'n surt, perque la seva posible bona feina repercutirà en tota la humanitat...us imagineu tenir tot el poder que té aquest senyor a les mans? No tothom és capaç d'administrar-ho. En fi Sr. Obama, l'anirem seguint, molta sort!!!