Es diumenge pel matí però el despertador a dos quarts de vuit ja està sonant. La nit anterior no vem anar a dormir gaire tard, però tenim son i un altre diumenge el despertador o no hagués sonat o si ho hagués fet, l’haguéssim convidat a tirar-se ell mateix per la finestra. Aquest cop però, no podem ni volem quedar-nos al llit, les nenes de la Laura tenen partit al barri d’Horta. Una hora abans recollim a la Laia, l’altre entrenadora, i a l’hora de la convocatòria ja som al camp. Les coaches saluden a les jugadores que ja hi son i es queden a l’entrada esperant a les que van un pel més justes.
Jo, que formo part de l’afició, vaig a ocupar el meu lloc a la grada. Es veritat que encara queda una bona estona però tinc el diari i l’Espanyol va guanyar ahir a la nit per tant, bon dia per llegir-lo. Durant aquesta mitja hora alguns dels pares van amunt i avall buscant on fer un cafè o d’altres es queden llegint o fent-la "petar" pel meu costat.
Quan falten cinc minuts per començar els pares van agafant posicions. Seuen a la meva dreta, a la meva esquerra i també just davant. Estic rodejat.
A dos quarts de deu en punt, l’àrbitre llença la pilota ben amunt i les nenes, les “nostres” i les contraries, comencen a jugar el partit pel que s’han estat entrenant tota la setmana. El inici de les “nostres” es força bo i amb el seu esforç agafen unes petites diferències al marcador. Els pares tot i aquest bon inici mostren el seu disgust picant amb els peus a terra o verbalitzant algun lament quan les “nostres” erren una cistella, una passada o quan l’àrbitre, cal recordar novell com les “nostres” en aquests móns basquetbolístics, erra alguna decisió. Fins i tot donen indicacions pensant-se que ajuden a l’equip quan en realitat el que fan es confondre a les “nostres” perquè aquesta feina correspon a les entrenadores, que son les que més en saben de l’equip, però clar, qui no li fa cas al “papa”.
El partit va seguint el seu curs i el joc, tot i l’esforç de les nostres, es ple d’imprecisions. El motiu? La meva opinió es que és una barreja de les bones defenses dels dos equips i del nerviosisme que es transmet, en part, des de la grada. Aquesta sèrie d’imprecisions sembla que ajuden més a les nostres rivals i ens recuperen en el marcador. Si en els bons moments l’ambient no era el mes positiu, ja us podeu imaginar que ara l’”ambientillo” no es el millor per tirar endavant “semejante empresa”. Les culpes? Des de l’àrbitre a l’entrenadora contraria, passant per la pilota de joc.
Penso, per l’experiència que tinc, en el que deu estar passant pel cap de les nostres i crec que vindria a ser alguna cosa així: “ens estan recuperant i estem bloquejades. Necessitem un cop de mà, però un cop de mà de veritat”.
I aquest cop de mà arriba i de quina manera. Ja feia gairebé cinc quarts que havia començat el partit i de sobte apareix per la meva dreta la mare d’una jugadora que no havia pogut venir abans i a la que anomenaré GBR (generadora de bon rotllo). La GBR el primer que fa es preguntar el resultat i penso que gairebé immediatament detecta que aquell “ambientillo” que abans he comentat no és bo per fer que les “nostres” surtin d’aquell petit sot on son. Agafa la veu cantant i els primers crits son una declaració d’intencions de bon rotllo “vinga noies va, ànims”, “som-hi”, “va noies que podeu”. Li es igual l’àrbitre, la pilota, i les contraries, ella de l’únic que es preocupa es d’animar les “nostres”, i es clar les “nostres” ho reben i comencen a jugar una miqueta millor.
Quan s’acaba el 5è quart anem avall però l’ambient es un altre. La GBR que abans actuava sola ara ha contagiat aquest bon rotllo als seus companys de grada. Se sent el primer crit conjunt dels pares LLUÏSOS!!! plas-plas-plas, LLUÏSOS!!! plas-plas-plas, LLUÏSOS!!! plas-plas-plas. Les “nostres” fan una altre cara. Ara somriuen i, tot i que encara van sota el marcador, s’ho estan passant molt i molt bé.
Comença l’últim quart i la GBR no abaixa el nivell sinó que encara el puja un punt més. Les “nostres” ja tenen una força darrera immensa. La força positiva dels pares, les mares i dels germans i les germanes.
Us imagineu quin ha estat el resultat? Si, victòria i el millor, les “nostres” s’ho han passar bomba i jo, també. Ha valgut la pena llevar-se tant d’hora, moltes gràcies GBR.
Comentaris